“Manuel de Pedrolo, que també va ser poeta.” Conferència d’Anna Maria Villalonga

El passat vint-i-nou de maig vàrem tenir el goig de descobrir una faceta molt poc coneguda del gran escriptor Manuel de Pedrolo: la seva vessant de poeta. Enguany se celebra el centenari del seu naixement i, amb motiu de l’Any Pedrolo, vàrem comptar amb la presència de la seva comissària, l’amiga i escriptora Anna Maria Villalonga.

Professora de la Universitat de Barcelona i filòloga, l’Anna Maria Villalonga és una gran treballadora de la novel·la negra, és també crítica literària i cinematogràfica. Ha guanyat el premi València Negra 2015, ha coordinat les antologies Elles també maten (Barcelona, Ed. Llibres del Delicte, 2014), Noves dames del crim (Ed. Llibres del Delicte, 2015), i és autora dels llibres Teatre català inèdit del segle XVIII. Examen d’un mestre sabater (Ed. Reial Acadèmia de les Bones Lletres, 2010), Les veus del crim (Ed. Alrevés, 2013), La dona de gris (Ed. Llibres del Delicte, 2014), El somriure de Darwin (Ed. Llibres del Delicte, 2016) i Contes per a les nits de lluna plena (Ed. Apostroph, 2018. Així mateix, té l’autoria i manté els blogs “El racó de l’Anna”, “A l’ombra del crim” i “El fil d’Ariadna”.

Vilallonga va començar destacant la voluntat de Pedrolo d’abraçar tots els gèneres literaris, de copsar la totalitat, malgrat que va sobresortir per damunt de tot en el gènere novel·lístic. Va escriure més de cent vint obres entre narrativa, teatre, assaig, articles, traduccions…, però la seva vessant de poeta va ser i encara és molt desconeguda, malgrat escriure setze poemaris.

Pedrolo tenia molt clara la visió de servei al país, posseïa una consciencia nacional de pedra picada i aquesta voluntat de servei la va exercir fins a els darrers moments. Era conscient que vivia en un país on no existia una normalitat democràtica i el fet d’escriure, fos en el gènere que fos, restava emmarcat dins d’aquesta direcció. En una altre nació, normalitzada, és possible que Pedrolo hagués escrit sobre unes temàtiques diferents. D’altra banda, la seva consciencia nacional i el fet que no participés en les capelletes literàries i intel·lectuals de l’època, van dificultar molt els seus inicis.

Una altra dificultat fou el decalatge entre l’escriptura de les obres i la seva publicació. Per motius polítics, principalment, moltes de les obres foren publicades moltes dècades després de la creació. I amb la poesia va ocórrer el mateix. La censura el tenia collat perquè Pedrolo era insubornable, absolutament honest en les seves accions i no va afluixar mai en el seu ideari. Creia, sobretot, en la llibertat. Marxista, ateu, filòsof, era un gran defensor de la igualtat de les persones dins el reconeixement de d’internacionalisme.

Un darrer fet que el va perjudicar fou, paradoxalment, l’èxit de la seva novel·la Mecanoscrit del segon origen. Aquesta obra ha amagat durant molts anys la resta de la seva producció, malgrat que no sigui la seva novel·la més important.

Els tentacles, escrit el 1945, fou el seu primer poemari, que no es va publicar fins el 1996 dins de la poesia completa. El segon, Ésser en el món, escrit el 1948, es va publicar, finançat pel seu pare, i es van vendre vuitanta exemplars. Després vindrien Ésser per a la mort (1949), i Documents (1950), que no es van publicar fins anys més tard. Simplement sobre la terra, escrit el 1950, es va publicar el 1983 i se’n van vendre uns 250 exemplars. Donada aquesta minsa difusió, contrària a la que Pedrolo desitjava, és possible que pensés que per aquest camí no arribaria on volia.

El següent poemari va ser Dimensions mentals (1951). Reixes a través, Roba bruta, He provat un gest amarg, Visat de trànsit, Sonda del temps, Esberla del silenci i Veus sense contacte, del 1951 al 1959, no van veure la llum fins a la publicació de les obres completes, el 1996. Però, tanmateix, del llibre de poemes  Arreu on valguin les paraules, els homes, publicat el 1966 se’n van vendre uns 1500 exemplars. “Addenda” i  “Us convida a l’acte” van concloure la seva obra poètica l’any 2000.

Pedrolo era un home existencialista i aquest existencialisme no l’abandonarà mai. En la primera etapa de la seva obra poètica la mort hi és molt present; d’aquí els títols de moltes de les seves obres (Ésser en el món, Ésser per la mort, per exemple) Què fem aquí, què podem fer, com podem tirar endavant, es pregunta Pedrolo. La segona etapa poètica és la militant. És una poesia més realista, impregnada de lluita política, combativa. I la darrera etapa de la poesia pedroliana és l’experimentalisme; treballa el textualisme, experimenta amb el llenguatge, s’emmiralla clarament en la poesia simbolista, en el sentit de vincular poesia i coneixement.

Pedrolo no creu en la mètrica ni en la rima, no escriu poemes caracteritzats pel lirisme, és una poesia, la seva, molt indagatòria, realista. Utilitza la poesia com una eina de transformació. Ens diu que si la poesia no ens sacseja, si no ens commou, no serveix de res. Pedrolo era l’antibanalitat, defugia la trivialitat, utilitzava el llenguatge per dir coses importants. La seva veu es manté fora del poema per explicar una realitat en clau poètica. Escriu per emocionar sense caure en el sentimentalisme, roman en la distància, genera una imatge de modernitat.

Manuel de Pedrolo no deixarà mai d’escriure poesia. Continuarà investigant i així és com arriba finalment a la poesia visual, tipus Brossa, la seva darrera etapa poètica, on utilitzava tot tipus de materials com, per exemple, fulletons d’actes on era convidat.

En resum, Pedrolo utilitza el llenguatge poètic per explorar-se a si mateix i per explorar el món, fent-ho des de la distància; mai no cau en l’ensucrament, s’insereix en el simbolisme i el realisme, militant, combatiu i de lluita per la llibertat.

A continuació, els membres de Reversos vàrem recitar poemes de Manuel de Pedrolo, alguns dels quals els trobareu a continuació.

Agraïm de tot cor la xerrada d’Anna Maria Villalonga, el seu coneixement i la transmissió de la seva vitalitat, personal i literària. Moltes gràcies, Anna!

Aleix de Ferrater

La nit que puja com un tall,
la sents?
la grapa que ens despulla
o ens captura, presentment
manyaga encara i riallera,
confusa i colpida però
d’aquest intent d’asimetria
on troben conhort els vivents;
eixa pedrera on, poderosa,
s’engreixa i tiba lentament
la massa destructora i muda,
aquest raïm d’humanitat
on els sanglots ja no fermenten
i, nus, els dies són caiguts,
o enduts com veles estripades…

La  nit,  la  nit!
El llop famèlic
que ja ens conquista des de dins
i ens organitza o ens enarta
entre cèlics enlleïments;
l’afrau rumbosa de petjades
que ens insinua el seu encís
o ens l’imposa, i ens priva, geni,
d’aquest desordre on malversem
els dons insolents on som vida
o presa que el vespre s’enduu.

O llorda i severa substància,
sóc odi de tu i sóc amor,
aquest esquinç on la matèria
s’assassina inconscientment,
o s’endureix per a enganyar-te,
estafa eternal que em commou,
en la qual cerco ma venjança
de carn així retuda en va
i desesperada…

Sóc home,
l’infant crescut i defraudat,
sense joguines ni carícies,
i aquest món orb al meu entorn,
agombolat per la nit densa,
la sents?
que puja com un tall.

Ésser en el món (Poemes, 1948) 

No sé què em posseeix

No hi ha res, ni cap lloc on anar:
tot allò que el sol em prometia
es passeja per mudes artèries,
flameja poc, només algun cop
pertorba els castells del meu silenci;
llavors neix un vers, no sé què neix
ni com s’ho fa: parlo lliurement
de coses ignorades, de coses
que els meus dits no sabrien guardar.

