“Manuel de Pedrolo, que també va ser poeta.” Conferència d’Anna Maria Villalonga

El passat vint-i-nou de maig vàrem tenir el goig de descobrir una faceta molt poc coneguda del gran escriptor Manuel de Pedrolo: la seva vessant de poeta. Enguany se celebra el centenari del seu naixement i, amb motiu de l’Any Pedrolo, vàrem comptar amb la presència de la seva comissària, l’amiga i escriptora Anna Maria Villalonga.

Professora de la Universitat de Barcelona i filòloga, l’Anna Maria Villalonga és una gran treballadora de la novel·la negra, és també crítica literària i cinematogràfica. Ha guanyat el premi València Negra 2015, ha coordinat les antologies Elles també maten (Barcelona, Ed. Llibres del Delicte, 2014), Noves dames del crim (Ed. Llibres del Delicte, 2015), i és autora dels llibres Teatre català inèdit del segle XVIII. Examen d’un mestre sabater (Ed. Reial Acadèmia de les Bones Lletres, 2010), Les veus del crim (Ed. Alrevés, 2013), La dona de gris (Ed. Llibres del Delicte, 2014), El somriure de Darwin (Ed. Llibres del Delicte, 2016) i Contes per a les nits de lluna plena (Ed. Apostroph, 2018. Així mateix, té l’autoria i manté els blogs “El racó de l’Anna”, “A l’ombra del crim” i “El fil d’Ariadna”.

Vilallonga va començar destacant la voluntat de Pedrolo d’abraçar tots els gèneres literaris, de copsar la totalitat, malgrat que va sobresortir per damunt de tot en el gènere novel·lístic. Va escriure més de cent vint obres entre narrativa, teatre, assaig, articles, traduccions…, però la seva vessant de poeta va ser i encara és molt desconeguda, malgrat escriure setze poemaris.

Pedrolo tenia molt clara la visió de servei al país, posseïa una consciencia nacional de pedra picada i aquesta voluntat de servei la va exercir fins a els darrers moments. Era conscient que vivia en un país on no existia una normalitat democràtica i el fet d’escriure, fos en el gènere que fos, restava emmarcat dins d’aquesta direcció. En una altre nació, normalitzada, és possible que Pedrolo hagués escrit sobre unes temàtiques diferents. D’altra banda, la seva consciencia nacional i el fet que no participés en les capelletes literàries i intel·lectuals de l’època, van dificultar molt els seus inicis.

Una altra dificultat fou el decalatge entre l’escriptura de les obres i la seva publicació. Per motius polítics, principalment, moltes de les obres foren publicades moltes dècades després de la creació. I amb la poesia va ocórrer el mateix. La censura el tenia collat perquè Pedrolo era insubornable, absolutament honest en les seves accions i no va afluixar mai en el seu ideari. Creia, sobretot, en la llibertat. Marxista, ateu, filòsof, era un gran defensor de la igualtat de les persones dins el reconeixement de d’internacionalisme.

Un darrer fet que el va perjudicar fou, paradoxalment, l’èxit de la seva novel·la Mecanoscrit del segon origen. Aquesta obra ha amagat durant molts anys la resta de la seva producció, malgrat que no sigui la seva novel·la més important.

Els tentacles, escrit el 1945, fou el seu primer poemari, que no es va publicar fins el 1996 dins de la poesia completa. El segon, Ésser en el món, escrit el 1948, es va publicar, finançat pel seu pare, i es van vendre vuitanta exemplars. Després vindrien Ésser per a la mort (1949), i Documents (1950), que no es van publicar fins anys més tard. Simplement sobre la terra, escrit el 1950, es va publicar el 1983 i se’n van vendre uns 250 exemplars. Donada aquesta minsa difusió, contrària a la que Pedrolo desitjava, és possible que pensés que per aquest camí no arribaria on volia.

El següent poemari va ser Dimensions mentals (1951). Reixes a través, Roba bruta, He provat un gest amarg, Visat de trànsit, Sonda del temps, Esberla del silenci i Veus sense contacte, del 1951 al 1959, no van veure la llum fins a la publicació de les obres completes, el 1996. Però, tanmateix, del llibre de poemes  Arreu on valguin les paraules, els homes, publicat el 1966 se’n van vendre uns 1500 exemplars. “Addenda” i  “Us convida a l’acte” van concloure la seva obra poètica l’any 2000.

Pedrolo era un home existencialista i aquest existencialisme no l’abandonarà mai. En la primera etapa de la seva obra poètica la mort hi és molt present; d’aquí els títols de moltes de les seves obres (Ésser en el món, Ésser per la mort, per exemple) Què fem aquí, què podem fer, com podem tirar endavant, es pregunta Pedrolo. La segona etapa poètica és la militant. És una poesia més realista, impregnada de lluita política, combativa. I la darrera etapa de la poesia pedroliana és l’experimentalisme; treballa el textualisme, experimenta amb el llenguatge, s’emmiralla clarament en la poesia simbolista, en el sentit de vincular poesia i coneixement.

Pedrolo no creu en la mètrica ni en la rima, no escriu poemes caracteritzats pel lirisme, és una poesia, la seva, molt indagatòria, realista. Utilitza la poesia com una eina de transformació. Ens diu que si la poesia no ens sacseja, si no ens commou, no serveix de res. Pedrolo era l’antibanalitat, defugia la trivialitat, utilitzava el llenguatge per dir coses importants. La seva veu es manté fora del poema per explicar una realitat en clau poètica. Escriu per emocionar sense caure en el sentimentalisme, roman en la distància, genera una imatge de modernitat.

Manuel de Pedrolo no deixarà mai d’escriure poesia. Continuarà investigant i així és com arriba finalment a la poesia visual, tipus Brossa, la seva darrera etapa poètica, on utilitzava tot tipus de materials com, per exemple, fulletons d’actes on era convidat.

En resum, Pedrolo utilitza el llenguatge poètic per explorar-se a si mateix i per explorar el món, fent-ho des de la distància; mai no cau en l’ensucrament, s’insereix en el simbolisme i el realisme, militant, combatiu i de lluita per la llibertat.

A continuació, els membres de Reversos vàrem recitar poemes de Manuel de Pedrolo, alguns dels quals els trobareu a continuació.

Agraïm de tot cor la xerrada d’Anna Maria Villalonga, el seu coneixement i la transmissió de la seva vitalitat, personal i literària. Moltes gràcies, Anna!

Aleix de Ferrater

La nit que puja com un tall,
la sents?
la grapa que ens despulla
o ens captura, presentment
manyaga encara i riallera,
confusa i colpida però
d’aquest intent d’asimetria
on troben conhort els vivents;
eixa pedrera on, poderosa,
s’engreixa i tiba lentament
la massa destructora i muda,
aquest raïm d’humanitat
on els sanglots ja no fermenten
i, nus, els dies són caiguts,
o enduts com veles estripades…

La  nit,  la  nit!
El llop famèlic
que ja ens conquista des de dins
i ens organitza o ens enarta
entre cèlics enlleïments;
l’afrau rumbosa de petjades
que ens insinua el seu encís
o ens l’imposa, i ens priva, geni,
d’aquest desordre on malversem
els dons insolents on som vida
o presa que el vespre s’enduu.

O llorda i severa substància,
sóc odi de tu i sóc amor,
aquest esquinç on la matèria
s’assassina inconscientment,
o s’endureix per a enganyar-te,
estafa eternal que em commou,
en la qual cerco ma venjança
de carn així retuda en va
i desesperada…

Sóc home,
l’infant crescut i defraudat,
sense joguines ni carícies,
i aquest món orb al meu entorn,
agombolat per la nit densa,
la sents?
que puja com un tall.

Ésser en el món (Poemes, 1948) 

No sé què em posseeix

No hi ha res, ni cap lloc on anar:
tot allò que el sol em prometia
es passeja per mudes artèries,
flameja poc, només algun cop
pertorba els castells del meu silenci;
llavors neix un vers, no sé què neix
ni com s’ho fa: parlo lliurement
de coses ignorades, de coses
que els meus dits no sabrien guardar.

Reixes a través (Poemes 1944-1952) 

Ací l’amor
és la substància
bella i perenne,
cega i final,
òrbita antiga
que ens commovia
en el cant; és
com la veu lenta
que reposa
d’un afany àvid
i poc segur,
d’un foll combat
sense victòria;
és com el llavi
tendre i proper
que els besos fuig,
com la ditada
que el tacte evita,
com el somriure
geniva endins
quan algú, dona
o infant, ens mira.

***

Ací l’amor,
dens i profund,
oblida els noms:
només la terra,
ara per sempre,
té gust de terra
per tothom.

Veus sense contacte (Poemes, 1959) 

 

 

Fotografies: Aureli Ruiz

 

“Manuel de Pedrolo, que també va ser poeta.” Conferència d’Anna Maria Villalonga

Enguany commemorem el centenari del naixement de Manuel de Pedrolo i Sánchez de Molina (l’Aranyó, Segarra, 1918 – Barcelona, 1990), un dels escriptors més prolífics i polièdrics de la literatura catalana. El nostre grup, per celebrar aquesta efemèride, ha volgut dedicar una sessió a la poesia de Pedrolo.

El proper dimarts 29 de maig descobrirem, sota el guiatge de la comissària de l’Any Manuel de Pedrolo, Anna Maria Villalonga, la vessant literària més desconeguda de Pedrolo; la poesia, que inclou també poesia visual.

He escollit aquest camí quan podia haver fet com la majoria d’homes: limitar-me. Penso, doncs, en unes reixes a través de les quals el cel és blau i immens. I això és cert encara que siguin, també, certes les reixes.

Manuel de Pedrolo, Reixes a través (Poemes 1944-1952) (Dins: Manuel de Pedrolo. Obra poètica completa, Pagès editors, 1996)

Hi sou tots convidats!

Pasolini, poeta de les cendres. Xerrada de Josep Maria Lluró

El passat 17 d’abril vàrem tenir el plaer de comptar amb Josep Maria Lluró, expert en la figura de Pasolini, qui ens va oferir una xerrada sobre la poesia d’un dels grans artistes i intel·lectuals del segle XX.

La conferència de Lluró va ser brillant, com la que vaig tenir ocasió de gaudir fa uns mesos, durant la Setmana de la Poesia, Rauxa, a Terrassa. Ha sigut un veritable honor tenir-lo com a convidat del grup Reversos i li volem tornar a agrair la seva interessant, profunda i sàvia exposició.

Pier Paolo Pasolini, escriptor brillant, compromès i polifacètic (va conrear diferents gèneres literaris, com poesia, teatre, narrativa i assaig), però possiblement és més conegut com a director de cinema. Pasolini entenia la poesia com un bé suprem, el darrer refugi, com una de les expressions artístiques, junt amb el teatre, menys consumibles. Lluró ens va donar les claus per aprofundir i entendre la seva obra poètica, per trobar la poesia no només en els seus llibres de poemes, sinó en les altres manifestacions artístiques que va desenvolupar Pasolini i en la seva intensa vida.

Josep Maria Lluró ens va parlar de les grans ferides del poeta, del context social i polític en què va viure, dels seus referents, els inicis, els poemes en Friülà, la singularitat de la seva poesia… Una exposició deliciosa que va incloure la lectura comentada del poema “El ploriqueig del qual parlava Marx” del llibre Transumanar e Organizzar  (1971) en una traducció de Josep Ballester i Enric Salom que apareix a l’antologia El Plany de l’excavadora (Bromera, 2001).

Una breu presentació del nostre convidat:

Josep Maria Lluró és professor i director de l’Escola Montagut de Vilafranca del Penedès. Llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Geografia i Història, per  la Universitat Autònoma de Barcelona i Doctor en Humanitats per la UPF amb la tesi: Pasolini en Context. Trauma, memòria, identitat i història cultural a la Itàlia de postguerra (2016). Ha publicat articles pedagògics, articles d’anàlisi de la relació de la literatura en els desenvolupaments històrics de les societats, i estudis sobre poetes contemporanis, a banda de Pier Paolo Pasolini; Quaderns de Versàlia, IV), ha fet estudis sobre Miquel Bauçà, Albert Roig, Andreu Vidal…. Ha traduït l’escriptora francesa Louise L. Lambrichs, ha coordinat el llibre Història, memòria i testimoniatge. Un llegat per a Europa (Lleonard Muntaner, 2011) i ha col·laborat en el volum col·lectiu coordinat per Arnau Pons, Escriure després. Formes de racisme refinat, banalització erudita d’Auschwitz (Lleonard Muntaner Editor, 2012).

Dansa de Narcís

Jo sóc negre d’amor,
ni noi ni rossinyol,
sencer com una flor
desitjo sense desig.
M’alço entre les violetes
mentre es va fent clar,
cantant una cançó oblidada
a la nit sempre idèntica.
M’he cridat: «Narcís!»
i un esperit amb el meu rostre
enfosquia l’herba
amb la claror dels seus rínxols.

