Conversa amb Montserrat Gallart

La sessió poètica del propassat dimarts 20 de març va ser presidida per Montserrat Gallart i Sanfeliu a qui vàrem convidar, perquè ens parlés de la seva obra en vers. Recordem que l’any anterior havia vingut per tractar de la poesia de Kavafis que ella coneix molt bé a través de la seva tesi doctoral Marguerite Yourcenar traductora de Konstantinos Kavafis, sumada al seu ampli coneixement de la cultura hel·lenística.

Com ja sabeu Montserrat Gallart és doctora en Filologia Clàssica i en Filologia Francesa per la U.B. També és Membre de l’Associació d’Escriptors i Traductors en Llengua Catalana, del Centre Internacional de Documentació Marguerite Yourcenar i de l’Associació Catalana d’Hel·lenistes.

Les llengües, la literatura, l’ensenyament i la traducció  ̶ en català, castellà, francès, italià i grec modern ̶  són els eixos de la seva formació, dels seus interessos i de la seva dedicació.

Com a docent va ser catedràtica de llengua francesa a secundària(durant trenta dos anys), posteriorment(durant sis cursos) fou professora associada de la mateixa llengua a la UAB. Actualment dóna classe a l’Escola de l’Ateneu Barcelonès i realitza tallers de llengües modernes i de literatura en diversos centres.

Des del 2004, ha seguit amb certa freqüència estudis d’escriptura poètica a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.

Montserrat Gallart ens digué que sempre li ha agradat llegir i escriure, així com des de petita jugar a fer de mestra. Però que no va començar a publicar fins al 2007, després d’un llarg període de repòs degut a una malaltia. La seva primera obra va ser en prosa: De cervicals i altres vèrtebres. Itineraris cap a l’equilibri(Abadia Editors, 2007, pròleg de Joan Tudela, editor).En anys posteriors s’obrí a la poesia.

  • Trenat d’onades i remors (Abadia Editors, 2010, pròleg del poeta Carles Duarte)
  • Bressol de tots els blaus (Témenos Edicions, 2012, prologat per Jordi Cervera, periodista i escriptor)que compta amb un magnífic recull de fotografies deSara Molina que il·lustren la llum i el color dels seus poemes i amb un epíleg escrit per la seva filla, Marta Arànega Gallart.
  • Acords del cor (Témenos edicios 2014, amb pròlegs de Francesc Parcerises i de Mercè Voltas)
  • Més un poemari conjunt amb tres altres autores a Visión Libros.
  • També té dos llibres de poemes en curs de publicació: Mediterrània i Com lleu batec en la memòria dels quals la Montserrat Gallart ens en va llegir cinc, que trobareu més avall, alguns dels quals al·ludeixen a l’actual situació política del nostre país.

Montserrat Gallart considera que qui tradueix i escriu poesia és algú enamorat del llenguatge, un enamorament que a ella l’ha portada no sols a conèixer moltes llengües, sinó a adoptar diferents modalitats com el parlar salat quan és a Cadaqués, o el català de les terres de ponent quan fa cap a casa dels pares.

La seva poesia és amarada de llum, o millor, neix de la llum. És una llum física, corporal, En els dos primers poemaris la llum entra a la pell des del paisatge, la llum del sol i els canvis dels blaus. Un paisatge referencial que s’estén per la Mediterrània des de Catalunya (especialment Cadaqués) fins a Grècia i fa del mar, de la costa, de les platges un conjunt d’imatges que l’acompanyen en la felicitat i en la dissort.

El tercer poemari Acords del Cor se centra en el desengany amorós. És un discurs en aparença molt dur sobre la crueltat i traïdoria amorosa que es basteix i solidifica a través d’una mena d’oposició entre la bondat còsmica inevitable, la llum, el curs dels dies, les estacions, la nit i la percepció poètica del clam individual que es rebel·la davant el goig perdut, perquè voldria poder continuar gaudint de la llum que engendra el cosmos.

Gallart ens explica que en els versos és ella mateixa i aprofundeix en el propi coneixement. Els escriu per fixar un moment en el paper com a emoció i sentiment, però també com elaboració i necessitat de pervivència, com a refugi i com a eina de creació d’un món somniat, evocat. Busca la paraula precisa i la musicalitat com una cadència personal, intuïtiva que beu d’ella mateixa, no pas cenyida amb mètrica, sinó donada amb naturalitat.

El darrer llibre Memòries d’uns gats feliços (Gregal, 2017, pròleg de Francesc Parcerises), tot i no ser una obra exactament poètica, conté molta poesia. És una mena de dietari, o potser un text epistolar, o unes breus confessions i reflexions sobre la vida en aquells moments en què veiem com s’escola d’una manera inevitable cap a l’afrau. Els protagonistes essencials són tres gats dels que ella fou  mestresssa, però també podríem dir que el protagonista ocult, i tanmateix omnipresent, és l’amor entre les persones i els animals. En concret: l’amor pels gats.

En acabar de conversar sobre les seves obres, Montserrat Gallart ens va llegir “Arquetip un dels poemes més rodons del llibre Bressol de tots els blaus.

Finalment li vàrem preguntar per les Àgores d’estiu. Des de 2011 organitza, a Cadaqués, unes Àgores Poètiques que sovint donen cabuda a altres manifestacions artístiques com la música i la dansa. Alguns ja somniàvem d’assistir-hi.

La sessió poètica de dimarts 26 va resultar interessant i distesa per la qualitat de la poesia de Montserrat Gallart i per les seves explicacions en un llenguatge ric, suggerent i natural que va provocar l’atenció i participació del públic.

Montserrat Gallart ens va comentar que s’havia sentit molt a gust entre nosaltres i que li havia agradat, especialment, escoltar els propis poemes llegits pels membres de Reversos.

Entre aplaudiments de reconeixement per la vetllada, éssent època de Rams, li vàrem oferir un pom de lliris liles amb una palma menuda, petita artesania de les nostres terres mediterrànies.

Moltes gràcies, Montserrat!

  • A continuació, transcrivim les lectures que va fer la Montserrat i després de la titulada Comiat, les que vàrem dir els membres del grup poètic.

Arquetip

A Sóunion no s´acaba el món, però ho sembla.
Harmonia feta marbre, i el mar
als peus, que para una catifa al temple.
La llum inunda les columnes
i el blau del cel és un llençol de tafetà amorós
que embolcalla l´indret.
El vent respecta l´únic arbre
rostit, posat a prova i ferm.

Quan cau la tarda,
el sol s´amaga rere l´estol d´illes
i, en posta encesa d´un vermell violent,
trasmuda el cel en immens mantell càlid.
No hi ha remors però hi ha presència,
i em trobo assimilada aquí
com una peça més de l´harmonia
intemporal i eterna.

No sé si aquest paisatge sap que hi sóc,
però m´hi sento menys en fals
que davant teu.

         (Soúnion, 6-XI-2010)

Αρχέτυπο

Στο Σούνιο δεν τελειώνει ο κόσμος αλλά ἐτσι φαίνεται
Αρμονία που ἑγινε μάρμαρο και η θάλασσα
στα πόδια, που στρώνει χαλὶ στο ναό.
Το φως πλυμμιρίζει τους κίονες
και το γαλάζιο του ουρανού είναι μεταξωτό σεντόνι
που τυλίγει τον χώρο.
Ο άνεμος σέβεται το μόνο δέντρο,
αν και δαρμένο, μέσα στη δοκιμασία του σταθερό.

Ὀταν πέφτει το απόγευμα,
ο ήλιος κρύβεται πίσω απο το σύμπλεγμα των νησιών
και, σε δύση φλεγόμενη με βίαιο κόκκινο,
αλλάζει τον ουρανό σε τεράστιο μαντίλι ζεστό.
Δεν υπάρχει θρόισμα, αλλα παρουσία
και βρίσκομαι αφομοιωμένη εδώ
σαν άλλη ψηφίδα της αρμονίας,
άχρονης και αιώνιας.

Δεν ξέρω αν το τοπίο γνωρίζει ότι είμαι εδώ,
αλλα σ´αυτό το μέρος νιώθω λιγότερο μετέωρη
παρά μπροστά σου.

