“Redescobrir Pedro Salinas”. Conferència de Montserrat Escartín

En la sessió dedicada a la poesia de Pedro Salinas, celebrada el passat vint-i-cinc de febrer, vàrem tenir la fortuna de comptar amb la Montserrat Escartín, gran experta en l’obra del membre degà de la generació del 27, qui ens va oferir una conferència extraordinària.

La nostra convidada, que ha dedicat gairebé quaranta anys de la seva vida a l’estudi de l’obra de Salinas, acaba de publicar Pedro Salinas, una vida de novela, el seu darrer treball sobre el denominat “poeta de l’amor” de la generació del 27.

Un breu apunt de la trajectòria professional de la nostra convidada:

Montserrat Escartín és Doctora en Filologia Hispànica i catedràtica de Literatura de la Universitat de Girona i la seva especialitat és la Literatura  Española Contemporània. Ha publicat edicions crítiques de diversos autors del segle XX, però s’ha dedicat especialment a la investigació de l’obra de Salinas de qui, a part de la trilogia amorosa, ha reconstruït un dels seus llibres Largo lamento, ha fixat el text de la seva Poesia completa (ha descobert gairebé 150 inèdits), ha publicat un estudi detallat del teatre de Salinas, Pedro Salinas tras el telón i tot just fa uns mesos ha publicat “Pedro Salinas, una vida de novela”.

Pedro Salinas, una vida de novela és una obra molt rigorosa i a la vegada valenta (algunes idees del llibre poden sobtar al lector, però òbviament tenen una base documental imponent i s’argumenten pels coneixements de psicologia de l’autora).

Escartín ens ha volgut apropar a l’home que hi havia darrere el personatge de Pedro Salinas perquè, com ella diu en el llibre, i el mateix Salinas ho afirmava, la seva vida i l’obra literària són absolutament indestriables. Esplèndidament escrit, el llibre és amè i pot interessar a qualsevol lector, no únicament als experts o als lectors de poesia.

Destacaria especialment que és un llibre fruit de la perseverança de l’autora, qui ha hagut de lluitar durant molts anys contra l’oposició de la família que no volia que es desvetllessin dades crucials de la biografia de Pedro Salinas. L’interès d’Escartín ha estat sempre arribar a esclarir amb la màxima fidelitat els aspectes biogràfics del poeta  per poder estudiar millor la seva obra. Aquest llibre és també el resultat de la passió i laboriositat que Montserrat Escartín esmerça en totes les tasques que desenvolupa.

Escartín, en la seva xerrada, va fer un resum comentat de l’obra de Salinas i ens va oferir una aproximació a la seva poètica: finalitat, eines i característiques formals (vocabulari, sintaxi, metàfores, absència de mètrica, rima i estrofa), el vers lliure (tipologia i recursos, com per exemple les imatges acumulades, molt utilitzades en la seva poesia).

Va ressaltar que els temes, en l’obra de Salinas: l’amor, la dona estimada, la ciutat, la natura…, van ser tractats des d’una òptica molt innovadora. Escartín va afegir que l’amor, de forma especial, dona sentit i travessa tota la vida i l’obra de Salinas i, finalment, va aprofundir en el vessant humà del poeta, en contraposició a la figura pública o el mite literari.

Cuando cierras los ojos
tus párpados son aire.
Me arrebatan:
me voy contigo, adentro.

No se ve nada, no
se oye nada. Me sobran
los ojos y los labios,
en este mundo tuyo.
Para sentirte a ti
no sirven
los sentidos de siempre,
usados con los otros.
Hay que esperar los nuevos.
Se anda a tu lado
sordamente, en lo oscuro,
tropezando en acasos,
en vísperas; hundiéndose
hacia arriba
con un gran peso de alas.

Cuando vuelves a abrir
los ojos yo me vuelvo
afuera, ciego ya,
tropezando también,
sin ver, tampoco, aquí.
Sin saber más vivir
ni en el otro, en el tuyo,
ni en este
mundo descolorido
en donde yo vivía.
Inútil, desvalido
entre los dos.

Yendo, viniendo
de uno a otro
cuando tú quieres,
cuando abres, cuando cierras
los párpados, los ojos.

Pedro Salinas, La voz a ti debida (1933)

Cuando tú me elegiste
–el amor eligió–
salí del gran anónimo
de todos, de la nada.
Hasta entonces
nunca era yo más alto
que las sierras del mundo.
Nunca bajé más hondo
de las profundidades
máximas señaladas
en las cartas marinas.
Y mi alegría estaba
triste, como lo están
esos relojes chicos,
sin brazo en que ceñirse
y sin cuerda, parados.
Pero al decirme: “tú”
a mí, sí, a mí, entre todos–,
más alto ya que estrellas
o corales estuve.
Y mi gozo
se echó a rodar, prendido
a tu ser, en tu pulso.
Posesión tú me dabas
de mí, al dárteme tú.
Viví, vivo. ¿Hasta cuándo?
Sé que te volverás
atrás. Cuando te vayas
retornaré a ese sordo
mundo, sin diferencias,
del gramo, de la gota,
en el agua, en el peso.
Uno más seré yo
al tenerte de menos.
Y perderé mi nombre,
mi edad, mis señas, todo
perdido en mí, de mí.
Vuelto al osario inmenso
de los que no se han muerto
y ya no tienen nada
que morirse en la vida.
Pedro Salinas, La voz a ti debida (1933)

Si te quiero
no es porque te lo digo:
es porque me lo digo y me lo dicen.
El decírtelo a ti ¡qué poco importa
a esa pura verdad que es en su fondo
quererte! Me lo digo,
y es como un despertar de un no decirlo,
como un nacer desnudo,
el decirlo yo solo, sin designio
de que lo sepa nadie, tú siquiera.
Me lo dicen
el cielo y los papeles tan en blanco,
las músicas casuales que se encuentran
al abrir los secretos de la noche.
Si me miro en espejos
no es mi faz lo que veo, es un querer.
El mundo
según lo voy atravesando
que te quiero me dice,
a gritos o en susurros.
Y algunas veces te lo digo a ti
pero nunca sabrás que ese «te quiero»
sólo signo es, final, y prenda mínima;
ola, mensaje, roto al cabo,
en son, en blanca espuma,
del gran querer callado, mar total.

Pedro Salinas, Razón de amor (1936)

¿Serás, amor
un largo adiós que no se acaba?
Vivir, desde el principio, es separarse.
En el primer encuentro
con la luz, con los labios,
el corazón percibe la congoja
de tener que estar ciego y solo un día.
Amor es el retraso milagroso
de su término mismo;
es prolongar el hecho mágico
de que uno y uno sean dos, en contra
de la primer condena de la vida.
Con los besos,
con la pena y el pecho se conquistan
en afanosas lides, entre gozos
parecidos a juegos,
días, tierras, espacios fabulosos,
a la gran disyunción que está esperando,
hermana de la muerte o muerte misma.
Cada beso perfecto aparta el tiempo,
le echa hacia atrás, ensancha el mundo breve
donde puede besarse todavía.
Ni en el llegar, ni en el hallazgo
tiene el amor su cima:
es en la resistencia a separarse
en donde se le siente,
desnudo, altísimo, temblando.
Y la separación no es el momento
cuando brazos, o voces,
se despiden con señas materiales:
es de antes, de después.
Si se estrechan las manos, si se abraza,
nunca es para apartarse,
es porque el alma ciegamente siente
que la forma posible de estar juntos
es una despedida larga, clara.
Y que lo más seguro es el adiós.

Pedro Salinas, Razón de amor (1936)

MUERTE DEL SUEÑO

Nunca se entiende un sueño
más que cuando se quiere a un ser humano
despacio, muy despacio
y sin mucha esperanza.

Por ti he sabido yo cómo era el rostro
de un sueño: sólo ojos.
La cara de los sueños
mirada pura es, viene derecha,
diciendo: “A ti te escojo, a ti, entre todos”
como lo dice el rayo o la fortuna.
Un sueño me eligió desde sus ojos,
que me parecerán siempre los tuyos.