Reixes a través (Poemes 1944-1952) 

Ací l’amor
és la substància
bella i perenne,
cega i final,
òrbita antiga
que ens commovia
en el cant; és
com la veu lenta
que reposa
d’un afany àvid
i poc segur,
d’un foll combat
sense victòria;
és com el llavi
tendre i proper
que els besos fuig,
com la ditada
que el tacte evita,
com el somriure
geniva endins
quan algú, dona
o infant, ens mira.

***

Ací l’amor,
dens i profund,
oblida els noms:
només la terra,
ara per sempre,
té gust de terra
per tothom.

Veus sense contacte (Poemes, 1959) 

 

 

Fotografies: Aureli Ruiz

 

“Manuel de Pedrolo, que també va ser poeta.” Conferència d’Anna Maria Villalonga

Enguany commemorem el centenari del naixement de Manuel de Pedrolo i Sánchez de Molina (l’Aranyó, Segarra, 1918 – Barcelona, 1990), un dels escriptors més prolífics i polièdrics de la literatura catalana. El nostre grup, per celebrar aquesta efemèride, ha volgut dedicar una sessió a la poesia de Pedrolo.

El proper dimarts 29 de maig descobrirem, sota el guiatge de la comissària de l’Any Manuel de Pedrolo, Anna Maria Villalonga, la vessant literària més desconeguda de Pedrolo; la poesia, que inclou també poesia visual.

He escollit aquest camí quan podia haver fet com la majoria d’homes: limitar-me. Penso, doncs, en unes reixes a través de les quals el cel és blau i immens. I això és cert encara que siguin, també, certes les reixes.

Manuel de Pedrolo, Reixes a través (Poemes 1944-1952) (Dins: Manuel de Pedrolo. Obra poètica completa, Pagès editors, 1996)

Hi sou tots convidats!

Josep Palau i Fabre, el gran alquimista. Conferència d’Oriol Izquierdo

El passat 25 d’abril el grup Reversos va retre homenatge a Josep Palau i Fabre (Barcelona 1917-2008) amb una magnífica conferència de l’Oriol Izquierdo.

Pocs dies abans s’havia inaugurat l’any Palau i Fabre; com sabeu enguany es celebra el centenari del seu naixement i Reversos, lectors i admiradors del poeta, aprofitàvem l’avinentesa per rellegir i reivindicar la seva obra.

El nostre convidat ens va oferir una conferència admirable que provarem de sintetitzar en aquesta breu crònica de l’acte.

L’Oriol Izquierdo va iniciar la xerrada explicant la descoberta de la poesia de Palau i Fabre als 19 anys. Entre els llibres que va dur a la sessió destacava un vell exemplar de Poemes de l’Alquimista editat el 1982, molt valuós per a ell. Aquest llibre, com ens va contar, havia sigut fonamental en la seva formació personal i literària.

El mateix llibre està signat per Palau i Fabre el 1988, quan Izquierdo va assumir la direcció de l’Editorial Proa i va voler reeditar algunes de les seves obres, exhaurides en aquell moment. En la primera cita amb el poeta li va dur el seu llibre perquè li dediqués.

El jove lector, fascinat i enlluernat, es va trobar uns quants anys més endavant, i pel govern de l’atzar, amb el poeta admirat. De la seva època d’editor d’en Palau i Fabre resten nombrosos records personals, alguns dels quals va compartir amablement amb nosaltres.

Són tres els aspectes que van seduir profundament a l’Oriol Izquierdo de l’obra poètica de Palau i Fabre, aplegada a Poemes de l’Alquimista. En primer lloc, es tracta d’un llibre tancat, d’un recorregut vital amb un inici i un final. L’obra està composada per cinc llibres, ordenats cronològicament, dels quals en Palau fa una selecció molt estricta dels poemes, en destil·la l’essència, representen un recorregut biogràfic clos.

Josep Palau i Fabre, de manera sorprenent, va decidir que amb la poesia no podia viure-ho ni experimentar-ho tot i, com un “suïcidi literari”, no tornarà a escriure cap poema després del 35 anys. En el darrer poema, “Comiat” (del llibre Atzucac) trobem les claus de la seva renúncia.

Un segon aspecte que va destacar Izquierdo de la poesia de Palau és la personificació del poeta en la figura de l’alquimista, aquell qui en l’Edat Mitjana tenia el poder de transformar els metalls en or, coneixia l’essència absoluta de les coses, talment com un déu. “L’home és l’animal que es busca” diu l’epígraf que encapçala Poemes de l’Alquimista. En aquest exercici d’alquímia cerca les veus que l’ajuden a trobar-se. Palau es despersonifica i de retop vol arribar a la seva essència. L’exemple més potent és la suite de poemes “Imitació de Rosselló-Pòrcel” que inclouen aquest preàmbul explicatiu de l’autor:

Dinou títols —dinou projectes—deixà, consignats i ordenats en un full, Bartomeu Rosselló-Pòrcel. És la seva obra inèdita: un somni inacabat. He volgut sorprendre’l en aquesta actitud per tal de sorprendre’m, trobar-me; dur la despersonificació a l´últim extrem, perquè els extrems es toquen, i potser per aquí, he pensat, em toparia amb mi mateix.

El darrer aspecte que va ressaltar Izquierdo de l’obra poètica de Palau és la dissolució dels límits entre poesia, prosa i assaig literari. Aquesta dissolució ja havia estat conreada per alguns autors francesos del segle XIX; no oblidem que la llengua materna de Palau i Fabre era el francès i òbviament tenia un gran coneixement de la cultura francesa. La poesia representa per a Palau un mitjà d’exploració i no un fi en ella mateixa; per això, en la seva aventura poètica tenen cabuda tots els gèneres literaris. Un clar exemple és el “Cant espiritual”, escrit en prosa, un dels poemes més profunds de Palau, una resposta, de caire ben oposat, al “Cant espiritual” de Maragall.

La publicació de bona part de l’obra de Palau, de forma normalitzada, fent-la accessible als lectors, va donar una gran empenta al reconeixement definitiu de l’escriptor que al final de la seva vida es dedicà especialment a crear la Fundació Palau; li cal protegir el seu fons documental i artístic (la col·lecció personal d’obres de Picasso, i d’artistes pels quals va apostar, com Pere Jaume i Miquel Barceló). Abans de morir també va aplegar el conjunt de la seva obra literària i així, per primera vegada, la poesia, el teatre, els contes, els assaigs, els articles i les memòries, es publicaran el 2005 a cura de l’autor.

En les seves memòries deixa escrit:

He titulat les meves memòries El monstre. No és un títol gens exagerat. ¿No mereix ser qualificat de monstre un escriptor que, després de lluitar, com ningú, en els pitjors moments, per tal de redreçar la llengua i fer-la sortir de la postració en la qual havia caigut, a la qual estava sotmesa, després d’haver comès aquest pecat, dic, s’ha intentat marginar-lo, atès que ha estat impossible eliminar-lo del tot com els més conspicus haurien desitjat?

Ens honora com a poble que el reconeixement li arribés quan era viu, va ressaltar l’Oriol Izquierdo. Palau era considerat un autor “menor”, però tanmateix, aplegada la seva obra, hom comprèn per què és un dels grans escriptors, un dels intel·lectuals més importants que ha donat el nostre país.

Només ens queda, per acabar, agrair a l’Oriol Izquierdo la xerrada que de forma desinteressada va compartir amb nosaltres; va ser un privilegi sentir de primera mà les vivències i els records que conserva de Palau i Fabre i copsar el clima de respecte, confiança i afecte que es va crear entre tots dos.

En la segona part de l’acte vàrem dir una selecció de Poemes de l’Alquimista, aquí us en deixem alguns.

