Gaston Bachelard. La “rêverie” com a gaudi i font de creació poètica. Conferència de Lídia Anoll

El passat vint-i-vuit de maig ens va acompanyar Lídia Anoll per parlar de Gaston Bachelard, un dels grans pensadors francesos contemporanis, i de la seva obra sobre Filosofia de la poesia.

En la nostra trajectòria com a grup de poesia, aquesta ha estat la primera sessió que hem dedicat a la filosofia de la poesia. Anoll va exposar el pensament i les reflexions que Bachelard va formular en els darrers anys de la seva vida sobre la creació poètica i el plaer de llegir poesia.

Lídia Anoll ha estat professora titular de la Universitat de Barcelona, en el Departament de Filologia Romànica (Secció de Francès), fins a la seva jubilació, l’any 2013. Durant la seva llarga trajectòria com a docent ha impartit classes de Literatura francesa i Literatura del Quebec. Ha publicat nombrosos treballs relacionats amb les literatures de les quals ha impartit docència, pròlegs i ressenyes, així com estudis de traducció i recepció literària vinculats als grups de recerca sobre creació i traducció literària dirigits pel doctor Francisco Lafarga.

Ha traduït, en català: Lacordaire, Lamennais, Christiane Singer, Marie de Gournay, Jacques Bonnet i Alexandre Dumas (fill); també els autors belgues Maeterlinck i Yourcenar,  i els quebequesos Jean-Paul Filion, Anne Hébert, Marc Laberge i Louise Dupré.

Actualment, continua amb les tasques de recerca i amb la traducció literària.

Lídia Anoll va exposar de forma didàctica i entenedora l’itinerari i l’evolució del pensament de Gaston Bachelard, que es definia com a rêveur de mots (somiador de mots), i va reflexionar sobre la vigència (o la inviabilitat) del seu pensament, formulat a mitjans del segle XX, en el context poètic actual.

Sóc, efectivament, un somiador de mots, un somiador de mots escrits. Crec que estic llegint. Una paraula m’atura. Deixo la pàgina. Les síl·labes de la paraula comencen a anar per les seves. Uns quants accents tònics es desplacen de lloc. Les paraules prenen aleshores altres significats com si tinguessin dret a rejovenir-se. I les paraules se’n van buscant, en l’espessor del vocabulari, noves companyies, males companyies. Quants petits conflictes hem de resoldre quan tornem de la “rêverie” desordenada, al vocabulari raonable!

Gaston Bachelard. La poétique de l’espace (1957)
Traducció de Lídia Anoll

Davant la impossibilitat de poder traduir satisfactòriament rêverie (el mot més proper en català seria ensomni), diferenciat de rêve (somni) nocturn, Anoll aclarí que empraria la paraula francesa. Rêverie fa referència a un fenomen espiritual natural i conscient, no relacionat amb el somni oníric; un moment d’imaginació, de receptivitat, on l’anima (anima/animus), la part femenina que hi ha en tot ésser, capta, es nodreix, prepara el seu treball de creació.

En un llibre recent intentàvem establir una diferència radical entre la “rêverie” i  el “rêve” nocturn. En el somni nocturn regna la il·luminació fantàstica. Tot s’hi veu dins una llum falsa. Sovint s’hi veu massa clar i tot. Els mateixos misteris hi són dibuixats, dibuixats en trets forts. Les escenes són tan netes/precises que el somni nocturn produeix fàcilment literatura –literatura, però mai poesia. Tota la literatura fantàstica troba en el somni nocturn esquemes sobre els quals treballa l’animus de l’escriptor. És en animus que el psicoanalista estudia les imatges del “rêve”. Per a ell, la imatge és doble, sempre significa una altra cosa del que diu per si mateixa. És una caricatura psíquica. Cal tenir l’enginy de trobar el ser vertader sota la caricatura, Enginyar, pensar, sempre pensar. Per gaudir de les imatges, per estimar les imatges per elles mateixes, caldria sens dubte que, al marge de tot saber, el psicoanalista rebés una educació poètica. Per conseqüent menys somnis en animus i més  “reveries” en anima. Menys intel·ligència en psicologia inter-subjectiva i més sensibilitat en psicologia d’intimitat.

