Poesia de Fernando Pessoa. Conferència de Joaquim Sala-Sanahuja

El nostre grup de poesia va celebrar, el passat 21 d’abril, un acte dedicat a la figura i a la poesia de Fernando Pessoa. Llegir l’obra literària de Fernando Pessoa és una  experiència fascinant, tant la seva prosa, sobretot el Llibre del desassossec, com la seva obra poètica. Vàrem tenir l’honor de comptar amb el seu traductor al català, en Joaquim Sala-Sanahuja, qui ens parlà d’en Pessoa poeta i dels seus heterònims.

La xerrada, amena i interessantíssima, sobre la Poesia de Fernando Pessoa, ortònim, i els seus heterònims: Alberto Caeiro, Álvaro de Campos i Ricardo Reis, va permetre a tots els assistents aprendre i gaudir dels coneixements de Sala-Sanahuja sobre aquest gran escriptor universal. Alguns aspectes històrics de Portugal, de la seva cultura, apunts biogràfics i referents literaris de Pessoa; nombroses aportacions sobre com s’ha anat forjant la monumental figura literària de Pessoa, així com la cronologia i les dades més sorprenents sobre la publicació de l’obra després de la seva mort, van ser alguns dels temes que Sala-Sanahuja va exposar.

Posteriorment vàrem fer un tast de la poesia d’en Pessoa: membres del grup llegírem poemes dels quatre llibres que en Joaquim Sala-Sanahuja ha traduït al català, amb comentaris de Sala-Sanahuja al final de cada lectura.

Autopsicografia

El poeta és fingidor.
Fingeix tan completament
que fins fingeix que és dolor
el dolor que de bo sent.

I qui llegeix el que escriu
en el dolor llegit sent
no els dos que el poeta viu
ans només el que ell no té.

I així per la via roda,
joguinejant amb la ment,
un tren de corda que roda:
el cor, contínuament.

Poemes de Fernando Pessoa

Dormo. Del somni, despert, he oblidat
què cosa he somniat.
Dormo. Un son sense somniar, despert
cap a un espai obert
que no conec, perquè m’he despertat
cap a un món ignorat.
Més val ni somniar ni insomniar
i mai no despertar.

Poemes de Fernando Pessoa

Ahir a la tarda un home de ciutat
parlava a la porta de l’hostal.
També em parlava de mi.
Parlava de justícia i del combat per la justícia,
i dels obrers que sofreixen,
i del treball constant , i dels que passen fam,
i dels rics, que sols tenen faixa per a això.

I, en mirar-me, em veié llàgrimes als ulls
i somrigué complagut, creient que jo sentia
l’odi que ell sentia i la compassió
que ell deia que sentia.

(Però jo ben poc me l’escoltava.
¿Què m’importen a mi els homes
i el que sofreixen o creuen sofrir?
Que siguin com jo, i no sofriran.
Tot el mal del món ve de preocupar-nos els uns pels altres,
sigui per fer el bé, sigui per fer el mal.
La nostra ànima i el cel i la terra ens basten.
Voler més és perdre’ls, i ésser infeliç.)
En el que jo estava pensant
quan l’amic de la humanitat parlava
(i això m’havia commòs fins a les llàgrimes)
era en com la remor llunyana de les esquelles,
aquell capvespre,
no semblava les campanes  d’una ermita
on anessin a missa les flors i els rierols
i les ànimes simples com la meva.

(Lloat sigui Déu, que no sóc bo
i tinc l’egoisme natural de les flors
i dels rius que fan la seva via
preocupats  sense saber-ho
únicament per florir i discórrer.
Aquesta és l’única missió al Món,
aquesta: existir clarament
i saber fer-ho sense pensar-hi.)

I l’home havia callat i mirava la posta de sol.
¿Què pot tenir a veure, però, la posta amb aquell que odia i estima?

Fragment del poema XXXII,  Poemes d’Alberto Caeiro

Estanc (fragment)

No sóc res.
Mai no seré res.
No puc voler ser res.
A part d’això, tinc en mi tots els somnis del món.