EXCÉS DE LA PRIMAVERA

Encara l’ocell
és bell,
i encara l’amor,
amor.
Els amants s’estimen massa.
Ai, primavera que passa!
La rosa en esclat
pecat
espines no duu,
per tu.
Les flors es vesteixen d’àngel.
(Breu és l’avís de l’arcàngel.)
Les roses dels cels
—estels—
duen un fibló:
dolor.
L’aigua del riu és de plata.
(Lluna, sirena d’escata.)
El cel fa un atur
—atzur—
i resta suspès,
malmès.
Tinc un sol cor i no es cansa.
(D’amagat l’hivern s’atansa.)
La mà s’ha marcit
al pit,
per voler abastar
l’enllà.
La noia no és tan esquerpa.
(El seu cor és nafra oberta.)
Ai, amor, amor,
l’amor!
Ai, l’amor, l’amor,
amor!
Estima’m d’una vegada!
(La nit és una estimada.)

Encara l’ocell
és bell,
i encara l’amor,
amor.
Els amants s’estimen massa.
Ai, primavera que passa!

Josep Palau i Fabre, Aprenent de poeta (Dins Poemes de l’Alquimista)

L’IMPOSSIBLE

Si fossis esperit, amor, t’estimaria.
Estreny-me fort, que els teus braços són febles:
no arriben al meu cos, que és tan endins de mi,
i els meus braços són febles per a fer-t’hi sentir.

Si sols pogués amar-te, amor, prou t’amaria.
Fossis rostre i fos un rostre jo,
només, podríem adorar-nos l’un a l’altre:
deixar els teus llavis i besar el somriure,
mirar l’esguard i en ton esguard reviure.

Fossis coixí i somni i son que abriga
fores per sempre, amor, la meva amiga.

Josep Palau i Fabre, Aprenent de poeta (Dins Poemes de l’Alquimista)

FRAGMENT DE SUPERHOME

Doneu-me a veure, una per una,
totes les dones d’aquest món.
Fins  que la rossa, com la bruna,
no hagi copsat mon ull pregon,
no em demaneu que el cor ofreni
a cap beutat que se’m donés,
ni l’ona dolça se m’emmeni
a  l’illa fèrtil del seu bes.
Cap criatura no em deturi
del meu afany de creador.
Mon esperit no s’afiguri
assolir mai l’últim penó.
Mes sols enmig de totes elles
podria haver-hi algun estel
com entremig de les estrelles
l’ull és endut a un punt del cel…
I ho sento així. Sento la vida
com un bell somni no acomplert,
com la meitat d’una altra vida
que s’escolés, l’abraç obert.
Jo sóc meitat. (Trista mentida
per escondir ma poquedat.)
No sóc meitat, sinó ferida:
un tros de carn tempestejat.
No sé el que sóc. Fantasiejo
per figurar-me en plenitud,
i en tants de somnis em rabejo
que em resta el cor i el seny eixut,
i en el meu rostre és ostensible
amb un avenç de senectud
que en el mirall se’m fa risible.
Que antic que sóc! El meu cervell
–tan rebregat, quasi il·legible–
quin pergamí més brut i vell!
Passió insana, insatisfeta
d’algun anhel no complagut
que em llança enfora i m’inquieta
per abastar l’inconegut
i el pit del somni que ens alleta!

Barcelona, tardor del 1939

Josep Palau i Fabre, Aprenent de poeta (Dins Poemes de l’Alquimista)

PASSA LA LLUM PER AMAGATS CAMINS

A Joan Triadú

Passa la llum per amagats camins
i arriba al cor de la tenebra:
per a la llum no hi ha confins,
arreu hi posa un toc de febre.

Ara la llum em ve de dins
i em crema els ulls i la palpebra.
S’afinen pàl·lids violins
quan el matí la pau celebra.

Si em perdo mai, serà la llum
la que m’haurà per la mirada.
La llum em mira de besllum

i em fa l’ullet com una fada.
Me’n vaig amunt, car per la llum
l’ànima tinc endiumenjada.

20 de gener de 1943

Josep Palau i Fabre, L’alienat (Dins Poemes de l’Alquimista)

La sabata

He donat el meu cor a una dona barata.
Se’m podria a les mans. Qui l’hauria volgut?
En les escombraries una vella sabata
fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.

Totes les noies fines que ronden a ma vora
no han tingut la virtut de donar-me el consol
que dóna una abraçada, puix que l’home no plora
pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.

Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:
Josep Palau no és àngel ni és un infant model.
Si tenien de mi una imatge bonica,
ara jo els n’ofereixo una de ben fidel.

No vull més ficcions al voltant de la vida.
Aquella mascarada ha durat massa temps.
Com que us angunieja que us mostri la ferida,
per això deixo encara la sabata en els fems.

21 de març del 1943

Josep Palau i Fabre, Càncer (Dins Poemes de l’Alquimista)

IDIL·LI

Un clar de lluna verinós projecta
una verda claror sobre l’escena
de dos amants de treballosa mena
que fan el coit amb ritual perfecte.

Ell el seu pus en la vagina injecta
fent una cara d’enganxosa pena
arran del rostre de la vella Helena.
I acte seguit el fal.lus desinfecta.

Ella, a peu dret, novament, s’eixarranca.
Orina estrepitosa com els muls.
La lluna desdibuixa una ombra ranca.

Ell es clou la bragueta amb els dits ganduls.
Es van perdent, entrellaçats per l’anca.
A l’horitzó, sols s’albiren dos culs

Josep Palau i Fabre, Càncer (Dins Poemes de l’Alquimista)

SENSATION 

Par les soirs bleus d’été, j’irai dans les sentiers,
Picoté par les blés, fouler l’herbe menue:
Réveur, j’en sentirai la fraîcheur à mes pieds,
Je laisserai le vent baigner ma tête nue!

Je ne parlerai pas, je ne penserai rien.
Mais l’amour infini me montera dans l’âme;
Et j’irai loin, bien loin, comme un bohémien,
Par la Nature—hereux comme avec une femme.

Rimbaud

L’AVENTURA

Sensació

I

Pels vespres blaus d’estiu aniré pels conreus,
picotejat pels blats, sollant l’herba menuda.
Somniós, sentiré la frescor sota els peus,
deixaré el lliure vent banyar ma testa nua.

No pensaré en res, no parlaré per res,
mes l’amor infinit m’inundarà l’entranya.
I aniré lluny, ben lluny, de mi mateix desprès,
feliç, per la Natura —com amb una companya.

II

Pels vespres blaus i verds aniré pels conreus,
esgarrinxat pels blats i petjant l’herba fresca.
Sentiré palpitar la terra sota els peus
com si una dona nua s’oferís a ma destra.

Sens parlar, ni pensar, ni enyorar-me de res,
l’ample vent m’ompliria els narius i l’entranya.
I aniré lluny, molt lluny: allí on és defès
—tot sol, amb mi mateix— com amb una companya.

III

Pels vespres blaus de verd aniré al groc de l’aire
amb les cames ferides per espases de blat.
Sentiré sota els peus aquell ventre apagat
que les bèsties flairen amb un desig minaire.

I emmudit —el cap nu— irremeiablement,
em donaré amb furor al gran desig de l’aire,
i em deixaré bressar com una lleu sement
que fecunda una flor —altiva o solitària.

IV

En els blaus i en els verds, a l’estiu, prop de l’aire,
fecundat per llavors que prodigava el vent,
aniré, sense nord, com una rel dansaire,
per la muntanya amunt, cercant el meu ponent.

Vegetal —o animal— i sens bri de raó,
confós amb la natura ardent i solitària,
seré el pol.len que duu el vent de la tardor,
quan la tempesta brunz i s’alça l’alimària.

V

Sense blaus, sense verds, perdut en mi mateix,
conqueriré l’altura que el sol llaura.
Sense fred, sense vent, madura d’un sol bleix,
l’antiga terra encara trepitja Minotaure.

Si la font ni la flor no troben la paraula,
la pedra la dirà com el meu front.
En el desig del vent se’n va la vella faula.
El front, la pedra, occeixen. —Resta el desig pregon.