[De Suite furlana, 1944-49. Versió de Ramon Carreté Parera]

Dansa di Narcis

Jo i soj neri di amòur
né frut né rosignòul
dut intèir coma un flòur
i brami sensa sen.

Soj levat ienfra li violis
intant ch’a sclariva,
ciantànt un ciant dismintiàt
ta la not vualiva.
Mi soj dit: «Narcìs!»
e un spirt cu’l me vis
al scuriva la erba
cu’l clar dai so ris.

A la meva nació

Ni poble àrab, ni poble balcànic, ni poble antic,
sinó nació vivent, nació europea:
i què ets? Terra de nens, famolencs, corruptes,
governants doblegats als terratinents, governadors
reaccionaris, picaplets untats de brillantina i amb peus bruts,
funcionaris liberals tan carronyes com els beats,
una caserna, un seminari, una platja, un bordell.
Milions de petits burgesos com milions de porcs
pasturen donant-se empentes sota edificis indemnes,
entre cases colonials escrostonades com esglésies.
Precisament perquè has existit, ara no existeixes,
precisament perquè fores conscient, ets inconscient.
I tan sols perquè ets catòlica no pots pensar
que és el teu mal tot el mal: culpa de cada mal.
Enfonsa’t en aquest formós mar teu, allibera el món.

Pier Paolo Pasolini, La religión de mi tiempo, 1961
(Traducció al castellà: Olvido García Valdés)
Traducció al català: Empar Sáez

AL PRÍNCEP

Si torna el sol, cap al tard,
si la nit té un sabor de nits futures,
si una vesprada de pluja sembla tornar
de temps massa estimats i mai no tinguts del tot,
no sóc més feliç ni en gaudir-los ni en patir-los,
no sent davant de mi tota la vida…
Per a ser poetes, cal tenir molt de temps:
hores i hores de solitud és l’única manera
perquè es forme alguna cosa, que és força, abandó,
vici, llibertat, per a donar estil al caos.
Jo, ara, tinc poc de temps: per culpa de la mort
que ve abans, en l’ocàs de la juventut.
Però per culpa també d’aquest nostre món humà
que lleva el pa als pobres, i als poetes la pau.

Pier Paolo Pasolini, La religione del mio tempo (dins El plany de l’excavadora. Antologia.Traducció de Josep Ballester i Enric Salom)

AL PRINCIPE

Se torna il sole, se discende la sera
se la notte ha un sapore di notti future
se un pomeriggio di pioggia sembra tornare
da tempi troppo amati e mai avuti del tutto,
io non sono più felice, né di goderne né di soffrirne:
non sento più, davanti a me, tutta la vita…
Per essere poeti, bisogna avere molto tempo:
ore e ore di solitudine sono il solo modo
perchè si formi qualcosa, che è forza, abbandono,
vizio, libertà, per dare stile al caos.
Io tempo ormai ne ho poco: per colpa della morte
che viene avanti, al tramonto della gioventù.
Ma per colpa anche di questo nostro mondo umano,
che ai poveri toglie il pane, ai poeti la pace.

Pier Paolo Pasolini, La religione del mio tempo,1961

A la bandera roja

Per a qui sols coneix el teu color, bandera roja,
has d’existir de debò perquè ell existeixi;
qui era cobert de crostes i cobert de llagues,
el jornaler es converteix en captaire;
el napolità en calabrès, el calabrès en africà,
l’analfabet en búfal o bé en gos.
Qui amb prou feines coneixia el teu color, bandera roja,
ara ja no et coneix, ja ni de vista;
tu, que et glories ja de tants èxits burgesos i obrers,
torna’t de nou parrac, i que et brandi el més pobre.

La religione del mio tempo, 1961 (Versió de Ramon Carreté Parera)

Alla bandiera rossa

Per chi conosce solo il tuo colore, bandiera rossa,
tu devi realmente esistere, perché lui esista:
chi era coperto di croste è coperto di piaghe,
il bracciante diventa mendicante,
il napoletano calabrese, il calabrese africano,
l’analfabeta una bufala o un cane.
Chi conosceva appena il tuo colore, bandiera rossa,
sta per non conoscerti più, neanche coi sensi:
tu che già vanti tante glorie borghesi e operaie,
ridiventa straccio, e il più povero ti sventoli.

Pier Paolo Pasolini, La religione del mio tempo,1961

Súplica a la meva mare

És difícil de dir amb paraules de fill
això a qui en el cor tan poc m’assemblo.

Tu ets l’única al món que sap, del meu, de cor,
allò que sempre ha estat, més que cap altre amor.

Per això t’he de dir el que fa por conèixer:
dins de la teva gràcia hi neix la meva angoixa.

Ets insubstituïble. Per això és condemnada
a tanta solitud la vida que m’has dada.

I no vull estar sol. Tinc fam mai sadollada
d’amor, d’aquell amor de cossos sense l’ànima.

Que l’ànima és en tu, ets tu, i tu
ets la mare i el teu amor m’és una esclavitud:

he passat la infantesa esclau d’aquest sentir
tan alt, irremeiable, d’un immens compromís.

Era l’únic sistema de sentir-me implicat
dins de la vida, l’única forma: ja s’ha acabat.

Sobrevivim: en la confusió
d’una vida represa fora de la raó.

Ah, sisplau, t’ho suplico: no et vulguis pas morir.
Sóc aquí, sol, amb tu, en un futur abril…

Poesia en forma de rosa, 1964  (Traducció: Narcís Comadira – Quaderns de Versàlia, VI)

Pere II

(…)

Dimecres, 6 de març

…però quan, a altes hores de la nit, des dels nous somnis
dominats per una Autoritat amb l’esguard
d’ocell heràldic, torne a casa, què passa
en la casa que la nit fa més remota
en la seua humilitat, als fastos dolorosos de la poesia?
Un sospir, que es repeteix, seguit d’un lament.
No és l’aixeta de la pica, o una canonada
en alguna mítica estança buida, no és la grava
del jardí de la clínica, en el cor de la nit.
És ella, que no té son, i en el fons
de la seua vellesa d’ocellet que no emigra,
que el veus sempre al teu costat, en la foscor dels hiverns,
ha trobat per lamentar-se una veu que quasi ni és humana,
que a penes reconec, i que ni ella reconeixeria,
laments que ja existien al món, i fets seus
en la seva solitud de mare d’un fill sense fills.

Poesia en forma de rosa, 1964 (dins El plany de l’excavadora. Antologia.Traducció de Josep Ballester i Enric Salom)

COMUNICAT A L’ANSA (UN GOS)

Ai, gos, aturat a la vorera de la via Prenestina
que mira aquí i allà abans de travessar el carrer.
Mai no es queixa de res: ho accepta tot.
Mai no ha de defensar cap dignitat, a causa de la seva bondat.
Vet aquí la meva conclusió:
la resignació no té res a envejar a l’heroisme.

Transhumanar i organitzar, 1971 (Dins El plany de l’excavadora. Antologia.Traducció de Josep Ballester i Enric Salom)

La Itàlia feixista

La veu de Dante ressona en aules desesperades
Pobres homes eren els encarregats d’ensenyar
com ser herois, al gimnàs; ningú s’ho creia
Després les places s’omplien d’aquests incrèduls
n’hi havia prou amb dues astes, l’empostissat
roba ordinària pintada de vermell
de blanc i de verd; i de negre; n’hi havia prou
amb pocs símbols tronats, àligues i feixos de fusta o d’estany;
cap espectacle va ser mai tan econòmic
com una desfilada d’aquells temps
Els vells i els joves de comú acord
desitjaven grandiositat i grandesa;
milers de nois desfilaven,
alguns d’ells “escollits”, els altres simple tropa;
com una estasi perduda enmig dels segles
aquells matins de maig o de ple estiu
el món rural entorn
Itàlia era com una pobra illa enmig de les nacions
l’agricultura anava de baixa
i els camps amb poc gra eren un oceà immens
on cantaven tords, aloses, els atònits ocells del sol
Les concentracions es dispersaven a les llotges queia la brisa
i tot era veritat,
les banderes continuaven onejant
al vent que no les reconeixia.

Versos 1972 – 74 (Dins Quaderns de Versàlia, VI. Traducció de Narcís Comadira)

Molt agraïts, Josep Maria, va ser un plaer immens!

Text: Empar Sáez

Fotografies: Aureli Ruiz

Pasolini, poeta de les cendres. Xerrada de Josep Maria Lluró.

El dimarts 17 d’abril dedicarem la vetllada a la poesia de Pier Paolo Pasolini, un dels artistes i intel·lectuals més destacats del segle XX.

Per a això comptarem amb la col·laboració de Josep Maria Lluró, expert en la poètica pasoliana, qui impartirà la conferència Pasolini, poeta de les cendres.

Lluró ens aproximarà a l’obra poètica de Pasolini, i a la poesia que trobem en altres manifestacions artístiques de l’escriptor i director de cinema i en la seva pròpia vida.

“La poesia no es consumeix (…). Hom pot llegir milers de cops un llibre de poemes i no consumir-lo. La consumició la pateix el llibre i l’edició, però no pas la poesia (…) que és inconsumible en el més profund, mes jo també vull que sigui el menys consumible possible exteriorment.”

Nueva York. Pier Paolo Pasolini (Errata naturae editores, 2011)

Us hi esperem, no hi falteu!

 

Homenatge a Miguel Hernández

El passat 26 de setembre vàrem retre homenatge a Miguel Hernández amb motiu del 75 aniversari de la seva mort. El nostre convidat, Agustín de Andrés, ens en va parlar amb escreix del poeta i de l’home. L’entusiasme i el gran coneixement que Agustín de Andrés va deixar palès en la seva xerrada va captivar els assistents.

Us deixem un bon grapat de fotografies fetes per Aureli Ruiz i la crònica d’aquesta vetllada de poesia.

Dimarts, 26 de setembre, el grup poètic Reversos va dedicar la sessió al poeta Miguel Hernández, en el 75 aniversari de la seva mort, sumant-se d’aquesta manera, als homenatges que se li han fet a molts indrets de l’estat. Homenatges ben merescuts, tant per la vàlua de la seva obra com per la coherència que va demostrar en la lluita per les llibertats.

Per a l’acte vàrem comptar amb la col·laboració d’ Agustín de Andrés Ferrero. Agustín de Andrés, professor i poeta ( ̶ poeta menor con vocación de olvido ̶  com es defineix a si mateix en el seu bloc Rincón poético), escriptor i editor de cinc obres literàries, rapsoda que porta la poesia pels pobles de Castella i Lleó (ell és nascut a Zamora), també ha fet recitals a Madrid, Catalunya, Galícia, i més enllà: a França, escoles d’Anglaterra i Alemanya. Llicenciat en filologia hispànica i diplomat en filologia clàssica, va mostrar-se com un coneixedor entusiasta i erudit de la vida i de la poesia de Miguel Hernández. Va començar la seva dissertació  amb l’audició del poema “Elegía a Ramon Sijé” (dins El rayo que no cesa) recitat pel mateix de Andrés en el bloc poètic esmentat.

De Andrés va desfer alguns dels mites entorn del poeta i va citar com a fonts d’informació la biografia de José Luís Ferris: Miguel Hernández. Pasiones, cárcel y muerte de un poeta (Fundación José Manuel Lara) i El hombre y su poesía, de Juan Cano Ballesta (edit. Cátedra).

Un dels mites, va explicar de Andrés, és el del Miguel Hernández cabrer, autodidacta i pobre. La seva família no era pobre, sinó austera. Ell va haver de deixar d’estudiar per fer de pastor. Però ho va fer als catorze anys, quan molts vailets d’Orihuela havien abandonat  els llibres abans. Es va formar amb moltes hores de lectura i també va assistir a les tertúlies literàries de la ciutat amb el seu amic Ramon Sijé, va precisar el nostre convidat.

De la primera época, a Orihuela, de Andrés va destacar la natura i l’amor com a principals temes. La natura hi apareix, va dir, com una exaltació del paisatge: la llum, l’olor d’azahar, el llimoner. L’amor encotillat en una societat rural, tancada, impregnada de catolicisme, com es pot desprendre del poema dedicat a Josefina Manresa: “Te me mueres de casta y de sencilla”. Molts dels poemes, d’aquesta etapa no van ser publicats fins l’any 1933, dins del llibre Perito en lunas. Hernández hi fa referències a Garcilaso, a San Juan de la Cruz, a Quevedo, així com a la mitologia.

Seguidament, de Andrés, en parlar del canvi que la poesia de Miguel Hernández va experimentar en trasladar-se el poeta a Madrid, el 1930, i posar-se en contacte amb Neruda i amb els poetes de la Generació del 27, ens va aclarir que les relacions amb alguns membres d’aquest grup no sempre van ser fàcils. La majoria d’ells eren universitaris amb una sòlida formació i d‘extracció burgesa que se’l  miraven amb cert recel. Va tenir desavinences amb Lorca i amb Alberti. Mentre que amb Vicente Aleixandre hi va haver una confluència d’inquietuds i d’interessos, raó per la qual  Hernández li va dedicar  el poemari Viento del pueblo.