          (Σούνιον, 6-XI-2010)

CAPVESPRE. EVOCACIÓ (Montserrat Gallart, 2017)

Davant del mar,
el blau profund i nítid del capvespre,
al juliol,
m’evoca la teva infantesa clara,
l’amor que em percudia el cor,
els dits i els llavis,
amor de seda i de trena als cabells,
amor compartit, de Marítim,
mentre tu feies passanelles
davant del corb marí que es recollia,
davant les gavines xisclants
que saltaven serrells d’escuma blanca.
No tornaran els dies de l’amor
-l’amor de trena-,
ni la teva infantesa.
Vindran altres instants de mar
i de Marítim,
davant el blau dels blaus,
quan cau la tarda,
el dia
feixuc d’estiu ha vist mil llums
i, ara, serè,
va obrint la porta a una nit clara,
mentre la mar
dansa amb onades de segles
i encara em troba un somriure endolcit
al rostre.

DE BEN ENDINS

L’esclat de llum i el vent de tramuntana
dibuixen perfils de setembre,
susciten el somriure de la mar,
fan els colors més vius
i exalten la meva ànima
fins la pregària noble
que agraeix tanta gràcia.
M’embriago amb la bellesa
del poble que duc cenyit a la pell
i que potser veurà
la meva darrera mirada…
Ah, reposar al cementiri marí
quan l’hora em sigui arribada,
fer créixer entre la gespa
neulida de l’indret
llavors de nous poemes
i un futur resplendent
de pau i llibertat
per a les meves nétes
o els néts que hauran vingut!
Submergir-me en la joia
de la blava quietud
i de la llum eterna,
i abraçar cada dia
el llostrejar de Cap de Creus!

MARINA 11 – XI – 2017

Amb una sola veu
ve la marea humana;
arribem de pertot
brandem senyeres i estelades…
Contra el cel envaït
s’eleva el foc ardent de les consignes,
i quan es fon el darrer raig de sol
el clam encén llanternes:
riuada de llum blanca per la llibertat

1 OCTUBRE 2017

Al tombant del mes ens espera
l’hora greu de la incertesa.
Som en camí per a dir els nostres anhels,
guiats per l’estel viu de la confiança.
Ho hem preparat, cridat i escrit,
ho hem proclamat en unes lleis.
Les nostres armes,
la música i el cant que sona a Plaça
i pels carrers,
les percussions domèstiques
que fereixen la quietud de la nit,
concentracions, senyeres i estelades,
i parlaments fervorosos dels líders.
Tot es prepara per al dia esperat:
continguda il·lusió, gran esperança,
i una nit llarga, llarga
de pacífica resistència
sota estels espantats…
Mes, ai, l’estat
poruc, immobilista i repressor
posa en marxa la força desfermada.
L’amenaça s’ha estès:
ocuparan col·legis i ho arrasaran tot…
-neguit i tensió.

Les flors de la pau i del vot
es tenyiran de sang,
s’escampen els cops i els crits del dolor,
i el vot no s’exerceix en tots els centres.
Sortosament, el món ens mira.
Tots els observadors que ens acompanyen
poden testimoniar de la barbàrie,
i el món sabrà que, surti
el recompte que surti,
la dignitat de tots
-que és com teixit de seda malva-
ha fet aquest país mereixedor
de l’alliberament,
amb un horitzó en blau,
que mira a l’infinit
i que se sap
mestre i senyor de la pròpia vida.
I maldarem per consolidar.

 

DIVISA DE COMIAT

No morirem del tot,
tot i que ens farem terra…

Obrirem, potser, els ulls
a una altra llum desconeguda,
i continuarà la vida
on els àngels fan festa
i on calla el temps.

Fins que podrem veure el rostre de Déu
i la rialla d’aquells que estimàrem.

Alguns membres de Reversos vàrem llegir:

Del llibre BRESSOL DE TOTS ELS BLAUS

HAÏKÚS DE PORT LLIGAT(selecció)

Camí de ronda
Acords en el silenci
Cançó de la mar.

 

La mar emmudeix.
a les minves de gener
Torna la treva.

 

A  trenc d’albada
Els teus ulls em recorden
Les venes del cel.

 

Trenat de robins
buguenvíl·lies que riuen:
arriba l’estiu.

 

Anell de l’aliança
de Deu amb l’home:
Arc de Sant Martí!

 

La nit, serena.
Badallava la lluna
entre les barques.

LLET AMB CACAU

Sense la teva presència
em pesa tanta llum,
pessigolleig radiant que frega els núvols
entre l’aigua policroma i el cel;
a la nit, focs i lluna:
incessant degoteig d’espurnes purpurals
que harmonitzen amb el color dels teus ulls.

Les teves mans melancòliques s’allarguen
i busquen la cançó del teu alè,
com quan, en la nit, un infant
busca la llet amb cacau de les certeses.

Però el blau de les venes del cel
només m’evoca ombres d’un temps remot
que ara em són estrangeres.

Del llibre MEMÒRIES D’UNS GATS FELIÇOS

Agilitat, tendresa, melangia:
salteu de branca en branca pels teulats,
salteu…
Jaieu al sol meditant en silenci
-indiferents i cauts alhora-
perfectament immersos en el cosmos,
i  acaricieu  la terra al vostre pas.
Sou gats!
Felins astuts que encarneu déus egipcis
amb nítida mirada de filòsofs.
Domesticats o bé en estat feréstec,
el vostre cos té la calma que plau a l’univers,
i en l’ànima guardeu
el gust per les coses petites i ocultes…
Sou gats!
I tanmateix,
quants no pagarien pel vostre extermini!
Per això us dic:
gats de tot el món,uniu-vos!
Feu-vos forts, feu-vos imprescindibles!
Vora el mar, a la muntanya o a la ciutat,
mostreu als homes les vostres qualitats
i festegeu el perill fins a exhaurir set vides!

Del llibre ACORDS DEL COR

VI(D)ES

El temps de mel i de concòrdia
se’ns va exhaurir massa aviat.

Ara les nostres vides són
dues vies de tren o l’espai buit
que queda entre elles,
mudes i paral·leles,
sempre endavant sense retorn…

Ah, si podia girar els fulls
i tornar a la primera plana del temps,
a l’estació dolça i enganyosa de la partida!

HIPÒTESI

Potser la vida eterna, allò que en diem cel,
és una immensa taula rodona
on seuen els primers amors,
els segons, els tercers…
i aquelles que en algun moment
se n’anaren de nosaltres
com cera fosa d’un vell ciri…
A la taula i amb temps indefinit,
entre els nèctars que ens seran servits
en signe d’ acollida, podrem dir-nos
tot allò que vàrem callar
perquè no sabíem dir,
o allò que les nostres accions contradigueren.
De les branques seques de les històries del cor
en farem garlandes,
i amb poques menges
ens sadollarem de felicitat.
Temps indefinit
per a treure bé la pols de les paraules
i dibuixar amb traç ferm
el somriure perfumat de l’empatia.
Tertúlia ininterrompuda
com els cicles de l’univers,
sense els sotracs ni les ventades emocionals
que aquí ens deixaren indefensos,
en la quietud i la pau d’uns peixos d’un estany
o del mestre de ioga…

MÚSIC AMB ACORDIÓ

El músic de carrer, músic de metro,
es guanya quatre rals amb pocs acords,
cantarelles conegudes de la gent, fàcils, de sempre,
que toca mecànicament, sense passió:
gairebé es teclegen soles…

Quan canvia de vagó, però,
sense que se n’adoni,
li surten melodies més genuïnes,
tonades que han nascut amb ell
i que els dits li han tocat des del bressol.

I és aleshores que es transforma
i que esdevé autèntic músic:
ell, indestriable de l’acordió
que gemega Balcans.

I és així que em sembla quasi divinal.

OBSTACLES

I si parlés més el cor que la boca,
copsaríem la profunditat dels sentiments,
què hi ha darrera de cada mirada,
de cada gest, de cada besada,
què amaga cadascun dels nostres mots…

Però som amadors limitats i ignorants,
incapaços d’expressar el que sentim.
Presoners com som de tantes pors,
mostrem la rosa i amaguem les espines,
que completen el retaule de la nostra essència.

Si ens deixéssim amarar els uns dels altres,
si diguéssim els mots que el cor escolta,
tindríem una altra llengua que la
del malentès, la del dubte i de la por.
I abastaríem molt més amunt,
molt més enllà de nosaltres mateixos.

CRISI

Quan el poble no té bons guies
la crisi emprèn el seu camí
i entra en escena

Se’ns ha deshidratat la pell dels somnis
i hem oblidat el que érem i sabíem;
som avars del nostre temps
i dels nostres afectes.
Vivim moments mesquins de silencis còmplices,
la feblesa ens grava i impedeix
de reaccionar davant les injustícies,
distrets del tot amb la tecnologia…
Hem d’alçar la intel·ligència al servei de l’amor,
sibil·les del futur,
sense que cap déu que vingui a redimir-nos.
No esperem que els bàrbars resolguin
aquest desgavell que ens va engolint.
Canviar de rumb és l’única proposta.

