Montserrat Abelló, en el record

El passat dimarts 15 de març, els membres del grup poètic Reversos vàrem dedicar la sessió a l’obra poètica de Montserrat Abelló (Tarragona, 1918 – Barcelona, 2014).

En aquesta ocasió vàrem comptar amb la col·laboració d’Oriol Izquierdo, escriptor, professor, gestor cultural i bon coneixedor de l’obra de l’autora, que ens en va oferir la conferència: Aproximació a l’obra poètica de Montserrat Abelló.

L’acte va voler ser un homenatge a Abelló per la seva vàlua com a poeta catalana contemporània, que ens la feia imprescindible, i per satisfer el nostre  interès de conèixer millor la seva poesia, després d’haver-ne fet lectures esparses.

Ja amb anterioritat, ens hagués agradat convidar l’autora, a una de les nostres lectures, però, malauradament, la seva mort s’avançà als nostre desig.

A l’ inici de l’acte, vàrem dedicar un poema de la Montserrat Abelló a la memòria d’una dona que ens ha deixat recentment: Muriel Casals. Al igual que la Montserrat Abelló, també és un referent per a la nostra societat com a dona lluitadora, vital i optimista, senzilla i propera.

Jo no sóc jo, sóc l’altre.
En mil bocins m’esberlo
per endinsar-me dins teu.

Jo no sóc jo, de mi
ja no en queda res
sinó una espurna

solitària en un cel immens
on ja no té cabuda
ni la falsetat ni la mentida.

(Dins l’esfera del temps, 1998)

A continuació,vàrem presentar el nostre convidat: Oriol Izquierdo, que és l’autor de l’edició i del pròleg del volum Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002 (Proa, 2002) i del pròleg de Més enllà del parlar concís (Denes,2014). D’aquests i d’altres llibres d’Abelló, els membres del grup vàrem extreure’n una selecció de poemes per llegir durant la sessió.

Oriol Izquierdo, llicenciat en Filosofia i Lletres(UAB) i doctorat en Comunicació i Humanitats (Blanquerna,URL), ha estat professor de literatura i de seminaris d’humanitats a Blanquerna, a la UOC, a la UB i a l’ EE de l’Ateneu Barcelonès. També treballa com a col·laborador en diaris (La Vanguardia i l’Avui) i  com a crític, creador i impulsor de revistes literàries. Ha format part del jurat de diversos premis literaris. Com a escriptor ha publicat  Fahrenheit 212: una aproximació a la literatura catalana i el llibre de poemes Moments feliços.

El 2004 va estrenar el seu blog OI?, un dels primers de VilaWeb.

Ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes del 2007 al 2013. Des del 2013 impulsa amb Dolors Borau el projecte Sopa de lletres, un negoci d’alimentació també dedicat a l’activitat cultural al barri d’Horta de Barcelona.

Oriol Izquierdo va explicar-nos com va conèixer l’autora i la relació que inicialment hi va tenir. Va ser a finals dels anys setanta, quan la Montserrat Abelló era professora d’anglès a la Institució Cultural del CIC i ell un estudiant.  Els alumnes desconeixien el vessant poètic de Montserrat Abelló. Per a ells era la professora d’anglès, la Bofill (cognom del marit). Montserrat Abelló era una poeta desconeguda, tot i haver publicat el primer poemari el 1963 amb un pròleg de Joan Oliver (Pere Quart) que la presentava com una autora de talent. El poemari, titulat Vida diària, va tenir poc ressò  per ser obra d’una dona, mestressa de casa, que publicava per primera vegada, als quaranta-cinc anys.

Oriol Izquierdo va comentar un altre tret personal de l’autora: l’ interès que, la llavors professora d’anglès, va demostrar cap a la poesia que començaven a escriure ell i un altre company de COU i que el va motivar a continuar escrivint-ne. Perquè Montserrat Abelló, malgrat ser una autora a qui se li han fet molts actes en reconeixement de la seva poesia, sempre ha volgut escoltar les veus més joves –va dir Izquierdo.

De la vida de Montserrat Abelló, en va destacar l’exili: va viure a França, Anglaterra i majoritàriament a Xile. Per a ella –llavors, molt jove–, l’exili va ser un obrir-se-li el món, un conjunt de noves experiències que la van impulsar a estimar més la vida, sentiment que la portaria cap a la poesia.

Va ser a Xile on es relacionà amb un cercle d’intel·lectuals exiliats, entre els quals hi eren Joan Oliver i Francesc Trabal; on va trobar una gran amiga, Roser Bru, il·lustradora dels seus poemaris; també on va conèixer i es va casar amb Joan Bofill i on van néixer els seus tres fills, el tercer dels quals amb síndrome de Down, fet palès en alguns dels seus poemes.