De Andrés va parlar-nos de Miguel Hernández com un poeta molt proper a la Generació del 27 per l’admiració, la influència i el desig de ser com ells. I pròxim també a la Generació del 36 per la seva poesia clarament de compromís social i de lluita reivindicativa. I va afegir que, en la seva opinió, seria més del 36 quan ja era un poeta fet, transformat.

En els primers anys trenta, l’amistat i l’amor es converteixen en els temes predominants. Escriu El rayo que no cesa que conté molts poemes d’un amor carnal i apassionat dedicats a Maruja Mallo, pintora de Vallecas. Perquè, de Andrés va aclarir que en la vida de Miguel Hernández, a més de la seva esposa, Josefina Manresa, inspiradora i guardiana de la seva obra durant la clandestinitat, hi va haver altres dones que també van influir en la seva producció com l’esmentada Maruja Mallo, més endavant Maria Cegarra, poeta murciana, i Maria Zambrano amb qui va tenir una relació curta, pero intensa.

De Andrés en referir-se al període de la guerra civil, no es va limitar a exposar que Miguel Hernández  va fer una poesia per al poble, clara i directa que és reflex de la seva ideologia revolucionària i les seves preocupacions socials, sinó que ens el va mostrar com algú que va ser coherent amb les seves creences democràtiques i va anar al front a defensar-les. Hernández no concebia, va dir de Andrés, que la intel·lectualitat milités a l’esquerra i fos comunista, però que s’acomodés  i lluités per la República des del despatx sense asumir cap risc. Aquesta és una de les raons per les quals Hernández s’enfrontà amb Alberti.

A aquesta época pertanyen els poemaris Viento del pueblo (1937) i  El hombre acecha (1939), aquest darrer de to més intimista i pessimista per dos fets: la mort del seu primer fill i l’evidència que el bàndol republicà perdria la guerra. La retòrica i les floritures verbals passen a un segon pla per expressar de manera clara el dolor, el patiment i l’angoixa.

En acabar la guerra, no es va exiliar, com ho van fer Alberti i altres companys, va continuar de Andrés, a ell el van deixar sol. I va retornar a Orihuela on un veí el va delatar. Empresonat i condemnat a mort, va escriure Cancionero de Ausencias (1941) dedicat a la seva dona, Josefina Manresa, i al seu segon fill per a qui també va deixar quatre contes amb la dedicatòria “A Manolillo”. El seu llenguatge és senzill i espontani, els versos s’escurcen i els poemes reflecteixen una profunda intensitat sentimental. Morí de tuberculosis i tifus a la presó d’Alacant, el 21 de març de 1942.

Miguel Hernández va ser un poeta i una persona realment excepcional que va demostrar ser coherent amb el seu pensament i amb la seva acció fins al final, va dir, per concloure la seva dissertació, Agustín de Andrés Ferrero.

A continuació, alguns membres de Reversos vàrem recitar una selecció dels poemes de Miguel Hernández. Agustín de Andrés va tancar la sessió amb la lectura d’un fragment de la dedicatòria a Vicente Aleixandre del poemari Viento del Pueblo que transcrivim:

“Vicente: A nosotros, que hemos nacido poetas entre todos los hombres, nos ha hecho poetas la vida junto a todos los hombres. Nosotros venimos brotando del manantial de las guitarras acogidas por el pueblo, y cada poeta que muere, deja en manos de otro, como una herencia, un instrumento que viene rodando des de la eternidad de la nada a nuestro corazón esparcido.

Los poetas somos viento del pueblo: nacemos para pasar soplando a través de sus poros y conducir sus ojos y sus sentimientos hacia las cumbres más hermosas. Hoy, este hoy de pasión, de vida, de muerte, nos empuja de un imponente modo a ti i a mi, a varios, hacia el pueblo. El pueblo espera a los poetas con las orejas y el alma tendidas al pie de cada siglo.”(del pròleg de “Viento del pueblo”)

Agraïm la col·laboració del poeta Agustín de Andrés Ferrero.

Gràcies, Agustín!

Gràcies, Miguel Hernández Gilabert, per la teva obra poética i per la teva grandesa personal.

Moltes gràcies!

Crònica de Marta Teixidó

Fotografies d’Aureli Ruiz

A continuació, reproduim part de la selecció dels poemes llegits pel grup

Elegía a Ramón Sijé

(En Orihuela, su pueblo y el mío, se me ha
muerto como del rayo Ramón Sijé, con quien
tanto quería.)

Yo quiero ser llorando el hortelano
de la tierra que ocupas y estercolas,
compañero del alma, tan temprano.

Alimentando lluvias, caracoles
Y órganos mi dolor sin instrumento,
a las desalentadas amapolas

daré tu corazón por alimento.
Tanto dolor se agrupa en mi costado,
que por doler me duele hasta el aliento.

Un manotazo duro, un golpe helado,
un hachazo invisible y homicida,
un empujón brutal te ha derribado.

No hay extensión más grande que mi herida,
lloro mi desventura y sus conjuntos
y siento más tu muerte que mi vida.

Ando sobre rastrojos de difuntos,
y sin calor de nadie y sin consuelo
voy de mi corazón a mis asuntos.

Temprano levantó la muerte el vuelo,
temprano madrugó la madrugada,
temprano estás rodando por el suelo.

No perdono a la muerte enamorada,
no perdono a la vida desatenta,
no perdono a la tierra ni a la nada.

En mis manos levanto una tormenta
de piedras, rayos y hachas estridentes
sedienta de catástrofe y hambrienta

Quiero escarbar la tierra con los dientes,
quiero apartar la tierra parte
a parte a dentelladas secas y calientes.

Quiero minar la tierra hasta encontrarte
y besarte la noble calavera
y desamordazarte y regresarte

Volverás a mi huerto y a mi higuera:
por los altos andamios de mis flores
pajareará tu alma colmenera

de angelicales ceras y labores.
Volverás al arrullo de las rejas
de los enamorados labradores.

Alegrarás la sombra de mis cejas,
y tu sangre se irá a cada lado
disputando tu novia y las abejas.

Tu corazón, ya terciopelo ajado,
llama a un campo de almendras espumosas
mi avariciosa voz de enamorado.

A las aladas almas de las rosas…
de almendro de nata te requiero,:
que tenemos que hablar de muchas cosas,
compañero del alma, compañero.

(El rayo que no cesa)

Canción Primera

Se ha retirado el campo
al ver abalanzarse
crispadamente al hombre.

¡Qué abismo entre el olivo
y el hombre se descubre!

El animal que canta:
el animal que puede
llorar y echar raíces,
rememoró sus garras.

Garras que revestía
de suavidad y flores,
pero que, al fin, desnuda
en toda su crueldad.

Crepitan en mis manos.
Aparta de ellas, hijo.
Estoy dispuesto a hundirlas,
dispuesto a proyectarlas
sobre tu carne leve.

He regresado al tigre.
Aparta, o te destrozo.

Hoy el amor es muerte,
y el hombre acecha al hombre.

(El hombre acecha)

Canción Última

Pintada, no vacía:
pintada está mi casa
del color de las grandes
pasiones y desgracias.

Regresará del llanto
adonde fue llevada
con su desierta mesa
con su ruinosa cama.

Florecerán los besos
sobre las almohadas.
Y en torno de los cuerpos
elevará la sábana
su intensa enredadera
nocturna, perfumada.

El odio se amortigua
detrás de la ventana.
Será la garra suave.
Dejadme la esperanza.

(El hombre acecha)

Me tiraste un limón y tan amargo

Me tiraste un limón y tan amargo,
con una mano rápida y tan pura,
que no menoscabó su arquitectura
y probé su amargura sin embargo.

Con el golpe amarillo, de un letargo
pasó a una desvelada calentura
mi sangre, que sintió la mordedura
de una punta de seno, duro y largo.

Pero al mirarte y verte la sonrisa
que te produjo el limonado hecho,
a mi torpe malicia tan ajena,

se me durmió la sangre en la camisa,
y se volvió el poroso y áureo pecho
una picuda y deslumbrante pena.

(El silbo vulnerado)

Canción del esposo soldado

He poblado tu vientre de amor y sementera,
he prolongado el eco de sangre a que respondo
y espero sobre el surco como el arado espera:
he llegado hasta el fondo.

Morena de altas torres, alta luz y ojos altos,
esposa de mi piel, gran trago de mi vida,
tus pechos locos crecen hacia mí dando saltos
de cierva concebida.

Ya me parece que eres un cristal delicado,
temo que te me rompas al más leve tropiezo,
y a reforzar tus venas con mi piel de soldado
fuera como el cerezo.

Espejo de mi carne, sustento de mis alas,
te doy vida en la muerte que me dan y no tomo.
Mujer, mujer, te quiero cercado por las balas,
ansiado por el plomo.

Sobre los ataúdes feroces en acecho,
sobre los mismos muertos sin remedio y sin fosa
te quiero, y te quisiera besar con todo el pecho
hasta en el polvo, esposa.

Cuando junto a los campos de combate te piensa
mi frente que no enfría ni aplaca tu figura,
te acercas hacia mí como una boca inmensa
de hambrienta dentadura.

Escríbeme a la lucha, siénteme en la trinchera:
aquí con el fusil tu nombre evoco y fijo,
y defiendo tu vientre de pobre que me espera,
y defiendo tu hijo.

Nacerá nuestro hijo con el puño cerrado
envuelto en un clamor de victoria y guitarras,
y dejaré a tu puerta mi vida de soldado
sin colmillos ni garras.

Es preciso matar para seguir viviendo.
Un día iré a la sombra de tu pelo lejano,
y dormiré en la sábana de almidón y de estruendo
cosida por tu mano.

Tus piernas implacables al parto van derechas,
y tu implacable boca de labios indomables,
y ante mi soledad de explosiones y brechas
recorres un camino de besos implacables.

Para el hijo será la paz que estoy forjando.
Y al fin en un océano de irremediables huesos
tu corazón y el mío naufragarán, quedando
una mujer y un hombre gastados por los besos.

(Viento del pueblo)

El niño yuntero

Carne de yugo, ha nacido
más humillado que bello,
con el cuello perseguido
por el yugo para el cuello.

Nace, como la herramienta,
a los golpes destinado,
de una tierra descontenta
y un insatisfecho arado.

Entre estiércol puro y vivo
de vacas, trae a la vida
un alma color de olivo
vieja ya y encallecida.

Empieza a vivir, y empieza
a morir de punta a punta
levantando la corteza
de su madre con la yunta.

Empieza a sentir, y siente
la vida como una guerra
y a dar fatigosamente
en los huesos de la tierra.

Contar sus años no sabe,
y ya sabe que el sudor
es una corona grave
de sal para el labrador.

Trabaja, y mientras trabaja
masculinamente serio,
se unge de lluvia y se alhaja
de carne de cementerio.

A fuerza de golpes, fuerte,
y a fuerza de sol, bruñido,
con una ambición de muerte
despedaza un pan reñido.

Cada nuevo día es
más raíz, menos criatura,
que escucha bajo sus pies
la voz de la sepultura.

Y como raíz se hunde
en la tierra lentamente
para que la tierra inunde
de paz y panes su frente.

Me duele este niño hambriento
como una grandiosa espina,
y su vivir ceniciento
revuelve mi alma de encina.

Lo veo arar los rastrojos,
y devorar un mendrugo,
y declarar con los ojos
que por qué es carne de yugo.

Me da su arado en el pecho,
y su vida en la garganta,
y sufro viendo el barbecho
tan grande bajo su planta.

¿Quién salvará a este chiquillo
menor que un grano de avena?
¿De dónde saldrá el martillo
verdugo de esta cadena?

Que salga del corazón
de los hombres jornaleros,
que antes de ser hombres son
y han sido niños yunteros.

(Viento del pueblo)

Llegó con tres heridas

Llegó con tres heridas:
la del amor,
la de la muerte,
la de la vida.

Con tres heridas viene:
la de la vida,
la del amor,
la de la muerte.

Con tres heridas yo:
la de la vida,
la de la muerte,
la del amor.

(Cancionero y romancero de ausencias)

Tristes guerras

Tristes guerras
si no es amor la empresa.
Tristes, tristes.

Tristes armas
si no son las palabras.
Tristes, tristes.

Tristes hombres
si no mueren de amores.
Tristes, tristes.

(Cancionero y romancero de ausencias)

Todo era azul

Todo era azul delante de aquellos ojos y era
verde hasta lo entrañable, dorado hasta muy lejos.
Porque el color hallaba su encarnación primera
dentro de aquellos ojos de frágiles reflejos.

Ojos nacientes: luces en una doble esfera.
Todo radiaba en torno como un solar de espejos.
Vivificar las cosas para la primavera
poder fue de unos ojos que nunca han sido viejos.

Se los devoran. ¿Sabes? No soy feliz. No hay goce
como sentir aquella mirada inundadora.
Cuando se me alejaba, me despedí del día.

La claridad brotaba de su directo roce,
pero los devoraron. Y están brotando ahora
penumbras como el pardo rubor de la agonía.

