Presentació del llibre “Absolutament d’ànim” d’Aleix de Ferrater

El passat disset de maig vàrem tenir l’oportunitat i el goig de presentar el nou llibre de poesia d’un dels membres del grup:  l’Aleix de Ferrater Gabarró. El seu poemari Absolutament d’ànim va ser guardonat amb el 28è  Premi de Poesia Guillem Colom i Ferrà, Vall de Sóller 2015.

L’Aleix de Ferrater (Barcelona,1959), periodista, ha treballat entre altres mitjans de comunicació a Catalunya Ràdio i Ràdio Nacional d’Espanya. Actualment resideix, jubilat prematurament a causa de la seva ceguesa, a Ribes de Freser (Ripollès) on gaudeix caminant, llegint i escrivint al costat de la seva dona, l’Olga.

Ha publicat els llibres de poesia Escoltant la sal (Palma de Mallorca, Edicions Jo Escric, 2007), Arrels d’escuma (Badalona, Editorial Omicron, 2009), Flaix que enlluerna (Badalona, Editorial Omicron, 2010) i acaba de publicar Absolutament d’ànim (Palma de Mallorca, Edicions Documenta Balear, 2016).

Així mateix l’Associació de Relataires en Català (ARC) li ha publicat diversos relats en llibres d’autoria compartida com Tensant el vers (2011), Temps era temps (2012), Llibertat (2012), Traços de desig (2014) i Somnis tricentenaris (2014).

Ha guanyat el Premi Sant Joan de Poesia 1996 (organitzat per la ONCE de Catalunya), Premi de Poesia Jo Escric 2007, Premi de Poesia Roc Boronat 2007 i el Premi de Poesia Guillem Colom i Ferrà, Vall de Sóller 2015.

El va acompanyar l’escriptor i poeta de Sant Feliu de Llobregat, Agustí Vilar, prologuista del llibre i company de l’Aleix en el grup de muntanya de la ONCE de Catalunya. Vilar és autor de quatre llibres de poesia, Com s’estima un poble, Octubre endins, Mirades sense fulles i Sargantana carícies. El 2015 publica la seva primera novel·la, Grans abans d’hora (Barcelona, Ara Llibres, 2015), guanyadora del 17è Premi Roc Boronat.

Agustí Vilar va fer referència a l’amistat que l’uneix amb l’Aleix. Va destacar la rellevància que la ceguesa té en el fet d’escriure; la manca de visió fa que les sensacions siguin diferents i es puguin dir d’una manera diferenciada. Va fer referència a la intensitat amb què els cecs perceben, des d’altres sentits que no són la vista. Segons Vilar, l’Aleix escriu des del seu estat de cec, amb els detalls i les percepcions d’un cec.

També va destacar les característiques de la seva poesia, que incideix i ens apropa a la seva quotidianitat. Va afegir que la poesia aparentment senzilla de l’Aleix amaga una vitalitat i unes ganes de viure destacables. Agustí Vilar va remarcar, també, el conflicte que s’amaga darrera la poesia de l’Aleix i tanmateix l’estimació per les coses petites, la valoració de la vida i els minúsculs elements que li donen sentit. 

Tot seguit, l’Aleix de Ferrater va prendre la paraula i va parlar de la gènesi del seu llibre, basat en diferents estats d’ànim, també del caràcter contemplatiu o més descriptiu d’alguns poemes. Va afirmar que els poemes del llibre els anava recopilant en una carpeta titulada “D’ànim”,  i que, després d’un viatge a Mallorca, on va quedar enamorat de la vila de Sóller, va remenar la pàgina web de l’ajuntament solleric i va veure que hi havia un premi de poesia. I tal dit, tal fet!

Aleix de Ferrater va explicar les dificultats viscudes l’any anterior, els quals van afectar diferents aspectes personals i el va impulsar a escriure el poemari, a mig camí de la sensualitat, la brutalitat, la descripció i l’impacte de les seves sensacions. Amb l’ajut immillorable de la seva dona, l’Olga, increïble observadora de la natura i el paisatge humà, Aleix de Ferrater ha escrit un llibre en què hi vessen les sensacions vitals.

Bardisses

No, les bardisses no són l’instrument
més idoni per segar-me la pell.
No recordes que la sang no m’espanta,
que d’infant volia ser cirurgià?
Ara no et resta cap altra sortida
sinó reafirmar la bestialitat.
Seu i deixa de ballar i desitjar
que la lluna brami els udols del llop.
Algú ha rossegat la corda del roure;
no la busquis més, ella et trobarà.

Sorra fina

Assegut a les escales del pati
l’Andreu no juga a futbol.
L’acompanya un entrepà embolicat
i el sol fort no li acluca els ulls.
Té un grapat de sorra fina
que deixa escolar entre els palmells.
Cada cop que fa una muntanyeta,
l’Andreu, cofoi, exhala un gemec
i sense bellugar cap altre múscul
emet una encongida i admirada “oh”.

La mina

Dos amants de mans es masteguen
al costat de la mina tancada,
a l’ombra del pi carener.
La gana és raïm i formatge
i el tacte escurça el mantell.
Però el cel s’emblaveix de falcons
i un núvol sobrevola la mina
i un crit s’estira entre pells.
¿Què viurà en la mina, que tant
cargola els amants de fonoll?