EQUILIBRI

Com la flor que es desclou al bat del sol
I té puixança,
com la vida que pren sentit
en cada naixement,
la teva companyia vesteix els meus dies
de plenitud
i posa música harmoniosa
a tantes cavil·lacions…
Així comprenc que l’existència,
que de vegades és fel,
pot ésser mel de taronger
i besar-nos a la boca tendrament.

Gràcies una vegada més, Montserrat!

Text: Marta Teixidó

Fotografies: Aureli Ruiz

Conversa amb Montserrat Gallart

Tot just farà un any des que vàrem sentir recitar en grec la poesia de Kavafis per la  Montserrat Gallart i Sanfeliu en una magnífica sessió dedicada al poeta alexandrí.

Dimarts vinent vindrà com a poeta convidada pel grup i parlarem amb ella de la seva obra poètica.

Gallart és Doctora en Filologia Clàssica i  Llicenciada en Filologia Francesa. És traductora i escriptora. Els seus darrers llibres publicats són: Acords del cor (Témenos Edicions, 2014) i Memòries d’uns gats feliços  (Editorial Gregal, 2017).

Hi sou tots convidats!

Conversa amb Antonina Canyelles

El passat vint-i-vuit de febrer vàrem retre homenatge a una de les nostres poetes predilectes, n’Antonina Canyelles. Arribava des de Palma per a presentar a Barcelona el seu nou llibre, Les banyes del croissant (Editorial Lapislatzuli) i ens va acompanyar en una vetllada memorable. Us oferim una breu crònica de l’acte amb les fotografies de l’Aureli Ruiz.

Vàrem triar un dels seus poemes per a introduir la sessió:

Quan hagueren berenat de cafè amb llet i ensaïmades,
es pintaren la cara, llançaren crits de guerra
i ens atacaren amb el CODI CIVIL,
amb el CODI PENAL,
amb la CONSTITUCIÓ,
amb les ORDENANCES MUNICIPALS,
amb els QUATRE EVANGUELIS
i amb moltes més ARMES LLANCÍVOLES.

(D’estructura circular, 2007)

Vaig assenyalar que havia viscut dos grans moments de descoberta de la poesia de l’Antonina Canyelles; el primer el recordava nítidament, i ja havien passat uns quants anys, pel gran impacte que em va produir descobrir una veu que considero única, de la qual no sé trobar semblances; i el segon esdevé durant les darreres setmanes de relectura en les quals, en nombroses ocasions, he quedat glaçada per l’aterridora actualitat dels seus versos, com aquest que acabàvem de llegir.

Després d’aquesta breu introducció, vàrem donar la benvinguda i vàrem expressar el nostre agraïment a l’Antonina Canyelles, una de les poetes més potents i interessants de la poesia catalana actual, per acceptar la nostra invitació. Vàrem agrair també al seu editor, Jon López de Viñaspre, que ens acompanyés; ell ha estat una peça clau perquè l’Antonina Canyelles no hagi quedat una poeta inconeguda. I és cert que en tenia moltes possibilitats, de restar transparent, perquè ella, com ha destacat l’Albert Mestres en el pròleg de l’antologia Putes i consentits, escriu des d’una marginalitat múltiple: “fa literatura marginal, com és la poesia, des d’un gènere marginal, com el femení, dins una cultura marginal, com la catalana, i a més dins una catalanitat marginal com és la mallorquina.” Si a tot això li afegim que no forma part de capelletes literàries, ens adonem que és un autèntic miracle que la seva poesia sigui cada vegada més reconeguda, apreciada a casa nostra i arreu.

Abans de parlar molt breument sobre la seva poesia, férem un recorregut per la bibliografia més destacada de l’Antonina:

Quadern de conseqüències (1980) Premi Marià Aguiló (autoedició)
Patchwork (1981) (carpeta de poemes i il·lustracions) (autoedició)
Piercing (2005) (Lleonard Muntaner editor)
D’estructura circular (2007) (Edicions Can Sifre)
Panoptik (2007) Fotopoesia (Espe Codina, traduït al castellà)
Editorial Lapislàtzuli: Antologia: Putes i consentits. Antologia poètica  i  Tasta’m. 34 poemes inèdits (2011)
La duna i la cascada (2013) (Edicions 62)
Nus baixant una escala (2015) (Editorial Lapislàtzuli)
Les banyes del croissant (2018) (Editorial Lapislàtzuli)
Mai de mai, bandera blanca (un recorregut per la poesia d’Antonina Canyelles; estudi literari de Sílvia Campins) Editorial Lapislàtzuli.

El primer que sorprèn de la seva poesia és la brevetat, i un estil directe i clar, tan clar i afilat que sedueix als lectors encara que no surtin indemnes de la lectura, o precisament per això mateix. L’aparent lleugeresa és un reclam viscós que s’enganxarà al lector, tot obrint-li els ulls i la ment, i de ben segur li crearà desconcert, potser en alguns poemes quedarà ben desorientat,  però participarà alhora de la fragilitat i de la seva força, de la revolta, de l’audàcia creadora i insolent d’uns versos que també poden ser paròdia i ironia, acidesa i diversió irreverent, construïts amb imatges brillants i un llenguatge ben empeltat en la parla de les illes. Amb tot això l’Antonina Canyelles ens mena per un camí combatiu; el de la paraula depurada i lliure que sense falses pretensions destil·la lucidesa i talent.

A continuació l’editor de Lapislàtzuli, i també escriptor, en Jon López de Viñaspre, molt amablement li va fer una entrevista per aprofundir en l’obra poètica i en la seva vida.

El veritable plaer de la trobada va ser escoltar les respostes de la nostra poeta convidada: Canyelles va rememorar algunes vivències que van marcar els seus inicis, la seva juventud, va parlar sobre cada un dels llibres que ha escrit, va destacar algunes de les seves lectures, i entremig de la conversa anava recitant magistralment una selecció de poemes de la seva obra. Tot un plaer i un privilegi que mai no podrem oblidar.

Gràcies Antonina!

Empar Sáez

Vaig néixer rossa,
condreta
i per emprenyar la voga.
Vaig créixer.
M’enviaren a l’escola
i a la merda.
D’ambdues coses
no vaig sortir-ne il·lesa.

Quadern de conseqüències, 1980

Llops, vigilau l’infant.
No fos cosa
que els homes se’l mejassin.

Quadern de conseqüències, 1980

Menjaràs morena, no altres peixos,
menjaràs arròs amb gramenera.
Beuràs aigua amb cabotins de la més bruta.
Et prohibiran trencar la ce i geminar la ela.
A poc a poc perdràs la fesomia.
A poc a poc perdrà sonoritat la essa.
La be i la ve serà un tant se me’n dóna.
El so neutre es tancarà com una porta.

Acabaràs amb el cos ple d’autopistes!

Piercing, 2005

Desconfii de la gent deshabitada.
Tem la gent deshabitada.
Em fa por la gent deshabitada
perquè em poden matar
i deixar-me viva.

Piercing, 2005

Deixa
que els cucs ballin
dins els clivells de les figues
que l’eco s’estavelli contra el mur
que el safrà tinyi de groc
l’índex i el polze
Deixa
que les cadires seguin
que la calç torni negra
en homenatge a Àfrica
que l’anell llanci la perla
un tros enfora
Deixa
que la sang de la ploma
circuli per on vulgui
que la flama tengui fred
i en cerqui un altra
que un bric de vi
sigui un llit o una tomba
que el balancí recordi
que un dia va ser un arbre

D’estructura circular, 2007

Cotilles

Et donen la vida,
et nodreixen,
t’eduquen,
t’instrueixen,
t’ensinistren
perquè siguis com els altres,
com tots els altres
però no com tu.

La duna i la cascada, 2013

Dos I

Pos el meu jo davant el meu mi
i diuen que no es coneixen.

Trec el joc de cartes
i els convit a jugar.

Un és un jugador d’ofici,
l’altre, un mal perdedor.

Els deix amb el seu joc
perquè les pistoles m’espanten.

Nus baixant una escala, 2015

Fuga

Davallà de la creu,
aparcà la mort a una vorera
i se n’anà, amb els tres claus dins la mà,
a veure com llepen els cavalls
la menta fresca dels semàfors.