                                  Últimos poemas (1938-1941)

Eterna sombra

Yo que creí que la luz era mía
precipitado en la sombra me veo.
Ascua solar, sideral alegría
ígnea de espuma, de luz, de deseo.

Sangre ligera, redonda, granada:
raudo anhelar sin perfil ni penumbra.
Fuera, la luz en la luz sepultada.
Siento que sólo la sombra me alumbra.

Sólo la sombra. Sin astro. Sin cielo.
Seres. Volúmenes. Cuerpos tangibles
dentro del aire que no tiene vuelo,
dentro del árbol de los imposibles.

Cárdenos ceños, pasiones de luto.
Dientes sedientos de ser colorados.
Oscuridad del rencor absoluto.
Cuerpos lo mismo que pozos cegados.

Falta el espacio. Se ha hundido la risa.
Ya no es posible lanzarse a la altura.
El corazón quiere ser más de prisa
fuerza que ensancha la estrecha negrura.

Carne sin norte que va en oleada
hacia la noche siniestra, baldía.
¿Quién es el rayo de sol que la invada?
Busco. No encuentro ni rastro del día.

Sólo el fulgor de los puños cerrados,
el resplandor de los dientes que acechan.
Dientes y puños de todos los lados.
Más que las manos, los montes se estrechan.

Turbia es la lucha sin sed de mañana.
¡Qué lejanía de opacos latidos!
Soy una cárcel con una ventana
ante una gran soledad de rugidos.

Soy una abierta ventana que escucha.
por donde va tenebrosa la vida.
Pero hay un rayo de sol en la lucha
que siempre deja la sombra vencida.

Últimos poemas (1938-1941)

Fotografies: Aureli Ruiz

Homenatge a Miguel Hernández. Conferència d’Agustín de Andrés

En homenatge a Miguel Hernández

El proper dimarts 26 de setembre el nostre grup retrà homenatge al poeta Miguel Hernández, amb motiu del 75 aniversari de la seva mort, en reconeixement a la seva poesia i la seva lluita per la llibertat, unides i presents fins als tràgics darrers dies de la seva vida. Hernández va morir a la presó d’Alacant, el 28 de març de 1942.

Comptarem amb la col·laboració d‘Agustín de Andrés Ferrero, professor i poeta, llicenciat en Filologia hispànica i diplomat en Filologia clàssica per la Universitat de Barcelona, el qual ens parlarà abastament de Miguel Hernández com a home, poeta i soldat; tot seguit, els membres de Reversos llegirem una selecció dels seus poemes.

Us esperem! No hi falteu.

Los poetas somos viento del pueblo: nacemos para pasar soplados a través de sus poros y conducir sus ojos y sus sentimientos hacia las cumbres más hermosas. Hoy, este hoy de pasión, de vida, de muerte, nos empuja de un imponente modo a ti, a mí, a varios, hacia el pueblo. El pueblo espera a los poetas con la oreja y el alma tendidas al pie de cada siglo. (De la dedicatòria a Vicente Aleixandre en el llibre Viento del pueblo)

***
Vientos del pueblo me llevan,
vientos del pueblo me arrastran,
me esparcen el corazón
y me aventan la garganta.

(Viento del pueblo)

***
Para la libertad sangro, lucho, pervivo.
Para la libertad, mis ojos y mis manos,
como un árbol carnal, generoso y cautivo

(El hombre acecha)

Poesia de Lala Blay, conversa amb l’autora

El passat 30 de maig vàrem rebre na Lala Blay a l’espai VilaWeb. Blay és autora d’una poesia que ens captiva, que deixa un bon solatge en els seus lectors. Vàrem tenir el privilegi de conversar amb ella en un acte molt proper i distès, i de recitar alguns dels seus poemes.

La descoberta de la seva poesia li dec a en Màrius Sampere amb qui vaig tenir la sort de coincidir en la reunió del jurat del Premi Josep Maria López-Picó, a Vallirana, ara tot just fa un any. Em va parlar de l’obra de Lala Blay en termes molt afalagadors quan comentàvem la relació de guanyadors del López-Picó. En Màrius Sampere coneix bé la poesia de la nostra convidada, no en va li ha prologat dos dels seus llibres.

Però tanmateix, en cercar informació sobre la nostra poeta em va sorprendre de trobar-n’hi ben poca, a la xarxa. Afegiria que, per aquest motiu, ens interessa especialment; perquè som lectors curiosos i ens plau saber de poetes valuosos i poc coneguts o reconeguts.

Lala Blay és llicenciada en Belles Arts i en Filosofia per la Universitat de Barcelona. Doctora en Filosofia amb una tesi sobre poesia i hermenèutica que tracta de Píndar, Hölderlin i Celan. Premi Extraordinari de Doctorat (2015). Professionalment es dedica a la docència, és professora d’art a secundària.

Té tres llibres publicats:

Liebeslied, 2001 (Premi Recull-Benet Ribas de poesia – 2000), Plec de claror, 2005 (Premi Vila de Vallirana – Josep Maria López-Picó de poesia – 2004) i Abstància, 2016.

La poesia de Lala Blay et duu a fer una ruta per l’inconegut i inaprehensible, però no obstant això t’hi reconeixes, en el seu paratge interior, t’hi emmiralles i hi vius, durant la lectura, en els seus interrogants, en l’estranyesa i el seu misteri subtil. La poesia de la nostra convidada és una prolongació artística de les nombroses experiències intel·lectuals (filosòfiques, literàries…) i personals de l’autora, qui les tradueix en una melodia reflexiva en la qual descobrim abundants regions frontereres entre les arts plàstiques i la literatura. Lala Blay afaiçona i conforma la llengua, empremta una intenció en cada poema perquè la potència suggeridora sigui màxima; crea imatges lluentes i pensaments d’un gran voltatge poètic. La seva poesia ens remet, ens recorda, per les paraules, per la música de fons, a Vinyoli, Hölderlin, Celan. Com sabeu va ser Hölderlin qui va dir: “el que perdura ho funden els poetes” . Lala Blay ens diu:

Hi ha qui pren el camí
de la paraula al callat,
hi ha qui demora el silenci.
(…)
Hi ha qui transita l’afrau,
hi ha, però, qui funda.

Liebeslied (Pagès editors, 2001)

Empar Sáez

Us transcrivim la seva xerrada, que amablement ha cedit per a aquesta publicació. Dins del text trobareu un bon grapat dels poemes que va dir Lala Blay durant la xerrada, alguns d’ells no els hem transcrit, però hi trobeu els títols.

“Us parlaré de la meva poesia ajudant-me, en algun punt, de les paraules de Píndar, un poeta que he llegit i traduït, i segueixo fent-ho encara.

He publicat tres llibres de poesia:

El títol del meu últim llibre pot servir per englobar el projecte que hi ha en els tres llibres: Abstància, una paraula que jo he tret d’un context filosòfic i que indica: separació o distància respecte l’estar o l’estància, abstenint-se d’instal·lar-se enlloc. En aquesta situació de desarrelament, de suspensió, de no fer peu, ens trobem per exemple, quan quedem astorats davant de la bellesa; per això està vinculada a l’amor i a l’art.

I precisament és el fet d’estar distanciat el que permet atendre a allò que ve i deixar que comparegui, sigui l’altre o el poema, alhora que el mateix distanciament provoca una pèrdua.

El primer poema del llibre Plec de claror situa aquesta pèrdua en la infantesa: l’experiència de la bellesa coincideix amb l’experiència de la temporalitat.

Una pèrdua

És perquè venia de la nit
que la tarda em captivà.

Jo tenia sis anys
i la paret s’incendiava
amb el sol de cap al tard,
i un so greu de campana va allargar-se.

La porta no ha trobat mai més
el galze, sovint la sento batre.

Que l’entrada a la vida i la bellesa comporta consciència de la mortalitat, i, per tant, pèrdua d’alguna cosa, pot entendre’s en un sentit biogràfic, no només relatiu a mi, sinó a qualsevol: tot viure és distanciament respecte la vida mateixa, distanciament que comporta temporalitat i finitud.

Però, a més, aquest caràcter inquietant, temporal i mortal, vinculat al descobriment de la bellesa, no és exclusiu de l’àmbit de les experiències vitals, i no pertanyia originàriament a aquest àmbit; el caràcter temporal o mortal pertany originàriament al ser mateix, té lloc en cada dur a presència, en cada fer que qualsevol cosa s’esdevingui. Molt més originàriament que en cap experiència estètica o vivencial, el caràcter inquietant de la bellesa està lligat a la possibilitat de ser; res no és si d’alguna manera no compareix en tota la seva meravella, però aquest comparèixer com una certa figura irreductible implica, també, sempre, haver deixat alguna cosa enrere i, per tant, algun grau de límit i tancament.

Ser en aquest sentit potent només es dóna a Grècia, i es produeix en la poesia. Homer produeix el món, el crea i desplega en els seus cants. Fa comparèixer la Guerra de Troia perquè aconsegueix un irreductible inquietant vinculat al ser en general i per tant a l’esdevenir dels homes i dels déus. Píndar, una mica més tard, adonant-se d’això diu (N.8.24-25):

En veritat, un sense paraula, però de cor audaç, el reté l’oblit
en mísera disputa.

Per això, és gràcies a Homer que coneixem els herois en la seva grandesa. Referint-se precisament a Homer, de nou Píndar diu (I.3/4, 58-60):

Car això avança amb veu immortal,
si algú ho diu bé; i damunt la terra feraç i a través de la mar
va l’esplendor dels bells fets, per sempre inextingible.

Al llibre Abstància hi ha un poema amb títol grec: Arrephóroi (dues nenes atenenques d’entre 7 i 11 anys, encarregades de preparar l’ordit en què es teixiria el vestit que es posaria a l’estàtua d’Atena). Arrephóroi uneix el doble camí d’entrar a la vida i entrar a la bellesa:

Arrephóroi

Abans de fer dotze anys
va preparar l’ordit,
la tasca més feixuga.

Llavors:
amples sanefes totes com de llum
i nusos insondables
i un fer i desfer industriós de dits
i la mortal entrada del poema
com un tu.

Quan m’he volgut acostar a l’inici de la vida, a l’estat d’infantesa, hi he anat des de Píndar i, més concretament, des dels fragments que Hölderlin va traduir i comentar. Píndar, tan irreductiblement grec que, a diferència d’Homer o Sòfocles, ens impedeix fer-ne una lectura moderna, i, aleshores, sovint, desistim d’apropar-nos-hi; però precisament per aquest caràcter irremeiablement distant que comparteix amb l’estat d’infantesa m’ha servit de pont cap a aquest estat. En la secció d’Abstància titulada Nen es pot trobar:

Dormies un son de ploma,
res no llastava el teu respir;
la gravetat creuava boscos, cambres,
i restaves indemne.
No sabies la llum.

*
Les nits estaven cosides
*

El següent poema, de la mateixa secció, conté tres paraules gregues: “lalagéo, lalagé, laliá” que signifiquen dir, paraula, però també piuladissa o xerroteig. Donar nom, dir bellament és dur a presència; així, per exemple, Píndar, en explicar la fundació d’Olímpia per part d’Heràcles, diu (O.10.43-55):

I ell, el valent fill de Zeus, havent aplegat tota l’host
i tot el botí a Pisa,
mesurà un recinte sagrat per al pare més gran,
i en haver encerclat l’Altis, el marcà en l’obert tanmateix,
i en el pla del voltant establí
un indret esbarjós pel banquet,
honorà el curs de l’Alfeu
junt als dotze déus que governen, i digué
al pujol: el de Crono. Car abans,
sense nom, quan Enomau governava, estava amarat de molta
neu. I a aquest ritu nounat
van ser, del cert, properes les moires i l’únic que prova
la veritat genuïna:
el temps.

En els versos es relaciona el sorgir amb l’establiment d’un límit i l’atorgament de nom: Hèracles, en assenyalar el recinte amb estaques i anomenar el pujol fa comparèixer (instaura en l’obert) un lloc que, precisament per la seva rellevància, és sagrat; el que abans estava ocult, indistint en el camp o colgat per la neu, ara brilla. I tot això es vincula amb alguna cosa anterior: amb els fats i amb el temps, perquè el dir que anomena dóna destí i temps.

Creuaves un eixam sonor.
Era més bla que existir.
Les paraules brunzien i tu
les trenaves amb llum:

Lalagéo, lalagé, laliá.
Tu et dius:
mare.

*

Les paraules brunzien i ordies
un teixit remorós.
Tu,
domador de tons,
ara cedies,
ara tesaves
en el solaç més greu,
brins,
fils,
tot un estol fulgent –

Abelles dòcils
als llavis.

*
Nemorós
*

El meu primer llibre es titula: Liebeslied,  que en alemany vol dir “cançó d’amor”, un nom que, en pertànyer a una altra llengua, ha quedat desarrelat, també, del seu horitzó o sentit; el llibre s’obre situant-se ja en un moment posterior al de la infantesa: el moment d’haver ja definitivament perdut i assumir-ho en diàleg amb un altre:

I

Obro la nostra riquesa a l’embat de la memòria:
de la set a la fons hi ha la mida de la riquesa.