Por ti supe también
cómo se peina un sueño.
Con qué cuidado parte sus cabellos
con una raya que recuerda
a la estela que traza sobre el agua
la luna primeriza del estío.
Mi mano, o una sombra de mi mano,
o acaso ni una sombra,
la memoria, tan sólo, de mi mano
jamás acarició una cabellera
tan lenta y tan profunda
como la de ese sueño que me diste.
En el pelo, en el pelo de tu sueño
fueron mis pensamientos enredándose,
entrando poco a poco, y se han perdido
tan voluntariamente en él que nunca
los quiero rescatar: su gloria es ésa.
Que estén allí, que duermas
sobre las despeinadas
memorias que mi alma te ha dejado
entretejidas en su cabellera.

Por ti he cogido a un sueño de las manos.
Por ti mi mano de mortal materia,
ha tocado los dedos,
tan trémulos, tan vagos,
como sombras de chopos en el agua,
con los que un sueño roza al mundo
sin que apenas lo sienta
nadie más que la frente consagrada.

Por ti he cogido un sueño de las manos,
o de las que parecen manos, alas.
Las he tenido entre las mías,
un año y otro año y otro año,
como se tiene las de un ser que va a marcharse,
fingiendo que es para decirle adiós,
pero con tal ternura al etrecharlas,
que renuncia a su fuga i nuestro tacto,
de adiós se nos trasmuta en bienvenida.

Por ti aprendí el lenguaje
tan breve y misterioso de los sueños.

Cabría en el cristal
de una gota de agua.
Está hecho de dos letras cuyos trazos
aluden con su recta y con su curva
a la humana pareja, hombre y mujer.
“Sí”, dice, sólo “sí”.
Los sueños nunca dicen otra cosa.
Nos dicen “sí” o se callan en la muerte.

Por ti he sabido cómo andan los sueños.
Llevan los pies desnudos
y parecen más altos todavía.
El alma por que cruzan nos queda
como playa que primero holló
Venus al pisar tierra, concediéndole
las indelebles señas de su mito:
las huellas de los dioses no se borran.
Entre el vasto rumor de los tacones,
que surcan las ciudades colosales,
mi oído a veces percibe
un rumor leve como de hoja seca,
o de planta desnuda: es que te acercas,
por las celestes avenidas solas,
es que vienes a mi desde mi sueño.

He sabido por tí de qué color
es la sangre de un sueño. Yo la he visto
cuando un día le abriste tú las venas
escapar dulcemente, sin prisa, como el día
más hermoso de abril, que no quisiera
morirse tan temprano y se desangra,
despacio, triste, recordando
la dicha de su vida:
su aurora, su mañana, sin rescate.

Por ti he asistido, porque lo quisiste,
al morirse de un sueño.
Poco a poco se muere
como agoniza el campo en el regazo
crepuscular, por orden de la altura.
Primero, lo que estaba al ras de la tierra,
la hierba, la primer oscurecida:
luego, en el árbol, las cimeras hojas,
donde la luz, temblando, se resiste,
y al fin el cielo todo, lo supremo.
Los sueños siempre empiezan a morirse
por los pies que no quieren ya llevarlos.
Como el cielo de un sueño está en sus ojos
lo último que se apaga es su mirada.

Y por ti he visto lo que nunca viera:
el cadáver de un sueño.
Lo veo, día a día, al levantarme, aquí, en mi cara.
(Has vuelto tu mirar hacia otro rostro)
Me lo siento en las mano,
enormes fosas lllenas de tu falta.
Está yacente: tumba le es mi pecho.
Me resuena en los pasos
que van, como viviendo, hacia mi muerte.
Ya sé el secreto último:
el cadáver de un sueño es carne viva,
es un hombre de pie, que tuvo come un sueño,
y alguien se lo mató. Que vive finge.
Pero ya, antes de ser su propio muerto,
está siendo el cadáver de un sueño.

Por ti sabré quizá como viviendo,
se resucita aún entre los muertos.

Pedro Salinas, Largo lamento (1937-38?)

El nostre sincer agraïment a la Montserrat Escartín per compartir amb nosaltres els seus grans coneixements i la passió amb què els transmet.

Fotografies d’Aureli Ruiz
Text: Empar Sáez

“Redescobrint Pedro Salinas”. Conferència de Montserrat Escartín

El dimarts 25 de febrer la Montserrat Escartín, catedràtica de Literatura del Departament de Filologia de la Universitat de Girona, qui ha estudiat l’obra de Pedro Salinas durant més de trenta-cinc anys, farà una xerrada sobre el degà de la Generació del 27.

Us convidem a redescobrir la poesia de Pedro Salinas, poeta del 27, sota el guiatge de la professora Montserrat Escartín, qui analitzarà la seva concepció de la poesia; així com l’ús d’una nova forma (el vers lliure) i contingut (la retòrica actual de l’amor), abans d’endinsar-se en el vessant desconegut de l’escriptor, fet de pors, manca d’autoestima i una forta divisió interna, que l’obligaren a viure rere el personatge públic.

Atès que per aquest poeta la literatura i la vida foren el mateix, calia reescriure la seva biografia per interpretar amb propietat els seus versos. Per això, la Dra. Escartín ens parlarà del seu darrer llibre (Pedro Salinas, una vida de novela) on es revelen els  conflictes de consciència del poeta. Desvetllar aquest complex univers personal permetrà al lector trobar les claus per entendre millor la seva literatura i llegir-la com si es fullegés un diari íntim.

“En curt: poesia mínima”. Xerrada d’Amauta Castro

El passat vint-i-vuit de gener vàrem dedicar la sessió a la poesia breu. El nostre convidat, Amauta Castroens va oferir una xerrada amb el títol “En curt: poesia mínima”.

Amauta Castro té com a llengua literària el gallec, però és ben cert que des de la seva identitat catalana (viu a Catalunya des del 2004), compartida amb altres identitats culturals, forma part també dels poetes catalans.

En la seva xerrada, Castro va traçar un recorregut pels referents literaris, els autors que han marcat el seu camí i que l’ha dut a escriure una poesia molt breu, de pocs versos, en la qual, a voltes, es difuminen els límits i s’apropa i dialoga amb els aforismes.

Ens va parlar especialment dels poetes gallecs, encara que, a banda dels escriptors en llengua gallega, també va mencionar nombrosos autors d’altres cultures com l’oriental, la cultura persa i la hispanoamericana.

No és la primera vegada que el nostre grup dedica una sessió a la poesia gallega; en el 2012, any en què iniciem les activitats a l’espai VilaWeb, vàrem organitzar un acte sobre les Cantigues Medievals galaicoportugueses i dos anys després una sessió dedicada a l’escriptor, poeta i traductor Álvaro Cunqueiro, una de les figures cabdals de la literatura gallega del segle XX.

Una breu aproximació a la trajectòria literària del nostre poeta convidat:

Amauta Castro ha publicat dos llibres de poesia en gallec. El seu segon poemari, A tarde. O desacougo, rep el prestigiós Premi Nacional de poesia Xosemaría Pérez Parallé.

En poques setmanes sortirà publicat el llibre Leixaprén (Editorial Buenos Aires Poetry) amb una selecció de poemes de l’autor en edició bilingüe gallec i castellà.

A banda d’això ha rebut altres guardons: en diverses ocasions el Premi Rosalia de Castro per composicions poètiques, i té poemes publicats en diferents antologies, revistes literàries i llibres col·lectius.

Amauta Castro va iniciar la seva xerrada posant en relleu la contradicció que d’entrada suposa definir, classificar, la poesia per la seva llargària, quan la natura essencial de la poesia és desclassificadora. Així i tot, va destacar que els gèneres breus són matriu de les llavors del canvi, i va ressaltar la idea que el poema breu té la força del recomençament perpetu, de la re-germinació.

