Presentació del llibre “L’excés”, d’Aleix de Ferrater.

El passat 18 de juny, la darrera sessió del grup abans del descans d’estiu la vàrem dedicar a l’últim llibre del poeta Aleix de Ferrater.

Ens congratulem especialment de la publicació de L’excés (Ediciones Oblicuas, 2019) per l’amic Aleix de Ferrater, membre del grup Reversos des dels inicis, ja fa una colla d’anys, estimat i admirat per tots nosaltres.

Un breu apunt bibliogràfic de l’Aleix de Ferrater:

Ha guanyat diversos premis literaris i ha publicat, a banda d’alguns llibres col·lectius, cinc llibres de poesia:

Escoltant la sal (Edicions Jo Escric, 2007; Premi de Poesia Jo Escric 2007)
Arrels d’escuma (Editorial Òmicron, 2008)
Flaix que enlluerna (Editorial Òmicron. 2010)
Absolutament d’ànim (Documenta Balear 2016; XXVIII Premi de Poesia Guillem Colom Ferrà, Vall de Sóller 2015).
L’excés (Ediciones Oblicuas, 2019)

L’excés no podia començar millor: dos epígrafs emmarquen i contextualitzen el tema que unifica l’obra.

Un és del poeta alemany Bertolt Brecht: Què són, ara, unes ciutats, construïdes sense la saviesa del poble? 

I l’altre de Josep pla: Aquest vent de la Rambla té la virtut de convertir el més superficial del nostre organisme en el més profund de la nostra existència. 

Així, d’entrada, ja rebem el primer cop de puny; les Rambles de Josep Pla no són les que coneixem ara. Algunes de les reflexions giren i es desenvolupen al voltant d’aquest afer que ens va deixant un pòsit cru: vivim en ciutats dures, poc habitables, on la desmesura i l’abús despersonalitza les ciutats i de retop ens deshumanitza una mica a tots.

L’Aleix ha fet poesia sobre aquesta gran qüestió; actual (més de la meitat de la població mundial viu a les ciutats – 75% dels europeus) i un problema transcendent (l’entorn i la forma de vida determina l’ésser humà). I ho ha fet amb una poesia que en alguns poemes adquireix cert to narratiu molt suggeridor, evidentment és bona poesia dotada de ritme i profunditat.

En L’excés trobem essencialment la gran estimació que l’autor sent per Barcelona.  Els poemes transiten per nombrosos indrets de la ciutat; l’Aleix n’és un gran coneixedor. La coneix pam a pam, la pràctica totalitat dels seus barris i els canvis que han patit.

Fixeu-vos en el poema “El gran altaveu”: La meva ciutat (i dic la meva perquè la camino)

L’Aleix té la capacitat de copsar i brindar-nos moments de gran humanitat viscuts en diferents espais de la ciutat, reivindica, així, les relacions humanes, l’amabilitat, el gest, la salutació, el contacte físic…, hi trobem abundants noms de persones anònimes, és el seu petit homenatge a totes elles. També hi desfilen carrers, places, edificis, bars, botigues de Barcelona, indrets amb un sentit especial per a l’autor, però tanmateix sense cap ànim d’erudició.

Aquests espais estan associats a un bocí de vida, s’hi invoquen converses, aromes, gustos, colors, records sensuals… De Ferrater empra un llenguatge senzill i proper, però no pas simple; es requereix un bon domini de la llengua, una bona elaboració del poema per aconseguir això.

L’Aleix no obvia tampoc la crítica a una ciutat que es transforma contínuament:

“La Rambla ha deixat dos pams als ramblistes”

“El festival de ciment ha sepultat el verd / sota el gris”, diu a “El gran altaveu”

També, a “La darrera veïna”:

Carrers humits de dilluns al pixum, / carrers d’història que ignoreu la memòria, cada / cop / en feu sentir més fora que dins la meva ciutat.

No defuig la crítica, com hem dit, i tampoc l’enyorança per una ciutat que ja no existeix, però per fortuna evita el dramatisme, els pamflets simples i rebla alguns dels poemes amb uns versos finals que mostren una ironia amable que tant el caracteritza.  

