Presentació del llibre “Quatre arbres”, XXXIX Premi de Poesia Josep M. López-Picó, d’Empar Sáez

El passat trenta-u de maig es va celebrar l’acte de presentació a Barcelona del llibre Quatre arbres, obra guanyadora de la 39a edició del Premi de Poesia Catalana Josep Maria López-Picó de la Vila de Vallirana 2015, publicat per Viena Edicions i prologat per Màrius Sampere.

Vàrem comptar amb la presència de l’autora, Empar Sáez, i de la poeta Clara Mir Maristany.

Us oferim unes fotografies de la vetllada i un tast de la presentació de na Clara Mir; alguns fragments de la seva intervenció:

“El premi de poesia López –Picó ja és garantia de la qualitat del poemari. És un llibre escrit des de les entranyes de la ment; el títol és una presentació minimalista (una forma de discreció de l’autora) que ens amaga el desbordament del bosc.”

“Llegir el llibre és entrar en un bosc màgic, on la complicitat del lector s’hi ha d’atansar amb molta atenció i cura per desxifrar la riquesa de l’expressió i el vocabulari, per respirar la sorpresa i la troballa i endinsar-se en el bosc espès o en la clariana.”

“El pròleg de Màrius Sampere ens reafirma en el bon camí que emprendrem en la lectura del llibre. Quatre arbres és molt més que quatre elements, és una explosió d’imatges i de vocabulari, un boscatge ple (en majúscules) de mots i versos d’una gran riquesa conceptual i sensitiva. Hi trobarem una mena de resurrecció en la carn de la natura entre la cambracos i el bosc impersonal i encara més, com diu Màrius Sampere: advertim, qui sap si esglaiats, que no són pas els nostres braços, sinó branques, branques sinuoses i inseparables, que ens reclamen i ens porten inexorablement al centre del bosc… entrem de ple a la seva màgia, pletòrica al llarg de tot el poemari, en la dona i en la boscúria, on l’autora ens descobreix les propietats transformadores de la natura.”

“La forma i la disciplina tossuda de la poeta alcen el bosc en temple, un espai sense límits on quatre arbres esdevenen bosc interior i exterior de l’ésser i cada poema, cada frase, treballats en vers o en prosa, ens desborden dins d’un marc d’una esplèndida visió màgica i entranyable alhora.”

“En els poemes inicials de la primera part del llibre, Bosc màgic, ens endinsem al bosc de les paraules per iniciar-nos en la transformació que apareix tot d’una com en el poema següent:

En el boscatge dens, en la nit
creix l’espasme de l’ésser,
irromp com un puny de les fondàries
obscures de la fusta.

Un tany de mi brosta entre les pàgines, 
els meus dits s’aponcellen
per escumoses empremtes de paisatge.

Assaboriu la terra, el seu batec
amortit entre veus i albades, 
preneu-la amb les conques
buides de les mans,

oblideu vaguetats de l’infinit,
desvetlleu l’univers en la dansa dels arbres.

La màgia s’inicia amb la mà que es mou damunt el full on escriu, on els dits s’aponcellen i es fonen amb la dansa dels arbres o de les lletres.”

 

“El bosc és la pròpia cambra; l’arbre és un cos parit amb dolor, com ho expressa l’autora en aquest fragment del poema:

(…) sota les fulles pàl·lides d’aquest
arbre em trobaràs
amb els peus calçats en terra,
creixent amunt, (…)

O més endavant, en un poema en prosa, continua la transformació:

S’empeltaren els mots, coneixedors de la meva carn, de la fam inajornable feta d’anhels, d’esbrancades foscors. S’empeltaren un a un sobre el meu tors, per les sines i el ventre. S’inflaren els borrons, a poc a poc. Varen créixer fulles minúscules que em cobrien els ulls, ecos abrusats de vent em barraven la boca. Es produí un esclató blanc de flors cegues; floriren totes a l’uníson, amb dolor de part, en aturades estacions de dol damunt la mirada quieta.

A l’endemà un toll de sang romania encara sota l’arbre.