París, 15 de maig del 1947

Josep Palau i Fabre, Fragments del laberint (Dins Poemes de l’Alquimista)

TARONJA

Volia ser vermell i no pogué. No sabé estimar del tot. No sabé donar-se. La descripció furiosa dels esdeveniments l’espaordeix. Potser s’avergonyiria d’ésser vermell. Sempre duu la línia dels pantalons ben feta, els cabells ben clenxinats, mai no ofèn. A tot estirar pot pervenir a convertir-se en dona i passar-vos les mans entorn del coll, en una actitud que tant pot ésser de la mare com de la filla, de l’amant com de la muller. Sap estimar. Però la paraula amor té en ell una dimensió derivada. Estimació vol dir per a ell permanència, fidelitat, tendresa, en lloc de lliurament i possessió, fam i mossec.
Els homes hi acudim quan el tub del vermell se’ns ha acabat
El taronja és el vermell de la nit.

23 de desembre de 1946

Josep Palau i Fabre, Fragments del laberint (Dins Poemes de l’Alquimista)

EL PRIMER AMOR

Cal envestir el vermell de dret, amb l’espasa. Fer-li mal. Recordar-li que tota la nostra vida depèn d’ell. Que som el brau i la capa.
Roig o vermell, què importa?
El vermell ho és fins a la bogeria.
Potser mirem el blau, però abracem sempre el vermell.
Poseu el vermell a la ferida perquè sagni.
El vermell no tolera cap altre color. Mata a qui intenta posar-se-li al davant, com els braus. El vermell és un brau. El brau és vermell.
El vermell és l’únic color que ens mira de cara; no de biaix, com el groc, ni amb els ulls baixos, com el lila.
La nostra esperança és vermella: hipòcrites quan diem que és verda!
Figureu-vos el vermell amb una espasa a la mà.

*

Vaig exhaurir el vermell en el meu primer amor.

14 de desembre del 1946

Josep Palau i Fabre, Fragments del laberint (Dins Poemes de l’Alquimista)

CANT ESPIRITUAL

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis.

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu­­ —i penso creure en tu quan no crec en ningú.

Però després em desperto, o em sembla que em desperto, i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.

¿Quan, Senyor, estic despert i quan sóc adormit? ¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sents fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.

París, 14 de maig del 1950

Josep Palau i Fabre, Fragments del laberint (Dins Poemes de l’Alquimista)

COMIAT

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m’empastifa els dits, les venes…
—He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d’or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l’arbre i el vent sinó en el vent d’un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules…
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se’m moren a dins
i jo visc en les coses.

París, 6 de maig del 1946

Josep Palau i Fabre, Atzucat (Dins Poemes de l’Alquimista)

De nou agraïm a l’Oriol Izquierdo la generositat i l’entusiasme amb què dona a conèixer aspectes de l’obra i de la personalitat del gran escriptor català Josep Palau i Fabre.

Text: Empar Sáez

Fotografies: Aureli Ruiz 

Josep Palau i Fabre, el gran alquimista. Conversa amb Oriol Izquierdo

Tot just s’engega l’any Josep Palau i Fabre i el nostre grup vol retre homenatge al que considerem el gran alquimista, un dels grans exploradors i experimentadors de la poesia catalana del segle XX.

Tenim el plaer de celebrar el centenari del seu naixement amb una conversa amb l’Oriol Izquierdo. En acabar la seva exposició i el col·loqui direm una selecció de la poesia de Palau i Fabre.

Us hi esperem!

Homenatge a Ramon Llull: conferència d’Anna Fernàndez Clot

La darrera sessió organitzada pel grup, el vint-i-dos de novembre, la vàrem dedicar a la figura gegantina de Ramon Llull. Si les celebracions i homenatges tenen algun fi destacable, aquest hauria de ser la difusió de l’obra de l’homenatjat per tal d’incrementar els seus lectors. Ens hem sumat a la celebració de l’any Llull amb aquesta finalitat.

La nostra convidada, l’Anna Fernàndez Clot, filòloga i lul·lista (investigadora del Centre de Documentació Ramon Llull) va impartir una magnífica conferència en què va transmetre els seus grans coneixements sobre Llull i la gran passió pel personatge i per la seva obra.

A continuació us expliquem algunes dades sobre la nostra convidada i transcrivim un breu resum de la xerrada.

Anna Fernàndez Clot (Vic, 1987) és llicenciada en Filologia Catalana per la Universitat de Barcelona. Des de 2011, forma part de l’equip d’investigadors del Centre de Documentació Ramon Llull de la Universistat de Barcelona i del grup de recerca de literatura i cultura catalana medieval que dirigeix la professora Lola Badia. Ha estat becària predoctoral al Departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona, on ha impartit docència (2012-2015), i ha fet diverses estades de recerca en universitats i biblioteques internacionals. Ha participat en seminaris i congressos nacionals i internacionals, ha publicat articles i ressenyes sobre Ramon Llull i el lul·lisme en diverses revistes, i és coeditora de l’edició crítica Llibre de meravelles. Volum II. Llibres VIII-X(NEORL XIII, 2014). S’ocupa de diverses tasques editorials i de gestió de bases de dades documentals com la Base de Dades Ramon Llull (Llull DB) i corpus de textos com el Diccionari de Textos Catalans Antics (DTCA). En aquests moments està a punt de finalitzar els estudis de doctorat, amb la tesi Estudi i edició crítica de la Medicina de pecat de Ramon Llull, dirigida pel professor Albert Soler (UB). Ha estat conductora de diversos clubs de lectura, de tallers i seminaris sobre llengua i literatura, i ha preparat alguns espectacles literaris. Durant l’Any Llull escriu diàriament una frase de Ramon Llull al Twitter: @annafclot.

“Ramon Llull és un dels pensadors i escriptors més interessants, singulars i polígrafs del’Edat Mitjana. La seva extensa i variada producció, escrita tant en català com en llatí o àrab, no es pot entendre al marge del seu original sistema de pensament, l’Art, i de l’objectiu que marca tota la seva trajectòria: la difusió de les veritats de la fe cristiana i la conversió dels infidels. Per tal de comunicar de manera clara i eficaç el seu projecte i per aconseguir que arribés al màxim nombre de destinataris possible, Llull va utilitzar diverses estratègies i recursos que tenia al seu abast, entre els quals destaquen els mitjans propis de l’expressió literària.

Al costat de textos tècnics sobre l’Art, d’obres teològiques o d’obres dedicades a disciplines universitàries de l’època, doncs, Llull va escriure un bon nombre de textos de caràcter literari. Entre els més emblemàtics i originals destaquen el Romanç d’Evast e Blaquerna (que inclou el famosíssim Llibre d’amic e amat), el diàleg Llibre del gentil e dels tres savis,el Llibre de meravelles (del qual forma part el Llibre de les bèsties), el poema dialògic Desconhort (que introdueix per primera vegada el personatge de Ramon), el poema líric Cant de Ramon o els recontaments i proverbis de l’Arbre exemplifical, la quinzena part de l’Arbre de ciència. En tots aquests textos, l’ús de recursos propis de la literatura té una finalitat instrumental: han de servir per difondre el programa doctrinal i espiritual de Llull entre grups de lectors no especialitzats en teologia i filosofia.

Si, malgrat aquest ús instrumental dels mitjans literaris, Ramon Llull és considerat un escriptor genial i inclassificable és perquè va ser capaç d’absorbir diversos materials que li oferien les tradicions que tenia al seu abast (la romànica, la llatina o l’àrab), i els va saber reciclar i transformar per tal d’adaptar-los al seu programa intel·lectual i apostòlic. Com a resultat d’aquesta operació, va crear productes molt singulars, que s’adequaven específicament a les seves necessitats comunicatives.
 

Si ens fixem en l’ús del vers i de la rima, podem observar que Llull va començar rebutjant la tradició trobadoresca que havia cultivat quan era jove, abans de la conversió, i progressivament va anar recuperant els recursos propis de la poesia i els va adaptar i transformar segons el context en què es trobava i els objectius concrets que perseguia en cada moment. És a partir d’aquesta evolució i capacitat d’adaptació que s’explica el fet que la producció poètica de Llull estigui formada per obres de naturalesa tan diferent com la Lògica del Gatzell, el Dictat de Ramon,les Hores de nostra dona santa Maria, el Desconhort de Nostra Dona, el Desconhort de Ramon, el Cant de Ramon o el Concili, per citar només alguns dels seus textos en vers o rimats.”