Gaston Bachelard, La flamme d’une chandelle (1961)
Traducció de Lídia Anoll

Professor de Filosofia de la ciència a la Sorbonne, professor d’una creativitat envejable, aquest home que es definia coma “rêveur de mots”, autodidacta en molts camps, excel·lia, també, en el camp de la psicologia, la literatura, –on estudià el comportament dels quatre elements en la psique humana–, i la poesia. Lector infatigable, decidí dedicar bona part dels darrers anys de la seva vida a l’estudi de la imatge poètica. És aleshores quan s’adonà que el raonament no li era útil per aprofundir en la imatge poètica. Tampoc l’aproximació psicoanalítica que havia emprat en l’acció dels quatre elements.

Un filòsof que ha format tot el seu pensament dedicant-se als temes fonamentals de la filosofia de la ciència, que ha seguit, tan fidelment com ha pogut, l’eix del racionalisme actiu, l’eix del racionalisme creixent de la ciència contemporània, ha d’oblidar el seu saber, trencar amb tots els hàbits de la recerca filosòfica si vol estudiar els problemes que planteja la imaginació poètica. Aquí, el passat de la cultura no compta; el llarg esforç dels lligams i de la construcció de pensaments, esforç (de la setmana i del mes) quotidià, és ineficaç. Cal ser present, present a la imatge en el minut de la imatge: si hi ha una filosofia de la poesia, aquesta filosofia ha de néixer i renéixer a cada ocasió d’un vers dominant, en l’adhesió total de una imatge aïllada, molt precisament en l’èxtasi mateix de la novetat d’imatge.  

Gaston Bachelard, La poétique de l’espace (1957)
Traducció de Lídia Anoll

Aquesta citació no pot ser més clara i contundent. La seva formació, però, li exigia un mètode, –diu Anoll– per això trià la fenomenologia,  que li permetria il·luminar filosòficament el problema de la imatge poètica, estudiar el fenomen de la imatge poètica just quan emergeix en la consciència, com un procés d’ànima que no pot ser analitzat perquè és independent del pensament estrictament racional. Aquesta darrera etapa de la seva vida donà llibres tan substanciosos com La poètica de l’espai i La poètica de l’ensomni, entre d’altres però, progressivament, veurem Bachelard desprendre’s de tot mètode per invitar-nos ja, en La flama d’una espelma, a la lectura plàcida, però activa, on la intuïció sigui la guia del lector i la lectura, el seu gaudi.

 

Hem d’escoltar els poemes com si es tractés de paraules dites per primer cop. La poesia és sorpresa, astorament precisament al nivell de la paraula; es produeix en la paraula i per la paraula.

Gaston Bachelard, La flama d’una espelma

Hem provat de resumir i traslladar les fascinants explicacions d’Anoll sobre Gaston Bachelard en aquesta breu crònica de l’acte; no podem abastar molts altres aspectes que es van introduir en la xerrada, com la distinció, interessantíssima, entre animus i anima, les implicacions poètiques del gènere dels mots i els problemes que ocasiona en la traducció de textos poètics, entre altres consideracions sobre la poesia actual que es van tractar en el col·loqui posterior.

Per tot això li volem expressar el més sincer agraïment a la Lídia Anoll, una convidada de luxe, qui ens ha fet descobrir un autor enlluernador, al nostre grup de poesia i als que ens van acompanyar la darrera sessió.

Moltes gràcies, Lídia!

Fotografies: Ferran d’Armengol
Text: Empar Sáez

Gaston Bachelard. La “rêverie” com a gaudi i font de creació poètica. Conferència de Lídia Anoll

El proper dimarts 28 de maig Lídia Anoll, professora emèrita de la Universitat de Barcelona (Departament de Filologia Romànica; secció de Francès) i traductora, ens oferirà una conferència sobre Gaston BachelardLa rêverie com a gaudi i font de creació poètica.