Nus baixant una escala, 2015

Fotografies d’Aureli Ruiz

Conversa amb Antonina Canyelles

Esperem amb delit aquesta conversa amb l’Antonina Canyelles (Palma, 1942), una de les veus més interessants de la nostra llengua. Li volem retre homenatge en aquest acte i a més a més podrem parlar amb ella del seu nou llibre, que tot just haurà sortit d’impremta: Les banyes del croissant (Lapislàtzuli, 2018).

Hi participarà l’editor i escriptor Jon López de Viñaspre, qui entrevistarà la poeta i farà un repàs a la seva obra.

Les banyes del croissant és un bell i esperat episodi més de l’eterna batalla que Antonina Canyelles lliura contra tot vestigi de poder. Els seus dards finíssims ataquen qualsevol forma de repressió, ja vingui de la religió, d’aquest post franquisme imperant, del business fred, de la cosa patriarcal o de l’alienació pròpia de molts dels nostres comportaments comuns. Amb bones dosis de màgia, bohèmia i pensament crític, és com aquesta poeta i dona lliure es posiciona al món.
Definitivament, Antonina Canyelles és la formidable dona bala de la literatura catalana.”

Serà dimecres 28 de febrer, a les set del vespre. Us hi esperem, no hi falteu a aquesta cita!

Conversa amb Rodolfo del Hoyo

El passat vint-i-tres de gener vàrem rebre el primer convidat de l’any del nostre cicle de poesia a l’espai VilaWeb. Us fem una breu crònica de la sessió amb el poeta Rodolfo del Hoyo i us transcrivim alguns dels poemes que es varen llegir.

El nostre convidat volia ser director de teatre, i de petit li agradava explicar contes. Quan el van portar a viure a Santa Coloma de Gramenet, rodejat de natura, ell era ben menut, pocs s’imaginaven que ja de jove s’implicaria tant en els moviments associatius i culturals d’una ciutat que havia de patir una gran transformació.

Té estudis de Dret i d’Art dramàtic, però destacaria especialment la seva vocació de servei a la societat. Ens cal traslladar-nos a les darreries del franquisme per entendre-ho bé: en aquells anys forma part de les anomenades Comissions de Barri, de les quals sortirien posteriorment les Associacions de Veïns, més tard col·labora en el moviment associatiu cultural, en especial amb el Casal de Cultura. Ha fet propostes tan valentes com acostar la poesia, el teatre, la música i les arts visuals a la població obrera, a més de fer una tasca alfabetitzadora i d’ensenyament del català. Col·labora, durant la dècada dels setanta, en la premsa comarcal, que juga un paper important en la cohesió del moviment cívic colomenc en l’època de la transició democràtica.

En la dècada dels vuitanta va crear el CIAC, Centre d’Iniciatives Artístiques i Culturals; algunes de les iniciatives que en aquella època va posar en marxa encara són actives. En els noranta va ser soci fundador de l’Associació Colomenca de Literatura, entitat que va continuar activa durant vint anys. En Rodolfo ha dedicat i dedica molts esforços per fomentar el llibre de lectura, sobretot entre els infants i els joves; en escoles, biblioteques, centres cívics…

Respecte a la seva activitat literària, del Hoyo ha publicat vint-i-sis llibres (sense comptar l’obra que li han traduït), la majoria són de literatura infantil i juvenil, també ha escrit narrativa curta: Els amors furtius i Llegir al metro són dos llibres destacats. El darrer títol va ser guardonat, el 2012, amb el premi Recull-Joaquim Ruyra de Narrativa.

Sorprèn la quantitat considerable de llibres publicats, tenint en compte que comença a escriure amb ambició literària en plena maduresa, quan tenia quaranta anys. Únicament els dos primers llibres, de poesia, són escrits en castellà; són dos llibres d’iniciació fets en la seva llengua materna. La resta d’obra l’escriu en català.

La poesia, per tant, és una part, no menys important, de la seva obra literària. En català ha publicat tres llibres: Els dits de l’intèrpret (2003), El caminant a la deriva (2007) (va ser traduït a l’italià) i el seu flamant Reconstruccions (2017).

En cada un dels llibres de poesia de Rodolfo del Hoyo he tingut l’impressió d’obrir una gran capsa amb moltes capsetes al seu interior. Cadascuna d’elles manté l’essència de l’autor, encara que tinguin aparences diferents . Els seus llibres són fets de petits llibres que segueixen el fil conductor global de l’obra i en els quals es reconeix la veu de l’autor, però a la vegada, les diferents textures emprades amplien i fan ressonar altres sonoritats, de manera que s’eixampla l’espectre de formes poètiques i de temàtiques. La quotidianitat, els records d’infantesa són temes cabdals en la poesia de del Hoyo, abordats generalment amb poemes més llargs, mantenint un to proper i inoculats de tendresa inclús per donar llum a vivències dures. Això canvia, fa un gir radical, quan fotografia linstant etern (aquest concepte de José Hierro que tant agrada a Rodolfo del Hoyo) en les seves “Poegrafies”; poemes molt breus que ens arrosseguen a la contemplació i a la mística. Crea un pont entre l’home i el cosmos, entre l’instant i l’eternitat, ambdós conceptes despullats de temps.També aconsegueix atrapar aquest instant etern en la poesia en prosa de El caminant a la deriva; són pintures superbes d’un passat que el poeta vivifica en la remembrança. Les “Poegrafies” de què parlava i altres poemes breus donen cabuda així mateix als misteris metafísics, aquells que fan una empenta cap endavant al lectors, i li fan reflexionar; del Hoyo crea una altra realitat, incorpòria, sustentada principalment en les paraules que es fusionen amb conceptes i imatges més abstractes.

I encara hi ha més: la mitologia, l’Antic Testament són temàtiques fonamentals i fascinants en l’obra de del Hoyo que obtenen més protagonisme en el seu primer llibre. A través dels personatges mitològics es van desgranant les passions humanes en forma de poemes-narració que mostren grans qualitats líriques i dramatúrgiques i una potència al·legòrica desbordant.

I per acabar, mireu què diu sobre la poesia: La poesia, és un art, i, per tant, ha de dir més del que diuen les paraules amb que està construïda. D’alguna manera la poesia exigeix l’esforç d’assignar un valor propi a les paraules, que aquest valor quedi recollit en un poema i que cada lector hi pugui trobar l’oportunitat per a la seva pròpia creació. (del bloc: Rodolfo del Hoyo. Escriptor).

Empar Sáez

Catedral

Brolla del líquid dolor de la pedra.
Cerca el misteri de la llàgrima
que batega dins l’úter.
De la llàgrima
que llisca dins l’úter.
De la llàgrima
que creix dins l’úter.
Cerca el verb blau de la llum,
l’ombra humida del silenci.
Vol penetrar l’esponja de fum dels dies.
Dels dies que són també ombra
morta la seva meitat d’ombra.

Rodolfo del Hoyo, , Els dits de l’intèrpret

Vora el mar,
el vent.
Vora el mar,
totes les mans
i la sorra neta
i els ulls de l’aigua clara.
Vora el mar,
la vida.
La vida vent,
la vida mans,
la vida sorra,
la vida ulls,
la vida mar,
la vida.
Vora el mar,
la mar.

Rodolfo del Hoyo, , Els dits de l’intèrpret

Haurà de ser contra la fúria

Haurà de ser contra la fúria
que avanci el caminant.
Contra la fúria que ordena
el curs de les coses.

Haurà de ser contra el vent,
ple de totes les aromes
que han descrit els segles.

Haurà de ser contra la quietud,
que penetra la pedra
amb una tremolor perversa
i li dóna la forma
que la perpetua.

Haurà d’esberlar la fúria,
esberlar les aromes.

El caminant traspassarà
les formes de la quietud.
I les formes seran cos
i les aromes seran cos.

I el caminant desfermarà
els murs de la indiferència.

Haurà de ser contra la fúria
que avanci el caminant.
Contra la fúria que ordena
el curs de les coses.

Rodolfo del Hoyo, El caminant a la deriva

23 (Algunes formes de silenci) 

Però el silenci també ha pres la forma de l’arbreda de pollancres a la vora del riu Besòs on caminava amb tu i imaginava un futur indefinit perquè no sabia què era el futur, però sabia que no era l’endemà, ni passats un any o dos, sinó un temps llarg i intangible més enllà del que podia imaginar.

Amb els ulls tancats camino al costat de l’infant que ha començat a somiar sense saber que somia. Anem pel camí cap a la font de l’Alzina. Veig els espàrrecs que creixien a la falda de la muntanya. Les cireres de l’arboç. La cova on el pare amagava els signes prohibits.