Castro va fer esment a nombrosos referents literaris en llengua gallega com Uxío Novoneyra, Rosalia de Castro, Baldo Ramos, Xosé María Álvarez Cáccamo, Xesús Rábade Paredes, Helena Villar Janeiro, Noa Moreira, Luís Valle Regueiro, entre altres, així com escriptors i poetes de diferents cultures: Rumi, A. Pizarnik, O. Wilde, E.M. Cioran, E. Huerta, H. Mujica, R. Cadenas, J. Teillier…

Després d’un interessant col·loqui sobre diferents aspectes de la cultura gallega, alguns membres del grup vàrem llegir aforismes de Fernando Pessoa, Oscar Wilde, Nietzsche, Joan Fuster i poemes breus d’Hugo Mujica, Rafael Cadenas, Uxío Novoneyra i Amauta Castro.

Vaise, vaise
o camino d’aire do aire polo aire
camiñando cara un sitio aonde nunca foi nadie…

Se’n va se’n va
el camí d’aire de l’aire per l’aire
caminant vers un indret on mai no anà ningú…

***

Chove pra que eu soñe…

Plou per a que jo somniï…

***

Cain as follas…
Sinto unha cousa
que me apousa e non me toca…

Cauen les fulles…
Sento una cosa
que es posa en mi i no em toca…

Uxío Novoneyra , Os Eidos. O Libro do Courel

¿Quien, en lo profundo, se vale de nosotros para romper su silencio?

Sin esperanza, y por eso, sin desesperanza.

Abandonado te quiere lo inmenso.

Somos arenas susurrantes.

Si lo que existe nos parece poco, ¿qué puede sosegarnos?

Todo es impensable.

Te interpones entre el mundo y la piel.

Sólo el niño ve brillar el barro.

 Rafael Cadenas, Dichos (Dins: Rafael Cadenas Obra entera. Poesía y prosa.1958-1998)

A nosa vida avanza
gardando as primeiras cousas.
Envellecer debe ser achegarse.

La nostra vida avança
guardant les primeres coses.
Envellir deu ser apropar-se.

Amauta CastroA tarde. O desacougo (Edicións Espiral Maior, 2019)

Ensaiar o inexpresable con luz pouca,
a da memoria que navega soa
ou a do soño
que persiste na procura.

Assajar l’inexpressable amb poca llum,
la de la memòria que navega sola
o la del somni
que persisteix en la cerca.

Amauta CastroA tarde. O desacougo (Edicións Espiral Maior, 2019)

Será sinxelo o poema
que agarde ser danza
por riba da morte.

Serà senzill el poema
que espera ser dansa
per damunt de la mort.

Amauta CastroA tarde. O desacougo (Edicións Espiral Maior, 2019)

Os paxaros chían abandonados sobre ponlas sen paisaxe
É preciso cinguir cos brazos
toda desolación sen acougo

Els ocells piulen abandonats damunt branques sense paisatge.
Cal estrènyer amb els braços
tota desolació sense descans.

Amauta CastroA tarde. O desacougo (Edicións Espiral Maior, 2019)

Agraïm a Amauta l’excel·lent vetllada de poesia que ens va oferir.

Text: Empar Sáez
Fotografies: Aureli Ruiz

“En curt: poesia mínima”. Xerrada d’Amauta Castro

El dimarts 28 de gener, Amauta Castro, poeta en llengua gallega, resident a Salt (Gironès), ens oferirà un recorregut pels seus referents poètics sota el títol “En curt: poesia mínima”.

Amauta Castro és un poeta gallec que els darrers anys ha reflexionat, des de l’àmbit de la creació, sobre un model de poesia de traç curt que s’apropa i dialoga amb el món dels aforismes, del haiku o de la poesia epigramàtica. Captar l’instant, traslladar l’aprehensió sensible de l’experiència poètica cap al món de les paraules, un viatge de transformació des del fet essencial que tensa les gramàtiques, però tanmateix obre el llenguatge.

Hi sou tots convidats, no hi falteu!

 

 

Gaston Bachelard. La “rêverie” com a gaudi i font de creació poètica. Conferència de Lídia Anoll

El passat vint-i-vuit de maig ens va acompanyar Lídia Anoll per parlar de Gaston Bachelard, un dels grans pensadors francesos contemporanis, i de la seva obra sobre Filosofia de la poesia.

En la nostra trajectòria com a grup de poesia, aquesta ha estat la primera sessió que hem dedicat a la filosofia de la poesia. Anoll va exposar el pensament i les reflexions que Bachelard va formular en els darrers anys de la seva vida sobre la creació poètica i el plaer de llegir poesia.

Lídia Anoll ha estat professora titular de la Universitat de Barcelona, en el Departament de Filologia Romànica (Secció de Francès), fins a la seva jubilació, l’any 2013. Durant la seva llarga trajectòria com a docent ha impartit classes de Literatura francesa i Literatura del Quebec. Ha publicat nombrosos treballs relacionats amb les literatures de les quals ha impartit docència, pròlegs i ressenyes, així com estudis de traducció i recepció literària vinculats als grups de recerca sobre creació i traducció literària dirigits pel doctor Francisco Lafarga.

Ha traduït, en català: Lacordaire, Lamennais, Christiane Singer, Marie de Gournay, Jacques Bonnet i Alexandre Dumas (fill); també els autors belgues Maeterlinck i Yourcenar,  i els quebequesos Jean-Paul Filion, Anne Hébert, Marc Laberge i Louise Dupré.

Actualment, continua amb les tasques de recerca i amb la traducció literària.

Lídia Anoll va exposar de forma didàctica i entenedora l’itinerari i l’evolució del pensament de Gaston Bachelard, que es definia com a rêveur de mots (somiador de mots), i va reflexionar sobre la vigència (o la inviabilitat) del seu pensament, formulat a mitjans del segle XX, en el context poètic actual.

Sóc, efectivament, un somiador de mots, un somiador de mots escrits. Crec que estic llegint. Una paraula m’atura. Deixo la pàgina. Les síl·labes de la paraula comencen a anar per les seves. Uns quants accents tònics es desplacen de lloc. Les paraules prenen aleshores altres significats com si tinguessin dret a rejovenir-se. I les paraules se’n van buscant, en l’espessor del vocabulari, noves companyies, males companyies. Quants petits conflictes hem de resoldre quan tornem de la “rêverie” desordenada, al vocabulari raonable!

Gaston Bachelard. La poétique de l’espace (1957)
Traducció de Lídia Anoll

Davant la impossibilitat de poder traduir satisfactòriament rêverie (el mot més proper en català seria ensomni), diferenciat de rêve (somni) nocturn, Anoll aclarí que empraria la paraula francesa. Rêverie fa referència a un fenomen espiritual natural i conscient, no relacionat amb el somni oníric; un moment d’imaginació, de receptivitat, on l’anima (anima/animus), la part femenina que hi ha en tot ésser, capta, es nodreix, prepara el seu treball de creació.

En un llibre recent intentàvem establir una diferència radical entre la “rêverie” i  el “rêve” nocturn. En el somni nocturn regna la il·luminació fantàstica. Tot s’hi veu dins una llum falsa. Sovint s’hi veu massa clar i tot. Els mateixos misteris hi són dibuixats, dibuixats en trets forts. Les escenes són tan netes/precises que el somni nocturn produeix fàcilment literatura –literatura, però mai poesia. Tota la literatura fantàstica troba en el somni nocturn esquemes sobre els quals treballa l’animus de l’escriptor. És en animus que el psicoanalista estudia les imatges del “rêve”. Per a ell, la imatge és doble, sempre significa una altra cosa del que diu per si mateixa. És una caricatura psíquica. Cal tenir l’enginy de trobar el ser vertader sota la caricatura, Enginyar, pensar, sempre pensar. Per gaudir de les imatges, per estimar les imatges per elles mateixes, caldria sens dubte que, al marge de tot saber, el psicoanalista rebés una educació poètica. Per conseqüent menys somnis en animus i més  “reveries” en anima. Menys intel·ligència en psicologia inter-subjectiva i més sensibilitat en psicologia d’intimitat.