Anna Fernàndez Clot

Alguns dels textos que es van llegir del Llibre d’Amic i Amat (El Gall Editor, 2ª edició, 2009. Versió de Joan Gelabert). També els trobareu en aquest enllaç on hi ha una breu antologia del Llibre d’Amic e Amat.

22.-Digué l’Amic a l’Amat:
“D’ençà que t’he conegut,
no he fugit ni he deixat d’estimar-te;
car en tu, i per tu i amb tu
vaig on sigui que vagi”
Respongué l’Amat: ”Ni jo,
d’ençà que m’has conegut i estimat,
no t’he oblidat, i en cap moment
no t’he enganyat, ni t’he fallat”

26.-Els ocells cantaven l’alba
i es despertà l’Amic, que és l’alba;
i els ocells acabaren llur cant,
I l’Amic morí per l’Amat en l’alba.

45.-Dos són els focs que escalfen
l’amor de l’Amic:
l’un és bastit amb desigs,
plaers i meditacions;
l’altre és compost de temor,
abatiment, llàgrimes i plors.

47.-Estava l’amic tot sol
sota l’ombra d’un bell arbre.
Passaren homes per aquell lloc
i li demanaren per què estava sol.
I l’amic respongué que se senti tot sol
així que els havia vists i sentits,
Car abans era en companyia del seu amor.

54.-Anava l’Amic per una ciutat
com un foll, cantant al seu Amat;
i la gent li demanà si havia perdut el seny.
Respongué que el seu Amat
havia pres el seu voler,
i que ell li havia donat el seu enteniment;
per això tan solament li restava
la facultat de recordar,
i el seu record era el seu Amat.

131.-Jeia l’amic en llit d’amor:
Els llençols eren de plers
El cobertor era de llanguiments
I el coixí era de plors;
I la qüestió era si el drap del coixí
era teixit del drap
dels llençols o del cobertor.

132.-L’amor i el desamor s’encontraren
en un verger on parlaven secretament
l’Amic i l’Amat;
i l’amor demanà al desamor
quina intenció l’havia dut a aquell lloc;
i respongué el desamor que volia
desenamorar l’Amic per a deshonrar l’Amat.
Molt desplagué a l’Amat i a l’Amic
això que deia el desamor;
I augmentaren l’amor a fi de vèncer
i destruir el desamor.

235.-L’amor és una mar turbulenta
d’ones i de vents,
en la qual no hi ha port ni ribatge.
Naufraga l’Amic en la mar,
i en el seu naufragi
s’ofeguen els seus turments
i neixen les seves petites perfeccions.

239.-Digues foll: “Quin feix és més feixuc
i més greu, treballs per amor
o treballs per desamor”
Respongué que ho demanés als homes
que fan penitència per amor al seu Amat
o per temor dels turments infernals.

292.-Digues, foll:
“ Has vist cap home
que estigui boig?”
Respongué que ell havia vist un bisbe
que tenia en la seva taula moltes copes
i molts de plats i safates d’argent,
i tenia en la seva cambra molts de vestits
i un gran llit;
i en les seves caixes molt diners;
i a la porta del seu palau
hi havia pocs pobres.

Del llibre Arbre exemplifical (Editorial Barcino, 2016. A cura de Jaume C. Pons Alorda) del Fruit de l’arbre exemplifical:

1. De l’exemple del fruit elemental (pp.152-153)

Conten que en l’anell del rei l’or i la maragda varen disputar, perquè l’or deia que els elements eren més per tal que ell existís que no per la maragda, perquè més serveis feia ell que la maragda.La maragda va dir que ella feia més servei en el rei, i l’or en els mercaders.I l’or va dir a la maragda que no sabia el que el ferro havia dit a la fusta.

–I com va ser, això? –va dir la margada.

–Conten –va dir l’or– que un rei va vèncer en una batalla. Hi va haver una disputa entre l’escut i l’espasa del rei, perquè l’escut deia que ell havia protegit el rei, que no havia estat ferit en batalla, perquè ell havia sofert els cops de les llances i de les espases dels que volien matar el rei que s’hauria mort si ell no hi hagués estat. I l’espasa va dir que ella havia vençut en la batalla, perquè havia matat i i ferit els que volien matar el rei.

I llavors la maragda va dir a l’or que ell havia donat exemple contra si mateix, perquè encara que era bell en l’escut del rei, no seria bo en l’espasa que fereix i mata els cavallers, els quals no podria matar si fos d’or. I, a més a més, que ell es donat als cavallers perquè els cavallers tinguin espases de ferro amb què guardar i defensar el rei i matar els qui el volen matar.

I així, l’espasa té dos oficis: el primer, que és defensar el rei, i el segon, que es matar els enemics del rei. I l’escut no té més que un ofici solament. I llavors l’or va sentir vergonya de com havia donat exemple contra si mateix, perquè bé coneixia que la maragda guardava el rei de metzines i alegrava el cor del rei.

Volem agrair a l’Anna Fernández que compartís amb els assistents els seus coneixements sobre l’obra i la figura de Ramon Llull amb una passió encomanadissa. Moltíssimes gràcies, Anna, va ser un plaer escoltar-te.

Fotografies d’Aureli Ruiz

Homenatge a Ramon Llull: conferència i lectura de textos

Us convidem al propera sessió organitzada pel grup Reversos, dedicada a la gran figura literària de Ramon Llull. Ens sumem així als actes de commemoració del VII centenari de la seva mort.

Per l’ocasió comptarem amb Anna Fernàndez Clot, filòloga i lul·lista, membre del Centre de Documentació Ramon Llull del departament de Filologia Catalana de la Universitat de Barcelona.

Ho celebrarem dimarts 22 de novembre a dos quarts de vuit del vespre a l’espai VilaWeb. La xerrada de l’Anna Fernández precedirà la lectura de textos de Ramon Llull.

Hi sereu benvinguts!

La il·lustració del cartell és de Francina Cortés.

 

Homenatge a Francesc Garriga Barata

El passat mes d’abril vàrem dedicar la sessió a l’obra poètica del mestre de poetes, Francesc Garriga Barata (Sabadell 1932, Sant Cugat del Vallès 2015). En aquesta ocasió vàrem comptar amb la presència del també poeta Marc Romera, alumne seu a l’escola Sant Gregori, gran coneixedor de l’obra de Garriga, amic personal i editor d’un parell de llibres de Francesc Garriga, entre ells la seva darrera i pòstuma obra, Swing, (LaBreu Edicions, 2015).

Un any i escaig després de la mort d’en Francesc Garriga els membres de Reversos vàrem retre homenatge al poeta mestre de poetes. Aleix de Ferrater, membre del grup, va presentar l’acte agraint la presència de Romera, i agraint-li també que l’incités a escriure poesia, després de la forta impressió que la lectura del seu segon llibre, Genolls de fum (Llibres del Mall, 1988), li va causar durant un viatge a París.

De Genolls de fum Aleix de Ferrater va llegir el poema:

El dinar és a taula i tu tens
el cul més ben parit del barri.
Les músiques, totes, barrinen
el Down to the river prenyat
de tants records de tu que em bullen
entre els retalls d’absència teva.
Però el dinar és a taula i tu tens
tot de desordres als cabells.

Marc Romera

Marc Romera i Roca (Barcelona,1966) és escriptor, poeta, professor de llengua i literatura, editor i membre fundador de LaBreu Edicions, una de les editorials més prestigioses de la poètica actual catalana, i que justament ara celebra el desè aniversari de la seva col·lecció de poesia Alabatre.