Transcrivim una selecció de poemes de L’excés que es van dir al final de l’acte de presentació del llibre:

Al terrat

El meu carrer no sap encara
per què té dos noms,
tres cases velles sentenciades
i una xemeneia separada
de la seva germana gran.
Només sap que hi ha un teatre,
una orxateria al seu davant
i tres nens jugant a futbol.
Jo visc al segon pis i miro enlaire;
a dalt, al terrat,
rodejada de llençols que espeteguen,
una noia asseguda
vesteix pantalons curts,
amb una llibreta sobre les cames.
Tot el blau la contempla encuriosit
i es demana què escriurà, tan despentinada?

Pere IV

Sempre t’he vist com un carrer del Far West,
amb tornavís, clau anglesa i olor de vernís.
Dibuixo un entrepà sota el xerric
del tramvia imaginari. ¿On és
el verd de la persiana al balcó?
Una botiga ven ratlles de guardapols,
granotes blaves i bates immaculades.
Obriré bé els ulls, no fos cas que un arquitecte
em construís un parc al mig del carrer.
L’obsequi són les portes de la vella Escocesa
i les pessigolles de les formigues amigues,
que coneixen perfectament el caminet
de la masia de romaní, que diu que sí.
El cinema tancat
és l’indret perfecte pel regne dels gats.

Les portes de l’Escocesa

Un cop més, davant vostre i plovent,
em feu tombar el cap i em reclameu
perquè us palpi i us palpo remullades.
Portes velles del temps del tramvia,
de la camisa estesa cap per avall,
dels capvespres de cadira de vímet,
no us sento, no crideu, no hi sou.
Suburbi encara suburbi
en aquest racó de la ciutat,
no amagueu el ranci al fons del darrere,
oh creu de l’església del Sagrat Cor,
del sagrat fetge, de l’estómac consagrat!
A la ciutat disfressada, el 22@
conviu amb el fang a les sabates,
mentre dues formigues s’estimulen
a l’interior de les esquerdes.

La gran llosa

Indret d’espai i desmai,
armat de ciment al costat de la depuradora,
avui no fas pudor de gas,
el garbí l’ha allunyat més enllà del riu.
S’escolta cridòria infantil
sota l’altar de l’ombra fotovoltaica,
al costat de l’escola de circ, vestida
de negre, rumba i ulls de taronja.
Les cames de llimona són l’objectiu
del borinot del torn de migdia,
però la noia se’n va pedalant
pont enllà de llistons tremolosos,
allà on els pescadors somien pescar
la gran sardina del riu.
Al port hi ha un sol restaurant,
la noia de les cames de llimona
menja musclos serenament,
el cambrer vol xerrar, no pot i badalla.
La gran llosa de ciment armat,
antic parapet del Camp de la Bota,
soterra el gran cementiri mut.
No hi ha cap xiprer, ni cap ombra allargada;
només la noia de cames de llimona,
que ha deixat un ram de pensaments blancs
al costat de la bicicleta,
damunt la camisa de l’avi.

L’enterramorts

I ara camino
pels camins del cementiri nou
i m’obro.
Trepitjaré, més endavant,
les fulles del cementiri vell
que em tancarà.
Vetllaré, llavors, una part de mi,
de nosaltres i vosaltres que m’acompanyareu.
Els xiprers seran semblants,
rodejats de noms i dates.
Però l’estómac no pairà el mateix,
vorejant el cementiri nou
o el cementiri vell,
que tancarà les portes massa d’hora
i deixarà dins els seus murs
aquesta ombra allargada.

Esclat al port

Dalt del pont, les mans; sota els peus, tota l’aigua.
Les gavines famèliques dansen,
falta un peix a l’hora del recompte.
Més amunt, la vagoneta salta al buit i no cau,
l’espera una altra torre i un altre fil de color blau.
Però de sobte, l’esclat d’un helicòpter
despentina el port i escampa
el batalló de les gavines. Rendició,
bandera blanca, fugida. A l’aigua,
les restes del tiberi no saben nedar.