“I encara aquest breu poema per tancar la primera part:

Obrires les teves branques
al bres delitós de les onades.
Passaren rasant – el mar, el vent–,
gairebé sense tocar-te,
eternitzant el ròssec lleuger
damunt l’escorça de la pell;
el temps alliberat del temps:
la bellesa perpètua,
el gest estàtic, un desig
inestroncable
                         arran de la frontera,
en el buit absent que acuradament
lletreges.

Lletrejar per escriure el poema fet arbre; lletrejar per llegir com s’obren damunt l’escorça de la pell les teves branques…”

“En la segona part del llibre, Sotabosc, la poeta s’aferra a la terra; es torna arrel de si mateixa, és carn que es soterra, que es fon en un magma de paraules:

No faig arrels i tanmateix m’enfonso.

Clavo els peus a terra
en el gran ventre polsós que es dilata.

                         Enfollida de fondària
cavo més,
                  em soterro,
m’extravio cap el centre de mi     mateixa

on la carn recull l’escalfor estranya             d’altres cossos
en esfondraments i profunds inicis.

Dedins remunten     batecs de magmes, 
insistents proclames de fum.

A la fi tot s’aquieta; prems la terra que calla,
reculls i beses    boques d’infinites paraules.

“La poeta-arbre, la poeta- terra s’extravia de si mateixa per compartir arrels i branques de bosc, de fet, paraules per al poema.

En el sotabosc, el cos és també bosc:

Segueix el rastre que portes dins, segueix-lo de ben a prop, sense distingir entre senda llarga i cos endins. Trobaràs les petges en la pròpia sang fluint per les gleves i els còdols del camí. Trobaràs un gran roc polit pel flux i el reflux inaturable, colpit per la teva mirada, per un vent massa fort, Llança l’àncora a les pluges del cor, que la sang lluenta del sol et banyi d’aire, de salabror blanca i nacrada, i els dies ordeixin líquens i flors en les profunditats carnoses del teu vestit.

“El Sotabosc té clarianes. En la clariana del bosc la poeta ens porta a la buidor agressiva de la paraula:

(…) En la clariana del bosc t’has ennuegat amb les llums que cremen el paisatge. Encalces cada forma d’ocell, cada càntic d’ombra, cada brollant de vent en el centre de la dansa.Segueixes els signes mangra que neixen de les branques i continues el ball que et durà al buit indestriable –amb música de llàgrimes en l’abís i unglades en el magma negre de la paraula

La clariana com l’abisme…el buit indestriable, el silenci. El bosc com el magma negre de la paraula.”

“En el gruix del poemari hi trobem dos tipus de diàleg: el diàleg arbre-cos, la transformació en la fusió dona-natura, i el diàleg autora-lector.

El fet de ressaltar el diàleg arbre-cos del llibre m’ha portat a recordar alguns poemes de Joan  Vinyoli on també empra l’arbre com a entitat per servir-nos el vers fet carn…: “l’arbre de sang es ramifica…” “Cants d’Abelone”. També: ”jo no soc més que un arbre, allunyat del bosc (…) ja les meves arrels no saben enfondir-se en la terra…”  “El callat”. I encara: “Tornem a ser branques del mateix bosc (…) esperem la destral del boscater sense por…”  a “Ara que és tard”.

Amb paraules de l’autora repeteixo allò que diu respecte al diàleg autor-lector: “El diàleg amb el lector hi és sempre, si bé en el primer poema és més palès, m’hi adreço directament:

(…) Llegeixes la voluptuosa i perfumada 
paraula des d’on neixo,(…) 
Sota les fulles pàl·lides d’aquest 
arbre em trobaràs.

Torno a citar a l’autora: “ En el llibre hi ha sobretot un intent de mimetisme entre natura i dona, entre arbre i dona, un accés a la natura i a nosaltres mateixos a través del llenguatge…” el llibre és l’enllaç entre dona i natura, entre dona i lector, gràcies a la paraula, al llenguatge que ens comunica.”

“El llibre ens du del centre del bosc màgic, de l’ésser viu, de la carn viva de la poeta, al brancatge amarat de llums i ombres; ens porta vers el món pletòric de la natura. La veu s’enfonsa en la mar, el vent, la memòria, el cos, la sang… tot fet paraula. El lector s’ha submergit en la densitat del somni, en la màgia transformadora d’ombres i clarors del bosc. El lector, en la plenitud amarada de significants i significats, anirà rellegint, sens dubte, el poemari.”