Gaston Bachelard, La flamme d’une chandelle (1961)
Traducció de Lídia Anoll

Professor de Filosofia de la ciència a la Sorbonne, professor d’una creativitat envejable, aquest home que es definia coma “rêveur de mots”, autodidacta en molts camps, excel·lia, també, en el camp de la psicologia, la literatura, –on estudià el comportament dels quatre elements en la psique humana–, i la poesia. Lector infatigable, decidí dedicar bona part dels darrers anys de la seva vida a l’estudi de la imatge poètica. És aleshores quan s’adonà que el raonament no li era útil per aprofundir en la imatge poètica. Tampoc l’aproximació psicoanalítica que havia emprat en l’acció dels quatre elements.

Un filòsof que ha format tot el seu pensament dedicant-se als temes fonamentals de la filosofia de la ciència, que ha seguit, tan fidelment com ha pogut, l’eix del racionalisme actiu, l’eix del racionalisme creixent de la ciència contemporània, ha d’oblidar el seu saber, trencar amb tots els hàbits de la recerca filosòfica si vol estudiar els problemes que planteja la imaginació poètica. Aquí, el passat de la cultura no compta; el llarg esforç dels lligams i de la construcció de pensaments, esforç (de la setmana i del mes) quotidià, és ineficaç. Cal ser present, present a la imatge en el minut de la imatge: si hi ha una filosofia de la poesia, aquesta filosofia ha de néixer i renéixer a cada ocasió d’un vers dominant, en l’adhesió total de una imatge aïllada, molt precisament en l’èxtasi mateix de la novetat d’imatge.  

Gaston Bachelard, La poétique de l’espace (1957)
Traducció de Lídia Anoll

Aquesta citació no pot ser més clara i contundent. La seva formació, però, li exigia un mètode, –diu Anoll– per això trià la fenomenologia,  que li permetria il·luminar filosòficament el problema de la imatge poètica, estudiar el fenomen de la imatge poètica just quan emergeix en la consciència, com un procés d’ànima que no pot ser analitzat perquè és independent del pensament estrictament racional. Aquesta darrera etapa de la seva vida donà llibres tan substanciosos com La poètica de l’espai i La poètica de l’ensomni, entre d’altres però, progressivament, veurem Bachelard desprendre’s de tot mètode per invitar-nos ja, en La flama d’una espelma, a la lectura plàcida, però activa, on la intuïció sigui la guia del lector i la lectura, el seu gaudi.

 

Hem d’escoltar els poemes com si es tractés de paraules dites per primer cop. La poesia és sorpresa, astorament precisament al nivell de la paraula; es produeix en la paraula i per la paraula.

Gaston Bachelard, La flama d’una espelma

Hem provat de resumir i traslladar les fascinants explicacions d’Anoll sobre Gaston Bachelard en aquesta breu crònica de l’acte; no podem abastar molts altres aspectes que es van introduir en la xerrada, com la distinció, interessantíssima, entre animus i anima, les implicacions poètiques del gènere dels mots i els problemes que ocasiona en la traducció de textos poètics, entre altres consideracions sobre la poesia actual que es van tractar en el col·loqui posterior.

Per tot això li volem expressar el més sincer agraïment a la Lídia Anoll, una convidada de luxe, qui ens ha fet descobrir un autor enlluernador, al nostre grup de poesia i als que ens van acompanyar la darrera sessió.

Moltes gràcies, Lídia!

Fotografies: Ferran d’Armengol
Text: Empar Sáez

Gaston Bachelard. La “rêverie” com a gaudi i font de creació poètica. Conferència de Lídia Anoll

El proper dimarts 28 de maig Lídia Anoll, professora emèrita de la Universitat de Barcelona (Departament de Filologia Romànica; secció de Francès) i traductora, ens oferirà una conferència sobre Gaston BachelardLa rêverie com a gaudi i font de creació poètica.

Bachelard (1884-1962), filòsof, físic, professor, poeta i crític literari, dedicà, en els darrers anys de la seva vida, uns quants libres a posar en relleu el paper essencial de la rêverie en el procés de captació de la imatge poètica per part del lector i també com a font de creació poètica.

Tot i que el seu raonament pot portar-nos cap a camins complicats, la meva intenció és exposar en tota simplicitat l’itinerari del rêveur de mots (somiador de mots) que fou Bachelard, i comentar amb vosaltres la vigència (o la inviabilitat), en el context poètic actual, d’uns criteris, d’unes afirmacions formulats a mitjans segle XX.

Lídia Anoll

Us hi esperem, esteu tots convidats!

Jacint Verdaguer. Xerrada a càrrec de Xavier Sierra i Tomàs M. Porta.

El passat vint-i-dos de gener vàrem tenir el gran plaer d’assistir i gaudir de la xerrada que van oferir-nos en Xavier Sierra  i en Tomàs Maria Porta sobre en Jacint Verdaguer (Folgueroles 1845 – Vallvidrera 1902).

Us fem un resum de l’acte amb una selecció dels poemes que s’hi van llegir.

En Tomàs M. Porta va iniciar l’acte compartint el record de la predilecció del seu pare per la poesia de Mossèn Cinto Verdaguer i va explicar que un dels primers llibres que li havia regalat era l’Obra completa de Verdaguer publicada per Editorial Selecta.

Sobre la biografia de Verdaguer, molt breument, va ressaltar que el poeta, fill de pagesos, va fer de capellà amb una vocació profunda pel sacerdoci, va gaudir d’una enorme popularitat, incomparable a l’època, de mica en mica va ser defenestrat, va patir problemes amb la burgesia, i encara més amb la jerarquia eclesiàstica. Morí en la misèria i en el seu funeral la gent de totes les classes socials sortiren al carrer en senyal de dol en una de les manifestacions multitudinàries per la mort d’un poeta com poques vegades s’havia vist a Barcelona.

En Tomàs M. Porta va destacar el llibre en prosa de Verdaguer En defensa pròpia que narra la lluita del poeta contra l’oligarquia del seu temps, i que és considerat per Josep Pla el millor llibre en prosa catalana del segle XIX.

Va posar de relleu que els estudiosos afirmen que Verdaguer és l’escriptor fonamental que possibilita la Renaixença i la literatura catalana moderna. D’alguna manera podríem dir que la literatura catalana neix amb Ramon Llull i que, després de molts anys de decadència, reneix amb Verdaguer. En aquest sentit, va manifestar l’opinió que la figura de Verdaguer és una síntesi genial d’allò que hi havia hagut prèviament a ell i crea una nova obra a partir de la qual es desenvolupa la literatura catalana del futur. Tot i la seva importància, va dir que Verdaguer conrea una llengua minoritària i això fa que no sigui a bastament conegut per altres cultures, com passa també, no cal dir-ho, amb Llull, March, Martorell, Pla o Rodoreda.

Porta va aprofundir en la importància de Verdaguer en la literatura catalana analitzant els diferents gèneres literaris que havia conreat i els registres que s’hi troben en la seva obra.

De l’extraordinària prosa de Mossèn Cinto Verdaguer va ressaltar el periodisme autobiogràfic (el recull d’articles publicats a la premsa i que posteriorment conformen el llibre En defensa pròpia), els llibres de viatges (Dietari d’un peregrí a Terra Santa i Excursions i viatges) que el mostren en la seva vessant excursionista i com excepcional captador de paisatges, i finalment un aplec de rondalles, a més de discursos, epistolari, una obra de teatre i traduccions, algunes de les quals es van publicar pòstumament.

Jacint Verdaguer, tot i la seva extraordinària prosa, va indicar Toma M. Porta, és més reconegut com a poeta. L’obra poètica de Verdaguer es pot dividir en tres temàtiques:

Èpica:  El punt àlgid de la seva obra, de factura romàntica, i per la qual és més reconegut: “L’Atlàntida” i “El Canigó”, poesia amb la qual es marca la fita d’omplir el buit de poesia èpica a la literatura catalana i ho fa amb eminència.

Religiosa: voldria ser un poeta místic i atansar-se a San Juan de la Cruz, però el tremp poètic de Verdaguer és molt diferent. En el llibre “Idil·lis i cants místics” trobem més aviat recreació de la poesia popular que no pas estrictament uns poemes d’un misticisme teològicament dens. Porta va assenyalar que Verdaguer era un poeta molt terrenal i, per tant, poc dotat per a la mística. Malgrat això, la difusió que han aconseguit els seus poemes religiosos és extraordinària, molts es consideren gairebé cançons populars.