I els ulls tancats.

Els amics del pare a la presó. Els fills dels amics dels pare. Els jocs amb els fills dels amics. La moneda de cinquanta pessetes que la mare va deixar anar damunt la mà de la dona de l’amic del pare.

I els ulls tancats.

Rodolfo del Hoyo, El caminant a la deriva

MAONS DE FUM

La mare ens va agafar de les mans
i ens va portar als horts del davant de casa.
Esgarrapàvem la pell de la terra,
ens n’omplíem les ungles
per descobrir el tresor que amagava,
esmicolant terrosos al costat
el meu germà i jo.
Vaig aixecar la vista un moment.
Una gernació de dones i nens omplia
aquell camp enorme a la vora del riu.
Les dones arreplegaven patates als davantals.
Al menjador de casa vàrem fer un pila
que va durar força temps.
Mentre menjàvem patates cuinades
de mil maneres diferents
anava creixent la fàbrica de cerveses.
Cada fruit de la terra era una maó de fum.

Rodolfo del Hoyo, Reconstruccions

COSSOS D’AIRE

Seguíem la mare pel camí de pols
fins a la font.
Ella deixava el gibrell a terra
i començava la feina de rentar la roba,
en aquell temps quan els ramats de cabres
passaven per davant de casa.
He oblidat la lletania de l’aigua i el regueró.
I tanmateix recordo intensament
com els cossos d’aire ballaven
damunt l’herba,
com el vent omplia les robes humils.
I l’estesa de llençols blancs
feia contrast amb el silenci fosc
de la vella cabana del berenador
al centre de l’esplanada
on anys enrere els vells habitants del poble
passaven els dies de festa.
Van deixar podrir la vella cabana
perquè els feia nosa venir a la font
al peu de la muntanya.
Ja no rajava per a ells
perquè els emigrants havíem destrossat
amb les nostres barraques
el paisatge idíl·lic d’oliveres i d’arboç.
La natura era substituïda per parracs.
Els nens amb mocs i lleganyes
grimpàvem als arbres,
érem els amos de la muntanya
i de la petita esplanada
al final del carrer.
I els cossos d’aire ballaven
damunt l’herba,
i la mare mirava lluny
molt lluny
amb els seus ulls de fusta càlida
molt lluny.

Rodolfo del Hoyo, Reconstruccions

La tardor ha omplert les meves mans de fullam eixut.
Fa molts anys que aquells homes van talar la pollancrera
i van arrasar l’esbarzer i les oliveres  i els horts
i van cegar la font dels llençols blancs.
Però encara no ha mort el temps. En tinc cura.
Cada dia sembro estrelles i les rego, com rego els geranis
i de tant en tant floreix una poncella.
Aleshores, paro la taula amb llibres de contes,
saludo la merla que m’explica velles històries
i escric per a tu.

Rodolfo del Hoyo, Reconstruccions

Morir com els pollancres adormits
en la infantesa
com el feix de llum
sota el soroll estrident
de les serres mecàniques.
Morir com la metamorfosi del record.
Però no viure de morir.

Rodolfo del Hoyo, Reconstruccions

Com és de dur el dolor
que deixen les coses passades!
I tanmateix la nevada del seixanta-dos
és un somriure d’infant.
I els aiguats una llàgrima llarga
escrita en el silenci dels dies.

Rodolfo del Hoyo, Reconstruccions

PARAULES

Té la paraula
entre dues ombres.

La veu,
equidistant de la llum
i del buit
no la pot prendre.

Acosta
la nafra dels dits
a les ombres
i inicia el traç
en l’escorça de l’aire.

Rodolfo del Hoyo, Reconstruccions

Moltes gràcies, Rodolfo, ha sigut un gran plaer llegir la teva poesia i compartir bons moments de conversa amb tu!

Fotografies: Aureli Ruiz

Conversa amb Rodolfo del Hoyo

Encetem les nostres sessions amb un convidat de luxe, el poeta Rodolfo del Hoyo (Barcelona, 1953). Ha escrit narrativa, literatura infantil i juvenil i poesia. És un gran conversador i tindrem el plaer de compartir amb ell una bona estona; xerrarem dels seus llibres de poesia, els darrers escrits en català (Els dits de l’intèrpret, 2003; El caminant a la deriva, 2007), i especialment de l’obra publicada recentment, Reconstruccions (Pont del Petroli, 2017).

Per acabar l’acte llegirem una bona colla de poemes del nostre convidat.

Hi sereu tots benvinguts!

 

Homenatge a Màrius Sampere

El proper dimarts 24 d’octubre tindrem l’honor de rebre a l’espai VilaWeb a Màrius Sampere,  un dels grans autors de la poesia universal; el gran creador, el poeta inesgotable. L’obra samperiana excel·leix, té vigència i modernitat i el nostre grup ha volgut retre-li homenatge en aquest acte.

L’acompanyarà Lala Blay, poeta, llicenciada en Belles Arts i Doctora en Filosofia. Ella ens glossarà la figura de Màrius Sampere; el sentirem recitar, i membres del grup direm una selecció de poemes del nostre convidat.

No hi falteu, sereu benvinguts!

 

 

Poesia de Mohammad Bitari

El proppassat 27 de juny vàrem rebre a en Mohammad Bitari a l’espai VilaWeb. El nostre convidat, a banda de les múltiples activitats que ha desenvolupat i les experiències que ha viscut, va ser amb nosaltres per la qualitat de la seva poesia.

En Bitari va ser un dels poetes convidats a la Ràtzia del Festival de poesia Elixir, a Terrassa, on el vaig descobrir, ara tot just fa un any. Vaig sentir com recitava, posteriorment l’hem llegida, la seva poesia, i ara la volem compartir, així com alguns aspectes de la conversa que vàrem tenir amb ell.

Mohammad Bitari és escriptor i periodista. Neix al camp de refugiats palestins del Yarmouk, al sud de Damasc, a Siria. Estudia Filologia Hispànica i alguns cursos de dramatúrgia a la Universitat de Damasc. Havia treballat en la docència, era director d’un institut de Damasc, també havia sigut gerent d’un teatre al Líban. Amb l’esclat de la revolució a Síria, el 2011, va utilitzar el periodisme com una forma d’activisme contra el règim de Bashar al-Assad denunciant violacions dels drets humans en la publicació libanesa As-Safir, motiu pel qual va patir dos empresonaments i finalment l’amenaça de mort per part del  règim totalitari. El 2013 aconsegueix l’asil polític a Espanya, i actualment viu a Sabadell. Ha treballat a l’Escola d’Idiomes moderns a la Universitat de Barcelona. Està cursant el Grau d’Estudis Àrabs i Hebreus a la Universitat de Barcelona i treballa com a intèrpret i traductor de l’àrab estàndard i dialectes regionals al servei d’Atenció a Immigrants i Refugiats de l’Ajuntament de Barcelona. Combina aquestes activitats amb l’escriptura, la docència i la participació en diversos projectes culturals.

Sobre la seva poesia: un sentiment d’enyorança s’infiltra pertot, un enyor de l’enfora, de la terra deixada enrere, i de l’endins, de la identitat extraviada; hi ha un exili de si mateix que ens mostra l’estranyesa vulnerable davant de la pàtria llunyana, la desesperança, la violència perpetrada, la manca de llibertats. En la poesia d’en Mohammad Bitari ressonen les convulsions humanes que ha patit i estan patint els seus congèneres, la memòria i les ferides històriques, sense ni un bri de sentimentalisme, tan nefast en poesia. Però, tanmateix, en Bitari va molt més enllà; es procura de rellevància artística i literària, de creació profunda i espiritual que ens commociona fins al moll de l’os i que m’ha dut a rememorar la poesia immortal de Mahmud Darwish.

El vespre començà a caure, estengué la primera calma vers l’angle oriental,
i una veu modulada sorgí de les profunditats de l’invisible:
¿Per què, teula?
¿Per què has deixat que les flors creixeren
per a afaiçonar aquest vespre?

Fragment del poema ¿Per què, teula?, Mohammad Bitari

Muha digué al passant: “¡Trenquem el vidre com l’aigua!”
El passant digué: “Sóc la vostra inexistència”
Digueren: “¡Tu també n’ets part!”
Digué: “Sóc el vostre món”
Digueren. “¡Tu també n’ets part!”
Digué: “Pensar les coses em destrossa”
Digueren: “El teu pensament és part nostra”
Digué: “El temps s’exhaurí en començar”

Fragment del poema Matins plens de gasos verinosos, Mohammad Bitari

Déu, tan sols ell és el mort.
Morí sol amb el seu fracàs, mentre uns infants
d’aigua embellien el cel d’uns pobles ocupats
per la tardor; i quan Déu exhalà
el seu darrer sospir, morírem també nosaltres.