L’any 1960 retorna amb la família i s’instal·la a Barcelona. Treballa com a professora d’anglès i traductora. Quan el 1963 publica Vida diària, és ja una escriptora feta, de manera que els temes de la seva poesia i, especialment, la forma, varien poc al llarg de tota la seva obra poètica.

La seva poesia tracta de la vida –sota l’aparent quotidianitat, crema el foc de la vida, el dolor i l’angoixa–, del silenci i de la veu –la paraula com a força personal per a la comunicació  i per a la lluita de la dona soterrada–, de la memòria i la mort. Així, els seus temes, més enllà de l’anècdota quotidiana, plantegen preocupacions de tipus existencial cada vegada amb més solidesa.

Molts dels seus poemes mostren una profunda preocupació o són especialment crus i, malgrat això, Montserrat Abelló va ser una dona amant de la vida que encarava la realitat amb optimisme i energia.

Pel que fa a l’aspecte formal, la seva poesia es caracteritza per l’economia de llenguatge, per l’encert en l’elecció d’unes paraules senzilles, però adequades i precises, que transmeten amb força les diverses emocions. La musicalitat, l’aporten el ritme intern dels mots, la reiteració de determinades estructures sintàctiques i la puntuació.

A Vida diària va seguir el poemari Paraules no dites, publicat l’any 1981.

La jubilació com a professora el 1983 va suposar un punt d’inflexió en la seva obra perquè li va permetre dedicar més temps a escriure. I a continuar fent de traductora.

Posteriorment van aparèixer: El blat del temps (1986), Foc a les mans (1990), L’arrel de l’aigua (1995), Són màscares que m’emprovo (1995), Dins l’esfera del temps (1998) poemaris que formaran part del volum Al cor de les paraules, juntament amb els dos llibres esmentats abans i Indicis d’altres moments que és un recull de poemes inèdits.

Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002 va rebre, l’any 2003, els premis Cavall Verd–Josep M. Llompart  i Lletra d’Or.

Després van aparèixer: Memòria de tu i de mi (2006), El fred íntim del silenci (2008), Poemes d’amor (2010), Enllà del parlar concís (2014) i l’estudi literari Cares a la finestra: 20 dones de parla anglesa del segle XX (2010 reeditada, de 1993)

Ha fet traduccions de Sylvia Plath, Anne Sexton i Susan Griffin, entre d’altres, així com traducció a l’anglès de poemes de M. Mercè Marçal.

El 2008, en complir noranta anys, va ser reconeguda amb el premi Premi Jaume Fuster d’Escriptors en Llengua Catalana, amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i amb el Premi Nacional de Cultura; va rebre les màximes distincions que el país dóna a la gent de lletres.

Montserrat Abelló, traductora i poeta, va donar veu a la vida diària de les dones amb un llenguatge propi i es va convertir en un referent vital i artístic per a les més joves, la poesia de les quals també li agradava llegir i escoltar.

Sempre va ser una dona molt activa i propera. Va escriure, pràcticament fins al darrer moment de la seva vida i, fins al final, va interessar-se per la poesia dels altres. El 9 de desembre de 2014, a la tarda, va morir, i, al matí, havia estat treballant en la seva biografia amb Xavier Montoliu.

Oriol Izquierdo va fer una acurada síntesi aproximativa a la poesia i a la vida de Montserrat Abelló, amb un to amè i un estil fluid, que va captar tot el nostre interès. Va acabar-la amb la lectura d’alguns poemes del volum Al cor de les paraules.

Gràcies, Oriol!

Tot seguit, els membres de Reversos vàrem llegir poemes dels llibres: Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002 (2002), Memòria de tu i de mi (2006), El fred íntim del silenci (2008), i Més enllà del parlar concís (2014).

Parlen les dones,
la seva poesia
tendra i forta.
Ben pocs s’aturen
a escoltar aquestes veus,
que, trasbalsades,
un nou llenguatge diuen
nascut al fons dels segles.

(L’esfera del temps, 1998)

M’he anat perdent
a poc a poc.
Ja no em conec
les mans, els peus.

Visc en una casa
de tants anys
com si, sense voler,
s’hagués desprès de mi.

I jo fos un fantasma,
arribat de lluny,
que s’hi mogués
amb placidesa.

Em rodegen plantes
i flors; roses vermelles
com sang i les fulles verdes
i lluents de les camèlies.

I el record vivíssim
dels teus llavis
damunt la pell.
I em pregunto

si aquesta casa
on em trobo i aquests
ulls amb què m’ho miro tot,
són meus.

(Memòria de tu i de mi, 2006)

Avui sóc orgullosa del meu temps
i em dol de malversar-lo.

No faig res, no cuso ni planxo.