Patriòtica: manifesta l’amor i l’orgull per la catalanitat en els seus diversos aspectes, lloa les belleses de la terra i les tradicions del país. El poema “L’emigrant” potser seria l’exemple més conegut, inclòs en el llibre “Pàtria”.

Porta va destacar, en general,  tres aspectes de l’obra poètica de Verdaguer:

Una gran ambició literària (L’Atlàntida i el Canigó potser són les dues obres més ambicioses de la literatura catalana).

Una impecable perfecció formal ( Narcís Garolera, un dels millors estudiosos del poeta, diu que en tota l’obra de Verdaguer no hi ha ni un sol vers mal fet).

I finalment una voluntat de ser el poeta nacional de Catalunya (i, per tant, d’esdevenir un poeta popular).

Finalment Tomàs M. Porta va parlar de L’Atlàntida, poema èpic, però descrit amb molt d’encert com un poema geològic perquè les forces de la natura retronen en uns versos terribles, que semblen més infernals que els de Dant. Narra les aventures d’Heracles a la península ibèrica, l’esfondrament del continent dels atlants, la creació de la mar Mediterrània, l’Espanya naixent i el descobriment d’Amèrica per Cristòfol Colom. Amb l’Atlàntida Verdaguer guanyà els Jocs Florals en els àmbits de fe, pàtria i amor i esdevingué Mestre en Gai Saber. Per una altra banda, l’obra fou font d’inspiració per a Antoni Gaudí i Manuel de Falla.

Porta va llegir fragments dels Cants III i IV, en què s’expliquen com Déu s’enutja amb els atlants i el càstig que reben.

En Xavier Sierra, per la seva part, va introduir la xerrada remarcant la importància de Verdaguer com la gran figura de la poesia romàntica catalana del s. XIX. Assenyala que viu en l’etapa de la consolidació de la Renaixença, i que triomfa juntament amb Àngel Guimerà als Jocs Florals de l’any 1877. Com és sabuda, la gran transcendència en l’àmbit de la llengua rau en què Verdaguer es considera el creador de la llengua catalana literària. El poeta empra nombrosos vocables i expressions populars, el seu llenguatge literari és de gran riquesa lèxica i aporta nombrosos elements cultes (elements mitològics). Amb aquest bagatge construeix els grans poemes èpics catalans i eleva la llengua catalana a un idioma de cultura.

“Verdaguer va agafar una llengua conservada maquinalment per la pagesia com qui agafa un fang informe i la va convertir en un mitjà d’expressió culte…” (Josep Pla, 1918)

En la temàtica de les obres de Verdaguer sobresurt la incorporació d’elements del folklore i llegendes populars, elements cultes i històrics (lectures d’autors clàssics), una gran imaginació i la mentalitat Romàntica: al·lusió a la natura i exaltació de la sensibilitat individual. Això, juntament amb les directrius ideològiques, el patriotisme (catalanisme conservador), i la fe religiosa de Jacint Verdaguer, conformen les bases de la seva obra literària. Una obra que li proporcionà grans reconeixements, tal com va apuntar en Sierra: Verdaguer és coronat pel bisbe Morgades (1886) com el Poeta de Catalunya i va ser qualificat per Torras i Bages com a Príncep dels poetes catalans.

En Xavier Sierra va dedicar el temps restant de la xerrada a parlar i recitar fragments representatius del Canigó (1885), que va qualificar d’obra mestra de Jacint Verdaguer, de la Renaixença i de tota la Literatura Catalana.

Breument va parlar de la composició, l’estil, la mètrica i l’argument de l’obra, dedicant una explicació final a l’epíleg del Canigó.

Va argumentar la relació entre el format mètric diferenciat en els dotze cants i l’epíleg que componen l’obra, i la temàtica narrativa, ja sigui guerrera, fantàstica i religiosa, de cadascun dels cants. Així, Verdaguer empra formes de la poesia popular autòctona com el romanç popular i les corrandes, formes de la tradició medieval com la cançó de gesta i el romanç heroic  i finalment l’estrofa mistralenca, l’octava i les estrofes de cinc versos pròpies de l’èpica culta.

L’argument, explícit en el subtítol de l’obra: “Llegenda pirenaica del temps de la Reconquista el va desenvolupar breument a partir d’aquesta síntesi:

  • Història de guerrers protagonitzada pels comtes de Cerdanya i de Besalú.
  • Història d’amor entre Gentil, fill del comte de Besalú, i Griselda, una pastora.
  • Història màgica: el món de les fades amb la reina Flordeneu, i les seves llegendes.
  • Història religiosa: l’abat Oliba, que profetitza el naixement de la nació catalana.

En quant a la tècnica narrativa de l’obra va insistir en la combinació d’èpica i lírica i en la documentació tant geogràfica (recorregut i coneixement dels Pirineus), com històrica, del folklore i les llegendes de la zona on es desenvolupa la narració.

 Cant I (fragment)

 Amb son germà, lo comte de Cerdanya,
com àliga que a l’àliga acompanya,
davalla Tallaferro de Canigó un matí;
ve amb son fill de caçar en la boscúria,
quan al sentir-hi mística cantúria
se n’entra a l’ermitatge devot de Sant Martí.

Lo sant, des del cavall, vestit de malla,
encès d’amor, d’un colp d’espasa talla,
per abrigar a un pobre, son rivetat mantell;
Gentil, l’aligó tendre, sa armadura
contempla, i, amb coratge que no dura:
–Mon pare –diu–, voldria ser cavaller com ell.  //

No he feta amb vós contra Almansor la guerra?
M’ha vist l’espatlla l’enemic? La terra
no reguí jo amb sang meva i amb sang de sarraïns?
Per què l’elm i l’escut que a tants donàreu,
a mi, a mi sol, fill vostre, me’l negàreu?
No infanten ja les mares guerrers i paladins?

–Fill, hereu de ma glòria i mon llinatge,
ta petició m’agrada i ton llenguatge;
demana si a ton oncle li plauen com a mi.
–És hora tanmateix –diu l’altre comte–,
puix no és ja cavaller, que en sia prompte;
que vetlle anit les armes, jo l’en faré al matí.–

 Cant I (fragment) 

LO RAM SANTJOANENC

Lo dia de Sant Joan
n’és dia de festa grossa;
les nines del Pirineu
posen un ram a la porta,
d’ençà que una n’hi hagué
d’ulls blavencs i cella rossa,
tenia una estrella al front
i a cada galta una rosa.
Un fallaire li ha caigut
a l’ull, malhaja la brossa!;
n’apar un esparverot
que fa l’aleta a una tórtora.
Lo matí de Sant Joan
la tortoreta se’n vola,
se’n vola voreta el riu
a cercar ventura bona.

Cant V (fragment)

 Lo comte Tallaferro va com lo vent
volant per les altures del Pirineu.
Tan bon punt ahir vespre deixà l’aplec,
seguiren-lo els fallaires en reguitzell;
són fills d’eixes garrotxes, tots cepadencs,
germans de les alzines i dels avets.
Per la porta forana baixa a Castell,
se’n puja a Merialles i collet Verd;
tot faldejant la serra de Tretzevents,
s’atura a l’ermitatge de sant Guillem.

Sant Guillem s’està dintre, pregant a Déu,
en creu alçats los braços, los ulls al cel.
Trau lo cap a la porta tantost lo sent:
–Oh comte Tallaferro, no us atureu,
que els sarraïns saquegen Elna i Ceret!

Cant VI (fragment)

Muntanyes regalades

 UNA GOJA VOLANT

Jo veig una rosa vera,
una rosa i un clavell;
ditxosa la primavera
que pot fer-se’n un ramell.
Llur test d’or és la muntanya,
quin gerro tan grandiós!

ALTRA GOJA

No volem gaire, companya,
ara que parlen tots dos.
Mira allí la de Mirmanda.
Què farem a l’arribar?