Clara Mir Maristany

 

A continuació l’autora ens explicà alguns aspectes sobre la idea originària i el procés creatiu del llibre, les lectures que l’han alimentat i la seva visió de la poesia. Després membres del grup Reversos van dir una selecció de poemes de “Quatre arbres”.

 

 

 

 

L’acte es va cloure amb alguna sorpresa en forma de llibre, flors i naturalment cava ben fresquet. Moltes gràcies, Clara Mir, gràcies a tots!

 

 

 

 

 

Fotografies d’Aureli Ruiz i Ferran d’Armengol

 

Presentació del llibre “Quatre arbres”, XXXIX Premi de Poesia Josep M. López-Picó, d’Empar Sáez

El proper dimarts 31 de maig us convidem a la presentació del llibre Quatre arbres, obra guanyadora de la 39a edició del Premi de Poesia Catalana Josep Maria López-Picó de la Vila de Vallirana 2015, publicat per Viena Edicions i prologat per Màrius Sampere.

Comptarem amb la presència de l’autora, Empar Sáez, i de la poeta Clara Mir Maristany. Membres del grup Reversos diran una selecció de poemes del llibre.

Per cloure l’acte se servirà una copa de capa i un petit refrigeri.

 

“Estranyament”, de Manel Rodríguez-Castelló

El passat setze de setembre vàrem tenir l’honor de rebre a l’Espai VilaWeb el gran poeta alcoià Manel Rodríguez-Castelló. Li volem expressar des d’aquí el nostre més sincer agraïment per acceptar la invitació a compartir una vetllada poètica amb el grup, encara més coneixent que es desplaçà des de València, on hi resideix, per assistir a l’acte.

Les distàncies entre el Principat i el País Valencià sabem que poden ser, sovint, molt més grans que les merament físiques degut fonamentalment a certs prejudicis i al gran desconeixent que des d’aquí es té de la seva realitat.  Per escurçar aquestes distàncies, les que més ens allunyen, per atansar-nos a la poesia valenciana actual vàrem rebre un poeta que ha llaurat una obra d’altíssima qualitat, d’un elevat nivell d’exigència.

Després de fer la presentació del nostre convidat, el mateix Rodríguez-Castelló va parlar-nos de la seva darrera obra, Estranyament, guardonada amb el Premi Ausiàs-March en la darrera edició, el 2013. Us en deixem un extracte, de la xerrada.

SOBRE ESTRANYAMENT

“Amb aquest títol, configurat per una paraula que apareix amb una certa insistència en la meua poesia des de fa anys, jugava amb una deliberada ambigüitat, si no en el fons, en el sentit, almenys en la categoria lèxica del mot: adverbi o nom. Tant se val, tot i que quan el pronuncie n’accentue la darrera síl·laba, en faig substància, i potser és millor així. Però un títol, de vegades, només és un suggeriment, o un subratllat, una manera significativa d’identificar un treball ordenat, tancat en les pàgines d’un llibre (i sempre obert a les múltiples recreacions que en faran els lectors). En el cas que ens ocupa, Estranyament té a veure, em sembla, amb una determinada manera d’entendre l’art verbal, la poesia, en tant que procés a través del qual arribem a la formalització d’una realitat que en ser dita deixa de pertànyer-nos, paradoxalment, i ens produeix una sensació que és alhora de reconeixement d’haver tocat una mica l’indicible i de profunda estranyesa. La cosa, perduda ja fa anys una certa ingenuïtat, es relaciona amb la consciència que el poeta té dels límits del material amb què treballa i el deler constant de traspassar-los. A diferència d’altres construccions verbals, la poesia no obri més que interrogants formalment implacables, estranyeses. El poeta hi viu sempre, és un estranger o fugitiu constant de les paraules, un habitant de les fronteres, d’un enlloc inabastable.”