Diumenge petit

Al carrer li escau molt bé el nom de sant,
no hi ha ningú per fer-la petar, però
els portals estan oberts. Arribem
a la plaça de l’església en silenci
angelical, amb l’altre mirador
de tu definint-te mirant el tren.
Fresqueja dins l’església, combrega
la gent que no tus, la porta grinyola
i a fora ens crida la casa rosada;
residència d’avis, diu el rètol.
Baixem les escales i la bodega
ofereix olives i una cervesa
d’accent torrat. Tothom parla amb tothom
i els diumenges tothom parla de nens.
Preguntem per la casa del marquès,
és allà, una altra residència.
El Casino fa goig, però ens aturem
davant un plat de sípia i vi blanc
que ens grinyola més del compte. Passem
sota la via del tren i no hi ha
passeig ni veu al costat de la platja.
El silenci no és amic de paraules.
Arribem a l’altra estació i el tren
del nostre diumenge petit s’allunya.

Incertesa

Tinc forats de suspensius
al voltant de la memòria:
L’estació de tren, la nena als braços,
les paraules de nervis al voltant
del punt de l’espatlla de xai al forn,
de si t’agrada més el cava o el vi negre,
de si prefereixes tortell o braç de gitano.
Tinc molt present el brindis a tres,
el dringar de les tasses de cafè,
els coixins del sofà, les mans
inquietes, el cos inquiet
i el pensament que recorda el zero,
el deficient d’aquelles paraules
massa farcides de greix i, potser,
de l’única paraula que no hauria
d’escriure aquí avui, però que
haig de comprendre i entendre i saber
ben bé què volies dir quan parlaves,
una vegada i una altra, de por.

El forat de la petxina

Des de la platja t’estimo més,
però més distància s’obre entre nosaltres.
Ensorro la mà cercant la teva mà
i trobo una blanca petxina ratllada.
Pel forat petit que l’aireja
escolto més prim el garbí
i l’home de la canya de pesca
enlaira fantasmes de nicotina.
Tu ara deus ser al terrat
estenent llençols tacats de nit,
però la canya encara no es vincla
i el pescador emet un sospir.
Blau, apagant-se de blau
tombant a blau suc de taronja,
els núvols comencen a badallar
i entre mans de dits impacients
la finestra es clou de capvespre.
¡Qui sap on para l’altra meitat
de la blanca petxina ratllada!

Sense jo

¿Puc ser jo una persona sense jo,
sense agitació en els meus braços,
sense cap resposta en caminar?
Què puc fer si no sóc jo!
M’he mogut sempre, ho necessitava;
he parlat i he rigut
quan la sang m’ho demanava.
La casa era el llit, no l’escenari;
era el carrer el teatre necessari.
La pinassa, la recordes bé dansant
sota el ritme del violoncel,
quan la mar de la caleta estreta
escoltava veus de la coral?
Però ara mira, mira’m bé amor,
què puc fer si no sóc jo!
Mira el cos inert de fusta,
mira el coll barbut de dies,
nit i dia, nit i nit
i digues bé si vols mirar
nit i dia, nit i nit
i plorar el sí del temps enrere
o el no de l’ara absent.
Deixa’m ben oberta la finestra,
les pastilles al seu lloc;
escoltaré el brogit de les botzines,
que les estrelles em diran
què puc fer si no sóc jo!

La llum del llamp

He rebut l’impacte d’un llamp de llum
pel camí tendre de la vaca cega
i es posa verd i comença el camí
d’anar i adonar-te que el temps i tu
no us heu d’enfrontar girant-vos d’esquena.
Has obert la porta, has deixat enrere
el nus del diafragma a la vorera,
entre núvols tapissats de taronges,
fruit de les postres d’aquest gran dinar.
Jo segueixo punts de referència,
blanc sobre negre, negre sobre blanc
i els peus del ciclista són al pedal
i la bicicleta corre endavant
i no caus i no caus i corres, veus?
Has ajudat al meu cervell a beure
i bec i menjo, un altre cop llum,
la llum del gest, la gestació del llamp.

Cafè i gardènia

Ara que et sento obrir l’aixeta,
ara que descargoles la cafetera,
l’omples i la tanques i l’escalfes,
ara que l’oloro i t’oloro en la distància,
ara que escrius a la pissarra de la compra,
t’imito i sé que et bull escriure
quan la cafetera diu bon dia
i el marro acompanya el test de la gardènia.

Agraïm a tots els membres de Reversos la seva col·laboració, la feina del nostre magnífic fotògraf, l’Aureli Ruiz i al públic que va acompanyar l’Aleix de Ferrater.

Moltes gràcies a tots!

 

 

Fotografies: Aureli Ruiz

 

Presentació del XXVIII Premi de poesia Guillem Colom i Ferrà: “Absolutament d’ànim” d’Aleix de Ferrater

El proper dimarts 17 de maig, els membres de Reversos estem d’enhorabona! Presentarem el llibre Absolutament d’ànim (Edicions Documenta Balear) del nostre company Aleix de Ferrater Gabarró, guanyador del XXVIII Premi de Poesia Guillem Colom i Ferrà dels Premis Literaris de la Vall de Sóller 2015.