Fragment del poema Matins plens de gasos verinosos, Mohammad Bitari

Els seus petits cors esclafats
s’assemblen al meu,
continuen en vida.
Algunes ploren en cofurnes
sota una llum esmorteïda.
Apleguen el plor,
li reciten l’eixarm de seda i resistència:
“¡Llàgrimes, feu-vos llet!,
i si no, ¡aneu-vos-en!”
¡I les llàgrimes brollen tal com demanen!
Un altre dia més de vida per a infants que mamen.

Fragment del poema Refugiades, Mahammad Bitari

¡Ei, Dòmina del cel!:
Som nosaltres, els penjats, entre la terra i tu,
i el nostre enyor té arrels d’arbre, antigues,
com embull de núvols tremolegen
sobre el verdet del ciment.

Fragment de Maledicció de la terra, Mohammad Bitari

Perquè t’estimem, enclous tots el qui hem estimat,
tu, furtadora.
¿Com ho farem,
per a arrencar-te del nostre cor
i escampar les flors de la teva cremadissa?

Fragment de Maledicció de la terra, Mohammad Bitari

¡Ei, tu, la que es dessagna!
si fas un pas cap a la dreta, et mataré;
si fas un pas cap a l’esquerra, et mataré.
Si les flors de la teva nau es vinclen amb arrogància,
congriaré un exèrcit de formigues
que t’anul·larà els records.

Fragment de Maledicció de la terra, Mohammad Bitari

I les despulles, aquelles,
cercaran els seus amos,
plenes d’enyor,
com si foren un riu
que sap de la trobada inevitable
entre les dues ribes.

Fragment del poema Despulles, Mohammad Bitari

Uns nens hi grimpen,
com si amb les núvols hagueren quedat,
però cauen…
¡Cauen!,
un rere l’altre,
perquè el Senyor és la nostra darrera mentida,
perquè els generals
han tocat la trompeta de l’àngel de la mort
i han proclamat la guerra santa.

Fragment del poema Tu, jo i la guerra, Mohammad Bitari

Molt agraïts, Mohammad, pels coneixements que vas compartir amb nosaltres sobre la poesia àrab, per la teva poesia, i per l’emoció compartida!

Text: Empar Sáez

Fotografies: Aureli Ruiz

Conversa amb Mohammad Bitari

El proper dimarts 27 de juny tindrem el plaer de conversar amb el poeta i periodista palestí-sirià Mohammad Bitari. Serà a l’espai VilaWeb, a les 7 del vespre.

Parlarem amb el nostre convidat sobre poesia, teatre, música, projectes literaris, i òbviament del conflicte sirià.  Amb l’esclat de la revolució a Síria, el 2011, va utilitzar el periodisme com una forma d’activisme contra el règim de Bashar al-Assad denunciant violacions dels drets humans, motiu pel qual va patir dos empresonaments i finalment l’amenaça de mort per part del règim totalitari.  Es va veure obligat a fugir i a demanar asil polític a Espanya el 2013.

Direm la poesia de Mohammad Bitari en català, traduïda per Margarida Castells Criballés, i ell la recitarà en àrab.

(…)
¿Saps que sóc un nen?
I tanmateix, respiro el món
mitjançant la pipa de l’avi,
i, mentre em transporta el fum,
puc saltar,
així, d’un bot,
entre llum i llum.

Tan sols si mires al mirall
em veuràs eixir dels reflexos del teu rostre amb dolor
i ornaments calcinats de glaç bajà.

Sóc un nen,
i sé com moren els nens, ofegats,
quan la guerra els colpeja els gots
i el país fuig esparverat
de les noies que encenen el ble de l’últim desig.

Fragment del poema Tu, jo, i la guerra (Mohammad Bitari)

Hi sereu tots benvinguts!

Poesia de Lala Blay, conversa amb l’autora

El passat 30 de maig vàrem rebre na Lala Blay a l’espai VilaWeb. Blay és autora d’una poesia que ens captiva, que deixa un bon solatge en els seus lectors. Vàrem tenir el privilegi de conversar amb ella en un acte molt proper i distès, i de recitar alguns dels seus poemes.

La descoberta de la seva poesia li dec a en Màrius Sampere amb qui vaig tenir la sort de coincidir en la reunió del jurat del Premi Josep Maria López-Picó, a Vallirana, ara tot just fa un any. Em va parlar de l’obra de Lala Blay en termes molt afalagadors quan comentàvem la relació de guanyadors del López-Picó. En Màrius Sampere coneix bé la poesia de la nostra convidada, no en va li ha prologat dos dels seus llibres.

Però tanmateix, en cercar informació sobre la nostra poeta em va sorprendre de trobar-n’hi ben poca, a la xarxa. Afegiria que, per aquest motiu, ens interessa especialment; perquè som lectors curiosos i ens plau saber de poetes valuosos i poc coneguts o reconeguts.

Lala Blay és llicenciada en Belles Arts i en Filosofia per la Universitat de Barcelona. Doctora en Filosofia amb una tesi sobre poesia i hermenèutica que tracta de Píndar, Hölderlin i Celan. Premi Extraordinari de Doctorat (2015). Professionalment es dedica a la docència, és professora d’art a secundària.

Té tres llibres publicats:

Liebeslied, 2001 (Premi Recull-Benet Ribas de poesia – 2000), Plec de claror, 2005 (Premi Vila de Vallirana – Josep Maria López-Picó de poesia – 2004) i Abstància, 2016.

La poesia de Lala Blay et duu a fer una ruta per l’inconegut i inaprehensible, però no obstant això t’hi reconeixes, en el seu paratge interior, t’hi emmiralles i hi vius, durant la lectura, en els seus interrogants, en l’estranyesa i el seu misteri subtil. La poesia de la nostra convidada és una prolongació artística de les nombroses experiències intel·lectuals (filosòfiques, literàries…) i personals de l’autora, qui les tradueix en una melodia reflexiva en la qual descobrim abundants regions frontereres entre les arts plàstiques i la literatura. Lala Blay afaiçona i conforma la llengua, empremta una intenció en cada poema perquè la potència suggeridora sigui màxima; crea imatges lluentes i pensaments d’un gran voltatge poètic. La seva poesia ens remet, ens recorda, per les paraules, per la música de fons, a Vinyoli, Hölderlin, Celan. Com sabeu va ser Hölderlin qui va dir: “el que perdura ho funden els poetes” . Lala Blay ens diu:

Hi ha qui pren el camí
de la paraula al callat,
hi ha qui demora el silenci.
(…)
Hi ha qui transita l’afrau,
hi ha, però, qui funda.

Liebeslied (Pagès editors, 2001)

Empar Sáez

Us transcrivim la seva xerrada, que amablement ha cedit per a aquesta publicació. Dins del text trobareu un bon grapat dels poemes que va dir Lala Blay durant la xerrada, alguns d’ells no els hem transcrit, però hi trobeu els títols.

“Us parlaré de la meva poesia ajudant-me, en algun punt, de les paraules de Píndar, un poeta que he llegit i traduït, i segueixo fent-ho encara.

He publicat tres llibres de poesia:

El títol del meu últim llibre pot servir per englobar el projecte que hi ha en els tres llibres: Abstància, una paraula que jo he tret d’un context filosòfic i que indica: separació o distància respecte l’estar o l’estància, abstenint-se d’instal·lar-se enlloc. En aquesta situació de desarrelament, de suspensió, de no fer peu, ens trobem per exemple, quan quedem astorats davant de la bellesa; per això està vinculada a l’amor i a l’art.

I precisament és el fet d’estar distanciat el que permet atendre a allò que ve i deixar que comparegui, sigui l’altre o el poema, alhora que el mateix distanciament provoca una pèrdua.

El primer poema del llibre Plec de claror situa aquesta pèrdua en la infantesa: l’experiència de la bellesa coincideix amb l’experiència de la temporalitat.

Una pèrdua

És perquè venia de la nit
que la tarda em captivà.

Jo tenia sis anys
i la paret s’incendiava
amb el sol de cap al tard,
i un so greu de campana va allargar-se.

La porta no ha trobat mai més
el galze, sovint la sento batre.