Finestres de la meva cambra,
de la meva cambra d’un d’entre els milions del món que ningú no sap qui és
(i si sabessin qui és, ¿què sabrien?),
doneu al misteri d’un carrer amb gent que hi passa constantment,
a un carrer inaccessible per a tots els pensaments,
real, impossiblement real, cert, inconegudament cert,
amb el misteri de les coses a sota de les pedres i dels éssers,
amb la mort posant humitat a les parets i cabells blancs als homes,
amb el Destí menant el carro de tot per la carretera de res.

Avui estic vençut, com si sabés la veritat,
avui estic lúcid, com si fos a punt de morir
i no tingués més germanor amb les coses
sinó un comiat, aquesta casa i aquesta banda de carrer havent esdevingut
la filera de vagons d’un tren, amb el xiulet de la sortida
des de dins del meu cap
i el sacseig dels meus nervis i el cruixir dels meus ossos en la marxa.
Avui estic perplex com aquell que ha pensat i trobat i oblidat.
Avui estic dividit entre la lleialtat que dec
a l’Estanc de l’altra banda del carrer, cosa real per fora,
i la sensació que tot és somni, cosa real per dins.

He fracassat en tot.
Com que no tenia cap propòsit, tot fou tal volta no res.
De la formació que em van donar,
vaig davallar-ne per la finestra de l’eixida de casa.
Vaig anar a pagès amb grans propòsits,
però sols vaig trobar-hi herbes i arbres,
i la gent, quan n’hi havia, era sempre igual a l’altra.
Deixo la finestra, m’assec en una cadira. En què pensaré?

(…)

Poemes d’Álvaro de Campos

Totes les cartes d’amor són
ridícules.
No serien cartes d’amor si no fossin
ridícules.

També en el meu temps vaig escriure cartes d’amor,
com les altres,
ridícules.

Les cartes d’amor, si hi ha amor,
han de ser
ridícules.

Però, a la fi,
sols les criatures que mai no van escriure
cartes d’amor
són, sí,
ridícules.

Tant de bo tornés el temps en què escrivia,
sense adonar-me’n,
cartes d’amor
ridícules.

La veritat és que avui
són les meves recordances
d’aquelles cartes d’amor
les que són
ridícules.

(Totes les paraules esdrúixoles,
com els sentiments esdrúixols,
són naturalment
ridícules.)

Poemes d’Álvaro de Campos

XII

No la que dónes, la flor que ets jo vull.
¿Per què negar-me allò que no et demano?
Temps hi haurà de negar
després que hagis donat.
Flor, sigues-me flor! Si et collís, avar,
la mà de la infausta esfinx, tu, perenne
ombra, erraràs absurda,
rere el que no donares.

Odes de Ricardo Reis

El meu gest d’arrasar
el tou d’un formiguer,
les formigues el prenen pel d’un déu;
i jo tanmateix no em sento diví.

Talment els déus potser
mai tampoc no se’n senten.
I només de ser més grans que nosaltres
els ve de ser per nosaltres uns déus.

Tant si és cert com si no,
encara envers aquells
que creiem déus, no siguem inflexibles
en una fe que potser no té déus.

Odes de Ricardo Reis

Volem agrair a en Joaquim Sala-Sanahuja, des d’aquest espai de poesia, la seva gran generositat: ens va oferir una conferència extraordinària i va compartir amb els assistents a l’acte el relat de les seves experiències en relació a la traducció de Pessoa que difícilment es troben en cap llibre.

 

Fotografies: Marta Teixidó i Empar Sáez

 

Poesia de Fernando Pessoa a l’Espai VilaWeb

Llegir l’obra de Fernando Pessoa és una de les grans experiències vitals. Com a grup de poesia ens plau enormement dedicar un dels nostres actes literaris a Fernando Pessoa, ortònim, i heterònims: Alberto Caeiro, Álvaro de Campos i Ricardo Reis.

L’acte se celebrarà dimarts 21 d’abril a les 19.30h. Per a la vesprada poètica hem convidat al seu traductor al català, en Joaquim Sala-Sanahuja, un dels principals introductors del poeta portuguès a Catalunya, qui impartirà una conferència sobre la poesia de Fernando Pessoa.

En la segona part de l’acte es llegiran una selecció dels seus poemes.

Hi sou tots convidats a aquesta gran vetllada!