“Així, sospite que el títol que he posat a aquest resum de vuit anys de poemes (amb moltes pauses, o en allaus, de diverses maneres) diu ben poc sobre el contingut concret dels treballs: un cartell mig esborrat en una cruïlla de camins. Farà bé, doncs, el lector de seguir-los amb tota la llibertat de què siga capaç, empès per l’atzar. Com en d’altres treballs anteriors, la majoria, Estranyament és un material d’al·luvió, el lent sediment que ha deixat sobre el paper el riu de la vida. I com ell, dispers, però presentat en cinc camps acotats: Veus en un túnel, Suite per a Andrea, Punts de fuga, Els dies futurs i Seqüència d’Angus. De vegades els poemes s’han poblat de veus distintes a la pròpia i hem jugat a les màscares que millor ens representaven; d’altres adquireixen la forma del diàleg serè amb gent de carn i os que m’és més propera, s’endinsen en el quietisme ucrònic del monòleg o expressen torrencialment un cert estupor i esperança col·lectius. Però no val la pena intentar explicar allò que no haja estat capaç de dir amb els poemes. Malament rai, doncs, si carregués massa les tintes pels cantons interpretatius, de manera que l’únic que puc desitjar és que cadascú en faça la millor lectura i que en algun moment puga sentir el trasbals i l’emoció a què hauria de convidar tota poesia digna del seu nom.”

Manel Rodríguez-Castelló

A continuació, membres del grup Reversos i el mateix autor, vàrem dir una selecció de poemes del llibre Estranyament. Recuperàrem, també, per a la seva lectura, alguns poemes de l’obra Lletra per a un àlbum, Premi Maria-Mercè Marçal el 2005.

Verema de llum

Viatja la flama que corfon
el silenci del glaç.

La tardor s’embosca al cos
mentre la mirada busca en les clarianes del record
la pluja de la paraula
que fa verema de la llum dels seus ulls,
aquells noms
que voldries tenir a mà
en el cistell de coses que cada minut encén
i apaga.

Preguntes
a l’entranya d’una pedra
que un dia vas llançar a camp obert
o feies botar sobre aigües netes.

Tants anys de camí
acoblant-te a les seues vores, nits, misteris,
vinyes de llum, casals d’alegria,
tants cicles escrivint una cançó damunt l’arena del temps
que les ones esborren.

I ara palpes
amb rígides mans
cada racó de fred de l’estança.

Manel Rodríguez-Castelló, Estranyament

Nit i dia

L’arbre caigut del sentit em barra el pas
per un camí que ignora els nords.
El sortege a les palpentes
amb l’anhel de claredat
de les primeres hores
que empenyen el desig de ser més dia.

Però ve la nit
i el muricec del pensament
esquinça el seu vestit de seda negra
en estalactites de silenci.

Un cansament tramunta
carenes de segles.

Llisca la matinada per badalls de llum incerta.

Vindrà l’alosa de l’alba
pel mar blanc de l’oblidança
i em besarà
a pleret els llavis.

Manel Rodríguez-Castelló, Estranyament

En la darrera part de l’acte vàrem encetar un col·loqui amb l’autor precedit d’una pausa musical en la qual  el poema “Cançó de l’alba”, del llibre Lletra per a un àlbum, prenia tota la força en la veu de n’Hugo Mas (vídeo de la seva actuació a l’Horiginal, el 2009).

No vulgues saber

Recordes? Es tractava de navegar
per l’ampla mar,
mariners del mateix destí d’una alba.
Un colp enfonsades les naus del previsible
deixaríem de creure
en la mort que ens apamava.
Allarats
en la dura quietud d’uns versos
crescuts a colps de mall
damunt el cor de pedra d’un silenci
esquivaríem l’ombra del llop,
la violència d’un món
inútilment girant en l’entropia,
salvaríem
la veu dels morts
ja per sempre nostres
i les nostres vides, pastades de fràgil fang,
eternament  brostarien
entre els poemes.

Manel Rodríguez-Castelló, Lletra per a un àlbum

         

Del fang i de l’oblit

Escoltem el corrent incert dels mots
abismant-se en silencis,
des de dalt d’un pont veiem
el riu del temps
arrossegant cantals d’ecos i d’ombres,
sentim la llum que declina
per la finestra,
lluny de totes les coses,
pujats al ritme de l’onada
davant l’espill mudable
de la mar i de les hores,
i com aus de pas anem
solcant l’ingràvid aire
d’unes paraules.