Que l’entrada a la vida i la bellesa comporta consciència de la mortalitat, i, per tant, pèrdua d’alguna cosa, pot entendre’s en un sentit biogràfic, no només relatiu a mi, sinó a qualsevol: tot viure és distanciament respecte la vida mateixa, distanciament que comporta temporalitat i finitud.

Però, a més, aquest caràcter inquietant, temporal i mortal, vinculat al descobriment de la bellesa, no és exclusiu de l’àmbit de les experiències vitals, i no pertanyia originàriament a aquest àmbit; el caràcter temporal o mortal pertany originàriament al ser mateix, té lloc en cada dur a presència, en cada fer que qualsevol cosa s’esdevingui. Molt més originàriament que en cap experiència estètica o vivencial, el caràcter inquietant de la bellesa està lligat a la possibilitat de ser; res no és si d’alguna manera no compareix en tota la seva meravella, però aquest comparèixer com una certa figura irreductible implica, també, sempre, haver deixat alguna cosa enrere i, per tant, algun grau de límit i tancament.

Ser en aquest sentit potent només es dóna a Grècia, i es produeix en la poesia. Homer produeix el món, el crea i desplega en els seus cants. Fa comparèixer la Guerra de Troia perquè aconsegueix un irreductible inquietant vinculat al ser en general i per tant a l’esdevenir dels homes i dels déus. Píndar, una mica més tard, adonant-se d’això diu (N.8.24-25):

En veritat, un sense paraula, però de cor audaç, el reté l’oblit
en mísera disputa.

Per això, és gràcies a Homer que coneixem els herois en la seva grandesa. Referint-se precisament a Homer, de nou Píndar diu (I.3/4, 58-60):

Car això avança amb veu immortal,
si algú ho diu bé; i damunt la terra feraç i a través de la mar
va l’esplendor dels bells fets, per sempre inextingible.

Al llibre Abstància hi ha un poema amb títol grec: Arrephóroi (dues nenes atenenques d’entre 7 i 11 anys, encarregades de preparar l’ordit en què es teixiria el vestit que es posaria a l’estàtua d’Atena). Arrephóroi uneix el doble camí d’entrar a la vida i entrar a la bellesa:

Arrephóroi

Abans de fer dotze anys
va preparar l’ordit,
la tasca més feixuga.

Llavors:
amples sanefes totes com de llum
i nusos insondables
i un fer i desfer industriós de dits
i la mortal entrada del poema
com un tu.

Quan m’he volgut acostar a l’inici de la vida, a l’estat d’infantesa, hi he anat des de Píndar i, més concretament, des dels fragments que Hölderlin va traduir i comentar. Píndar, tan irreductiblement grec que, a diferència d’Homer o Sòfocles, ens impedeix fer-ne una lectura moderna, i, aleshores, sovint, desistim d’apropar-nos-hi; però precisament per aquest caràcter irremeiablement distant que comparteix amb l’estat d’infantesa m’ha servit de pont cap a aquest estat. En la secció d’Abstància titulada Nen es pot trobar:

Dormies un son de ploma,
res no llastava el teu respir;
la gravetat creuava boscos, cambres,
i restaves indemne.
No sabies la llum.

*
Les nits estaven cosides
*

El següent poema, de la mateixa secció, conté tres paraules gregues: “lalagéo, lalagé, laliá” que signifiquen dir, paraula, però també piuladissa o xerroteig. Donar nom, dir bellament és dur a presència; així, per exemple, Píndar, en explicar la fundació d’Olímpia per part d’Heràcles, diu (O.10.43-55):

I ell, el valent fill de Zeus, havent aplegat tota l’host
i tot el botí a Pisa,
mesurà un recinte sagrat per al pare més gran,
i en haver encerclat l’Altis, el marcà en l’obert tanmateix,
i en el pla del voltant establí
un indret esbarjós pel banquet,
honorà el curs de l’Alfeu
junt als dotze déus que governen, i digué
al pujol: el de Crono. Car abans,
sense nom, quan Enomau governava, estava amarat de molta
neu. I a aquest ritu nounat
van ser, del cert, properes les moires i l’únic que prova
la veritat genuïna:
el temps.

En els versos es relaciona el sorgir amb l’establiment d’un límit i l’atorgament de nom: Hèracles, en assenyalar el recinte amb estaques i anomenar el pujol fa comparèixer (instaura en l’obert) un lloc que, precisament per la seva rellevància, és sagrat; el que abans estava ocult, indistint en el camp o colgat per la neu, ara brilla. I tot això es vincula amb alguna cosa anterior: amb els fats i amb el temps, perquè el dir que anomena dóna destí i temps.

Creuaves un eixam sonor.
Era més bla que existir.
Les paraules brunzien i tu
les trenaves amb llum:

Lalagéo, lalagé, laliá.
Tu et dius:
mare.

*

Les paraules brunzien i ordies
un teixit remorós.
Tu,
domador de tons,
ara cedies,
ara tesaves
en el solaç més greu,
brins,
fils,
tot un estol fulgent –

Abelles dòcils
als llavis.

*
Nemorós
*

El meu primer llibre es titula: Liebeslied,  que en alemany vol dir “cançó d’amor”, un nom que, en pertànyer a una altra llengua, ha quedat desarrelat, també, del seu horitzó o sentit; el llibre s’obre situant-se ja en un moment posterior al de la infantesa: el moment d’haver ja definitivament perdut i assumir-ho en diàleg amb un altre:

I

Obro la nostra riquesa a l’embat de la memòria:
de la set a la fons hi ha la mida de la riquesa.

Saps la meva falta, i la portes a través de muntanyes.
Duus el meu fatic
per la pedra asprosa.

En la flor d’una ginesta ens estimem.

He dit que el desarrelament, l’abstància, té a veure també amb l’amor. En l’amor experimentem la tensió entre el fet que l’home sigui lliure i que no ho sigui en cap altre lloc que en la matèria: el cos, les cèl·lules, l’albúmina de què parla Thomas Mann quan es refereix a la “imatge humana d’aigua i albúmina destinada a l’anatomia de la tomba”.  De Plec de claror:

De nou aquesta terra estranya
on s’extravia insensatament
i es fa de nit
i cau
tres pisos no són res
la longitud del cop que és un instant
el cos a plom
avall
tres cops i tots damunt del mateix blau
manyoc de carn i sang
l’exacta anatomia de la nit
ara és igual
després l’alçada sí que compta
després la basca sí que compta
i el tercer pis mesura
l’altura exacta del fracàs
però ara no
ara és de nit i plou
i l’aigua corre avall
cames avall
tres cops avall
ara és de nit i plou i ella l’estima tant
de carn i sang els tres
perquè tots tres són fets de carn i sang
ja no hi ha blau
ni cop
ni basca
ni fracàs
ni longitud tampoc
només passa que plou en cada plec
on s’extravia insensatament
aquesta terra estranya
sempre de nou.

De Liebeslied:

XII – Deixa que em negui…

El caràcter inquietant de la bellesa, de què ja hem parlat en tractar la temporalitat i la mortalitat, no remet a cap costat fosc o atracció fosca, sinó al fet que mitjançant l’atenció i la creació, entre aquesta matèria, en aquesta aposta interpretativa és on es dirimeix què és viure. L’aposta per la creació-interpretació és la renúncia a determinar, deixar ser, i és, per tant, desarrelament, intempèrie, estar a mercè del que sorgeix en la interpretació i assumir que no s’és altra cosa que el que es deixi emergir en aquests materials. De Plec de claror:

Runa, marjals, solitud

*

Versió de Kafka

L’aixada havia obert en un costat
dos traus en angle agut.
No va sentir
els passos acostar-se
i ni tan sols
la caiguda del tall.
(…)
Ara, la gravetat
no ve de la fondària o l’extensió.
El que es fa dolorós
és l’edat de la ferida.

L’amor dóna sentit a les coses. Sentit és tant la direcció com aquell horitzó o fons ocult respecte el qual les coses prenen sentit; per això l’amor vol i no vol, pot i no pot ser dit. De Liebeslied:

III – No dir la paraula

De Plec de claror:

El plec,
el plec de llum,
el plec de llum ha fet visible el fons,
en travessar la nit.

La nit és nit.
Tingues en compte
la fràgil complexió de la membrana,
la lleugeresa del teixit.

L’amor pot i no pot ser dit, i, de la mateixa manera, pot i no pot ser trobat.

De Plec de claror:

A través de la dòcil ferida vas passar…

Per un moment
la sang va fer-se clara,
va il·luminar

com si no res
hagués malmès la carn
i el palpitar
fos mesurat i viu
i el cor pogués
donar-se, encara.