Saps la meva falta, i la portes a través de muntanyes.
Duus el meu fatic
per la pedra asprosa.

En la flor d’una ginesta ens estimem.

He dit que el desarrelament, l’abstància, té a veure també amb l’amor. En l’amor experimentem la tensió entre el fet que l’home sigui lliure i que no ho sigui en cap altre lloc que en la matèria: el cos, les cèl·lules, l’albúmina de què parla Thomas Mann quan es refereix a la “imatge humana d’aigua i albúmina destinada a l’anatomia de la tomba”.  De Plec de claror:

De nou aquesta terra estranya
on s’extravia insensatament
i es fa de nit
i cau
tres pisos no són res
la longitud del cop que és un instant
el cos a plom
avall
tres cops i tots damunt del mateix blau
manyoc de carn i sang
l’exacta anatomia de la nit
ara és igual
després l’alçada sí que compta
després la basca sí que compta
i el tercer pis mesura
l’altura exacta del fracàs
però ara no
ara és de nit i plou
i l’aigua corre avall
cames avall
tres cops avall
ara és de nit i plou i ella l’estima tant
de carn i sang els tres
perquè tots tres són fets de carn i sang
ja no hi ha blau
ni cop
ni basca
ni fracàs
ni longitud tampoc
només passa que plou en cada plec
on s’extravia insensatament
aquesta terra estranya
sempre de nou.

De Liebeslied:

XII – Deixa que em negui…

El caràcter inquietant de la bellesa, de què ja hem parlat en tractar la temporalitat i la mortalitat, no remet a cap costat fosc o atracció fosca, sinó al fet que mitjançant l’atenció i la creació, entre aquesta matèria, en aquesta aposta interpretativa és on es dirimeix què és viure. L’aposta per la creació-interpretació és la renúncia a determinar, deixar ser, i és, per tant, desarrelament, intempèrie, estar a mercè del que sorgeix en la interpretació i assumir que no s’és altra cosa que el que es deixi emergir en aquests materials. De Plec de claror:

Runa, marjals, solitud

*

Versió de Kafka

L’aixada havia obert en un costat
dos traus en angle agut.
No va sentir
els passos acostar-se
i ni tan sols
la caiguda del tall.
(…)
Ara, la gravetat
no ve de la fondària o l’extensió.
El que es fa dolorós
és l’edat de la ferida.

L’amor dóna sentit a les coses. Sentit és tant la direcció com aquell horitzó o fons ocult respecte el qual les coses prenen sentit; per això l’amor vol i no vol, pot i no pot ser dit. De Liebeslied:

III – No dir la paraula

De Plec de claror:

El plec,
el plec de llum,
el plec de llum ha fet visible el fons,
en travessar la nit.

La nit és nit.
Tingues en compte
la fràgil complexió de la membrana,
la lleugeresa del teixit.

L’amor pot i no pot ser dit, i, de la mateixa manera, pot i no pot ser trobat.

De Plec de claror:

A través de la dòcil ferida vas passar…

Per un moment
la sang va fer-se clara,
va il·luminar

com si no res
hagués malmès la carn
i el palpitar
fos mesurat i viu
i el cor pogués
donar-se, encara.

Ara la pell no sap cicatritzar
amb l’hoste a dins.

*
El pa es va obrir

*

L’atenció de què he parlat en definir Abstància és atenció al que ve a l’encontre. El que ve a l’encontre, sigui l’altre o el poema per venir, conté paradoxalment el que ja ha sigut, i és, per tant, atenció i interpretació del ja esdevingut. Ho és inevitablement per estar treballant en l’àmbit de la bellesa: del que, com hem vist en parlar dels grecs, antigament acompanyava, conduïa, assistia i fins produïa tota cosa veritable, i que ara, perduda la capacitat productiva, fa que tota obra, fins i tot la no creada, tingui el caràcter de runa i ens remeti a una pèrdua. Es vulgui o no, sempre que s’està en la creació artística ja s’està interpretant.

Això ho fa d’una manera molt clara, i a més diu que ho fa, la poesia de Paul Celan, i és en Celan, quan llegeix el Lenz de Büchner, que trobo el moment en què Lenz està en abstància. Büchner diu de Reinhold Lenz: “només li desagradava a voltes no poder caminar amb el cap” i Celan interpreta: “qui camina amb el cap té el cel com a abisme sota els peus!”. D’aquí, i de la voluntat d’entendre l’altre, surten dos poemes d’Abstància titulats Genista Scorpius, és a dir, amb el nom científic de l’argelaga:

Genista Scorpius I

*

Genista Scorpius II

qui collirà la flor de l’argelaga?
qui en farà rams?
qui la durà a taula?

Un, que té només els dits per agafar-la.
Un, que ve amb les mans.
Un, que per franquejar
la gravetat funesta de l’espina
haurà d’alçar-la.

A Celan hi arribo a través de Hölderlin i a aquest a través de Rilke, que vaig conèixer, de molt jove, per Vinyoli. El Hölderlin madur —que vol dir el Hölderlin d’encara no 30 anys— assumeix la pèrdua definitiva de Grècia, és a dir, del moment en què bellesa i ser anaven de la mà, i, amb aquesta pèrdua, assumeix també la pertinença a l’època en què la validesa està associada al càlcul i la reducció. El poema avui ve quan la bellesa ja s’ha perdut, des de la nit, però no des de la nostàlgia, ja que només des de la pèrdua, des de la distància, poden les coses fer-se rellevants. De Plec de claror:

Per deturar

Per deturar la tarda
ala de mel
ara que és nit
dic: tarda
ala de mel
cabana
flor d’ametller
ploma de rosa
tarda
per deturar
que fuig, al vol, se’n va,
que no recula,
tarda
amor
ala de nit.

I del llibre Abstància, un poema amb clares referències a Hölderlin a través del riu que passa per la seva ciutat natal

Una fibra d’allò

 

Els dos últims llibres publicats van acompanyats de puntes seques, una a la portada de Plec de claror i set a l’interior d’Abstància, encapçalant les set seccions. A banda de l’alta qualitat d’aquestes obres, fetes per l’artista i professora de Belles Arts Rosa Vives, la mateixa tècnica de la punta seca té una estreta relació amb la poesia.

Es tracta d’una tècnica de gravat sobre metall. En general el gravat té la peculiaritat que no es pot calcular del tot quin serà el resultat final, com quedarà exactament la planxa després de tot el procés de treball, però la punta seca afegeix a aquesta incertesa un marge de variació en l’entintat. La planxa es treballa directament amb una punta d’acer afilada que obre el metall deixant un solc i una rebava (un petit encenall a banda i banda del solc). Això fa que, en entintar la planxa, la tinta quedi retinguda no només al solc, sinó també a les vores, i que aquesta resta sobrera es pugui netejar més o menys. En l’estampat aquesta resta donarà un aspecte vellutat a la línia, molt apreciat especialment pels pintors-gravadors com Rembrandt. El netejar més o menys la tinta queda a l’arbitri de l’estampador, que pot ser el mateix gravador o algú altre. L’estampador, aleshores, ha d’interpretar la planxa i, fins i tot, pot extreure’n resultats no pensats per l’autor. Del llibre Abstància:

Per què el camí à la pointe acérée… (cita de Baudelaire Confiteor de l’artiste, Spleen de Paris)

*

Tallar el fons courenc,
fendir-lo,
obrir-lo a l’esperança – de casa,
de negre vellutat que anomeni
el llit fluvial,
la conca denudada.
Solcar el fons i no brunyir les vores.
Atendre l’impensat de la rebava.

Atendre i interpretar –i alhora haver de ser atesos i interpretats-, com es fa en els gravats,  no és doncs una opció, sinó l’únic camí, allò exigit per l’abstància. Crear és atendre al pervenir, deixar ser, i això comporta heure-se-les amb l’esdevingut i atendre el caràcter de runa de la bellesa mateixa.

A l’última secció d’Abstància hi ha unes branques tallades; han quedat separades del que els donava vida i arriben a un àmbit nocturn en el qual ja no podran brotar, però, de nou, l’atenció al que en elles encara hi hagi de bellesa podrà il·luminar tant les branques com aquell qui en té cura.

Però les branques nues

*

Venies amb les branques del dolor;
portaves el feix com es du la promesa.
Em vaig treure el vestit de ponent
i els va fer de mortalla.

Ara volen pel cel nocturnal,
ara tenen un somni de fulles.

Del bleix de l’amor he filat un estam
que les pren de la mà
i constel·la.

Lala Blay

Dins del text trobareu els poemes que va dir Lala Blay durant la xerrada, alguns d’ells no els hem transcrit i hi trobeu els títols.

A continuació us deixem una selecció de poemes que membres del grup vàrem llegir.

 VIII

Asseure’s a taula
compartir el peix daurat
i restar sense ofici
sense nom
desnonats
i havent sopat
alçar-se
abans no es perdi l’or
i caminar
tu i jo
damunt les aigües.

Lala Blay, Liebeslied

XXXIV

Jo no he vingut per dir-te que em salves
com una espluga còncava, tendríssima,
conformada al meu cos;

ni he vingut a parlar-te del naufragi
que sotja nit i dia sense treva
i sense port;

jo no he vingut per res
que ni tan sols he vingut.

A la tarda, tan lenta, que s’ajaça
com un cérvol cansat entre el boscatge,
jo visc en tu.

Com podria sortir, restar, entrar-te,
des de quin territori vorejar-te
per tornar a tu?

Lala Blay, Liebeslied

Per a

Per a la longitud d’aquest dolor,
per l’aguda duresa de l’espina
que cus la nit
i per l’amor, i per la fina
línia que divideix
raó i deliri
la doble lluna del meu pit.

Lala Blay, Plec de claror

TÉ EL MEU TEIXIT
una fibra servada
vora l’oblit.
Mentre sostinc
la trama indesxifrable
d’anys,
la viva certesa que el dibuix
mai no ha de reclamar
l’ordit.

Lala Blay, Abstància

 

LÍMIT

Herba mitgera que t’alces
maldestra al llarg del camí,
la rodera t’observa i et commina.
Cap de les flors del marge
no professa el teu destí,
però la pluja t’estima.

Lala Blay, Abstància

 

MUDA

Més tard vindran els dits per a descloure
com tels de ceba cada pell del cor.
I desfaran el niu on es congria
la pluja que s’escola per l’avenc.
I, finalment, assoliran el nucli,
allò que has estat fent,
una durícia.

Lala Blay, Abstància

Alçaves la mà i aplegaves un núvol;
llavors no sabies el que no pot ser.

Ara, l’incendi blanc
projecta ombres mòbils
i l’ametlla de l’ull
s’enfosqueix.

Lala Blay, Abstància

Ella pentina amb els dits la claror de la tarda.
A poc a poc vas aturant el joc
i restes consirós, acomiadant-te
de la remor de fulles que se’n va amb el verd.
I avances una mà, al límit de la fronda:
quan es tanqui la frase — començarà el desert.

(La Verge de les roques, Louvre)

Lala Blay, Abstància

DE SOBTE ADOLESCENT

Aquell matí l’escull
no hi era.
El temps s’havia dilatat.
Entorn el cor
s’estenia una platja,
i vora l’aigua:
poltres.

Lala Blay, Abstància

Els nostres agraïments a Lala Blay per la xerrada, es tracta d’un estudi hermenèutic extraordinari sobre la seva pròpia poesia. Agraïm també l’amabilitat de cedir-nos el text per a la publicació en aquest bloc.

Fotografies de Aureli Ruiz, gràcies!

Josep Palau i Fabre, el gran alquimista. Conferència d’Oriol Izquierdo

El passat 25 d’abril el grup Reversos va retre homenatge a Josep Palau i Fabre (Barcelona 1917-2008) amb una magnífica conferència de l’Oriol Izquierdo.

Pocs dies abans s’havia inaugurat l’any Palau i Fabre; com sabeu enguany es celebra el centenari del seu naixement i Reversos, lectors i admiradors del poeta, aprofitàvem l’avinentesa per rellegir i reivindicar la seva obra.

El nostre convidat ens va oferir una conferència admirable que provarem de sintetitzar en aquesta breu crònica de l’acte.

L’Oriol Izquierdo va iniciar la xerrada explicant la descoberta de la poesia de Palau i Fabre als 19 anys. Entre els llibres que va dur a la sessió destacava un vell exemplar de Poemes de l’Alquimista editat el 1982, molt valuós per a ell. Aquest llibre, com ens va contar, havia sigut fonamental en la seva formació personal i literària.

El mateix llibre està signat per Palau i Fabre el 1988, quan Izquierdo va assumir la direcció de l’Editorial Proa i va voler reeditar algunes de les seves obres, exhaurides en aquell moment. En la primera cita amb el poeta li va dur el seu llibre perquè li dediqués.