Romera ha publicat els llibres de poesia: Al balcó hi penja un bosc de colobres mesquines (Omnium Cultural, 1986), Genolls de fum (Llibres del Mall, 1988), Disfresses (Columna, 1990), La mandra (Columna, 1994), La mel (Cafè Central-Eumo, 2002), La pau del cranc (Empúries, 2002), L’aigua (LaBreu Edicions, 2008), La nosa (Proa, 2013) i la darrera obra Neu negra que acaba d’aparèixer a LaBreu Edicions.

Així mateix ha publicat la novel·la Mala vida (Angle, 2002), el recull de contes Amanida d’animals (Angle, 2004) i La intimitat (Empúries, 2008) i la novel·la Les relacions virtuoses (La Magrana, 2014)

Marc Romera va iniciar la xerrada rememorant nombrosos records i anècdotes de la seva amistat amb Francesc Garriga. El va conèixer amb catorze anys al pati de l’escola Sant Gregori quan duia una samarreta de la selecció d’Holanda, amb el número 14 de l’altre mestre, Johan Cruyff. Romera, gran amant del futbol i del bàsquet, va explicar un viatge a Suïssa, amb Francesc Garriga i dos amics més, a la final de la Copa d’Europa de bàsquet, del qual guarda un record inesborrable. A partir d’aquell dia es va iniciar una relació d’amistat que va durar fins el darrer dia de la vida de Garriga.

Romera centrà gran part de la seva intervenció en la faceta humana de Garriga: l’amor als altres, l’interès per la cultura i l’art, la seva generositat. Si un alumne de l’escola destacava en algun camp, s’hi esmerçava a fons, amb totes les conseqüències.

Fill d’un membre del “Grup de Sabadell”, destacat col·lectiu de poetes de la ciutat, es va llicenciar en Llengües germàniques a la Universitat de Barcelona i fou membre dels Caputxins de Sarrià en la seva joventut. Amb ells viatjà a l’Amazònia i, finalment, decidí deixar l’ordre. Amb un gran bagatge cultural, Francesc Garriga començà l’activitat pedagògica a l’escola Sant Gregori, de Barcelona.

Xavier Bosch, Joan Fontcuberta, Manuel Huerga, Bernat Dedéu i el propi Marc Romera, entre d’altres, són alumnes que han tingut en Garriga un referent, un amic i una llum i als quals va ajudar enormement.

Marc Romera ens va dur tota l’obra poètica de Francesc Garriga (molts dels seus llibres no es poden trobar en l’actualitat) i va destacar la uniformitat dels poemaris, la línia contínua de la seva obra. Garriga no va ser valorat en els seus inicis; era poc conegut fora d’uns àmbits molt concrets, encara que va obtenir un xic més de reconeixement a partir de la publicació en editorials de prestigi. Els primers llibres van ser editats per membres de la seva família, en volums de gran qualitat i bellesa.

L’obra poètica de Francesc Garriga Barata:

Entre el neguit i el silenci (Joan Sallent, 1959),  Foc nostre, somni (Riutort, 1960), Paraules (Xavier Sallent, 1962), Paraules cap al tard (Sallent germans, 1973), Els colors de la nit (Columna, 1990), Setembre (Columna, 1992), Els sorrals del silenci (Gràfiques Barberà, 1995), Ombres (Proa, 2000), Temps en blanc (Proa, 2003), La nit dels peixos (Proa, 2005), Camins de serp (Edicions 62, 2009), Ragtime (LaBreu Edicions, 2011), Tornar és lluny (Proa, 2013), Demà no és mai. Antologia poètica 1959-2014 (AdiA Edicions, 2014) i Swing (LaBreu Edicions, 2015).

Romera va fer nombroses referències a vivències i anècdotes compartides amb Francesc Garriga, tant a l’escola, com a casa seva, a Bellaterra, a l’estudi de Garriga de la Rambla de Catalunya, en nombrosos viatges arreu… Marc Romera, de forma emotiva, va llegir poemes de Garriga i a continuació els membres de Reversos ens vàrem afegir a la lectura de la poesia de Francesc Garriga Barata.

això és tot el que tinc,

res més:

l’atzar que dorm al meu costat
mirall i sostre,
més quatre lletres que s’emporta el temps

per la finestra oberta al sol.

això i el meu barret de mendicant
per esperar l’almoina dels capvespres,
quan a la rambla el vent remou les fulles
dels vells desigs

i escombra al mar les esperances brutes.

Francesc Garriga BarataSetembre (Editorial Columna, 1992)

el verd de l’arbre és verd

al llindar de la mort.
només l’últim instant definirà l’autèntic
color de l’arbre.

i del cel.

i el teu.

i el de la sang que ens ha calgut
per ser nosaltres.

Francesc Garriga Barata, Setembre (Editorial Columna, 1992)

 

si véns, amor, i jo no hi sóc,
sobre els fogons, hi trobaràs
les restes d’un silenci mal cuinat.

Després distreu el cos pel meu estudi.
la teva llum aclarirà les ombres
de totes les mentides que dormiten
damunt la meva taula.

Sabré trobar-t’hi al meu retorn?
Quan marxis,
tanca la porta sense fer soroll.

Francesc Garriga Barata, Ombres ( Edicions Proa, 2000)

La intimitat de l’ombra lila,
la calma temperada d’ocres càlids
que ens desempara i ens empara alhora
destil·len el neguit dels gira-sols
i el tacte de vellut del lliri breu
pel crit dels corbs sobre el rostoll.

La sega ja ha acabat i encara resta
l’espectre de les flors entre nosaltres.

Francesc Garriga Barata, Ombres (Edicions Proa, 2000)

l’espectacle pautava les parets
com una vida en quatre temps,
obriu la música.

la finestra és el fred, la companyia
d’un vent contra la casa mal tancada
de boira.
si obriu la música…

l’herba amaga les passes del delicte
de viure entre paraules poc triades.
obriu la música.

respira l’arbre amb fulles noves,
no feu soroll.
obriu, obriu la música.

Francesc Garriga Barata, Temps en blanc (Edicions Proa 2003).

tot és i no
serà
si jo no hi sóc.
camins i no
camí
per no anar enlloc.

sempre és enlloc a tot arreu

la pell s’esquerda,
tremolen els turmells.
les mans, on són les mans?

tot és i no.

quan el que ve no ve
s’escurça el temps
de pluges

en terres mal llaurades.

cançons de pa sense llevat ni sal.
tot el dibuix ha pres la forma exacta
del blanc de plana de llibreta.

només ens manca l’última sorpresa.

tot és i no.

Francesc Garriga Barata, Temps en blanc (Edicions Proa, 2003)

l’infant jugava amb el no res. el temps
vingué de cop,
i trastocà les fites.

per què hem fugit dels jocs
al nucli immòbil dels temors?

de què, de qui, de quan, la fuga?

avui, el vell
segella finestrons
i tem la llum.

darrere la finestra
mesura els goigs.

i escura el temps en el sopar dels dies.

Francesc Garriga Barata, La nit dels peixos (Edicions Proa, 2005)

escric a poc a poc
per no ferir les lletres i sentir-les
als ossos i a la pell.
tremolen si tremola,
sorpresa entre el desig i la desgana,
la mà.

però observar com creixen
i es converteixen en paraules
i parlen,
i dibuixar-les amb mà ferma
sobre el paper d’una conversa.
són fang i foc els llavis i la ploma.

escric a poc a poc,
que vull els mots amb mi
i els vull per mi
m’acosten i m’allunyen de l’oblit
que entenebreix les coses.

les pors de cada dia
no aguanten les paraules
ben dites.

Francesc Garriga BarataRagtime (LaBreu Edicions 2011)

com un adéu

ho diu la bíblia.
-si el poble no us escolta, marxeu.
i en arribar al portal
lleveu-vos les sandàlies, i espolseu-les.
no guardareu ni un bri de pols

del lloc que us ha ignorat!

-i qui voleu que escolti
si fa mil anys que ens repetim?
qui guarda encara les sandàlies

de caminar per l’aiguamoll dels versos?

joglars de mercadal,
arrosseguem el carretó dels mots
de poble en poble, de mercat a fira,
de silenci en silenci,

potser de cap a l’estimball dels ximples.

per què ens haurien d’escoltar?