Comptarem amb la presència de l’autor i de l’escriptor i poeta Agustí Vilar, prologuista del llibre. L’acte tindrà lloc a l’espai VilaWeb, carrer Ferlandina 43 de Barcelona, a dos quarts de vuit del vespre.

Després de la presentació d’Agustí Vilar, els membres del grup Reversos llegirem poemes del llibre i tots aquells que s’hi vulguin afegir seran molt benvinguts. Us hi esperem a tots!

“Com la lluïssor d’un estel extingit” de Carles Ferran

Crònica de la sessió del 16 de desembre del 2015, dedicada a la presentació del poemari Com la lluïssor d’un estel extingit de Carles Ferran.

La sessió del passat 16 de desembre va ser molt especial, la vàrem dedicar a  la presentació d’un bell poemari Com la lluïssor d’un estel extingit editat per l’ARC (Associació de Relataires en Català) setembre del 2015, de Carles Ferran (pseudònim de Carles Fernández Serra) i company de Reversos.

El fet que en Carles sigui amic i company del nostre grup poètic va augmentar el goig que produeix assistir a la publicació d’un bon llibre de poesia, de manera que l’acte es va convertir en una festa.

A través de Com la lluïssor d’un estel extingit, en Carles Ferran ens ofereix una selecció dels poemes més representatius de la seva trajectòria vital. Ens els dóna com un regal, fruit d’una vida, i com qui preveu l’adéu, testa amb la voluntat que els seus mots perdurin; com ho faria la lluïssor d’un estel, un cop extingit “

Amb aquestes paraules Marta Teixidó A., membre del grup, va obrir la sessió. A continuació, agraí al poeta la seva presència, alhora que n’exposà els trets biogràfics més significatius.

La presentació del poemari, pròpiament, va anar a càrrec de la mateixa M.T.A. i d’en Tomàs Porta, també de Reversos. En Carles Ferran la perfilà i acabà d’arrodonir a través d’un col·loqui amb el públic, entre el qual hi havia la seva esposa,  i també la poeta Gemma Gorga, convidada per Reversos en una sessió anterior.

A totes dues, els agraïm, des d’aquesta crònica, l’assistència.

Després, es feu lectura de poemes per part dels membres del grup que en Carles va concloure amb dos dels més significatius (transcrits en el present text): “De fora estant”  i “A la teva ombra, encara”

L’acte va finalitzar amb un emotiu i lluminós espurneig de mostres d’agraïment al poeta.

Carles Ferran (Barcelona,1948) s’integrà a Reversos poc després de la fundació del grup, l’abril de 2012. Observador, sensible, reservat, alhora que  compromès, ha compartit la quasi totalitat de sessions i ha delectat el grup amb els seus versos. Al poeta, també músic i metge, se’l considera un humanista i aquestes tres facetes de la seva personalitat s’acorden fructíferement en el poemari.

Actualment, viu a Barcelona, però ha residit a Reus, Lleida i Saragossa. A Lleida, va començar l’etapa de músic i cantautor en formar part de CAN64 (1964.171), grup pioner de la Nova Cançó a terres de ponent.

El 1981, amb la carrera de Medicina acabada, es traslladà a Barcelona, on s’especialitzà en Cirurgia Plàstica. Fou quan s’adonà que no podia compaginar la professió de metge amb la música.*

El 2009, jubilat forçosament per malaltia, retroba la paraula poètica que sempre ha bategat en el seu interior. Construeix un web: www.Can64.com, escriu prosa i poesia a través de l’ARC, forma part de la Junta i del consell de redacció de Lo Càntich (secció “Amb ulls de poeta”) revista digital de l’ARC. I el 2012 s’integra a Reversos.**

La presentació del poemari, pròpiament, va començar pel comentari de la coberta del llibre com una porta transparent, que n’anticipa el contingut.

Des de l’ imatge impressionista de la Nit Estelada de Van Gogh, plena de llum i d’ombres i de força expressiva a raig, que ens anticipa la presència d’antagonismes: sentiment i reflexió, emoció i raó, instint i seny, plaer i dolor; passant  pel títol metafòric(el sentit del qual ja hem exposat més amunt) explicatiu, i llarg, en consonància amb el vers, sovint lliure i més enllà del decasíl·lab; fins al tres termes del subtítol: utopies, desencisos i altres cardiopaties tan concrets, com precisos els mots del metge-poeta en el poemari.

Com la lluïssor d’un estel extingit, a més a més de ser el títol del llibre, també ho és d’un poema, a través del qual ens clarifica i amplia el sentit metafòric del títol, i el perquè de l’obra. Vegeu:

Els records se m’arrengleren
om el seguici d’un enterrament.
No els vull encara: la vellesa
és això, els records surant ingràvids,
sense esforç,
usurpant el lloc de l’energia i els projectes.
No vull canviar futur per passat:
prenc els records,els retorço, els manipulo
i la seva essència farceix aquests poemes
que allibero al demà com a fe de vida.
Si em sobreviuen, seguiran parlant de mi
després de la partença:
com la lluïssor d’un estel extingit,
durant anys llum amagant-ne la mort.