Bachelard (1884-1962), filòsof, físic, professor, poeta i crític literari, dedicà, en els darrers anys de la seva vida, uns quants libres a posar en relleu el paper essencial de la rêverie en el procés de captació de la imatge poètica per part del lector i també com a font de creació poètica.

Tot i que el seu raonament pot portar-nos cap a camins complicats, la meva intenció és exposar en tota simplicitat l’itinerari del rêveur de mots (somiador de mots) que fou Bachelard, i comentar amb vosaltres la vigència (o la inviabilitat), en el context poètic actual, d’uns criteris, d’unes afirmacions formulats a mitjans segle XX.

Lídia Anoll

Us hi esperem, esteu tots convidats!

Jacint Verdaguer. Xerrada a càrrec de Xavier Sierra i Tomàs M. Porta.

El passat vint-i-dos de gener vàrem tenir el gran plaer d’assistir i gaudir de la xerrada que van oferir-nos en Xavier Sierra  i en Tomàs Maria Porta sobre en Jacint Verdaguer (Folgueroles 1845 – Vallvidrera 1902).

Us fem un resum de l’acte amb una selecció dels poemes que s’hi van llegir.

En Tomàs M. Porta va iniciar l’acte compartint el record de la predilecció del seu pare per la poesia de Mossèn Cinto Verdaguer i va explicar que un dels primers llibres que li havia regalat era l’Obra completa de Verdaguer publicada per Editorial Selecta.

Sobre la biografia de Verdaguer, molt breument, va ressaltar que el poeta, fill de pagesos, va fer de capellà amb una vocació profunda pel sacerdoci, va gaudir d’una enorme popularitat, incomparable a l’època, de mica en mica va ser defenestrat, va patir problemes amb la burgesia, i encara més amb la jerarquia eclesiàstica. Morí en la misèria i en el seu funeral la gent de totes les classes socials sortiren al carrer en senyal de dol en una de les manifestacions multitudinàries per la mort d’un poeta com poques vegades s’havia vist a Barcelona.

En Tomàs M. Porta va destacar el llibre en prosa de Verdaguer En defensa pròpia que narra la lluita del poeta contra l’oligarquia del seu temps, i que és considerat per Josep Pla el millor llibre en prosa catalana del segle XIX.

Va posar de relleu que els estudiosos afirmen que Verdaguer és l’escriptor fonamental que possibilita la Renaixença i la literatura catalana moderna. D’alguna manera podríem dir que la literatura catalana neix amb Ramon Llull i que, després de molts anys de decadència, reneix amb Verdaguer. En aquest sentit, va manifestar l’opinió que la figura de Verdaguer és una síntesi genial d’allò que hi havia hagut prèviament a ell i crea una nova obra a partir de la qual es desenvolupa la literatura catalana del futur. Tot i la seva importància, va dir que Verdaguer conrea una llengua minoritària i això fa que no sigui a bastament conegut per altres cultures, com passa també, no cal dir-ho, amb Llull, March, Martorell, Pla o Rodoreda.

Porta va aprofundir en la importància de Verdaguer en la literatura catalana analitzant els diferents gèneres literaris que havia conreat i els registres que s’hi troben en la seva obra.

De l’extraordinària prosa de Mossèn Cinto Verdaguer va ressaltar el periodisme autobiogràfic (el recull d’articles publicats a la premsa i que posteriorment conformen el llibre En defensa pròpia), els llibres de viatges (Dietari d’un peregrí a Terra Santa i Excursions i viatges) que el mostren en la seva vessant excursionista i com excepcional captador de paisatges, i finalment un aplec de rondalles, a més de discursos, epistolari, una obra de teatre i traduccions, algunes de les quals es van publicar pòstumament.

Jacint Verdaguer, tot i la seva extraordinària prosa, va indicar Toma M. Porta, és més reconegut com a poeta. L’obra poètica de Verdaguer es pot dividir en tres temàtiques:

Èpica:  El punt àlgid de la seva obra, de factura romàntica, i per la qual és més reconegut: “L’Atlàntida” i “El Canigó”, poesia amb la qual es marca la fita d’omplir el buit de poesia èpica a la literatura catalana i ho fa amb eminència.