Ens van pastar
del mateix fang de l’oblit
que alçava la barraca
i contra ell ens rebel·lem
confusos sempre.

Manel Rodríguez-Castelló, Lletra per a un àlbum

La nostra vetllada poètica la vàrem cloure, com ja és costum, amb un bon àpat a l’Havana tot celebrant que la poesia té grans autors arreu dels Països Catalans i que els lligams entre ells poden ser estrets i entranyables. Moltes gràcies, Manel!

Fotografies d’Aureli Ruiz

 

“Estranyament” de Manel Rodríguez-Castelló, Premi Ausiàs March de Gandia, a l’espai VilaWeb

El grup de poesia Reversos ha convidat el poeta alcoià Manel Rodríguez-Castelló perquè ens parli del seu nou llibre, Estranyament, guanyador de la darrera edició del prestigiós Premi de poesia Ausiàs March de Gandia (2013). El llibre ha estat publicat per Edicions 62.

La vetllada poètica es celebrarà dimarts 16 de setembre a les 19.30h a l’Espai VilaWeb. Us animem a assistir-hi; no abunden les ocasions per poder conversar amb un poeta valencià de la categoria del nostre convidat. Hi sereu tots benvinguts!

targetó Manel Rodriguez-Castelló

 

“Dona i ocell” es presenta a l’espai VilaWeb

La presentació del llibre Dona i ocell d’Empar Sáez, XXXI Premi de Poesia Manuel Rodríguez Martínez – Ciutat d’Alcoi, es va celebrar a l’Espai Vilaweb el passat dia 6 de maig i va comptar amb les escriptores Sílvia Armangué, Mercè Bagaria i Glòria Calafell que van entaular una interessant conversa-col·loqui amb l’autora.

 

Topen, abruptament, les aus contra

els esculls;

cauen en somnis blancs

espicassats d’escuma i vori

en l’angle obtús del desvari.

 

Dus una brasa al bec.

 

Orba, et plegues al cant esbocat

i al delit de la fosca.

S’envolen les mans ossoses,

s’arquegen suament els membres,

es desnuen les boques.

 

Tornen els llavis a emprendre

               fermament la paraula.

 

Dona i ocell, Empar Sáez


Sepultat de fulles

dormites,

fas niu en el cor vell del desig.

 

Descorda’t les ales, muda la pell.

Romandrà el teu vol

en la llum perenne de l’arbre.

 

Desperta’t,

enarbora l’ombra de les arrels,

 

envesteix la llum    dispersa

sota el gran núvol de fulles;

arreplega i retorna’m

la llum màgica feta ocell.

Dona i ocell, Empar Sáez

M’alço, nua de fulles,

per rebre el teu vent.

 

La veu s’estronca pel marge

equívoc de l’alba. 

Defallir, caure agemolida

damunt sepulcres d’hivern

per on s’abat el fred

i s’osca la basarda.

 

Camino tan lentament

que torno a ser arbre;

 

grèvola l’escorça, vibrada d’ombres.

 

M’acompanyen ocells de pluja,

el vent púrpura, la negra gebrada.

 

Emprenc camins a l’obaga

en els vells dominis de la nit.

 

Dona i ocell, Empar Sáez

 

En el blanc del silenci nia la paraula.

Travessa la besada púrpura dels llavis,

esvoletega en l’espai minso del bleix,

 

mor             tallant la llengua del vent.

 

Dona i ocell, Empar Sáez

Membres del grup Reversos, organitzadors de l’acte, van dir alguns dels poemes del llibre.

Fotografies: Aureli Ruiz i Ferran d’Armengol

 

 

Presentació del llibre “Dona i ocell”, XXXI Premi de Poesia Ciutat d’Alcoi

El proper dimarts 6 de maig a dos quarts de vuit del vespre es presenta a l’Espai Vilaweb el llibre Dona i ocell, d’Empar Sáez, XXXI Premi de Poesia Ciutat d’Alcoi.

El llibre ha estat publicat en la col·lecció de poesia Edicions de la Guerra de l’Editorial Denes.

Editorial Denes, “Dona i ocell”

Hem organitzat una conversa literària amb la intervenció de l’autora i de les escriptores Sílvia Armangué, Mercè Bagaria i Glòria Calafell.