LA GOJA DE MIRMANDA

Voltem lo cim en garlanda
i posem-nos a cantar.

COR DE GOGES, FENT LA SARDANA

Muntanyes regalades
són les de Canigó,
elles tot l’any floreixen,
primavera i tardor.

Sobre l’Epíleg del Canigó, en Sierra va posar de relleu que Verdaguer va afegir a la segona edició del llibre (1901) el poema elegíac Els dos campanars. El poema va ser escrit amb anterioritat al Canigó i havia estat premiat en un concurs de poesia a Perpinyà. El dedicà al bisbe de Perpinyà i Elna, Juli Carsalade du Pont, qui va emprendre la reconstrucció d’ambdós monestirs; el Monestir de Sant Martí del Canigó i el de Sant Miquel de Cuixà i qui va ser enterrat, per voluntat pròpia, a Sant Martí del Canigó.

En aquest poema, que confereix una lectura diferent a tota l’obra, es produeix un salt temporal des dels inicis del segle XI al XIX, un temps contemporani al poeta. Hi ha un diàleg poètic entre els campanars derruïts dels dos monestirs de muntanya (personificació)

Dels romànics altars no en queda rastre.
Del claustre bizantí no en queda res: 
caigueren les imatges d’alabastre 
i s’apaga sa llàntia com un astre 
que en Canigó no s’encendrà mai més.

Com dos gegants d’una llegió sagrada 
sols encara hi ha drets dos campanars: 
són los monjos darrers de l’encontrada, 
que ans de partir, per última vegada, 
contemplen l’enderroc de sos altars.

El poema mostra una reflexió profunda sobre el pas del temps, l’enyor dels monjos, la pèrdua de valors (abandó del monestir) i sobre la fugacitat de les obres humanes. Utilitza contrastos: nit/dia, mort/vida, decadència/ressorgiment, per posar en valor l’eternitat i grandesa de l’obra de Déu: la muntanya. Les primeres estrofes són d’un marcat pessimisme i contrasten amb l’esclat de llum, joia i esperança de l’estrofa final. Com a conclusió aplega els ideals de Pàtria i Fe: tot i que els símbols del cristianisme quedin soterrats sempre quedarà viva l’obra divina: la muntanya, i per extensió tota la Pàtria catalana de la mar al Pirineu.

 Abans de gaire ma deforme ossada
blanquejarà en la vall de Codalet;
lo front me pesa més, i a la vesprada,
quan visita la lluna l’encontrada,
tota s’estranya de trobar-m’hi dret.

Vaig a ajaure’m també; d’eixes altures
tu baixaràs a reposar amb mi,
i ai!, qui llaure les nostres sepultures
no sabrà dir a les edats futures
on foren Sant Miquel i Sant Martí.-

Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
mes, l’endemà al matí, al sortir lo sol,
recomençant los càntics que ells acaben,
los tudons amb l’heurera conversaven,
amb l’estrella del dia el rossinyol.

Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà’s com núvia de joiells guarnida,
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.

Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu

Us transcrivim una selecció dels poemes que varen ser llegits pels membres del grup:

Cançó del raier

Só fill del Noguera,
dins un rai nasquí;
ma esposa és raiera,
raier vull morir.

El bon temps del fadrinatge
el passí fent de cuer,
mes com tinc seny i coratge
prompte em feren davanter.
D’eix cavall de la riera
prenc la brida barroera,
i als torrents i a la ribera
vaig dient: ‘Pas al raier!’

Des del marge el rai cordejo
si li costa de passar,
pels congostos barranquejo
com serpent pel pedregar.
Quan per una ensopegada
s’esdevé una embarrassada,
dono al rai una girada
que el fustam torna a aviar.

De cinc trams els rais avio
de la Pobla a Balaguer,
els empenyo i els arrio
com sa rua el traginer.
Tot sovint el rai s’apunta;
quin treball si es desconjunta,
trabucant aquell que el munta
com cavall al cavaller!

Un matí la gent d’Esterri
m’alça el coure tot cridant,
que m’enduia cap a Gerri
el feixuc Mall de Rol•lan.
Jo, veient que al meu darrera
la vall tota s’esparvera,
part damunt de la ribera
el llancí del rai estant.

De les bigues que he enraiades,
se’n farien galions,
galions per les armades
de deu regnes i nacions;
pins i faigs duc cada dia,
d’avetars no en deixaria,
fins i tot enraiaria
les muntanyes a crostons.

Tot baixant rais a la plana,
cinquanta anys hi he baixat,
que és un rai la vida humana,
en té deu cada tramat;
i davalla fugitiva
rodolant de riba en riba
fins que al mar sens vora arriba
de la fonda eternitat.

Pàtria, 1888

L’emigrant

Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d’enyorança es mor.

I
Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
blanc Pirineu
marges i rius, ermita al cel suspesa,
per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
cantau, cantau,
Jo dic plorant a boscos i riberes:
adéu-siau!

II
On trobaré tos sanitosos climes,
ton cel daurat?
Mes, ai, mes ai! on trobaré tes cimes,
bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
que et posà Déu.

III

Adéu, germans; adéu-siau, mon pare,
no us veuré més!
Oh!, si al fossar on jau ma dolça mare,
jo el llit tingués!
Oh mariners, lo vent que me’n desterra
que em fa sofrir!
Estic malalt, mes ai! torneu-me a terra,
que hi vull morir!

Estic malalt, mes ai! torneu-me a terra,
que hi vull morir!

Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d’enyorança es mor.

Pàtria, 1888

Lo cego d’Alhama

Tot ho ha perdut
lo cego d’Alhama,
son hort sempre verd,
son hort i sa casa,
son pare estimat,
sa mare i germana,
sa esposa i sos fills,
lo niu i niuada,
i ai!, l’enteniment,
finestra de l’ànima.
Tot ho ha perdut,
sinó la guitarra.
Quan pensa en los seus,
amb ella s’abraça,
i ploren tots dos,
i ploren i canten,
com dos cors malalts
de mal d’enyorança.
Ma esposa a on és?
lo cego demana:
– a on són mos fills?,
a on són mos pares?,
me faltaven ulls,
ara tot me falta…
–Ella, gemegant,
respon a ses llàgrimes;
mes en sos gemecs,
lo cego d’Alhama
creu sentir lo plor
d’aquells que tant aima.

Caritat (1885)

La mort de l’escolà

A Montserrat tot plora,
tot plora d’ahir ençà,
que allí a l’Escolania
s’és mort un escolà.
L’Escolania, oh Verge,
n’és vostre colomar:
a aquell qui ahir us cantava,
qui avui no el plorarà?

En caixa blanquinosa,
mirau que hermós que està:
n’apar un lliri d’aigua
que acaben de trencar.
Té el violí a l’esquerra
que solia tocar;
lo violí a l’esquerra,
l’arquet a d’altra mà.

Sos companyons de cobla
lo duen a enterrar.
Lo rossinyol salmeja,
salmeja més enllà;
quan veu l’Escolania
calla per escoltar.
Lo cant de les absoltes
comencen d’entonar;
lo primer vers que entonen
del cel sembla baixar;
lo segon vers que canten
se posen a plorar.
Lo mestre de la cobla
los aconhorta en va;
les fonts ja són rieres
i les rieres, mar.

Oh patges de la Verge,
bé teniu de plorar,
al que millor cantava
venint de soterrar.
Los monjos també ploren;
sols canta un ermità,
sentint cantar los àngels
i amb ells lo nou germà,
aucell d’ales obertes
que cap al cel se’n va.

Mentre ell canta pels aires
lo violí sonà.

Montserrat. Llegendari, cançons, odes (1899)

Virolai

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat Estel:
il·lumineu la catalana terra,
guiau-nos cap al cel.

Amb serra d’or los angelets serraren
eixos turons per fer-vos u palau:
Reina del cel que els serafins baixaren,
dau-nos abric dins vostre mantell blau.

Alba naixent d’estrelles coronada,
Ciutat de Déu que somià David,
a vostres peus la lluna s’és posada,
lo sol sos raig vos dóna per vestit.

Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient;
siau pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors lo port de salvament.

Donau consol a qui la pàtria enyora
sens veure mai los cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
tornau a Déu los cors que l’han deixat.

Mística Font de l’aigua de la vida,
rajau del cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixau-li per florida;
feu-ne, si us plau, lo vostre paradís.

Ditxosos ulls, Maria, los que us vegen,
ditxós lo cor que s’obre a vostra llum;
Rosa del cel que els serafins voltegen,
a ma oració donau vostre perfum.

Cedre gentil del Líbano corona,
Arbre d’encens, Palmera de Sion,
lo fruit sagrat que vostra amor nos dóna
és Jesucrist, lo Redemptor del món.

Amb vostre nom comença nostra història
i és Montserrat lo nostre Sinaí:
sien per tots l’escala de la Glòria
eixos penyals coberts de romaní.

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat Estel:
il·lumineu la catalana terra,
guiau-nos cap al cel.

Montserrat. Llegendari, cançons, odes (1899)

Del llibre Al cel es van llegir tres poemes i es va assenyalar que que el llibre es va publicar el 1905, després de la mort de Verdaguer, bo i que l’autor ja l’havia acabat quan va morir. Forma una unitat amb Flors del Calvari (1896), “germà d’aquelles aspres queixes, i fills d’aquelles penes i dolors”, segons Verdaguer explica en el pròleg del llibre. Segons en Narcís Comadira, “aquests poemes representen el cim més alt de la poesia verdagueriana més personal, no servicial, més moderna.” 

Caminant

Mig segle fa que pel món
vaig, camina que camina,
per escabrós viarany
vora el gran riu de la vida.
Veig anar i veig venir
les ones rodoladisses:
les que vénen duen flors
i alguna fulla marcida,
mes les ones que se’n van
totes s’enduen ruïnes.
De les que em vénen damunt
quina vindrà per les mies?

Una barca va pel riu
d’una riba a l’altra riba;
fa cara de segador
la barquera que la guia.
Qui es deixa embarcar, mai més
torna a sa terra nadiua,
i es desperta a l’altre món
quan ha feta una dormida.
Barquereta del bon Déu,
no em faces la cara trista:
si tanmateix vens per mi,
embarca’m tot de seguida;
lo desterro se’m fa llarg,
cuita a dur-me a l’altra riba,
que mos ullets tenen son
i el caminar m’afadiga.

Al cel, 1905

Anem

Ja hi he navegat prou
per les mars de la terra
de golfos de neguit,
d’onades de tristesa.
Barqueta mia, anem,
anem’s-en, barca meva,
cap a la mar del cel,
avui que està serena.

Ací navego a rem,
allí ho farem a vela,
sens témer los esculls,
sens por de la tempesta.
¡Ai!, en la mar d’ací
taurons hi ha i balenes;
en la d’allí tot són
blanquíssimes nimfees
florides en l’atzur
entre esgranalls d’estrelles.
Enmig de l’esgranall
lo bon Jesús m’espera.
Anem-hi tot seguit;
anem-hi, barca meva.

Al cel, 1905

Amor

Vindran l’estiu i l’hivern,
no se’n veurà cap en terra,
sinó la del meu Amor
que de totes és la reina.

Si giro los ulls al cel
la comparo amb les estelles;
boniques són les que obir,
mes totes les senyoreja,
com lo lliri als galdirons,
com l’avet a les ginestes;
elles duraran mil anys,
la mia amor és eterna.

Al cel, 1905

L’acte el va cloure en Xavier Sierra amb la lectura d’un fragment d’Oda a Barcelona,  poema èpic de Jacint Verdaguer premiat als Jocs Florals de Barcelona (1883).

Avant, ciutat dels Comtes, de riu á riu ja estesa,
avant, fins hont empenga ta nau l’Omnipotent:
t’han presa la corona, la mar no te l’han presa;
del mar ets reyna encara, ton ceptre es lo trident.

La mar, un dia esclava del teu poder, te crida,
com dos portells obrinte Suez y Panamá:
quiscun ab tota una India rienta te convida,
ab l’Assia, les Amèriques, la terra y l’Occeá.

La mar no te l’han presa, ni’l pla, ni la montanya
que s’alsa á tes espatlles per ferte de mantell,
ni eix cel que fora un dia ma tenda de campanya,
ni eix sol que fora un dia faró del meu vaixell;

ni’l geni, aqueixa estrella que’t guía, ni eixes ales,
l’industria y l’art, penyores d’un bell esdevenir,
ni aqueixa dolsa flayre de caritat que exhalas,
ni aqueixa fè… y un poble que creu no pot morir.

Ton cel té encara totes ses flors diamantines;
la pátria té sos hèroes, ses lires los amors:
Clemencia Ysaura encara de roses y englantines
fa cada primavera present als Trobadors.

Lo teu present esplèndit es de nous temps aurora;
tot somiant fulleja lo llibre del passat;
treballa, pensa, lluyta, mes creu, espera y ora.
Qui enfonza ò alsa’ls pobles es Deu, que’ls ha creat.

Pàtria, 1888

Agraïm als nostres convidats, Tomàs M. Porta i Xavier Sierra la magnífica sessió dedicada a Verdaguer que van oferir a un públic que es va mostrar molt interessat durant tot l’acte, amb aportacions enriquidores en el col·loqui que es va entaular. També donem les gràcies molt especialment a l’Aureli Ruiz pel reportatge fotogràfic sense el qual aquesta publicació no tindria la potència gràfica i el valor de record que per a nosaltres té.

Text: Empar Sáez

Jacint Verdaguer. Xerrada a càrrec de Xavier Sierra i Tomàs M. Porta.

El nostre grup de poesia alterna sessions sobre poesia actual amb sessions dedicades a poetes de diferents èpoques, d’aquí i d’arreu. En el proper acte es parlarà de la vida i l’obra de Jacint Verdaguer, el gran poeta català del segle XIX, constructor de la llengua literària catalana moderna.
Comptarem amb la participació d’en Xavier Sierra i Valentí, metge i Llicenciat en Humanitats i en Tomàs Maria Porta i Calsina, advocat i escriptor, qui també conduirà l’acte.
Al final de la sessió es llegirà una selecció de poemes de Jacint Verdaguer.
Hi sou tots convidats!

“Manuel de Pedrolo, que també va ser poeta.” Conferència d’Anna Maria Villalonga

El passat vint-i-nou de maig vàrem tenir el goig de descobrir una faceta molt poc coneguda del gran escriptor Manuel de Pedrolo: la seva vessant de poeta. Enguany se celebra el centenari del seu naixement i, amb motiu de l’Any Pedrolo, vàrem comptar amb la presència de la seva comissària, l’amiga i escriptora Anna Maria Villalonga.

Professora de la Universitat de Barcelona i filòloga, l’Anna Maria Villalonga és una gran treballadora de la novel·la negra, és també crítica literària i cinematogràfica. Ha guanyat el premi València Negra 2015, ha coordinat les antologies Elles també maten (Barcelona, Ed. Llibres del Delicte, 2014), Noves dames del crim (Ed. Llibres del Delicte, 2015), i és autora dels llibres Teatre català inèdit del segle XVIII. Examen d’un mestre sabater (Ed. Reial Acadèmia de les Bones Lletres, 2010), Les veus del crim (Ed. Alrevés, 2013), La dona de gris (Ed. Llibres del Delicte, 2014), El somriure de Darwin (Ed. Llibres del Delicte, 2016) i Contes per a les nits de lluna plena (Ed. Apostroph, 2018. Així mateix, té l’autoria i manté els blogs “El racó de l’Anna”, “A l’ombra del crim” i “El fil d’Ariadna”.

Vilallonga va començar destacant la voluntat de Pedrolo d’abraçar tots els gèneres literaris, de copsar la totalitat, malgrat que va sobresortir per damunt de tot en el gènere novel·lístic. Va escriure més de cent vint obres entre narrativa, teatre, assaig, articles, traduccions…, però la seva vessant de poeta va ser i encara és molt desconeguda, malgrat escriure setze poemaris.