El jove lector, fascinat i enlluernat, es va trobar uns quants anys més endavant, i pel govern de l’atzar, amb el poeta admirat. De la seva època d’editor d’en Palau i Fabre resten nombrosos records personals, alguns dels quals va compartir amablement amb nosaltres.

Són tres els aspectes que van seduir profundament a l’Oriol Izquierdo de l’obra poètica de Palau i Fabre, aplegada a Poemes de l’Alquimista. En primer lloc, es tracta d’un llibre tancat, d’un recorregut vital amb un inici i un final. L’obra està composada per cinc llibres, ordenats cronològicament, dels quals en Palau fa una selecció molt estricta dels poemes, en destil·la l’essència, representen un recorregut biogràfic clos.

Josep Palau i Fabre, de manera sorprenent, va decidir que amb la poesia no podia viure-ho ni experimentar-ho tot i, com un “suïcidi literari”, no tornarà a escriure cap poema després del 35 anys. En el darrer poema, “Comiat” (del llibre Atzucac) trobem les claus de la seva renúncia.

Un segon aspecte que va destacar Izquierdo de la poesia de Palau és la personificació del poeta en la figura de l’alquimista, aquell qui en l’Edat Mitjana tenia el poder de transformar els metalls en or, coneixia l’essència absoluta de les coses, talment com un déu. “L’home és l’animal que es busca” diu l’epígraf que encapçala Poemes de l’Alquimista. En aquest exercici d’alquímia cerca les veus que l’ajuden a trobar-se. Palau es despersonifica i de retop vol arribar a la seva essència. L’exemple més potent és la suite de poemes “Imitació de Rosselló-Pòrcel” que inclouen aquest preàmbul explicatiu de l’autor:

Dinou títols —dinou projectes—deixà, consignats i ordenats en un full, Bartomeu Rosselló-Pòrcel. És la seva obra inèdita: un somni inacabat. He volgut sorprendre’l en aquesta actitud per tal de sorprendre’m, trobar-me; dur la despersonificació a l´últim extrem, perquè els extrems es toquen, i potser per aquí, he pensat, em toparia amb mi mateix.

El darrer aspecte que va ressaltar Izquierdo de l’obra poètica de Palau és la dissolució dels límits entre poesia, prosa i assaig literari. Aquesta dissolució ja havia estat conreada per alguns autors francesos del segle XIX; no oblidem que la llengua materna de Palau i Fabre era el francès i òbviament tenia un gran coneixement de la cultura francesa. La poesia representa per a Palau un mitjà d’exploració i no un fi en ella mateixa; per això, en la seva aventura poètica tenen cabuda tots els gèneres literaris. Un clar exemple és el “Cant espiritual”, escrit en prosa, un dels poemes més profunds de Palau, una resposta, de caire ben oposat, al “Cant espiritual” de Maragall.

La publicació de bona part de l’obra de Palau, de forma normalitzada, fent-la accessible als lectors, va donar una gran empenta al reconeixement definitiu de l’escriptor que al final de la seva vida es dedicà especialment a crear la Fundació Palau; li cal protegir el seu fons documental i artístic (la col·lecció personal d’obres de Picasso, i d’artistes pels quals va apostar, com Pere Jaume i Miquel Barceló). Abans de morir també va aplegar el conjunt de la seva obra literària i així, per primera vegada, la poesia, el teatre, els contes, els assaigs, els articles i les memòries, es publicaran el 2005 a cura de l’autor.

En les seves memòries deixa escrit:

He titulat les meves memòries El monstre. No és un títol gens exagerat. ¿No mereix ser qualificat de monstre un escriptor que, després de lluitar, com ningú, en els pitjors moments, per tal de redreçar la llengua i fer-la sortir de la postració en la qual havia caigut, a la qual estava sotmesa, després d’haver comès aquest pecat, dic, s’ha intentat marginar-lo, atès que ha estat impossible eliminar-lo del tot com els més conspicus haurien desitjat?

Ens honora com a poble que el reconeixement li arribés quan era viu, va ressaltar l’Oriol Izquierdo. Palau era considerat un autor “menor”, però tanmateix, aplegada la seva obra, hom comprèn per què és un dels grans escriptors, un dels intel·lectuals més importants que ha donat el nostre país.

Només ens queda, per acabar, agrair a l’Oriol Izquierdo la xerrada que de forma desinteressada va compartir amb nosaltres; va ser un privilegi sentir de primera mà les vivències i els records que conserva de Palau i Fabre i copsar el clima de respecte, confiança i afecte que es va crear entre tots dos.

En la segona part de l’acte vàrem dir una selecció de Poemes de l’Alquimista, aquí us en deixem alguns.

EXCÉS DE LA PRIMAVERA

Encara l’ocell
és bell,
i encara l’amor,
amor.
Els amants s’estimen massa.
Ai, primavera que passa!
La rosa en esclat
pecat
espines no duu,
per tu.
Les flors es vesteixen d’àngel.
(Breu és l’avís de l’arcàngel.)
Les roses dels cels
—estels—
duen un fibló:
dolor.
L’aigua del riu és de plata.
(Lluna, sirena d’escata.)
El cel fa un atur
—atzur—
i resta suspès,
malmès.
Tinc un sol cor i no es cansa.
(D’amagat l’hivern s’atansa.)
La mà s’ha marcit
al pit,
per voler abastar
l’enllà.
La noia no és tan esquerpa.
(El seu cor és nafra oberta.)
Ai, amor, amor,
l’amor!
Ai, l’amor, l’amor,
amor!
Estima’m d’una vegada!
(La nit és una estimada.)

Encara l’ocell
és bell,
i encara l’amor,
amor.
Els amants s’estimen massa.
Ai, primavera que passa!

Josep Palau i Fabre, Aprenent de poeta (Dins Poemes de l’Alquimista)

L’IMPOSSIBLE

Si fossis esperit, amor, t’estimaria.
Estreny-me fort, que els teus braços són febles:
no arriben al meu cos, que és tan endins de mi,
i els meus braços són febles per a fer-t’hi sentir.

Si sols pogués amar-te, amor, prou t’amaria.
Fossis rostre i fos un rostre jo,
només, podríem adorar-nos l’un a l’altre:
deixar els teus llavis i besar el somriure,
mirar l’esguard i en ton esguard reviure.

Fossis coixí i somni i son que abriga
fores per sempre, amor, la meva amiga.

Josep Palau i Fabre, Aprenent de poeta (Dins Poemes de l’Alquimista)

FRAGMENT DE SUPERHOME

Doneu-me a veure, una per una,
totes les dones d’aquest món.
Fins  que la rossa, com la bruna,
no hagi copsat mon ull pregon,
no em demaneu que el cor ofreni
a cap beutat que se’m donés,
ni l’ona dolça se m’emmeni
a  l’illa fèrtil del seu bes.
Cap criatura no em deturi
del meu afany de creador.
Mon esperit no s’afiguri
assolir mai l’últim penó.
Mes sols enmig de totes elles
podria haver-hi algun estel
com entremig de les estrelles
l’ull és endut a un punt del cel…
I ho sento així. Sento la vida
com un bell somni no acomplert,
com la meitat d’una altra vida
que s’escolés, l’abraç obert.
Jo sóc meitat. (Trista mentida
per escondir ma poquedat.)
No sóc meitat, sinó ferida:
un tros de carn tempestejat.
No sé el que sóc. Fantasiejo
per figurar-me en plenitud,
i en tants de somnis em rabejo
que em resta el cor i el seny eixut,
i en el meu rostre és ostensible
amb un avenç de senectud
que en el mirall se’m fa risible.
Que antic que sóc! El meu cervell
–tan rebregat, quasi il·legible–
quin pergamí més brut i vell!
Passió insana, insatisfeta
d’algun anhel no complagut
que em llança enfora i m’inquieta
per abastar l’inconegut
i el pit del somni que ens alleta!

Barcelona, tardor del 1939

Josep Palau i Fabre, Aprenent de poeta (Dins Poemes de l’Alquimista)

PASSA LA LLUM PER AMAGATS CAMINS

A Joan Triadú

Passa la llum per amagats camins
i arriba al cor de la tenebra:
per a la llum no hi ha confins,
arreu hi posa un toc de febre.

Ara la llum em ve de dins
i em crema els ulls i la palpebra.
S’afinen pàl·lids violins
quan el matí la pau celebra.

Si em perdo mai, serà la llum
la que m’haurà per la mirada.
La llum em mira de besllum

i em fa l’ullet com una fada.
Me’n vaig amunt, car per la llum
l’ànima tinc endiumenjada.

20 de gener de 1943

Josep Palau i Fabre, L’alienat (Dins Poemes de l’Alquimista)

La sabata

He donat el meu cor a una dona barata.
Se’m podria a les mans. Qui l’hauria volgut?
En les escombraries una vella sabata
fa el mateix goig i sembla un tresor mig perdut.

Totes les noies fines que ronden a ma vora
no han tingut la virtut de donar-me el consol
que dóna una abraçada, puix que l’home no plora
pels ulls, plora pel sexe, i és amarg plorar sol.

Vull que ho sàpiguen bé les parentes i amigues:
Josep Palau no és àngel ni és un infant model.
Si tenien de mi una imatge bonica,
ara jo els n’ofereixo una de ben fidel.

No vull més ficcions al voltant de la vida.
Aquella mascarada ha durat massa temps.
Com que us angunieja que us mostri la ferida,
per això deixo encara la sabata en els fems.

21 de març del 1943

Josep Palau i Fabre, Càncer (Dins Poemes de l’Alquimista)

IDIL·LI

Un clar de lluna verinós projecta
una verda claror sobre l’escena
de dos amants de treballosa mena
que fan el coit amb ritual perfecte.

Ell el seu pus en la vagina injecta
fent una cara d’enganxosa pena
arran del rostre de la vella Helena.
I acte seguit el fal.lus desinfecta.

Ella, a peu dret, novament, s’eixarranca.
Orina estrepitosa com els muls.
La lluna desdibuixa una ombra ranca.

Ell es clou la bragueta amb els dits ganduls.
Es van perdent, entrellaçats per l’anca.
A l’horitzó, sols s’albiren dos culs

Josep Palau i Fabre, Càncer (Dins Poemes de l’Alquimista)

SENSATION 

Par les soirs bleus d’été, j’irai dans les sentiers,
Picoté par les blés, fouler l’herbe menue:
Réveur, j’en sentirai la fraîcheur à mes pieds,
Je laisserai le vent baigner ma tête nue!

Je ne parlerai pas, je ne penserai rien.
Mais l’amour infini me montera dans l’âme;
Et j’irai loin, bien loin, comme un bohémien,
Par la Nature—hereux comme avec une femme.

Rimbaud

L’AVENTURA

Sensació

I

Pels vespres blaus d’estiu aniré pels conreus,
picotejat pels blats, sollant l’herba menuda.
Somniós, sentiré la frescor sota els peus,
deixaré el lliure vent banyar ma testa nua.

No pensaré en res, no parlaré per res,
mes l’amor infinit m’inundarà l’entranya.
I aniré lluny, ben lluny, de mi mateix desprès,
feliç, per la Natura —com amb una companya.

II

Pels vespres blaus i verds aniré pels conreus,
esgarrinxat pels blats i petjant l’herba fresca.
Sentiré palpitar la terra sota els peus
com si una dona nua s’oferís a ma destra.

Sens parlar, ni pensar, ni enyorar-me de res,
l’ample vent m’ompliria els narius i l’entranya.
I aniré lluny, molt lluny: allí on és defès
—tot sol, amb mi mateix— com amb una companya.

III

Pels vespres blaus de verd aniré al groc de l’aire
amb les cames ferides per espases de blat.
Sentiré sota els peus aquell ventre apagat
que les bèsties flairen amb un desig minaire.

I emmudit —el cap nu— irremeiablement,
em donaré amb furor al gran desig de l’aire,
i em deixaré bressar com una lleu sement
que fecunda una flor —altiva o solitària.

IV

En els blaus i en els verds, a l’estiu, prop de l’aire,
fecundat per llavors que prodigava el vent,
aniré, sense nord, com una rel dansaire,
per la muntanya amunt, cercant el meu ponent.

Vegetal —o animal— i sens bri de raó,
confós amb la natura ardent i solitària,
seré el pol.len que duu el vent de la tardor,
quan la tempesta brunz i s’alça l’alimària.

V

Sense blaus, sense verds, perdut en mi mateix,
conqueriré l’altura que el sol llaura.
Sense fred, sense vent, madura d’un sol bleix,
l’antiga terra encara trepitja Minotaure.

Si la font ni la flor no troben la paraula,
la pedra la dirà com el meu front.
En el desig del vent se’n va la vella faula.
El front, la pedra, occeixen. —Resta el desig pregon.