En la part final de l’acte membres del grup de poesia Reversos i les escriptores  convidades llegiran alguns poemes del llibre.

Hi sou tots benvinguts!

 

 

Reversos 2013

Us oferim un vídeo de les activitats del grup de poesia Reversos durant  l’any 2013.

https://www.youtube.com/watch?v=WKFMVwKb2qI

Un dels trets del grup és que ens mou la curiositat intel·lectual i literària, sobretot en camp de la poesia, disciplina  que compartim en l’espai Vilaweb. Ens plau conèixer les diferents perspectives o formes d’entendre i viure la poesia tant dels nostres convidats com dels autors clàssics que rellegim i recitem.

 Enguany hem pogut gaudir d’aquesta riquesa de la mà d’autors consagrats com en Joan Margarit, i d’altres tan interessants com na Glòria Calafell i na Sílvia Armangué que ens van fer una visita. Hem dedicat una sessió a cadascun d’aquests autors: J. V. Foix, Pere Quart i Maria Mercè Marçal. Li vàrem retre homenatge a Joana Raspall pocs mesos abans de la seva mort, i hem organitzat un parell de lectures obertes: una d’elles de la magnífica Antologia de Spoon River, l’obra cabdal d’Edgar Lee Masters. Vàrem gaudir de la presentació de l’Antologia de dones poetes dels Països Catalans, Donzelles de l’any 2000, amb la presència d’una de les compiladores, Sandra D. Roig. I ja finalment, en les darreres trobades, hem explorat terrenys aparentment tan diversos com la Poesia Visual, amb na Glòria Bordons i en Toni Prat com a convidats, i La poesia de les matemàtiques, conferència impartida per en Xavier Xarles.   

 

Gràcies a tots per fer-ho possible.

Text: Empar Sáez

 

Presentació del llibre “Estats del Metall” de Sílvia Armangué

Estats del metall, guardonat amb premi de poesia en el V Certamen Paraules a Icària, va ser presentat el passat 15 d’octubre a l’espai Vilaweb, en un acte organitzat pel grup de poesia Reversos. Comptaren per l’ocasió amb la presència de l’autora Sílvia Armangué i l’escriptora Mercè Bagaria.

Podeu fer un tast d’alguns dels moments de l’acte en imatges i d’una tria dels mots més intensos de la xerrada de la Mercè Bagaria.

 “Des del primer vers al darrer, produeix l’efecte de reconeixement de sensacions viscudes de què us parlava fa un moment. A Estats del metall hi trobem, reiteradament, imatges amb les quals ens podem identificar, imatges que «es nuen amb els sentiments, com ho feien les arrels dels lliris» i que ens porten a una reflexió íntima i profunda.”

 

Es nuen les arrels dels lliris
sota l’aigua, i al pas
de l’ínfim dolor
de les empremtes
bocaterrosa jau
el desconsol que sento.

T’oblido, t’oblido,
jo que creia
que el temps passa en va
per la tristesa,
que la ferida
oberta mai es tanca…!

T’oblido, al doll de la certesa,
on moren
les efímeres de tarda,
on surten els estels
sense que hi siguis;

T’oblido sense pena
d’oblidar-te,
perquè el temps és curt,
la llum és minsa,
i no vull sofrir més
tanta nostàlgia;

i per això és que es neulen
les flors tendres,
i per això he deixat
les meves armes;
per viure, si puc,
tot el que em queda;

Sí! perquè al pas
de solitud
de les petjades
velles, es nuen
les arrels dels lliris
sota l’aigua.

“Hi sovintegen, ja ho veureu, els espais closos, els llocs secrets, els refugis protectors com ara la casa, les estances,la capsa dels tresors, la capseta de música, les cabanes enmig del bosc, els nius, el sotabosc, la cripta sota el riu, el taüt petit o la pròpia pell… que representen la consciència de saber que allò que anomenem sentiments necessita un embolcall, un cos, un lloc on residir, una mena de trampa que ens preserva de vés a saber quin absurd perill i, alhora, ens limita la llibertat, la llibertat que impregna la natura, una natura viva, de vegades excelsa, benèvola, de vegades hostil, fins i tot, abismal. Una natura per on l’aigua discorre incessant o s’hi estanca: riu, font, doll, gorg, aiguamoll, sèquia, resclosa…, l’aigua com a imatge del pas del temps, del camí de la vida.”