Francesc Garriga Barata, Tornar és lluny (Editorial Proa, 2012)

silenciar el desig, alliberar-te’n
voldries. no t’enganyis,
vesteix els ossos que t’aguanten dret.

fa temps que ho saps.

les hores que voldries
no haver o haver estimat,

s’hi tornen

com hostes oblidats a la gran festa
dels llavis i les mans:

t’acusaran

i no sabràs com dir-los
que tot va ser comèdia,
disfressa,
quixots del gran guinyol

del viure.

també el dolor.

Francesc Garriga BarataSwing (LaBreu Edicions, 2015)

Des del grup Reversos, agraïm molt la presència de Marc Romera pel gran coneixement de Francesc Garriga, de la seva obra, l’apassionament amb què parla d’ell,  la seva oratòria recitant poemes i per la feina feta. Esperem que el seu nou poemari, Neu negra (LaBreu Edicions, 2016) tingui un gran èxit.

I finalment, Marc Romera ens va avançar que LaBreu Edicions publicarà properament la Poesia Completa de Francesc Garriga  Barata. Tindrà una gran acceptació, n’estem del tot segurs!

Aleix de Ferrater Gabarró, abril del 2016

Fotografies: Aureli Ruiz

 

Homenatge a Francesc Garriga Barata a l’espai VilaWeb

El proper dimarts 19 d’abril, el grup de poesia Reversos retrà homenatge a Francesc Garriga Barata (Sabadell, 1932 – Sant Cugat del Vallès, 2015).

Comptarem amb la presència del poeta i editor Marc Romera, qui ens parlarà de l’obra de l’autor. L’acte tindrà lloc a l’espai VilaWeb a dos quarts de vuit del vespre.

Els membres del grup llegirem poemes de Francesc Garriga, i convidem els assistents a l’acte a participar en la lectura, si així us abelleix. Us hi esperem a tots!

 

 

Montserrat Abelló, en el record

El passat dimarts 15 de març, els membres del grup poètic Reversos vàrem dedicar la sessió a l’obra poètica de Montserrat Abelló (Tarragona, 1918 – Barcelona, 2014).

En aquesta ocasió vàrem comptar amb la col·laboració d’Oriol Izquierdo, escriptor, professor, gestor cultural i bon coneixedor de l’obra de l’autora, que ens en va oferir la conferència: Aproximació a l’obra poètica de Montserrat Abelló.

L’acte va voler ser un homenatge a Abelló per la seva vàlua com a poeta catalana contemporània, que ens la feia imprescindible, i per satisfer el nostre  interès de conèixer millor la seva poesia, després d’haver-ne fet lectures esparses.

Ja amb anterioritat, ens hagués agradat convidar l’autora, a una de les nostres lectures, però, malauradament, la seva mort s’avançà als nostre desig.

A l’ inici de l’acte, vàrem dedicar un poema de la Montserrat Abelló a la memòria d’una dona que ens ha deixat recentment: Muriel Casals. Al igual que la Montserrat Abelló, també és un referent per a la nostra societat com a dona lluitadora, vital i optimista, senzilla i propera.

Jo no sóc jo, sóc l’altre.
En mil bocins m’esberlo
per endinsar-me dins teu.

Jo no sóc jo, de mi
ja no en queda res
sinó una espurna

solitària en un cel immens
on ja no té cabuda
ni la falsetat ni la mentida.

(Dins l’esfera del temps, 1998)

A continuació,vàrem presentar el nostre convidat: Oriol Izquierdo, que és l’autor de l’edició i del pròleg del volum Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002 (Proa, 2002) i del pròleg de Més enllà del parlar concís (Denes,2014). D’aquests i d’altres llibres d’Abelló, els membres del grup vàrem extreure’n una selecció de poemes per llegir durant la sessió.

Oriol Izquierdo, llicenciat en Filosofia i Lletres(UAB) i doctorat en Comunicació i Humanitats (Blanquerna,URL), ha estat professor de literatura i de seminaris d’humanitats a Blanquerna, a la UOC, a la UB i a l’ EE de l’Ateneu Barcelonès. També treballa com a col·laborador en diaris (La Vanguardia i l’Avui) i  com a crític, creador i impulsor de revistes literàries. Ha format part del jurat de diversos premis literaris. Com a escriptor ha publicat  Fahrenheit 212: una aproximació a la literatura catalana i el llibre de poemes Moments feliços.

El 2004 va estrenar el seu blog OI?, un dels primers de VilaWeb.

Ha estat director de la Institució de les Lletres Catalanes del 2007 al 2013. Des del 2013 impulsa amb Dolors Borau el projecte Sopa de lletres, un negoci d’alimentació també dedicat a l’activitat cultural al barri d’Horta de Barcelona.

Oriol Izquierdo va explicar-nos com va conèixer l’autora i la relació que inicialment hi va tenir. Va ser a finals dels anys setanta, quan la Montserrat Abelló era professora d’anglès a la Institució Cultural del CIC i ell un estudiant.  Els alumnes desconeixien el vessant poètic de Montserrat Abelló. Per a ells era la professora d’anglès, la Bofill (cognom del marit). Montserrat Abelló era una poeta desconeguda, tot i haver publicat el primer poemari el 1963 amb un pròleg de Joan Oliver (Pere Quart) que la presentava com una autora de talent. El poemari, titulat Vida diària, va tenir poc ressò  per ser obra d’una dona, mestressa de casa, que publicava per primera vegada, als quaranta-cinc anys.

Oriol Izquierdo va comentar un altre tret personal de l’autora: l’ interès que, la llavors professora d’anglès, va demostrar cap a la poesia que començaven a escriure ell i un altre company de COU i que el va motivar a continuar escrivint-ne. Perquè Montserrat Abelló, malgrat ser una autora a qui se li han fet molts actes en reconeixement de la seva poesia, sempre ha volgut escoltar les veus més joves –va dir Izquierdo.

De la vida de Montserrat Abelló, en va destacar l’exili: va viure a França, Anglaterra i majoritàriament a Xile. Per a ella –llavors, molt jove–, l’exili va ser un obrir-se-li el món, un conjunt de noves experiències que la van impulsar a estimar més la vida, sentiment que la portaria cap a la poesia.

Va ser a Xile on es relacionà amb un cercle d’intel·lectuals exiliats, entre els quals hi eren Joan Oliver i Francesc Trabal; on va trobar una gran amiga, Roser Bru, il·lustradora dels seus poemaris; també on va conèixer i es va casar amb Joan Bofill i on van néixer els seus tres fills, el tercer dels quals amb síndrome de Down, fet palès en alguns dels seus poemes.

L’any 1960 retorna amb la família i s’instal·la a Barcelona. Treballa com a professora d’anglès i traductora. Quan el 1963 publica Vida diària, és ja una escriptora feta, de manera que els temes de la seva poesia i, especialment, la forma, varien poc al llarg de tota la seva obra poètica.

La seva poesia tracta de la vida –sota l’aparent quotidianitat, crema el foc de la vida, el dolor i l’angoixa–, del silenci i de la veu –la paraula com a força personal per a la comunicació  i per a la lluita de la dona soterrada–, de la memòria i la mort. Així, els seus temes, més enllà de l’anècdota quotidiana, plantegen preocupacions de tipus existencial cada vegada amb més solidesa.

Molts dels seus poemes mostren una profunda preocupació o són especialment crus i, malgrat això, Montserrat Abelló va ser una dona amant de la vida que encarava la realitat amb optimisme i energia.

Pel que fa a l’aspecte formal, la seva poesia es caracteritza per l’economia de llenguatge, per l’encert en l’elecció d’unes paraules senzilles, però adequades i precises, que transmeten amb força les diverses emocions. La musicalitat, l’aporten el ritme intern dels mots, la reiteració de determinades estructures sintàctiques i la puntuació.

A Vida diària va seguir el poemari Paraules no dites, publicat l’any 1981.