París, 15 de maig del 1947

Josep Palau i Fabre, Fragments del laberint (Dins Poemes de l’Alquimista)

TARONJA

Volia ser vermell i no pogué. No sabé estimar del tot. No sabé donar-se. La descripció furiosa dels esdeveniments l’espaordeix. Potser s’avergonyiria d’ésser vermell. Sempre duu la línia dels pantalons ben feta, els cabells ben clenxinats, mai no ofèn. A tot estirar pot pervenir a convertir-se en dona i passar-vos les mans entorn del coll, en una actitud que tant pot ésser de la mare com de la filla, de l’amant com de la muller. Sap estimar. Però la paraula amor té en ell una dimensió derivada. Estimació vol dir per a ell permanència, fidelitat, tendresa, en lloc de lliurament i possessió, fam i mossec.
Els homes hi acudim quan el tub del vermell se’ns ha acabat
El taronja és el vermell de la nit.

23 de desembre de 1946

Josep Palau i Fabre, Fragments del laberint (Dins Poemes de l’Alquimista)

EL PRIMER AMOR

Cal envestir el vermell de dret, amb l’espasa. Fer-li mal. Recordar-li que tota la nostra vida depèn d’ell. Que som el brau i la capa.
Roig o vermell, què importa?
El vermell ho és fins a la bogeria.
Potser mirem el blau, però abracem sempre el vermell.
Poseu el vermell a la ferida perquè sagni.
El vermell no tolera cap altre color. Mata a qui intenta posar-se-li al davant, com els braus. El vermell és un brau. El brau és vermell.
El vermell és l’únic color que ens mira de cara; no de biaix, com el groc, ni amb els ulls baixos, com el lila.
La nostra esperança és vermella: hipòcrites quan diem que és verda!
Figureu-vos el vermell amb una espasa a la mà.

*

Vaig exhaurir el vermell en el meu primer amor.

14 de desembre del 1946

Josep Palau i Fabre, Fragments del laberint (Dins Poemes de l’Alquimista)

CANT ESPIRITUAL

No crec en tu, Senyor, però tinc tanta necessitat de creure en tu, que sovint parlo i t’imploro com si existissis.

Tinc tanta necessitat de tu, Senyor, i que siguis, que arribo a creure en tu­­ —i penso creure en tu quan no crec en ningú.

Però després em desperto, o em sembla que em desperto, i m’avergonyeixo de la meva feblesa i et detesto. I parlo contra tu que no ets ningú. I parlo mal de tu com si fossis algú.

¿Quan, Senyor, estic despert i quan sóc adormit? ¿Quan estic més despert i quan més adormit? ¿No serà tot un son i, despert i adormit, somni la vida? ¿Despertaré algun dia d’aquest doble son i viuré, lluny d’aquí, la veritable vida, on la vetlla i el son siguin una mentida?

No crec en tu, Senyor, però si ets, no puc donar-te el millor de mi si no és així: sinó dient-te que no crec en tu. Quina forma d’amor més estranya i més dura! Quin mal em fa no poder dir-te: crec.

No crec en tu, Senyor, però si ets, treu-me d’aquest engany d’una vegada; fes-me veure ben bé la teva cara! No em vulguis mal pel meu amor mesquí. Fes que sents fi, i sense paraules, tot el meu ésser pugui dir-te: Ets.

París, 14 de maig del 1950

Josep Palau i Fabre, Fragments del laberint (Dins Poemes de l’Alquimista)

COMIAT

Ja no sé escriure, ja no sé escriure més.
La tinta m’empastifa els dits, les venes…
—He deixat al paper tota la sang.

¿On podré dir, on podré deixar dit, on podré inscriure
la polpa del fruit d’or sinó en el fruit,
la tempesta en la sang sinó en la sang,
l’arbre i el vent sinó en el vent d’un arbre?
¿On podré dir la mort sinó en la meva mort,
morint-me?
La resta són paraules…
Res no sabré ja escriure de millor.
Massa a prop de la vida visc.
Els mots se’m moren a dins
i jo visc en les coses.

París, 6 de maig del 1946

Josep Palau i Fabre, Atzucat (Dins Poemes de l’Alquimista)

De nou agraïm a l’Oriol Izquierdo la generositat i l’entusiasme amb què dona a conèixer aspectes de l’obra i de la personalitat del gran escriptor català Josep Palau i Fabre.

Text: Empar Sáez

Fotografies: Aureli Ruiz 

Josep Palau i Fabre, el gran alquimista. Conversa amb Oriol Izquierdo

Tot just s’engega l’any Josep Palau i Fabre i el nostre grup vol retre homenatge al que considerem el gran alquimista, un dels grans exploradors i experimentadors de la poesia catalana del segle XX.

Tenim el plaer de celebrar el centenari del seu naixement amb una conversa amb l’Oriol Izquierdo. En acabar la seva exposició i el col·loqui direm una selecció de la poesia de Palau i Fabre.

Us hi esperem!

Una estona amb Kavafis. Exposició i conversa amb Montserrat Gallart i Sanfeliu

Dimarts, 28 de març, al vespre, tal i com havíem anunciat a través d’aquest diari, vàrem dedicar la sessió al poeta Konstantinos P. Kavafis.

Va ser una vetllada preciosa que restarà en el record de tot els presents perquè, si Kavafis és un dels millors poetes contemporanis, l’excel·lència de la seva obra se’ns va manifestar amb major rotunditat gràcies a l’exposició sàvia, precisa i entusiasta de Montserrat Gallart i Sanfeliu, la nostra convidada.

Montserrat Gallart i Sanfeliu és Doctora en Filologia (2009) amb la tesi: Margeritte Yourcenar, traductora de Konstantinos Kavafis, llicenciada en Filologia Clàssica (1975) i en Filologia Francesa (1978). Parla diverses llengües, entre les quals, grec modern. Va fer cursos d’estiu a les Universitats de Salònica i d’Atenes. S’ha dedicat a la docència durant trenta-dos anys. Ha participat en diversos congressos. Actualment, tradueix, escriu, col·labora amb algunes universitats (UAB, UB, UPF) i és docent de l’Ateneu Barcelonès.

La imatge d’un paisatge bucòlic de la Flandes de M. Yourcenar, molt semblant, va dir Gallart, a un dels afores de l’Alexandria de Kavafis, acompanyada pel piano de Frédéric Rossille a la pantalla de l’ordinador, va presidir l’inici de l’acte, i també va ser el començament de la presentació en imatges que durant tot l’acte va acompanyar les explicacions i les lectures.

A la primera part de la sessió, Montserrat Gallart ens va explicar el perquè de la seva tesi sobre M. Yourcenar i les traduccions de Kavafis. L’interès per practicar grec modern i per saber més de la cultura grega la van portar a la universitat d’estiu de Salònica, on va conèixer la traductora grega de Marguerite Yourcenar, Ioanna Hatzinikolí, que va la il·lustrar sobre l’autora a qui havia conegut personalment mentre la traduïa, i que la va posar en contacte amb l’escriptora Vassa Solomoú Xanthaki qui, al seu torn, li va il·luminar el camí vers en Kavafis. Va ser per casualitat? O per una causalitat gestada de temps? En qualsevol cas, el tema de la tesi, segons explicava la Montserrat, s’ajustava molt als seus interessos i, jo crec que, a bastament, a la seva capacitat i voluntat per dur-la a terme com demostra l’excel·lent cum laude que va rebre.

La Montserrat, tot seguit, va dibuixar, a grans trets, la biografia de K. Kavafis, va tractar de l’obra poètica i va valorar la traducció que n’havia fet Yourcenar amb comentaris a la globalitat del treball de l’escriptora. Heus ací un resum:

Konstantinos P. Kavafis va néixer el 29 d’abril 1863 a Alexandria d’Egipte, ciutat en la qual va passar la major part de la seva vida i on va morir un 29 d’abril de 1933.Va venir al món en el si d’una família benestant originària del Fanari (barri aristocràtic d’Istambul), quan Egipte era en la pràctica un condomini francobritànic. Arran de la mort del pare i de la fallida del negoci familiar dedicat a l’exportació de cotó, hagué d’emigrar a Liverpool i a Constantinoble. Retornà i s’establí de manera definitiva a Alexandria el 1885, on treballà primer de periodista i més tard al Servei d’Irrigacions del Ministeri d’Obres Públiques sota jurisdicció anglesa. La llengua familiar de Kavafis era la grega, però tanmateix dominava perfectament l’anglès, idioma en què havia fet l’aprenentatge a escola. Després de la seva estada a Gran Bretanya, quan retorna a Alexandria, reprèn el grec com a primera llengua, mantenint tot i així l’anglès. Va fer estudis comercials, de filologia grega, i d’història.

Alexandria (cruïlla de cultures i de nacionalitats) va ser la pàtria del gran poeta. En aquesta ciutat, trobava la perfecta conjunció amb la seva pròpia decadència i melangia; la ciutat origen i destí, la seva Ítaca, l’indret opressiu, envoltat dels murs de la gent que podia ferir-lo, que ell tanmateix estimava amb passió, i de la qual es pogué allunyar només temporalment. I aquí, vàrem recordar el “Inici de càntic en el temple” de Salvador Espriu. Els seus poemes se situen sempre a ciutat, en espais tancats: a l’església, al cafè, als bordells.

La seva obra, com a poeta lúcid, soliu i únic, té la gènesi en la seva solitud dolorosa, en l’exili emocional provocat per la diferència, en el sentiment constant de pèrdua de la bellesa un cop depassada la joventut, de la pèrdua definitiva i irreversible que causa la mort. Està amarada d’espais tancats, de cataus i bordells on, en contrast, resplendeixen Eros i els cossos joves i bells que el poeta estimava i evocava constantment.

La seva poesia té com a nord la recerca de la bellesa en tots els àmbits, el compromís d’elevar l’ànima més enllà de les limitacions d’aquest món, i la fugida de l’agror i de l’enraonia que envolten el poeta. I, intrínsecament units a la bellesa, la bondat i la veritat (valors que els filòsofs de l’antiga Grècia proclamaven). Apareixen en els poemes els amors furtius, homoeròtics, la desfeta, la decadència, la tolerància, la vellesa.

“Més tard, en alguna altra societat més íntegra, algú constituït igual que jo sortirà i obrarà lliurement.” Konstantinos P. Kavafis

Allò que comptava per al poeta era una determinada hora, dia, moment d’amor o de plaer inoblidables, determinats rostres o éssers, i el decorat grec absolutament lluminós. Les experiències amoroses sols estan habitades per cossos joves i bells. Sempre escrivia sota la força del record que torna; mai sota l’impacte dels fets recents.

Kavafis escrigué els poemes en grec, amb una característica molt personal: és capaç d’amalgamar de manera comprensiva i bella el grec culte i el grec popular que es parlaven aleshores, i que eren molt diferents entre si. I ho fa amb la voluntat d’arribar a tothom.

Va tractar temes de la història antiga amb dos tipus d’objectius: un, establir un vincle entre successos del passat amb el present; i dos, a través de fets lloables de personatges històrics del món hel·lènic, considerats mediocres, reivindicar la bondat de la mitjania.

L’obra poètica que ens ha arribat de Kavafis n’és una part, molt reduïda. Sabem que va regalar poemes als seus amics que no figuren en el còmput de la seva producció i que en va desestimar molts d’altres; però de totes maneres, Kavafis no va ser un poeta prolífic; sí que, en canvi, va ser genial, intens, innovador. Feia correccions constantment, era rigorós, car volia que els seus instants d’escriptura fossin per crear poemes perdurables, bells i harmoniosos. I volia que els entengués la gent del poble, motiu pel qual els els donava a llegir per a comprovar-ne la comprensió o fer-hi modificacions. Per a ell l’escriptura era un desafiament a la mort i a la fugacitat de la vida.

Tenia un estil sec i dúctil, gens retòric. Sabia fer la tria adequada dels mots, atenent a la musicalitat i força expressiva. Sentia passió per elaborar poesies plenes de simplicitat basada en l’harmonia, en els contrastos entre l’exquisitat i la mediocritat, en combinar mots del grec culte i altres del popular, i en tensar la intensitat dels poemes esporgant-los de tot allò que no fos essencial; per això també la gran majoria de peces són breus, controlades.

A la seva època, la poesia de Kavafis va ser molt poc valorada. Després de la seva mort, la reputació de Kavafis va créixer i va passar a ser considerat un dels millors poetes grecs moderns. E. M. Forster va ser el primer que va divulgar la seva poesia per Europa. A l’estat espanyol, Luís Cernuda. A Catalunya, l’introduí Carles Riba (1962). Posteriorment també el traduí Ferrater, més recentment Alexis Eudald Solà. Ungaretti el va proposar com a premi Nobel de literatura, però la seva petició no va prosperar.

Marguerite Yourcenar va ser la primera dona a traduir els poemes de Kavafis a la llengua francesa, aquest és un mèrit que cal reconèixer-li. Se sentí atreta per l’obra de Kavafis, perquè entre ella i el poeta hi havia nombroses coincidències, com la idea de bellesa, el recurs constant a la història antiga, els amors homosexuals i la decadència, la vellesa i la tolerància. Però Yourcenar era una gran escriptora, no pas una traductora.

Va tenir crítiques: l’elecció de la prosa per traduir la poesia, guiar-se més de la seva intuïció que no pas del diccionari; els afegits, les supressions…

Grisos dit en grec i en català per la Montserrat, va ser el bellíssim poema que va encetar la segona part de la vetllada, al qual va seguir Pregària.