La noia del biquini verd

Dalt de l’espigó, un camió aturat
i dos homes fumen asseguts.
Als seus peus, la noia del biquini verd
ja no dorm, s’ha incorporat,
estava somiant que conduïa despentinada
per una llarga carretera del Far West.
Els dos homes no diuen res, observen,
estan caçant amb el fum
que s’enlaira mansament,
recargolant-se d’avidesa.

El Poble Sec de l’Amàlia

El barri petit, cosit a la muntanya
amb un fil color maragda,
ensenya pit i cuixa purpurina
i un solet avergonyit, ressò de cafetera.
Sota el balcó goteja aigua distreta,
miro enlaire, la cara despentinada
d’una dona gran en camisó.
Més amunt, l’Amàlia fuma sola
i deixa anar la cendra de l’adéu,
encara amb el ressò del cop de porta.
El gat no el veig, el sento massa negre.

Carrer Xipreret

La passa lenta i les mans a les butxaques
agraeixen l’encaixada entre el sol i el cafè.
A mà esquerra, un passadís, un safareig
i una pastilla immensa de sabó Lagarto.
La porta oberta escampa el vinagre
de l’amanida de ceba i tomàquet,
el porró presideix la taula
i el coixí reposa al cul del balancí.
Aquelles finestres, que potser amaguen princeses?
El temps esgrogueeix els fulls del calendari
que saluden amb barret el nostre pas
i el ressò que mandreja el carrer Xipreret,
a les quatre de la tarda del vell l’Hospitalet.

Dins meu

Entro al caixer a ingressar dos-cents setanta euros,
fruit d’una llarga i feixuga jornada de feina en plena crisi.
Obro la porta i el fum d’una cigarreta negra
em delata la presència d’una altra presència.
Tusso, torno a tossir, fent notar la meva desaprovació
al mal que em causen les emanacions pestilents dels
altres.
Trec els bitllets dels pantalons amb cura,
evitant que el fumador els vegi i el temptin.
No el tempten, no es belluga, no sento res d’estrany,
tret del fum que em repeteix no, no, no i no
i m’asseca la gola seca que s’obre i tus exageradament.
Acabo, agafo el rebut i surto del caixer dient «adéu».
I ell respon «adéu», cremant la seva solitud dins meu.

Roselles

El cel de maig espurneja grisors
i tu t’ajups per atendre roselles.
Totes dues alhora bategueu
i el cant del rossinyol i el pit-roig
ens reclamen un minut de silenci.
Grinyola l’autobús que remunta el cementiri,
una mare fotografia la panxa del seu fill,
gris entre verds, el mutisme del nínxol.
Piular, bordar, somriure; tot en un,
aquest diumenge que es qüestiona a si mateix.

La darrera veïna

No sé com fer-m’ho per dissoldre la llàntia
que avui ha fet fora la darrera veïna
de la plaça de Santa Maria.
¿On són els Assaonadors, les Caputxes,
la Tarongeta, la Flor de Lliri,
la Barra de Ferro o els Flassaders,
i la tinta de ploma, la pesca salada,
el vernís de fusta o la bota de Vi?
Tot és brossa petada pel bec de la gavina,
peus i dits i ungles entre xancletes,
peus i dits i ungles sense xancletes,
dits de ronya abraçats a la ronya,
agulles despertes, cavalls desbocats.
Carrers humits de dilluns al pixum,
carrers d’història que ignoreu la memòria, cada cop
em feu sentir més fora que dins la meva ciutat.
Ara escric i punxo un bunyol de bacallà i brindo
pel futur de la darrera veïna;
el meu, és la dansa de l’escuradents.

Moltes gràcies, Aleix, per tot el que aprenem de tu!

Fotografies: Aureli Ruiz
Text: Empar Sáez

Presentació del llibre “L’excés”, d’Aleix de Ferrater.

Dimarts 18 de juny presentem a l’espai VilaWeb el darrer llibre de poesia d’Aleix de Ferrater, L’excés (Ediciones Oblicuas, 2019).

L’excés és una obra ambientada en la ciutat de Barcelona, un poemari sobre la desmesura, l’abús i tot allò que deshumanitza la gran urbe.