Religiosa: voldria ser un poeta místic i atansar-se a San Juan de la Cruz, però el tremp poètic de Verdaguer és molt diferent. En el llibre “Idil·lis i cants místics” trobem més aviat recreació de la poesia popular que no pas estrictament uns poemes d’un misticisme teològicament dens. Porta va assenyalar que Verdaguer era un poeta molt terrenal i, per tant, poc dotat per a la mística. Malgrat això, la difusió que han aconseguit els seus poemes religiosos és extraordinària, molts es consideren gairebé cançons populars.

Patriòtica: manifesta l’amor i l’orgull per la catalanitat en els seus diversos aspectes, lloa les belleses de la terra i les tradicions del país. El poema “L’emigrant” potser seria l’exemple més conegut, inclòs en el llibre “Pàtria”.

Porta va destacar, en general,  tres aspectes de l’obra poètica de Verdaguer:

Una gran ambició literària (L’Atlàntida i el Canigó potser són les dues obres més ambicioses de la literatura catalana).

Una impecable perfecció formal ( Narcís Garolera, un dels millors estudiosos del poeta, diu que en tota l’obra de Verdaguer no hi ha ni un sol vers mal fet).

I finalment una voluntat de ser el poeta nacional de Catalunya (i, per tant, d’esdevenir un poeta popular).

Finalment Tomàs M. Porta va parlar de L’Atlàntida, poema èpic, però descrit amb molt d’encert com un poema geològic perquè les forces de la natura retronen en uns versos terribles, que semblen més infernals que els de Dant. Narra les aventures d’Heracles a la península ibèrica, l’esfondrament del continent dels atlants, la creació de la mar Mediterrània, l’Espanya naixent i el descobriment d’Amèrica per Cristòfol Colom. Amb l’Atlàntida Verdaguer guanyà els Jocs Florals en els àmbits de fe, pàtria i amor i esdevingué Mestre en Gai Saber. Per una altra banda, l’obra fou font d’inspiració per a Antoni Gaudí i Manuel de Falla.

Porta va llegir fragments dels Cants III i IV, en què s’expliquen com Déu s’enutja amb els atlants i el càstig que reben.

En Xavier Sierra, per la seva part, va introduir la xerrada remarcant la importància de Verdaguer com la gran figura de la poesia romàntica catalana del s. XIX. Assenyala que viu en l’etapa de la consolidació de la Renaixença, i que triomfa juntament amb Àngel Guimerà als Jocs Florals de l’any 1877. Com és sabuda, la gran transcendència en l’àmbit de la llengua rau en què Verdaguer es considera el creador de la llengua catalana literària. El poeta empra nombrosos vocables i expressions populars, el seu llenguatge literari és de gran riquesa lèxica i aporta nombrosos elements cultes (elements mitològics). Amb aquest bagatge construeix els grans poemes èpics catalans i eleva la llengua catalana a un idioma de cultura.

“Verdaguer va agafar una llengua conservada maquinalment per la pagesia com qui agafa un fang informe i la va convertir en un mitjà d’expressió culte…” (Josep Pla, 1918)

En la temàtica de les obres de Verdaguer sobresurt la incorporació d’elements del folklore i llegendes populars, elements cultes i històrics (lectures d’autors clàssics), una gran imaginació i la mentalitat Romàntica: al·lusió a la natura i exaltació de la sensibilitat individual. Això, juntament amb les directrius ideològiques, el patriotisme (catalanisme conservador), i la fe religiosa de Jacint Verdaguer, conformen les bases de la seva obra literària. Una obra que li proporcionà grans reconeixements, tal com va apuntar en Sierra: Verdaguer és coronat pel bisbe Morgades (1886) com el Poeta de Catalunya i va ser qualificat per Torras i Bages com a Príncep dels poetes catalans.

En Xavier Sierra va dedicar el temps restant de la xerrada a parlar i recitar fragments representatius del Canigó (1885), que va qualificar d’obra mestra de Jacint Verdaguer, de la Renaixença i de tota la Literatura Catalana.

Breument va parlar de la composició, l’estil, la mètrica i l’argument de l’obra, dedicant una explicació final a l’epíleg del Canigó.