Vaig de pressa, passo i repasso
deu cops per un carrer.
Escruto les mirades, perdudes de tan fixes,
m’aturo a les botigues, veig les modes,
els colors verds i blaus.
M’obsedeixen els pintors abstractes
que parlen com els muts.
Em miro les mans, les meves i les vostres;
m’acosto adelerada als quioscs,
cerco llibres i noms. Sobretot noms!
Ignoro la premsa que baladreja mentides
-Si la veritat és sempre evident
i pura com un part!
Tinc pressa,
arribo al mar que em portarà ben lluny.
Però és fals, és fals,
s’han acabat els miracles.

Retorno a casa amb pas més segur,
a la vida diària.

(Vida diària, 1963)

Les paraules
se m’entortolliguen
a les mans. Em costa
de desprendre-me’n.
Se m’amoroseixen
entre els dits, i
es tornen dolces.
Hi servo la tebior
de moltes mans, de
cossos; la tremolor
de llavis entreoberts
i el tacte de la pell,
espessa de desig,
suavitat
de parpelles closes,
trèmules
damunt d’ulls que endevino
plens de guspires.

Sóc amb vosaltres
a través de la pell
d’aquest cos que estimo.

(Paraules no dites, 1981)

Cada dia escolto neguits
com ombres.
El meu cos és un pou
de paraules
que malden per eixir-ne.
Dits impacientes
en destriaren de
lleugeres, curulles
de tendresa. I ara,
en resten de més
denses que s’endinsen
i fan mal. Però
remouen en mi
altres paraules
que no gosava dir.
I aquestes sí que són ben meves!

(El blat del temps,1986)

Foc a les mans avui
que núvols alts anuncien
una tardor plujosa
i el viure se’ns fa estrany
enmig d’aquesta falsa
placidesa.

La vida hi crema sotmesa
a una roda que gira.
L’eix clavat endins,
ganivet que enfondeix
la ferida. La sang
hi brolla calenta.
El moviment del seu fluir,
un pèndol que retorna sempre
al mateix lloc d’origen.

Així caminem per l’esfera
de l’inconscient vivíssim
(i els anys se’ns fan
lleugers). Em pesa tanta
mort, no pas la meva.

(Foc a les mans,1990)

Tenyeix de blau el temps: 
transfigura el somni,
transgredeix els mots.

Fes que els seus colors esclatin
al raig de la font.
Que l’aigua humitegi els ulls.

Que la seva frescor gelada
temperi el foc d’aquestes mans
que cremen.

Fes teu aquest desig.
I endinsa’t al cor
de les paraules.

(Foc a les mans, 1990)

Vine, et vull veure
davant meu.
No com pretenies
sinó tal com ets.

Ja res no desfarà
aquesta imatge perfeta,
que ha quedat clavada
en mi.

I d’allò que tant
volies que fos,
ja no me’n queda ni
el més lleu record.

I ara se’m fa més dolça
la certesa
que aquell altre tenir-te
a prop a contracor.

(Dins l’esfera del temps, 1998)

Buscar ben endins
d’aquella cosa fosca.
Tractar de defugir
la placidesa.

Ser, la voluptat de ser.
Viure en l’aire que t’envolta,
en el vol d’un ocell,

en la frescor d’una poncella,
en el perfum intens
del gessamí.

No tenir por de morir.
Saber que
el miracle és               viure!

(Més enllà del parlar concís, 2014)

Gràcies, Oriol Izquierdo.
Gràcies als assistents a l’acte.
Gràcies, Montserrat Abelló!

Text: Marta Teixidó
Fotografies: Aurelio Ruiz

 

Montserrat Abelló, en el record, a l’espai VilaWeb

El proper dimarts 15 de març els membres del grup Reversos dedicarem la sessió a l’obra poètica de Montserrat Abelló (Tarragona, 1918 – Barcelona, 2014).

La poeta, i també traductora, ha donat veu a la vida diària de moltes dones amb un llenguatge propi i ha esdevingut referent vital i artístic, especialment per a les generacions més joves.

Oriol Izquierdo, professor, escriptor i gestor cultural, ens parlarà abastament de l’obra de l’autora.

Tot seguit, els membres de Reversos llegirem poemes d’alguns dels seus llibres:

  • Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002 (Editorial Proa)
  • Memòria de tu i de mi (Editorial Denes, 2006)
  • El fred íntim del silenci (Editorial Denes, 2008)
  • Més enllà del parlar concís (Editorial Denes, 2014)

L’acte es celebrarà, com sempre, a l’espai Vilaweb a partir de 2/4 de 8 del vespre.

Vine, atura’t a escoltar la seva poesia, o millor, fes-la ressonar amb nosaltres.

T’hi esperem!