Van ressonar les paraules de Raül Torrent quan en el pròleg del poemari diu del poeta:…accepta que és un home vell…i des d’aquesta posició privilegiada se’ns despulla impúdicament dels seus records, de les seves vides …i tracta  de bastir el seu propi monument aere perennius horacià.

El tema amorós impregna molts dels poemes i constitueix el rerafons de tota l’obra. De l’amor, en parla des dels diferents moments i facetes, de manera acurada, amb clarividència i ens transporta al seu món, fins a a fer-nos vibrar amb sensacions, i sentiments, imaginaris o reals.

A la dedicatòria inicial ja ens anticipa la importància de l’amor i el to elegíac del poemari:

“Et vaig robar el teu més íntim anhel.
No sé si em podré perdonar
quan et deixi sola.”

Però la  lluita i el compromís amb la societat del seu temps també hi són presents, com ho eren en l’etapa de Can 64. I així, trobem poemes de denúncia que reivindiquen la llibertat i la justícia per a una vida en dignitat, per al propi país i per a arreu del planeta.

No relega a l’oblit ni el dolor, ni la malaltia, ni la soledat com es manifesta, per exemple, en “Solitud” i en “Poema inacabat”.

Finalment, “Clímax” merèix una menció especial. Es tracta d’un sonet eròtic ple de lirisme i passió, amb imatges i metàfores molt ben lligades a mots concrets de parts del cos. Sonet amb el qual en Carles Ferran excel·leix.

Com la lluïssor d’un estel extingit és una petita joia, en la qual no només hi batega l’ànima i el saber fer d’un poeta, sinó també la música del cantautor que dóna ritme als versos; la precisió en el lèxic i en l’ús de metàfores derivats del metge, i del pacient que també és.

Per tot això, i per la sinceritat des de la qual està escrit, el poemari arriba al lector fins al punt, que aquest darrer s’encomana dels sentiments,sensacions, idees, dolor, inquietud, esperança que el poeta comunica.

És per això que la lluïssor dels versos d’en Carles Ferran continuarà en el firmament molts anys, segles, després que el poeta, i tu, i jo hàgim desaparegut.

Durant el col·loqui que va seguir a la presentació, en Carles va exposar que havia començat a escriure poesia de molt jovenet, que ho féu en castellà i que l’època de Can 64 va ser decisiva per a tota la seva obra. Va nomenar Espriu, Miquel Martí i Pol i els simbolistes, especialment Màrius Torres, com els seus principals referents. De les joves generacions, va manifestar l’admiració que sent per Gemma Gorga, a la qual ell va presentar en la sessió que el grup Reversos va dedicar a la poeta.

A continuació, transcrivim alguns dels poemes que van ser llegits a la sessió:

A LA TEVA OMBRA

Reneixo a cada instant en la meva pell inesgotable.
Cada pas en la terra em renova una saba
que no precisa arrels. He fruït totes les llums
I els blaus canviants d’arreu dels mars,
amb els meus ulls permanentment sorpresos.
Tot ho he conegut. Tot se m’ha donat.
Fagocitant el temps he construït poemes helicoïdals de proteïnes
per expandir el meu àmbit. No estic cansat, però ara
m’ aturaré, si em vols, tot un estiu al a teva ombra.

NO ESPEREU VERSOS AMABLES AQUES VESPRE(fragment)

No espereu versos amables aquest vespre,
si els dictadors llencen foc sobre el seu poble
I ensinistren monstres amb fusells telescòpics
per a caçar persones des dels terrats de les cases.

Jo no tinc versos amables, ara no toquen,
quan els nens són arrencats de la infantesa
Per fer-los carn de canó, assassins despietats
o mercaderia sexual. Quan els nostres hospitals,
tan solidaris, reconstrueixen membres amputats
per les mines que abans els vam vendre.

No, no són versos amables, com podrien ser-ho,
quan en nom de mil déus es predica venjança
i odi, i menyspreu, i suïcidi, i guerra santa.
Quan en nom de la pàtria es roba la dels altres
i es reté per la força,  de qualsevol manera,
fent ús de mentides i interessades aliances.

No és un poema amable, ni tan sols és un poema,
no està fet de paraules, sinó de llàgrimes,
i sang, i odi, i desesperança, i ràbia,
i segles de por, de rapinya, d’esclavatge,
de manipulacions de la història, de guerres innecessàries,
de xamans, profetes, bruixots, bisbes,
generals, reis, colonitzadors, corsaris,
fariseus, usurers, extorsionadors, lladres…
No és un poema, és només un xiscle, un udol agònic,
perquè ens maten el món i no sabem salvar-lo.