Alguns membres de Reversos, com sempre, ens vàrem sumar a la lectura, amb el goig afegit de sentir la musicalitat dels versos en la llengua de creació; perquè la Montserrat, després que nosaltres el dèiem en català, ella el feia ressonar en grec.

Va tancar la lectura la mateixa Montserrat Gallart amb el poema El mirall de l’entrada. I després, amb una fotografia d’un capvespre a Alexandria mentre escoltàvem, precisament la peça Alexandreia en la interpretació de Giannis Kótsiras.

Emmudits per l’emoció d’aquella estona amb Kavafis, reblada sens dubte pels darrers acords musicals, vàrem agrair a la Montserrat Gallart i Sanfeliu la participació a la vetllada. Ho férem sense aplaudiments, amb els ulls brillants i un somriure. Un GRÀCIES! va trencar el silenci; després un A REVEURE!

A reveure, sí, perquè la Montserrat Gallart ha de tornar a una de les sessions poètiques mensuals de Reversos per presentar-nos la seva poesia.

L’acte va traspassar les portes de Vilaweb. Quatre passes per aquells carrerons foscos del Raval (com els que devia freqüentar Kavafis a Alexandria) i ja érem al restaurant de sempre. El poeta continuava amb nosaltres. Mentre sopàvem continuàvem parlant de Kavafis, Yourcenar… La Montserrat va llegir un text en honor seu: A Kavafis, des dels acords del meu cor… escrit per ella mateixa. En sortir del restaurant no vàrem tenir més remei que acomiadar-nos de l’alexandrí. Tot i que jo penso que Konstantinos va empaitar més d’un durant uns quants dies.

A continuació, alguns dels poemes més representatius de K. P. Kavafis llegits a la sessió, i el text que en honor seu va confegir i dir Montserrat Gallart i Sanfeliu.

DESIGS

Com cossos bells de morts que no han envellit
i els han tancats, amb llàgrimes, dins d’una tomba
esplèndida,
amb roses per capçal i llessamins als peus–
així semblen talment els desigs que han passat
sense que els satisfessin; sense una sola nit
de goig que els fos donada, o un sol matí lluent.

                                        Traducció Carles Riba

ÍTACA

Quan surts per fer el viatge cap a Ítaca,
has de pregar que el camí sigui llarg,
ple d’aventures, ple de coneixences.
Els Lestrígons i els Cíclops,
l’aïrat Posidó, no te n’esfereeixis:
són coses que en el teu camí no trobaràs,
no, mai, si el pensament se’t manté alt, si una
emoció escollida
et toca l’esperit i el cos alhora.
Els Lestrígons i els Cíclops,
el feroç Posidó, mai no serà que els topis
si no els portes amb tu dins la teva ànima,
si no és la teva ànima que els dreça davant teu.

Has de pregar que el camí sigui llarg.
Que siguin moltes les matinades d’estiu
que, amb quina delectança, amb quina joia!
entraràs en un port que els teus ulls ignoraven;
que et puguis aturar en mercats fenicis
i comprar-hi les bones coses que s’hi exhibeixen,
corals i nacres, mabres i banussos
i delicats perfums de tota mena:
tanta abundor com puguis de perfums delicats;
que vagis a ciutats d’Egipte, a moltes,
per aprendre i aprendre dels que saben.

Sempre tingues al cor la idea d’Ítaca.
Has d’arribar-hi, és el teu destí.
Però no forcis gens la travessia.
És preferible que duri molts anys
i que ja siguis vell quan fondegis a l’illa,
ric de tot el que hauràs guanyat fent el camí,
sense esperar que t’hagi de dar riqueses Ítaca.

Ítaca t’ha donat el bell viatge.
Sense ella no hauries pas sortit cap a fer-lo.
Res més no té que et pugui ja donar.

I si la trobes pobra, no és que Ítaca t’hagi enganyat.
Savi com bé t’has fet, amb tanta experiència,
ja hauràs pogut comprendre què volen dir les Ítaques.

                                                   Traducció de C. Riba

JÒNICA

Per bé que trossejaren llurs estàtues,
per bé que els bandejaren de llurs temples,
no per això moriren pas els déus.
Oh terra de la Jònia, a tu encara t’estimen,
guarden els teus records llurs ànimes encara.
Quan un matí d’aquests s’aixeca damunt teu
per la seva atmostera
revé com una saba de llur vida,
i de vegades una aèria, jovenívola forma
indefinida, amb trànsit prompte
pels cims dels teus pujols es veu com passa.
                                     
                                          Traducció de C. Riba

MAR MATINAL

Deixeu que aquí m’estigui,
I que posi una mica els ulls en la natura,
aquest mar matina, aquest cel sense núvols
amb llurs blaus resplendents i la groga ribera.
Tot bell i immensament il·luminat.
Deixeu que aquí m’estigui
i que m’enganyi com si veiés tot això.
(De fet ho vaig veure un instant
quan aquí em vaig estar per primera vegada.)
I no també aquí les meves fantasies,
les meves recordances, les imatges del goig.

                                           Traducció de C. Riba

UN VELL

Dins un cafè ple de brogit, en un racó,
Inclinat sobre la taula, seu un vell,
Amb un diari al davant, sense companyia.

I en el desengany de la vellesa miserable,
pensa que fruí molt poc dels seus anys,
llavors que tenia força, eloqüència, bellesa.

Sap que ha envellit molt. Se n’adona, ho comprèn.
I el temps en què era jove li sembla com ahir.
Quin interval tan curt, quin interval tan curt!

I pensa: la Saviesa, ah, com es burlava d’ell,
Com hi va confiar sempre, quina follia!
Ella, mesquina, li deia: “Demà. Tens molt de temps”.

Recorda els impulsos que va haver de refrenar i tantes
alegries sacrificades. Ara cada bona ocasió perduda
es mofa de la seva prudència insensata.

Però a força d’haver reflexionat i recordat tantes coses,
el vell ha quedat ben atordit. I s’adorm
recolzant el cap sobre la taula del cafè.

                                                        Traducció de C. Riba

EN TANT QUE PUGUIS

I si doncs no pots fer la teva vida com la vols,
això almenys procura
en tant que puguis: no l’abarateixis
amb massa contacte del món,
amb molts moviments i converses.

No, no l’abarateixis agafant-la,
rodant sovint amb ella i exposant-la
a la diària bajania
de les relacions i els intercanvis,
fins que es torni com una forastera enfadosa.

                                                         Traducció de C. Riba

EL MIRALL DE L’ENTRADA

A l’entrada d’aquella casa rica hi havia
un immens mirall, molt antic:
feia almenys vuitanta anys que l’havien comprat.

Un bellíssim minyó, fadrí d’un sastre
(els diumenges atleta diletant),
era allí amb un paquet. Va fer-lo a mans d’algú
de la casa, i aquest va entrar-lo a dins
per tornar l’albarà. El fadrí del sastre
va romandre sol i esperava.
Es va acostar al mirall i s’hi mirava
i s’ajustava la corbata. Al cap de cinc minuts,
van portar l’albarà signat. El prengué i se n’anà.

Però l’antic mirall, que havia vist
en la seva existència de tants anys
milers de coses i de cares;
però l’antic mirall estava joiós
i exultava d’haver acollit damunt seu
la completa bellesa durant uns quants minuts.

                                           Traducció de C. Riba
CIRIS

Els dies que vindran són davant nostre
com una filera de ciris encesos,
daurats, càlids i plens de vida.

Els dies que passaren resten darrere
com una trista filera de ciris apagats.
Els de més a prop fumegen encara,
ciris freds, consumits, torçats.

No els vull veure: m’entristeix la seva forma
i m’entristeix també el record de la seva antiga llum.
Miro al davant els meus ciris encesos.

No em vull girar, per no frisar en veure
com s’allarga de pressa la filera ja esmorteïda,
com augmenten de pressa els ciris apagats.

                                  Traducció d’Alexis E. Solà

RECORDA, COS…

Cos meu, recorda
no solament com t’han arribat a estimar,
no solament els llits on has jagut,
sinó també aquells desigs que per tu
lluïen dins els ulls obertament
i tremolaven dins la veu -i algun
fortuït entrebanc els va fer vans.
Ara que tot això ja són coses passades,
fa gairebé l’efecte que també als desigs
aquells vas ser donat -ah, com lluïen,
recorda, dins els ulls que se’t clavaven,
com tremolaven dins la veu, per tu, recorda, cos

                                               Traduccions de C. Riba

MURS

Sense cap mirament, sense dolor, sense respecte,
m’han bastit a l’entorn grans i altes muralles.

I m’estic ara aquí i em desespero.
No penso en res més: aquesta sort em devora el pensament,

perquè tenia tantes coses per fer, allà a fora.
Ah, quan construïen els murs, com no vaig fer-hi atenció!

Però mai no vaig sentir la remor o la veu dels qui els bastien;
sense jo adonar-me’n em van tancar lluny del món.

                                                   Traducció d’Alexis E. Solà

  

LA CIUTAT

Has dit: “Me’n aniré en una altra terra,
me’n aniré en un altra mar.
Bé hi haurà una ciutat millor que aquesta.
Cada esforç meu és una setència que em condemna;
i el meu cor sembla un mort colgat dins d’una tomba.
¿Fins quan ha de ser que em romangui
l’esperit en aquest marasme?
Cap on sigui que giro l’ull i per tot on miro
veig de la meva vida  aquí les negres, runes,
aquí on he passat tants anys
i he devastat i fet destrossa.

Uns nous indrets no els trobaràs,
no trobaràs, no uns altres mars.
La ciutat, on tu vagis anirà. Pels mateixos
carrers faràs el tomb. I en els mateixos barris
t’envelliràs, i en aquestes mateixes
cases et sortiran els cabells blancs.
Sempre serà en aquesta ciutat que arribaràs.
Cap a altres llocs, no ho esperis,
no hi ha vaixell per tu, no hi ha camí.
Tal com has devastat aquí la teva vida,
aquí, en aquest racó petit,
és en tota la terra que n’has fet la destrossa.

                                         Traducció de C. Riba

DIES DE 1903

No els he trobat mai més –tan aviat perduts…
els ulls tan plens de poesia, el rostre
pàl·lid… en la nit closa del carrer.

No, no els he retrobats –per atzar foren meus
i els vaig renunciar tan fàcilment;
i després he passat agonies volent-los.
Els ulls tan plens de poesia, el rostre pàl·lid,
aquells llavis que ja no he trobat mai més.

                                        Traducció de C. Riba

Text escrit per Montserrat Gallart i Sanfeliu en honor de K. P. Kavafis, que llegí durant el sopar posterior a la sessió poètica de Reversos.

A Kavafis, des dels acords del meu cor…
(Del recull ACORDS DEL COR. Bcn 2014, Tàndem Edicions)

Poesia kavafiana. Inspirada i gestada a Alexandria, pàtria del gran poeta que, en aquesta ciutat, trobava la perfecta conjunció amb la seva pròpia melangia. Analogia de dues decadències… Aquella Alexandria que els ulls d’Antoni abandonat pel déu, anaven perdent mentre se n’acomiadava… L’Alexandria en la qual Kavafis efectuà la personal travessia. Ciutat que va ser-li origen i Ítaca de destí. L’indret opressiu -envoltat dels Murs de la gent que podia ferir-lo- que ell tanmateix estimava amb passió, i del qual es pogué allunyar només temporalment.
Poesia com a autografia, és a dir, com a escriptura de sí mateix, específica i singular. Poesia com a autobiografia, sovint críptica, de vegades d’una gosadia provocadora. Lluny de somriure i de ser fruit d’un esclat joiós per la vida i pel fet de sentir una simbiosi empàtica amb la natura, lluny de presentar decorats paisatgístics o d’exteriors, l’epifania poètica de Kavafis -poeta lúcid, solitari i únic- té la seva gènesi en la dolorosa rebosteria de la solitud, en l’exili emocional provocat per la diferència, en el sentiment constant de pèrdua de la bellesa un cop depassada la joventut, i de la pèrdua definitiva i irreversible que causa la mort, i està amarada d’espais tancats i de cataus sinistres on, en contrast, resplendeixen l’atractiu i l’excel·lència d’Eros, que habiten els cossos joves que el poeta estima i evoca constantment.
Per la seva particular bruixeria, la creació kavafiana té sempre com a nord i com a complexa coreografia la recerca de la Bellesa en tots els àmbits possibles, el compromís d’elevar l’ànima més enllà de les limitacions d’aquest món, i la fugida de l’agror i de l’enraonia que envolten el poeta. Kavafis va coronar i transcendir amb escreix aquell primer esglaó que fa que alguns el recordem encara.

Montserrat Gallart i Sanfeliu, Doctora en filologia per la U. B.

MOLTES GRÀCIES, MONTSERRAT GALLART, A REVEURE !

Text de la crònica: Marta Teixidó i Abril

Fotografies: Aurelio Ruiz Ronda