Va argumentar la relació entre el format mètric diferenciat en els dotze cants i l’epíleg que componen l’obra, i la temàtica narrativa, ja sigui guerrera, fantàstica i religiosa, de cadascun dels cants. Així, Verdaguer empra formes de la poesia popular autòctona com el romanç popular i les corrandes, formes de la tradició medieval com la cançó de gesta i el romanç heroic  i finalment l’estrofa mistralenca, l’octava i les estrofes de cinc versos pròpies de l’èpica culta.

L’argument, explícit en el subtítol de l’obra: “Llegenda pirenaica del temps de la Reconquista el va desenvolupar breument a partir d’aquesta síntesi:

  • Història de guerrers protagonitzada pels comtes de Cerdanya i de Besalú.
  • Història d’amor entre Gentil, fill del comte de Besalú, i Griselda, una pastora.
  • Història màgica: el món de les fades amb la reina Flordeneu, i les seves llegendes.
  • Història religiosa: l’abat Oliba, que profetitza el naixement de la nació catalana.

En quant a la tècnica narrativa de l’obra va insistir en la combinació d’èpica i lírica i en la documentació tant geogràfica (recorregut i coneixement dels Pirineus), com històrica, del folklore i les llegendes de la zona on es desenvolupa la narració.

 Cant I (fragment)

 Amb son germà, lo comte de Cerdanya,
com àliga que a l’àliga acompanya,
davalla Tallaferro de Canigó un matí;
ve amb son fill de caçar en la boscúria,
quan al sentir-hi mística cantúria
se n’entra a l’ermitatge devot de Sant Martí.

Lo sant, des del cavall, vestit de malla,
encès d’amor, d’un colp d’espasa talla,
per abrigar a un pobre, son rivetat mantell;
Gentil, l’aligó tendre, sa armadura
contempla, i, amb coratge que no dura:
–Mon pare –diu–, voldria ser cavaller com ell.  //

No he feta amb vós contra Almansor la guerra?
M’ha vist l’espatlla l’enemic? La terra
no reguí jo amb sang meva i amb sang de sarraïns?
Per què l’elm i l’escut que a tants donàreu,
a mi, a mi sol, fill vostre, me’l negàreu?
No infanten ja les mares guerrers i paladins?

–Fill, hereu de ma glòria i mon llinatge,
ta petició m’agrada i ton llenguatge;
demana si a ton oncle li plauen com a mi.
–És hora tanmateix –diu l’altre comte–,
puix no és ja cavaller, que en sia prompte;
que vetlle anit les armes, jo l’en faré al matí.–

 Cant I (fragment) 

LO RAM SANTJOANENC

Lo dia de Sant Joan
n’és dia de festa grossa;
les nines del Pirineu
posen un ram a la porta,
d’ençà que una n’hi hagué
d’ulls blavencs i cella rossa,
tenia una estrella al front
i a cada galta una rosa.
Un fallaire li ha caigut
a l’ull, malhaja la brossa!;
n’apar un esparverot
que fa l’aleta a una tórtora.
Lo matí de Sant Joan
la tortoreta se’n vola,
se’n vola voreta el riu
a cercar ventura bona.

Cant V (fragment)

 Lo comte Tallaferro va com lo vent
volant per les altures del Pirineu.
Tan bon punt ahir vespre deixà l’aplec,
seguiren-lo els fallaires en reguitzell;
són fills d’eixes garrotxes, tots cepadencs,
germans de les alzines i dels avets.
Per la porta forana baixa a Castell,
se’n puja a Merialles i collet Verd;
tot faldejant la serra de Tretzevents,
s’atura a l’ermitatge de sant Guillem.

Sant Guillem s’està dintre, pregant a Déu,
en creu alçats los braços, los ulls al cel.
Trau lo cap a la porta tantost lo sent:
–Oh comte Tallaferro, no us atureu,
que els sarraïns saquegen Elna i Ceret!