Aleix de Ferrater Gabarró (Barcelona, 1959) és periodista i escriptor. Ha treballat a Catalunya Ràdio, Radio Nacional d’Espanya, RKOR de Granollers i a l’ONCE.
Ha guanyat diversos premis literaris i ha publicat els llibres Escoltant la sal (Edicions Jo Escric, 2007; Premi de Poesia Jo Escric 2007), Arrels d’escuma (Editorial Òmicron, 2008), Flaix que enlluerna (Editorial Òmicron. 2010) i  Absolutament d’ànim (Documenta Balear 2016; XXVIII Premi de Poesia Guillem Colom Ferrà, Vall de Sóller 2015). També ha publicat relats i poemes en llibres conjunts editats per l’Associació de Relataires en Català.

Esclat al port

Dalt del pont, les mans; sota els peus tota l’aigua.
Les gavines famèliques dansen,
falta un peix a l’hora del recompte.
Més amunt, la vagoneta salta al buit i no cau,
l’espera una altra torre i un altre fil de color blau.
Però de sobte, l’esclat d’un helicòpter
despentina el port i escampa
el batalló de les gavines. Rendició,
bandera blanca, fugida. A l’aigua,
les restes del tiberi no saben nedar.

Aleix de Ferrater, L’excés

Hi sou tots convidats!

Presentació del llibre “Absolutament d’ànim” d’Aleix de Ferrater

El passat disset de maig vàrem tenir l’oportunitat i el goig de presentar el nou llibre de poesia d’un dels membres del grup:  l’Aleix de Ferrater Gabarró. El seu poemari Absolutament d’ànim va ser guardonat amb el 28è  Premi de Poesia Guillem Colom i Ferrà, Vall de Sóller 2015.

L’Aleix de Ferrater (Barcelona,1959), periodista, ha treballat entre altres mitjans de comunicació a Catalunya Ràdio i Ràdio Nacional d’Espanya. Actualment resideix, jubilat prematurament a causa de la seva ceguesa, a Ribes de Freser (Ripollès) on gaudeix caminant, llegint i escrivint al costat de la seva dona, l’Olga.

Ha publicat els llibres de poesia Escoltant la sal (Palma de Mallorca, Edicions Jo Escric, 2007), Arrels d’escuma (Badalona, Editorial Omicron, 2009), Flaix que enlluerna (Badalona, Editorial Omicron, 2010) i acaba de publicar Absolutament d’ànim (Palma de Mallorca, Edicions Documenta Balear, 2016).

Així mateix l’Associació de Relataires en Català (ARC) li ha publicat diversos relats en llibres d’autoria compartida com Tensant el vers (2011), Temps era temps (2012), Llibertat (2012), Traços de desig (2014) i Somnis tricentenaris (2014).

Ha guanyat el Premi Sant Joan de Poesia 1996 (organitzat per la ONCE de Catalunya), Premi de Poesia Jo Escric 2007, Premi de Poesia Roc Boronat 2007 i el Premi de Poesia Guillem Colom i Ferrà, Vall de Sóller 2015.

El va acompanyar l’escriptor i poeta de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Vilar, prologuista del llibre i company de l’Aleix en el grup de muntanya de la ONCE de Catalunya. Vilar és autor de quatre llibres de poesia, Com s’estima un poble, Octubre endins, Mirades sense fulles i Sargantana carícies. El 2015 publica la seva primera novel·la, Grans abans d’hora (Barcelona, Ara Llibres, 2015), guanyadora del 17è Premi Roc Boronat.

Agustí Vilar va fer referència a l’amistat que l’uneix amb l’Aleix. Va destacar la rellevància que la ceguesa té en el fet d’escriure; la manca de visió fa que les sensacions siguin diferents i es puguin dir d’una manera diferenciada. Va fer referència a la intensitat amb què els cecs perceben, des d’altres sentits que no són la vista. Segons Vilar, l’Aleix escriu des del seu estat de cec, amb els detalls i les percepcions d’un cec.