Pedrolo tenia molt clara la visió de servei al país, posseïa una consciencia nacional de pedra picada i aquesta voluntat de servei la va exercir fins a els darrers moments. Era conscient que vivia en un país on no existia una normalitat democràtica i el fet d’escriure, fos en el gènere que fos, restava emmarcat dins d’aquesta direcció. En una altre nació, normalitzada, és possible que Pedrolo hagués escrit sobre unes temàtiques diferents. D’altra banda, la seva consciencia nacional i el fet que no participés en les capelletes literàries i intel·lectuals de l’època, van dificultar molt els seus inicis.

Una altra dificultat fou el decalatge entre l’escriptura de les obres i la seva publicació. Per motius polítics, principalment, moltes de les obres foren publicades moltes dècades després de la creació. I amb la poesia va ocórrer el mateix. La censura el tenia collat perquè Pedrolo era insubornable, absolutament honest en les seves accions i no va afluixar mai en el seu ideari. Creia, sobretot, en la llibertat. Marxista, ateu, filòsof, era un gran defensor de la igualtat de les persones dins el reconeixement de d’internacionalisme.

Un darrer fet que el va perjudicar fou, paradoxalment, l’èxit de la seva novel·la Mecanoscrit del segon origen. Aquesta obra ha amagat durant molts anys la resta de la seva producció, malgrat que no sigui la seva novel·la més important.

Els tentacles, escrit el 1945, fou el seu primer poemari, que no es va publicar fins el 1996 dins de la poesia completa. El segon, Ésser en el món, escrit el 1948, es va publicar, finançat pel seu pare, i es van vendre vuitanta exemplars. Després vindrien Ésser per a la mort (1949), i Documents (1950), que no es van publicar fins anys més tard. Simplement sobre la terra, escrit el 1950, es va publicar el 1983 i se’n van vendre uns 250 exemplars. Donada aquesta minsa difusió, contrària a la que Pedrolo desitjava, és possible que pensés que per aquest camí no arribaria on volia.

El següent poemari va ser Dimensions mentals (1951). Reixes a través, Roba bruta, He provat un gest amarg, Visat de trànsit, Sonda del temps, Esberla del silenci i Veus sense contacte, del 1951 al 1959, no van veure la llum fins a la publicació de les obres completes, el 1996. Però, tanmateix, del llibre de poemes  Arreu on valguin les paraules, els homes, publicat el 1966 se’n van vendre uns 1500 exemplars. “Addenda” i  “Us convida a l’acte” van concloure la seva obra poètica l’any 2000.

Pedrolo era un home existencialista i aquest existencialisme no l’abandonarà mai. En la primera etapa de la seva obra poètica la mort hi és molt present; d’aquí els títols de moltes de les seves obres (Ésser en el món, Ésser per la mort, per exemple) Què fem aquí, què podem fer, com podem tirar endavant, es pregunta Pedrolo. La segona etapa poètica és la militant. És una poesia més realista, impregnada de lluita política, combativa. I la darrera etapa de la poesia pedroliana és l’experimentalisme; treballa el textualisme, experimenta amb el llenguatge, s’emmiralla clarament en la poesia simbolista, en el sentit de vincular poesia i coneixement.

Pedrolo no creu en la mètrica ni en la rima, no escriu poemes caracteritzats pel lirisme, és una poesia, la seva, molt indagatòria, realista. Utilitza la poesia com una eina de transformació. Ens diu que si la poesia no ens sacseja, si no ens commou, no serveix de res. Pedrolo era l’antibanalitat, defugia la trivialitat, utilitzava el llenguatge per dir coses importants. La seva veu es manté fora del poema per explicar una realitat en clau poètica. Escriu per emocionar sense caure en el sentimentalisme, roman en la distància, genera una imatge de modernitat.

Manuel de Pedrolo no deixarà mai d’escriure poesia. Continuarà investigant i així és com arriba finalment a la poesia visual, tipus Brossa, la seva darrera etapa poètica, on utilitzava tot tipus de materials com, per exemple, fulletons d’actes on era convidat.

En resum, Pedrolo utilitza el llenguatge poètic per explorar-se a si mateix i per explorar el món, fent-ho des de la distància; mai no cau en l’ensucrament, s’insereix en el simbolisme i el realisme, militant, combatiu i de lluita per la llibertat.

A continuació, els membres de Reversos vàrem recitar poemes de Manuel de Pedrolo, alguns dels quals els trobareu a continuació.

Agraïm de tot cor la xerrada d’Anna Maria Villalonga, el seu coneixement i la transmissió de la seva vitalitat, personal i literària. Moltes gràcies, Anna!

Aleix de Ferrater

La nit que puja com un tall,
la sents?
la grapa que ens despulla
o ens captura, presentment
manyaga encara i riallera,
confusa i colpida però
d’aquest intent d’asimetria
on troben conhort els vivents;
eixa pedrera on, poderosa,
s’engreixa i tiba lentament
la massa destructora i muda,
aquest raïm d’humanitat
on els sanglots ja no fermenten
i, nus, els dies són caiguts,
o enduts com veles estripades…

La  nit,  la  nit!
El llop famèlic
que ja ens conquista des de dins
i ens organitza o ens enarta
entre cèlics enlleïments;
l’afrau rumbosa de petjades
que ens insinua el seu encís
o ens l’imposa, i ens priva, geni,
d’aquest desordre on malversem
els dons insolents on som vida
o presa que el vespre s’enduu.

O llorda i severa substància,
sóc odi de tu i sóc amor,
aquest esquinç on la matèria
s’assassina inconscientment,
o s’endureix per a enganyar-te,
estafa eternal que em commou,
en la qual cerco ma venjança
de carn així retuda en va
i desesperada…

Sóc home,
l’infant crescut i defraudat,
sense joguines ni carícies,
i aquest món orb al meu entorn,
agombolat per la nit densa,
la sents?
que puja com un tall.

Ésser en el món (Poemes, 1948) 

No sé què em posseeix

No hi ha res, ni cap lloc on anar:
tot allò que el sol em prometia
es passeja per mudes artèries,
flameja poc, només algun cop
pertorba els castells del meu silenci;
llavors neix un vers, no sé què neix
ni com s’ho fa: parlo lliurement
de coses ignorades, de coses
que els meus dits no sabrien guardar.

Reixes a través (Poemes 1944-1952) 

Ací l’amor
és la substància
bella i perenne,
cega i final,
òrbita antiga
que ens commovia
en el cant; és
com la veu lenta
que reposa
d’un afany àvid
i poc segur,
d’un foll combat
sense victòria;
és com el llavi
tendre i proper
que els besos fuig,
com la ditada
que el tacte evita,
com el somriure
geniva endins
quan algú, dona
o infant, ens mira.

***

Ací l’amor,
dens i profund,
oblida els noms:
només la terra,
ara per sempre,
té gust de terra
per tothom.

Veus sense contacte (Poemes, 1959) 

 

 

Fotografies: Aureli Ruiz

 

“Manuel de Pedrolo, que també va ser poeta.” Conferència d’Anna Maria Villalonga

Enguany commemorem el centenari del naixement de Manuel de Pedrolo i Sánchez de Molina (l’Aranyó, Segarra, 1918 – Barcelona, 1990), un dels escriptors més prolífics i polièdrics de la literatura catalana. El nostre grup, per celebrar aquesta efemèride, ha volgut dedicar una sessió a la poesia de Pedrolo.

El proper dimarts 29 de maig descobrirem, sota el guiatge de la comissària de l’Any Manuel de Pedrolo, Anna Maria Villalonga, la vessant literària més desconeguda de Pedrolo; la poesia, que inclou també poesia visual.

He escollit aquest camí quan podia haver fet com la majoria d’homes: limitar-me. Penso, doncs, en unes reixes a través de les quals el cel és blau i immens. I això és cert encara que siguin, també, certes les reixes.

Manuel de Pedrolo, Reixes a través (Poemes 1944-1952) (Dins: Manuel de Pedrolo. Obra poètica completa, Pagès editors, 1996)

Hi sou tots convidats!