CIUTAT DE LLEIDA

Sé d’un riu on tremolen paraules.
Sé d’un riu que infanta nius a les branques.
En quan s’acosta l’estiu
sls vells pollancres dels marges.
Sé d’un riu que ja han cantat altres versos.
Sé d’un riu que ja han plorat altres ulls
quan als capvespres encesos
els pensen, com jo, de lluny.
Sé d’un riu que eixampla una terra ferma
i somriu regant la fresca vall,
mentre el castell, com sense esma
s’hi ofega cap per avall.
…I quan miro els teus ulls tan clars
em torna a la memòria

DE FORA ESTANT

He après a mirar-me
de fora estant, no com qui es mira al mirall
de passada o vanitosament,
sinó amb mirada d’altri. I veig un home vell,
molt més vell del que sóc i em sento,
…tan vell com em deuen veure els altres.
Si em comparo amb les fotos de fa anys,
identifico les espurnes de les vides
que m’han seduït, incrustades al meu ADN:
són essències, valors, sentiments,
penyores del seu pas.
Aquest vell que veig és el que ha anat modelant
cada vida de la meva vida;
que ha anat creixent a cop d’instants
impredictibles, concrets, irrenunciables.

A LA TEVA OMBRA, ENCARA

Ha bufat el mestral fins al capvespre
i el cel és ben rogenc encara,
mentre navego la serenor d’un mar de guitarres.
Ara penso que gran part de la vida
l’he passat manipulant i donant forma al cossos,
i també, a les notes i a les paraules,
mentre forjava la meva voluntat i el meu caràcter
en l’obtenció de l’obra més bella.
I és així com, arribat al zenit,
he acabat d’afermar l’obra magna,
la decisiva,
la que en definitiva en el decurs de les òrbites
i els segles, enllà del meu pòlsim còsmic,
com l’ésser que va estimar, arravatadament
i sense dubtes, aquell estiu que va durar dècades,
i fou capaç de modelar, amb l’ofici d’un mestre,
un acurat estatge per compartir l’altruisme,
les renúncies, la passió, el respecte, el neguit,
la comprensió, l’enuig, el desig, l’estímul,
la complicitat, la paciència, el conhort  i la rialla.
Tot allò que fa tan preciós l’amor,
i tan fràgil.

 

Agraïment al Carles Ferran per la seva presència a la sessió i pel seu poemari. Agraïment al company de sessions poètiques, a l’amic dels sopars posteriors. Agraïments i aplaudiments, sincers.

I un ram. Un ram de lliris blaus.
I un pastís.Un pastís molt especial.
I llum! Una mica de llum que no volia apagar-se.

Gràcies, Carles!

Que siguin molts els capvespres que

“Com la lluïssor d’un estel extingit”  arribi a diferents indrets!

Que siguin molts els anys que facis ressonar els teus versos. 

Text: Marta Teixidó Abril
Fotografies: Aureli Ruiz Ronda

*De l’ etapa a Can64 en resulten dues obres corals ”Can 64.La nova cançó a Lleida:El compromís d’uns cantautors els anys 60”(1981), acompanyat del CD “La tardor de les aloses”, i “Rera la porta oberta”(2001) produïdes amb la col·laboració de Josep M Tur i altres músics amics

**Ha publicat contes i poemes esparsos en diversos llibres col·lectius editats per l’ARC(Segona Oportunitat, Pecats capitals, Colors, Somnis tricentenaris, L’estimem perquè és la nostra,Paraula d’Espriu, Llibertat i Traços de desig)

 

Presentació del llibre “Com la lluïssor d’un estel extingit”, de Carles Ferran

Us convidem a la presentació del llibre de poemes Com al lluïssor d’un estel extingit, de Carles Ferran, que tindrà lloc a l’Espai VilaWeb, dimecres 16 de desembre a les 19.30h.

Hi intervindran l’autor del llibre i comparem a les intervencions de Tomàs M. Porta i Marta Teixidó. També podrem gaudir de la lectura d’una selecció de poemes del llibre per part de membres del grup Reversos.

Us hi esperem!

 

Eudald Puig. Obra poètica completa

L’Obra poètica completa d’Eudald Puig (Curbet edicions, 2014) es va presentar el passat  27 d’octubre a l’Espai VilaWeb, en un acte organitzat pel grup de poesia Reversos. Vàrem comptar per l’ocasió amb els dos curadors del llibre, en Jaume Aulet i en Llorenç Puig, a qui agraïm que acceptessin la nostra invitació a participar en una vetllada que pretenia ser, no només un acte de presentació del llibre, sinó de reivindicació, record i homenatge a la figura d’Eudald Puig (1948-2013) l’obra del qual valorem i estimem.

En Llorenç Puig és germà del poeta i la seva voluntat d’aplegar l’obra publicada d’Eudald, juntament amb la gran tasca de recopilació d’obra inèdita, entre ella el llibre Evocacions,  ha estat cabdal perquè la publicació del llibre es produís i de forma tan completa com ens ha arribat als lectors.

 

En Jaume Aulet, professor universitari, especialista en la Poesia del segle XX, en Història de la Literatura Catalana i assagista, ha estat, juntament amb Llorenç Puig, curador de la Poesia completa d’Eudald Puig. És també autor del pròleg del llibre que destaca per ser un extraordinari estudi en profunditat de la seva lírica.

Membres del grup vàrem dir una selecció de poemes d’Eudald Puig després de les xerrades dels dos curadors.

A l’albaneix ja no serem humans            

A l’albaneix ja no serem humans,
pels voltants d’aquest mar, entre la sal
de camins mig esborrats, des de l’alba
a la nit, morta estrella, cases, forces,
la vinya seca del pagès orat,
morta l’ànsia, les ganes de créixer,
de fer més ample el món, d’aclarir l’ombra
que s’abat damunt nostre, d’esquivar
la indefinible aura que es fica arreu,
en camps i cases, en platges i cossos
que atrapa al vol, al sol, com un ocàs,
com una teranyina estesa al vent.
A l’albaneix ja no serem humans.