També va destacar les característiques de la seva poesia, que incideix i ens apropa a la seva quotidianitat. Va afegir que la poesia aparentment senzilla de l’Aleix amaga una vitalitat i unes ganes de viure destacables. Agustí Vilar va remarcar, també, el conflicte que s’amaga darrera la poesia de l’Aleix i tanmateix l’estimació per les coses petites, la valoració de la vida i els minúsculs elements que li donen sentit. 

Tot seguit, l’Aleix de Ferrater va prendre la paraula i va parlar de la gènesi del seu llibre, basat en diferents estats d’ànim, també del caràcter contemplatiu o més descriptiu d’alguns poemes. Va afirmar que els poemes del llibre els anava recopilant en una carpeta titulada “D’ànim”,  i que, després d’un viatge a Mallorca, on va quedar enamorat de la vila de Sóller, va remenar la pàgina web de l’ajuntament solleric i va veure que hi havia un premi de poesia. I tal dit, tal fet!

Aleix de Ferrater va explicar les dificultats viscudes l’any anterior, els quals van afectar diferents aspectes personals i el va impulsar a escriure el poemari, a mig camí de la sensualitat, la brutalitat, la descripció i l’impacte de les seves sensacions. Amb l’ajut immillorable de la seva dona, l’Olga, increïble observadora de la natura i el paisatge humà, Aleix de Ferrater ha escrit un llibre en què hi vessen les sensacions vitals.

Bardisses

No, les bardisses no són l’instrument
més idoni per segar-me la pell.
No recordes que la sang no m’espanta,
que d’infant volia ser cirurgià?
Ara no et resta cap altra sortida
sinó reafirmar la bestialitat.
Seu i deixa de ballar i desitjar
que la lluna brami els udols del llop.
Algú ha rossegat la corda del roure;
no la busquis més, ella et trobarà.

Sorra fina

Assegut a les escales del pati
l’Andreu no juga a futbol.
L’acompanya un entrepà embolicat
i el sol fort no li acluca els ulls.
Té un grapat de sorra fina
que deixa escolar entre els palmells.
Cada cop que fa una muntanyeta,
l’Andreu, cofoi, exhala un gemec
i sense bellugar cap altre múscul
emet una encongida i admirada “oh”.

La mina

Dos amants de mans es masteguen
al costat de la mina tancada,
a l’ombra del pi carener.
La gana és raïm i formatge
i el tacte escurça el mantell.
Però el cel s’emblaveix de falcons
i un núvol sobrevola la mina
i un crit s’estira entre pells.
¿Què viurà en la mina, que tant
cargola els amants de fonoll?

Diumenge petit

Al carrer li escau molt bé el nom de sant,
no hi ha ningú per fer-la petar, però
els portals estan oberts. Arribem
a la plaça de l’església en silenci
angelical, amb l’altre mirador
de tu definint-te mirant el tren.
Fresqueja dins l’església, combrega
la gent que no tus, la porta grinyola
i a fora ens crida la casa rosada;
residència d’avis, diu el rètol.
Baixem les escales i la bodega
ofereix olives i una cervesa
d’accent torrat. Tothom parla amb tothom
i els diumenges tothom parla de nens.
Preguntem per la casa del marquès,
és allà, una altra residència.
El Casino fa goig, però ens aturem
davant un plat de sípia i vi blanc
que ens grinyola més del compte. Passem
sota la via del tren i no hi ha
passeig ni veu al costat de la platja.
El silenci no és amic de paraules.
Arribem a l’altra estació i el tren
del nostre diumenge petit s’allunya.

Incertesa

Tinc forats de suspensius
al voltant de la memòria:
L’estació de tren, la nena als braços,
les paraules de nervis al voltant
del punt de l’espatlla de xai al forn,
de si t’agrada més el cava o el vi negre,
de si prefereixes tortell o braç de gitano.
Tinc molt present el brindis a tres,
el dringar de les tasses de cafè,
els coixins del sofà, les mans
inquietes, el cos inquiet
i el pensament que recorda el zero,
el deficient d’aquelles paraules
massa farcides de greix i, potser,
de l’única paraula que no hauria
d’escriure aquí avui, però que
haig de comprendre i entendre i saber
ben bé què volies dir quan parlaves,
una vegada i una altra, de por.