Ara la pell no sap cicatritzar
amb l’hoste a dins.

*
El pa es va obrir

*

L’atenció de què he parlat en definir Abstància és atenció al que ve a l’encontre. El que ve a l’encontre, sigui l’altre o el poema per venir, conté paradoxalment el que ja ha sigut, i és, per tant, atenció i interpretació del ja esdevingut. Ho és inevitablement per estar treballant en l’àmbit de la bellesa: del que, com hem vist en parlar dels grecs, antigament acompanyava, conduïa, assistia i fins produïa tota cosa veritable, i que ara, perduda la capacitat productiva, fa que tota obra, fins i tot la no creada, tingui el caràcter de runa i ens remeti a una pèrdua. Es vulgui o no, sempre que s’està en la creació artística ja s’està interpretant.

Això ho fa d’una manera molt clara, i a més diu que ho fa, la poesia de Paul Celan, i és en Celan, quan llegeix el Lenz de Büchner, que trobo el moment en què Lenz està en abstància. Büchner diu de Reinhold Lenz: “només li desagradava a voltes no poder caminar amb el cap” i Celan interpreta: “qui camina amb el cap té el cel com a abisme sota els peus!”. D’aquí, i de la voluntat d’entendre l’altre, surten dos poemes d’Abstància titulats Genista Scorpius, és a dir, amb el nom científic de l’argelaga:

Genista Scorpius I

*

Genista Scorpius II

qui collirà la flor de l’argelaga?
qui en farà rams?
qui la durà a taula?

Un, que té només els dits per agafar-la.
Un, que ve amb les mans.
Un, que per franquejar
la gravetat funesta de l’espina
haurà d’alçar-la.

A Celan hi arribo a través de Hölderlin i a aquest a través de Rilke, que vaig conèixer, de molt jove, per Vinyoli. El Hölderlin madur —que vol dir el Hölderlin d’encara no 30 anys— assumeix la pèrdua definitiva de Grècia, és a dir, del moment en què bellesa i ser anaven de la mà, i, amb aquesta pèrdua, assumeix també la pertinença a l’època en què la validesa està associada al càlcul i la reducció. El poema avui ve quan la bellesa ja s’ha perdut, des de la nit, però no des de la nostàlgia, ja que només des de la pèrdua, des de la distància, poden les coses fer-se rellevants. De Plec de claror:

Per deturar

Per deturar la tarda
ala de mel
ara que és nit
dic: tarda
ala de mel
cabana
flor d’ametller
ploma de rosa
tarda
per deturar
que fuig, al vol, se’n va,
que no recula,
tarda
amor
ala de nit.

I del llibre Abstància, un poema amb clares referències a Hölderlin a través del riu que passa per la seva ciutat natal

Una fibra d’allò

 

Els dos últims llibres publicats van acompanyats de puntes seques, una a la portada de Plec de claror i set a l’interior d’Abstància, encapçalant les set seccions. A banda de l’alta qualitat d’aquestes obres, fetes per l’artista i professora de Belles Arts Rosa Vives, la mateixa tècnica de la punta seca té una estreta relació amb la poesia.

Es tracta d’una tècnica de gravat sobre metall. En general el gravat té la peculiaritat que no es pot calcular del tot quin serà el resultat final, com quedarà exactament la planxa després de tot el procés de treball, però la punta seca afegeix a aquesta incertesa un marge de variació en l’entintat. La planxa es treballa directament amb una punta d’acer afilada que obre el metall deixant un solc i una rebava (un petit encenall a banda i banda del solc). Això fa que, en entintar la planxa, la tinta quedi retinguda no només al solc, sinó també a les vores, i que aquesta resta sobrera es pugui netejar més o menys. En l’estampat aquesta resta donarà un aspecte vellutat a la línia, molt apreciat especialment pels pintors-gravadors com Rembrandt. El netejar més o menys la tinta queda a l’arbitri de l’estampador, que pot ser el mateix gravador o algú altre. L’estampador, aleshores, ha d’interpretar la planxa i, fins i tot, pot extreure’n resultats no pensats per l’autor. Del llibre Abstància:

Per què el camí à la pointe acérée… (cita de Baudelaire Confiteor de l’artiste, Spleen de Paris)

*

Tallar el fons courenc,
fendir-lo,
obrir-lo a l’esperança – de casa,
de negre vellutat que anomeni
el llit fluvial,
la conca denudada.
Solcar el fons i no brunyir les vores.
Atendre l’impensat de la rebava.

Atendre i interpretar –i alhora haver de ser atesos i interpretats-, com es fa en els gravats,  no és doncs una opció, sinó l’únic camí, allò exigit per l’abstància. Crear és atendre al pervenir, deixar ser, i això comporta heure-se-les amb l’esdevingut i atendre el caràcter de runa de la bellesa mateixa.

A l’última secció d’Abstància hi ha unes branques tallades; han quedat separades del que els donava vida i arriben a un àmbit nocturn en el qual ja no podran brotar, però, de nou, l’atenció al que en elles encara hi hagi de bellesa podrà il·luminar tant les branques com aquell qui en té cura.

Però les branques nues

*

Venies amb les branques del dolor;
portaves el feix com es du la promesa.
Em vaig treure el vestit de ponent
i els va fer de mortalla.

Ara volen pel cel nocturnal,
ara tenen un somni de fulles.

Del bleix de l’amor he filat un estam
que les pren de la mà
i constel·la.

Lala Blay

Dins del text trobareu els poemes que va dir Lala Blay durant la xerrada, alguns d’ells no els hem transcrit i hi trobeu els títols.

A continuació us deixem una selecció de poemes que membres del grup vàrem llegir.

 VIII

Asseure’s a taula
compartir el peix daurat
i restar sense ofici
sense nom
desnonats
i havent sopat
alçar-se
abans no es perdi l’or
i caminar
tu i jo
damunt les aigües.

Lala Blay, Liebeslied

XXXIV

Jo no he vingut per dir-te que em salves
com una espluga còncava, tendríssima,
conformada al meu cos;

ni he vingut a parlar-te del naufragi
que sotja nit i dia sense treva
i sense port;

jo no he vingut per res
que ni tan sols he vingut.

A la tarda, tan lenta, que s’ajaça
com un cérvol cansat entre el boscatge,
jo visc en tu.

Com podria sortir, restar, entrar-te,
des de quin territori vorejar-te
per tornar a tu?

Lala Blay, Liebeslied

Per a

Per a la longitud d’aquest dolor,
per l’aguda duresa de l’espina
que cus la nit
i per l’amor, i per la fina
línia que divideix
raó i deliri
la doble lluna del meu pit.

Lala Blay, Plec de claror

TÉ EL MEU TEIXIT
una fibra servada
vora l’oblit.
Mentre sostinc
la trama indesxifrable
d’anys,
la viva certesa que el dibuix
mai no ha de reclamar
l’ordit.

Lala Blay, Abstància

 

LÍMIT

Herba mitgera que t’alces
maldestra al llarg del camí,
la rodera t’observa i et commina.
Cap de les flors del marge
no professa el teu destí,
però la pluja t’estima.

Lala Blay, Abstància

 

MUDA

Més tard vindran els dits per a descloure
com tels de ceba cada pell del cor.
I desfaran el niu on es congria
la pluja que s’escola per l’avenc.
I, finalment, assoliran el nucli,
allò que has estat fent,
una durícia.

Lala Blay, Abstància

Alçaves la mà i aplegaves un núvol;
llavors no sabies el que no pot ser.

Ara, l’incendi blanc
projecta ombres mòbils
i l’ametlla de l’ull
s’enfosqueix.

Lala Blay, Abstància

Ella pentina amb els dits la claror de la tarda.
A poc a poc vas aturant el joc
i restes consirós, acomiadant-te
de la remor de fulles que se’n va amb el verd.
I avances una mà, al límit de la fronda:
quan es tanqui la frase — començarà el desert.

(La Verge de les roques, Louvre)

Lala Blay, Abstància

DE SOBTE ADOLESCENT

Aquell matí l’escull
no hi era.
El temps s’havia dilatat.
Entorn el cor
s’estenia una platja,
i vora l’aigua:
poltres.

Lala Blay, Abstància

Els nostres agraïments a Lala Blay per la xerrada, es tracta d’un estudi hermenèutic extraordinari sobre la seva pròpia poesia. Agraïm també l’amabilitat de cedir-nos el text per a la publicació en aquest bloc.

Fotografies de Aureli Ruiz, gràcies!