Eudald Puig, Cel de nit  (1979)

I

Obro els ulls. Són instants. Llambreigs.
La mà crema la fronda.
La dèria obsessa, obscena. El rictus
velant forces, vetllant.
No té nom la mirada. El séc.
Un àspid al solc sonda.
Lent martiri retut. La gropa.
Crit de peix. Els ulls. Friso.

No hi ha mai més, mai més.

Eudald PuigLa vinya cremada  ( 1986)

IV                                                                          

A fora, tres cadires blanques,
hi ha tres cadires blanques
contra la fosca de la nit,
amb el blanc lluminós
de tot el que imagino;
a fora, tres cadires lliures;
a fora no hi ha res.

Eudald Puig, Poemes per a Clara (1998)

XXXVI

Un cel espès aombra la ciutat.
Gira una grua, ronca un helicòpter.
Però hi ha una cosa més certa dintre meu:
que sempre viuré a la casa del turó com un hoste fantasmal,
assolellat o a l’ombra de l’alzina.
Miraré com esclaten els borrons de primavera
i com canta la deu dins del fullatge,
oloraré l’aigua clara entre els cavallons
o veuré caure la neu a l’hivern;
de nit, caminaré per les estances
i no despertaré a ningú.
Quan senti que algú parla amb la seva càlida veu,
jo em quedaré ben mut. Ningú em veurà.

Eudald Puig, La vida entredita (2006)

***

Fotografies de Miquel Santaeulàlia.

 

Vicenç Llorca, presentació de “Calendari d’instints”

El propassat vint-i-dos de setembre vàrem compartir una vetllada de poesia a l’Espai VilaWeb amb l’escriptor Vicenç Llorca, el nostre poeta convidat.

Vàrem gaudir d’una bona conversa literària amb l’autor, qui ens parlà d’alguns aspectes de la seva obra i, més en profunditat, del seu darrer llibre de poemes “Calendari d’instints”.

Vicenç Llorca ens va oferir una xerrada de gran nivell literari. Va iniciar el seu recorregut parlant de la poesia reunida en Les places d’Ulisses, volum que aplega els vuit títols de poesia publicats al llarg de vint-i-cinc anys (1984-2009), va continuar amb la novel·la Tot el soroll del món (2011), i finalment ens parlà del darrer llibre, Calendari d’instints, publicat el 2014 i del qual ens va llegir una selecció de poemes.

La poesia d’en Vicenç Llorca té una solidesa espiritual que captiva; està enfortida per nombrosos referents filosòfics, artístics i literaris que de forma subtil creen un sòlid entramat, bell i suggeridor. El poeta contempla, indaga a través del pensament i de la creació poètica el seu món, la seva consciència, i ens posa a l’abast una eina valuosíssima de coneixement i d’indagació interior.

Sobre Calendaris d’instints en Joan Graells hi escriu: “Pere Gimferrer va fer una definició magistral de la poesia: Art poètica: «Alguna cosa més que el do de síntesi: / veure en la llum el trànsit de la llum». A Calendari d’instints, Vicenç Llorca aconsegueix que aquesta llum que va identificar Gimferrer transiti al llarg del temps i l’espai, d’estació en estació, com un fil conductor que enllaça la infància del poeta amb el present i el futur, obrint camins entre l’instant i l’eternitat, enllaçant l’origen amb l’infinit i essent portadora de saviesa per tal com té la capacitat d’instruir en la filosofia i l’art.”

Niàgara

Moviment en la quietud,
despertaràs en el saltant,
aigua que et dius tro d’aigua.
Vindrem llavors,
sense condicions ni aspreses,
senzillament  a recollir del teu brogit
una fina pluja esclatada,
a lliurar-nos, com en l’oració,
a l’iris que descobreix la teva caiguda.
No hi haurà sol ni fosca,
cos ni ombra:
plata ben fresca
ens xiularà a la pell
sota l’aigua que es troba,
l’aigua suspesa,
l’aigua volàtil,
l’aigua que assumirà
un estrany i màgic sentit de cel.
Vindrem llavors
a sentir incrustada en els ulls
la imatge més propera
a la creació.
I esperarem la terra.

Vicenç Llorca, Calendari d’instints

 

Fer el temps

Quan a l’albada la llum obrirà
els finestrals on dorm la teva ment,
sabràs que res del que veuràs
no es deixarà a l’atzar.
Des dels xiscles de dolor del planeta
al record, dolç encara, dels orgasmes
que fan de la nit una simfonia humana,
tothom formarà part de tu,
com tu de tot.
Mai no podràs dir jo sense nosaltres,
no podràs dibuixar en els dies
un gest aliè a tu.
El temps et fa
perquè tu fas el temps.
És el vincle pel qual la roda gira
i el cercle tanca el cicle de la vida.
Deixa’t ser i sigues allò que és.
Cap altre secret no et serà tan gran
com, més enllà de posseir,
formar part de les hores
i de les seves criatures.