La jubilació com a professora el 1983 va suposar un punt d’inflexió en la seva obra perquè li va permetre dedicar més temps a escriure. I a continuar fent de traductora.

Posteriorment van aparèixer: El blat del temps (1986), Foc a les mans (1990), L’arrel de l’aigua (1995), Són màscares que m’emprovo (1995), Dins l’esfera del temps (1998) poemaris que formaran part del volum Al cor de les paraules, juntament amb els dos llibres esmentats abans i Indicis d’altres moments que és un recull de poemes inèdits.

Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002 va rebre, l’any 2003, els premis Cavall Verd–Josep M. Llompart  i Lletra d’Or.

Després van aparèixer: Memòria de tu i de mi (2006), El fred íntim del silenci (2008), Poemes d’amor (2010), Enllà del parlar concís (2014) i l’estudi literari Cares a la finestra: 20 dones de parla anglesa del segle XX (2010 reeditada, de 1993)

Ha fet traduccions de Sylvia Plath, Anne Sexton i Susan Griffin, entre d’altres, així com traducció a l’anglès de poemes de M. Mercè Marçal.

El 2008, en complir noranta anys, va ser reconeguda amb el premi Premi Jaume Fuster d’Escriptors en Llengua Catalana, amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes i amb el Premi Nacional de Cultura; va rebre les màximes distincions que el país dóna a la gent de lletres.

Montserrat Abelló, traductora i poeta, va donar veu a la vida diària de les dones amb un llenguatge propi i es va convertir en un referent vital i artístic per a les més joves, la poesia de les quals també li agradava llegir i escoltar.

Sempre va ser una dona molt activa i propera. Va escriure, pràcticament fins al darrer moment de la seva vida i, fins al final, va interessar-se per la poesia dels altres. El 9 de desembre de 2014, a la tarda, va morir, i, al matí, havia estat treballant en la seva biografia amb Xavier Montoliu.

Oriol Izquierdo va fer una acurada síntesi aproximativa a la poesia i a la vida de Montserrat Abelló, amb un to amè i un estil fluid, que va captar tot el nostre interès. Va acabar-la amb la lectura d’alguns poemes del volum Al cor de les paraules.

Gràcies, Oriol!

Tot seguit, els membres de Reversos vàrem llegir poemes dels llibres: Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002 (2002), Memòria de tu i de mi (2006), El fred íntim del silenci (2008), i Més enllà del parlar concís (2014).

Parlen les dones,
la seva poesia
tendra i forta.
Ben pocs s’aturen
a escoltar aquestes veus,
que, trasbalsades,
un nou llenguatge diuen
nascut al fons dels segles.

(L’esfera del temps, 1998)

M’he anat perdent
a poc a poc.
Ja no em conec
les mans, els peus.

Visc en una casa
de tants anys
com si, sense voler,
s’hagués desprès de mi.

I jo fos un fantasma,
arribat de lluny,
que s’hi mogués
amb placidesa.

Em rodegen plantes
i flors; roses vermelles
com sang i les fulles verdes
i lluents de les camèlies.

I el record vivíssim
dels teus llavis
damunt la pell.
I em pregunto

si aquesta casa
on em trobo i aquests
ulls amb què m’ho miro tot,
són meus.

(Memòria de tu i de mi, 2006)

Avui sóc orgullosa del meu temps
i em dol de malversar-lo.

No faig res, no cuso ni planxo.

Vaig de pressa, passo i repasso
deu cops per un carrer.
Escruto les mirades, perdudes de tan fixes,
m’aturo a les botigues, veig les modes,
els colors verds i blaus.
M’obsedeixen els pintors abstractes
que parlen com els muts.
Em miro les mans, les meves i les vostres;
m’acosto adelerada als quioscs,
cerco llibres i noms. Sobretot noms!
Ignoro la premsa que baladreja mentides
-Si la veritat és sempre evident
i pura com un part!
Tinc pressa,
arribo al mar que em portarà ben lluny.
Però és fals, és fals,
s’han acabat els miracles.

Retorno a casa amb pas més segur,
a la vida diària.

(Vida diària, 1963)

Les paraules
se m’entortolliguen
a les mans. Em costa
de desprendre-me’n.
Se m’amoroseixen
entre els dits, i
es tornen dolces.
Hi servo la tebior
de moltes mans, de
cossos; la tremolor
de llavis entreoberts
i el tacte de la pell,
espessa de desig,
suavitat
de parpelles closes,
trèmules
damunt d’ulls que endevino
plens de guspires.

Sóc amb vosaltres
a través de la pell
d’aquest cos que estimo.

(Paraules no dites, 1981)

Cada dia escolto neguits
com ombres.
El meu cos és un pou
de paraules
que malden per eixir-ne.
Dits impacientes
en destriaren de
lleugeres, curulles
de tendresa. I ara,
en resten de més
denses que s’endinsen
i fan mal. Però
remouen en mi
altres paraules
que no gosava dir.
I aquestes sí que són ben meves!

(El blat del temps,1986)

Foc a les mans avui
que núvols alts anuncien
una tardor plujosa
i el viure se’ns fa estrany
enmig d’aquesta falsa
placidesa.

La vida hi crema sotmesa
a una roda que gira.
L’eix clavat endins,
ganivet que enfondeix
la ferida. La sang
hi brolla calenta.
El moviment del seu fluir,
un pèndol que retorna sempre
al mateix lloc d’origen.

Així caminem per l’esfera
de l’inconscient vivíssim
(i els anys se’ns fan
lleugers). Em pesa tanta
mort, no pas la meva.

(Foc a les mans,1990)

Tenyeix de blau el temps: 
transfigura el somni,
transgredeix els mots.

Fes que els seus colors esclatin
al raig de la font.
Que l’aigua humitegi els ulls.

Que la seva frescor gelada
temperi el foc d’aquestes mans
que cremen.

Fes teu aquest desig.
I endinsa’t al cor
de les paraules.

(Foc a les mans, 1990)

Vine, et vull veure
davant meu.
No com pretenies
sinó tal com ets.

Ja res no desfarà
aquesta imatge perfeta,
que ha quedat clavada
en mi.

I d’allò que tant
volies que fos,
ja no me’n queda ni
el més lleu record.

I ara se’m fa més dolça
la certesa
que aquell altre tenir-te
a prop a contracor.

(Dins l’esfera del temps, 1998)

Buscar ben endins
d’aquella cosa fosca.
Tractar de defugir
la placidesa.

Ser, la voluptat de ser.
Viure en l’aire que t’envolta,
en el vol d’un ocell,

en la frescor d’una poncella,
en el perfum intens
del gessamí.

No tenir por de morir.
Saber que
el miracle és               viure!

(Més enllà del parlar concís, 2014)

Gràcies, Oriol Izquierdo.
Gràcies als assistents a l’acte.
Gràcies, Montserrat Abelló!

Text: Marta Teixidó
Fotografies: Aurelio Ruiz

 

Montserrat Abelló, en el record, a l’espai VilaWeb

El proper dimarts 15 de març els membres del grup Reversos dedicarem la sessió a l’obra poètica de Montserrat Abelló (Tarragona, 1918 – Barcelona, 2014).

La poeta, i també traductora, ha donat veu a la vida diària de moltes dones amb un llenguatge propi i ha esdevingut referent vital i artístic, especialment per a les generacions més joves.

Oriol Izquierdo, professor, escriptor i gestor cultural, ens parlarà abastament de l’obra de l’autora.

Tot seguit, els membres de Reversos llegirem poemes d’alguns dels seus llibres:

  • Al cor de les paraules. Obra poètica 1963-2002 (Editorial Proa)
  • Memòria de tu i de mi (Editorial Denes, 2006)
  • El fred íntim del silenci (Editorial Denes, 2008)
  • Més enllà del parlar concís (Editorial Denes, 2014)

L’acte es celebrarà, com sempre, a l’espai Vilaweb a partir de 2/4 de 8 del vespre.

Vine, atura’t a escoltar la seva poesia, o millor, fes-la ressonar amb nosaltres.

T’hi esperem!