“Sí, el regne dels Estats del metall és el de la metàfora. No en tingueu cap dubte.  Per això el jo poètic ens diu «vull ser cos de colom sobre el marbre: ales esteses, rosegades d’aigua i melangia, la carcassa delicada que en tocar-se es torna pols». Per això el jo poètic ens diu «sóc la mare pit-roig que ha trobat el niu arrasat, els petits absents», que «voldria fer grinyol de guineu trista». I ens diu, també, que «si un dia qualsevol de la meva solitud em tanqués en una tomba portàtil, i es morissin la meva pell i els meus colors, i un altre dia tornés a reviure en un cos d’esplèndida estructura volàtil navegant d’aire i de lluna…».

És aquí on us recordo aquella declaració de creences literàries del preàmbul (la ficció no existeix i l’autor s’identifica amb les seves criatures). I la Sílvia, biòloga de formació, extreu de la natura, que tan bé coneix, les imatges per transmetre allò que sent. I què fa amb elles? Les metamorfosa. Tal com Kafka convertia l’home en escarabat, la Sílvia converteix els éssers innocents de la seva natura feréstega en protagonistes de realitats universals «branques seques foradades d’insectes blancs xacrats pel turment d’haver de créixer»; «batega, cor de corb, batega fort, teva és la terra i la balma, meu és el marbre que es trenca. Saps, el temps transforma tot això en sorra…». És la metamorfosi de la innocència en la saviesa, construïda a base de temps i de dolor. Així el jo poètic identificat amb l’autora, ens diu que ningú pot viure una vida que no és seva; que no hi ha permanència ni del mal, ni de l’amor; que no és possible anar enrere; que no és pot tenir tot; que el temps és curt; que no hi ha certeses absolutes.”

“En aquest periple, pels Estats del metall l’autora no s’està de fer-nos partícips de les seves dèries. Convertida en una Sílvia-Ariadna ens guia pel laberint on habita el seu monstre particular, aquest que tant s’assembla als nostres, i ens mostra un viarany tímid per arribar a un estat, no del metall, sinó de consciència, similar a la pau, a la harmonia, a la serenitat, no sé quin seria el terme més correcte. Ella l’anomena rendició. Tal vegada perquè la vida està supeditada a la mort. Però ens enganya i s’enganya, perquè fins i tot en aquesta rendició hi ha supervivència, hi ha l’instint natural de la vida de no aturar el seu pas ni tan sols davant la mort ni l’oblit.”

“Per acabar, m’ha semblat que aquest poema resumia molt bé l’esperit de tot el recull.”

 

Els àngels no volen saber

gran cosa de nosaltres

i ja no recordo

què va fer que et volgués tant;

però el meu temps no és llarg, saps:

vaig prendre l’aroma,

sí, i vaig desertar.

Cava fons, terra dura,

posa un taüt petit amb el meu nom.

Tantes barques travades als esculls.

No podem volar massa amunt;

batega, cor de corb, batega fort,

teva és la terra i la balma,

i meu és el marbre que es trenca.

Saps, el temps transforma tot això

en sorra, i jo oblido molt de pressa.

Andròmines de colors sobre l’armari,

ales negres s’abaten sobre meu, i m’adormo

amb la teva veu clavada; quan sigui de dia,

ja no recordaré el teu nom.

Sobreviuré, però no indemne;

així és, així és;

més enllà del què puc dir.

Fotografies: Aureli Ruiz
Text: Mercè Bagaria, Empar Sáez

 

Presentació del llibre “Estats del metall” de Sílvia Armangué

 

El proper dimarts, 15 d’octubre, a la sala Vilaweb es farà l’acte de presentació del llibre Estats del metall, de Sílvia Armangué, guardonat amb el Premi de poesia V Certament Paraules a Icària.

 Hi intervindran l’autora i l’escriptora Mercè Bagaria.