Vicenç Llorca, Calendari d’instints

Sense maquillatge

Mira’t: t’agraden aquestes arrugues
perquè creus que hi habita la bellesa
dels dies savis i l’hora guanyada.
I no pots evitar comptar batalles
lliurades, tot i el teu desig de pau;
recordar els que han partit per poc o sempre,
desenganys i dolors inesperats.
Tot forma part de l’ànima que mudes
per aprendre a parlar amb la vida vella
que dóna consistència al planeta.
Quina ironia! Perdre per guanyar,
saber llegir més amb menys visió,
estimar amb força, malgrat tot el mal
que t’ha lliurat el solc més trist al rostre…
No hi ha cremes ni maquillatges útils.
Tan sols conservar una mica d’infància
en l’aigua que encara et rega la pell.

Vicenç Llorca, Calendari d’instints

París al maig

Que de tanta llum
sigui blanca la ciutat.
Que no hi hagi morts,
sinó vida rere vida.

Que es multipliquin els ponts
sobre el riu que espera
l’alegria dels amants.

Que no et calgui recordar,
perquè el temps sigui present
en una hora blava.

Que els canvis visquin en tu
parcs incandescents
per carrers de cants en calma.

Vicenç Llorca, Calendari d’instints

Agraïm sincerament a en Vicenç Llorca la xerrada sobre poesia que ens va oferir; va ser un plaer compartir amb ell una vetllada de gran sensibilitat i bellesa.

Fotografies: Aureli Ruiz

 

Vicenç Llorca: conversa literària i presentació de “Calendari d’instints”

El proper dimarts 22 de setembre el grup de poesia Reversos ha convidat l’escriptor Vicenç Llorca a la vetllada poètica amb què reprenem les nostres activitats després de la pausa de l’estiu.

Vicenç Llorca ens parlarà de poesia, de la seva obra poètica, i narrativa, i sobretot del seu darrer llibre de poemes, Calendari d’instints, publicat a l’editorial Tres i Quatre.

Tant l’autor com membres del grup direm, per cloure l’acte, una selecció de poemes de Calendari d’instints.

Hi sou tots convidats!

 

D’un nou patriotisme i altres poemes civils

Us hi deixem una selecció d’imatges de l’acte de presentació del llibre D’un nou patriotisme i altres poemes civils, de Tomàs-Maria Porta, que va tenir lloc el passat 30 de juny a l’Espai VilaWeb.

Hi varen participar, com a presentadors de l’obra, a part de l’autor, en Xavier Sierra, na Sandra D. Roig i Empar Sáez. A continuació es va fer una lectura de poemes del llibre per membres del grup Reversos i, després que l’autor contestés algunes preguntes formulades pels assistents a l’acte, vàrem brindar feliçment per aquest bon llibre de poesia cívica.

Les fotografies són de l’Aureli Ruiz. Gràcies de nou, Aureli, per aquest magnífic reportatge!

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Presentació del llibre “D’un nou patriotisme i altres poemes civils” de Tomàs-Maria Porta

Dimarts 30 de juny, a l’Espai VilaWeb, no us deixeu perdre la presentació del primer llibre “D’un nou patriotisme i altres poemes civils” d’en Tomàs-Maria Porta i Calsina.

Hi intervindrà l’autor i participaran en la presentació del poemari: Sandra D. Roig, Xavier Sierra i Empar Sáez.

A continuació membres del grup Reversos diran una selecció de poemes del llibre i per cloure la vetllada poètica se servirà una copa de cava als assistents.

Hi sou tots convidats!

Josep Porcar i Dolors Miquel diuen “Preguntes”

El passat 26 de maig vàrem gaudir d’una vesprada poètica amb moltes i molt bones “preguntes” dites per en Josep Porcar i la Dolors Miquel. 

Va ser un honor rebre en Josep Porcar a l’Espai VilaWeb. En Porcar, molt amablement, va voler que la presentació a Barcelona del seu darrer llibre Preguntes fos amb el nostre grup, en aquest espai. Per aquest motiu li estem molt agraïts. En Porcar va venir des de Castelló i va arribar ben acompanyat de la Dolors Miquel, qui va ser la nostra poeta convidada ja fa uns quants mesos; ens va oferir, en aquella ocasió, una interessant xerrada literària i un recital magnífic.

La Dolors és la prologuista del llibre Preguntes. Tots dos, en Porcar i la Miquel, van oferir-nos un duet recitatiu; van dir poemes-preguntes a dues veus amb l’acompanyament musical del pianista Daniel Lampérez. 

La presentació del llibre, a càrrec de la poeta Empar Sáez, va precedir el recital. Us transcrivim el text a continuació. També el podeu llegir en el bloc personal Salms, de Josep Porcar.

“Iniciaré la presentació del llibre “Preguntes” ressaltant un aspecte que em va sorprendre especialment: en Josep explica en el breu epíleg que va escriure el llibre, tot just en un mes, d’una revolada, (després vindrien els llargs mesos de correcció, i composició del poemari…). Aquest breu espai de temps en què està escrit, el format triat (són 21 poemes interrogatius) juntament amb la urgència, potser la necessitat guaridora davant la circumstància vital que l’empeny a escriure’l fan que aquest llibre tingui una unitat extraordinària, i en aquest sentit, entre d’altres que intentaré esbrinar breument a continuació,  és un llibre molt compacte i rodó.”