El forat de la petxina

Des de la platja t’estimo més,
però més distància s’obre entre nosaltres.
Ensorro la mà cercant la teva mà
i trobo una blanca petxina ratllada.
Pel forat petit que l’aireja
escolto més prim el garbí
i l’home de la canya de pesca
enlaira fantasmes de nicotina.
Tu ara deus ser al terrat
estenent llençols tacats de nit,
però la canya encara no es vincla
i el pescador emet un sospir.
Blau, apagant-se de blau
tombant a blau suc de taronja,
els núvols comencen a badallar
i entre mans de dits impacients
la finestra es clou de capvespre.
¡Qui sap on para l’altra meitat
de la blanca petxina ratllada!

Sense jo

¿Puc ser jo una persona sense jo,
sense agitació en els meus braços,
sense cap resposta en caminar?
Què puc fer si no sóc jo!
M’he mogut sempre, ho necessitava;
he parlat i he rigut
quan la sang m’ho demanava.
La casa era el llit, no l’escenari;
era el carrer el teatre necessari.
La pinassa, la recordes bé dansant
sota el ritme del violoncel,
quan la mar de la caleta estreta
escoltava veus de la coral?
Però ara mira, mira’m bé amor,
què puc fer si no sóc jo!
Mira el cos inert de fusta,
mira el coll barbut de dies,
nit i dia, nit i nit
i digues bé si vols mirar
nit i dia, nit i nit
i plorar el sí del temps enrere
o el no de l’ara absent.
Deixa’m ben oberta la finestra,
les pastilles al seu lloc;
escoltaré el brogit de les botzines,
que les estrelles em diran
què puc fer si no sóc jo!

La llum del llamp

He rebut l’impacte d’un llamp de llum
pel camí tendre de la vaca cega
i es posa verd i comença el camí
d’anar i adonar-te que el temps i tu
no us heu d’enfrontar girant-vos d’esquena.
Has obert la porta, has deixat enrere
el nus del diafragma a la vorera,
entre núvols tapissats de taronges,
fruit de les postres d’aquest gran dinar.
Jo segueixo punts de referència,
blanc sobre negre, negre sobre blanc
i els peus del ciclista són al pedal
i la bicicleta corre endavant
i no caus i no caus i corres, veus?
Has ajudat al meu cervell a beure
i bec i menjo, un altre cop llum,
la llum del gest, la gestació del llamp.

Cafè i gardènia

Ara que et sento obrir l’aixeta,
ara que descargoles la cafetera,
l’omples i la tanques i l’escalfes,
ara que l’oloro i t’oloro en la distància,
ara que escrius a la pissarra de la compra,
t’imito i sé que et bull escriure
quan la cafetera diu bon dia
i el marro acompanya el test de la gardènia.

Agraïm a tots els membres de Reversos la seva col·laboració, la feina del nostre magnífic fotògraf, l’Aureli Ruiz i al públic que va acompanyar l’Aleix de Ferrater.

Moltes gràcies a tots!

 

 

Fotografies: Aureli Ruiz

 

Presentació del XXVIII Premi de poesia Guillem Colom i Ferrà: “Absolutament d’ànim” d’Aleix de Ferrater

El proper dimarts 17 de maig, els membres de Reversos estem d’enhorabona! Presentarem el llibre Absolutament d’ànim (Edicions Documenta Balear) del nostre company Aleix de Ferrater Gabarró, guanyador del XXVIII Premi de Poesia Guillem Colom i Ferrà dels Premis Literaris de la Vall de Sóller 2015.

Comptarem amb la presència de l’autor i de l’escriptor i poeta Agustí Vilar, prologuista del llibre. L’acte tindrà lloc a l’espai VilaWeb, carrer Ferlandina 43 de Barcelona, a dos quarts de vuit del vespre.

Després de la presentació d’Agustí Vilar, els membres del grup Reversos llegirem poemes del llibre i tots aquells que s’hi vulguin afegir seran molt benvinguts. Us hi esperem a tots!