 

“Pàgina a pàgina, els poemes giren al voltant d’una percepció: el canvi continuat que sacseja la vida. He sabut que no hi ha permanència, / ni del mal ni de l’amor / hi ha tan sols el vent del canvi.

(…) L’autora es pregunta si viure no és altra cosa que el dolor de cercar la pau i no poder trobar-la o bé si és gaudir de les petites flors que, malgrat tot, en un moment o altre, creixen a les fissures dels tèrbols esvorancs i Tornar a casa amb els falciots. / Per guarir el mal / de pell endins.”

 Fragment de la contraportada del llibre Estats del metall.

 

Presentació del llibre Basaments catalogats, de Glòria Calafell i xerrada literària amb l’autora.

 

El passat 28 de maig es va celebrar a la sala Vilaweb la sessió del grup de poesia Reversos a la qual va ser convidada la poeta Glòria Calafell. En aquest acte es va presentar el seu darrer poemari, Basaments catalogats. A continuació es va entaular una xerrada literària amb l’autora i la part final de l’acte es va reservar a la lectura d’alguns dels poemes del llibre.

La Glòria Calafell és filòloga i poeta. Ha treballat de professora de secundària i batxillerat fins a la seva jubilació, el 2008. A banda de tenir poemes esparsos i reculls poètics publicats en diferents llibres col·lectius, revistes de literatura i poesia, ha publicat tres poemaris: “La semàntica del temps” el 2008; “No.m fall recort del temps”, que va ser Premi de Poesia Ciutat de Vila-Real el 2009 i el llibre que avui presentem: “Basaments catalogats” que ha merescut ser finalista del Premi de Poesia Joan Llacuna el 2011.

Té altres reconeixements per reculls poètics i poemes entre els que destaquen: Primer premi Jalpí i Julià de Sant Celoni el 2006 i Primer premi en la XX edició del Premi Miquel Martí i Pol el 2009.

També ha treballat la prosa; alguns dels seus relats han estat publicats en diferents llibres col·lectius i finalment ha conreat l’assaig fent anàlisis literàries que han estat recollides en diverses revistes especialitzades.

A continuació podeu llegir dos dels poemes que es van recitar durant l’acte i uns fragments de la presentació del llibre.

L’olor a herba primera 

em retorna terra endins, 

on poques vegades hi he anat, 

i des dels cims més alts, 

que sempre són blancs, 

recordo haver pensat 

 

en l’alçada del món i dels anys; 

en la mesura de la casa nua; 

en la immensitat del mar 

com uns llençols silenciats 

i en tot tu… fet cant de sirena. 

Sóc, llavors, en el punt més sublim 

de la conformitat.

 

IX 

 

Tot era clos. El soroll de l’aigua i el ventall de l’aire 

eren fora i tu, tu sota la pedra blanca 

t’has endut el so del món. 

 

“En aquest poemari la Glòria Calafell ha treballat la limitació espacial, la concisió, la simbologia de la pedra: la solidesa i la resistència. Aquesta concreció redunda en benefici d’una gran intensitat poètica. Els “Basaments” als quals fa referència el títol, són el suport que sustenten i vertebren cada poema i a la vegada són la columna  estructural d’aquets poemari extraordinari.” (…)

 

Les persones sòbries ensopeguen

amb la fullaraca d’una tardor seca.

Amb una copa de més

aquell vianant se’ls mira

i s’espolsa les sabates.

Lluentes de dignitat saben

que sempre hi ha qui topa amb fulles mortes

i hi ha qui cau a terra.

Bocaterrosa, s’empassa els silencis

i els crits.

“Amb aquests mots de la Glòria ens adonem que la poesia no és tan sols plaer estètic; ritme, rimes, mètrica, profusió de vocabulari, no és  tan sols un joc verbal…, la bona poesia és una riquesa que s’acreix dins de nosaltres, dins de qui l’escriu i de qui en gaudeix de la seva lectura. Ens il·lumina de cop un món desconegut recreat per l’autora; aquí rau, des del meu punt de vista, el misteri de la poesia, en les poques paraules que utilitza, intenses, breus, amb la transcendència del coneixement i de l’esperit del poeta i de la seva veritat.”

 

 Empar Sáez

Fotografies: Aureli Ruiz