“En Porcar ens parla, en la solapa del llibre, de la rodonesa de l’interrogant, del doble interrogant dels amants, que acarats s’amplifiquen tristament fins l’infinit i els arrossega a un terreny  angoixós. Fixeu-vos en el que ens diu la Dolors Miquel en el pròleg: En la desaparició del miratge amorós hi apareix la pregunta. Hi afegeix: Quan la pregunta comença a aparèixer en la vida amorosa és senyal, indici, auguri de desfeta, de naufragi.”

“I així, a ritme de pregunta, en Josep Porcar ens atansa al sentiment de pèrdua, d’acomiadament. També a la solitud, al crit, a la buidor, al desengany…  Però tanmateix hem après que la pèrdua, i les emocions que provoca, no tenen un sentit únic, poden desblocar, impulsar la construcció altres realitats. I com una resposta, el patiment  del poeta es transmuta en la unitat artística d’aquest llibre. La veu singular d’en Josep Porcar salva tots els paranys que la temàtica d’amor/desamor podrien parar-li, en el terreny literari.”

“És interessant adonar-se que la poesia i els interrogants desclouen dins nostre una melodia similar. L’interrogant representa la fam del poeta, qui pregunta té, sobretot fam de preguntes, i sap molt bé que les respostes no li seran donades sinó amb el temps, com el significat d’algun poema que no es revela fins temps després de ser escrit o llegit. D’aquesta manera el temps seria el gran escultor de respostes, almenys d’algunes respostes i per a qui les vol cercar; sabent, però, que mai no les tindrem totes.”

“En Josep dedica el llibre Als que esperen; és una dedicatòria bellíssima que desvetlla, desplega, tot seguit, dues preguntes: qui són “els qui esperen”? i Què esperen? Podrien ser, tal vegada,  els que sustenten aquesta ingenuïtat innata dins d’un cercle d’esperança i d’indagació al qual no poden renunciar, i els salva, els autoalimenta per a continuar girant al voltant de l’amor, del coneixement i de l’art? Podrien ser aquests els que esperen?”

“Aprofundint encara més en el símbol de Preguntes, el doble interrogant que giravoltant adopta la grafia de dos cercles entrellaçats, el símbol de l’infinit, fixeu-vos en el que ens diu l’Octavio Paz: la figura geomètrica que simbolitza un poema, és un cercle, una esfera. El poema es tanca en ell mateix, és un univers autosuficient, quan acaba es reprèn i es recrea. Jo diria que arribar a aquest instant de creació sublim, d’autosuficiència, d’infinituds que ressonen en cada poema, ja és un triomf, i és aquesta la victòria que en Josep Porcar aconsegueix en cada un dels poemes del llibre.”

“D’altra banda, tots sabem que un bon poema és irreductible a una explicació fàcil, —el mateix poema transcendeix qualsevol intent de simplificació, va molt més enllà—, una bona pregunta també conté dins seu múltiples respostes, la pregunta per si sola ja és una resposta, és rebel a les autocomplaences, cerca el coneixement i la reflexió, la saviesa, vol arribar al límit de la interrogació, a allò que no pot ser dit, que no coneixem, no surt del seu cercle, de la seva rodonesa. També el poeta, en Porcar, en un joc opulent d’imatges viscudes i imaginades, amb recreacions i revelacions de gran potència artística ens porta per un terreny bellugadís i ondulant, entre l’amor i les preguntes sobre l’amor viscut, entre vigília i somni dins d’aquesta espiral de somni en què vivim.”

“Voldria ressaltar que aquest llibre ens ofrena amb el guany que poden tenir totes les pèrdues; hi trobareu una veu poderosa i molt creativa, que ha mirat des d’una gran alçada interior i ha recreat la seves vivències amb “preguntes-poemes-pont”, de gran intensitat, que en llegir-les ens duen a un altre paisatge,  a una altra riba, potser molt més endins de nosaltres mateixos.”

“Dir-vos, per finalitzar, que el llibre és una edició d’autor, numerada i signada, molt acurada, on tots els detalls s’han treballat bé, perquè l’embolcall de les paraules també sigui bell. Com veureu, l’acompanyen magnífics dibuixos de l’artista Porcar Queralt, el seu pare; això, evidentment li confereix una emotivitat i un valor afegit a l’obra. A la vegada, cada poema ve precedit d’uns versos que ens permeten seguir el rastre, sempre interessant, d’algunes de les lectures i dels poetes d’en Josep Porcar.”

Després del recital en Porcar va parlar breument sobre alguns aspectes del llibre, també del Priorat, on va fer una estada amb la Dolors Miquel, i concretament del vi “L’interrogant”.
Vàrem clore l’acte convidant els assistents a fer un tast del magnífic vi del Priorat, L’interrogant, del Celler Clos 93.

Moltes gràcies a tots: Josep Porcar, Dolors Miquel, Daniel Lampérez, als assitents, als reversaires, a VilaWeb i al celler Clos 93!

Fotografies: Aureli Ruiz i dues imatges de l’arxiu personal de Josep Porcar.