Cant VI (fragment)

Muntanyes regalades

 UNA GOJA VOLANT

Jo veig una rosa vera,
una rosa i un clavell;
ditxosa la primavera
que pot fer-se’n un ramell.
Llur test d’or és la muntanya,
quin gerro tan grandiós!

ALTRA GOJA

No volem gaire, companya,
ara que parlen tots dos.
Mira allí la de Mirmanda.
Què farem a l’arribar?

LA GOJA DE MIRMANDA

Voltem lo cim en garlanda
i posem-nos a cantar.

COR DE GOGES, FENT LA SARDANA

Muntanyes regalades
són les de Canigó,
elles tot l’any floreixen,
primavera i tardor.

Sobre l’Epíleg del Canigó, en Sierra va posar de relleu que Verdaguer va afegir a la segona edició del llibre (1901) el poema elegíac Els dos campanars. El poema va ser escrit amb anterioritat al Canigó i havia estat premiat en un concurs de poesia a Perpinyà. El dedicà al bisbe de Perpinyà i Elna, Juli Carsalade du Pont, qui va emprendre la reconstrucció d’ambdós monestirs; el Monestir de Sant Martí del Canigó i el de Sant Miquel de Cuixà i qui va ser enterrat, per voluntat pròpia, a Sant Martí del Canigó.

En aquest poema, que confereix una lectura diferent a tota l’obra, es produeix un salt temporal des dels inicis del segle XI al XIX, un temps contemporani al poeta. Hi ha un diàleg poètic entre els campanars derruïts dels dos monestirs de muntanya (personificació)

Dels romànics altars no en queda rastre.
Del claustre bizantí no en queda res: 
caigueren les imatges d’alabastre 
i s’apaga sa llàntia com un astre 
que en Canigó no s’encendrà mai més.

Com dos gegants d’una llegió sagrada 
sols encara hi ha drets dos campanars: 
són los monjos darrers de l’encontrada, 
que ans de partir, per última vegada, 
contemplen l’enderroc de sos altars.

El poema mostra una reflexió profunda sobre el pas del temps, l’enyor dels monjos, la pèrdua de valors (abandó del monestir) i sobre la fugacitat de les obres humanes. Utilitza contrastos: nit/dia, mort/vida, decadència/ressorgiment, per posar en valor l’eternitat i grandesa de l’obra de Déu: la muntanya. Les primeres estrofes són d’un marcat pessimisme i contrasten amb l’esclat de llum, joia i esperança de l’estrofa final. Com a conclusió aplega els ideals de Pàtria i Fe: tot i que els símbols del cristianisme quedin soterrats sempre quedarà viva l’obra divina: la muntanya, i per extensió tota la Pàtria catalana de la mar al Pirineu.

 Abans de gaire ma deforme ossada
blanquejarà en la vall de Codalet;
lo front me pesa més, i a la vesprada,
quan visita la lluna l’encontrada,
tota s’estranya de trobar-m’hi dret.

Vaig a ajaure’m també; d’eixes altures
tu baixaràs a reposar amb mi,
i ai!, qui llaure les nostres sepultures
no sabrà dir a les edats futures
on foren Sant Miquel i Sant Martí.-

Aixís un vespre els dos cloquers parlaven;
mes, l’endemà al matí, al sortir lo sol,
recomençant los càntics que ells acaben,
los tudons amb l’heurera conversaven,
amb l’estrella del dia el rossinyol.

Somrigué la muntanya engallardida
com si estrenàs son verdejant mantell;
mostrà’s com núvia de joiells guarnida,
i de ses mil congestes la florida
blanca esbandí com taronger novell.

Lo que un segle bastí, l’altre ho aterra,
mes resta sempre el monument de Déu;
i la tempesta, el torb, l’odi i la guerra
al Canigó no el tiraran a terra,
no esbrancaran l’altívol Pirineu

Us transcrivim una selecció dels poemes que varen ser llegits pels membres del grup:

Cançó del raier

Só fill del Noguera,
dins un rai nasquí;
ma esposa és raiera,
raier vull morir.

El bon temps del fadrinatge
el passí fent de cuer,
mes com tinc seny i coratge
prompte em feren davanter.
D’eix cavall de la riera
prenc la brida barroera,
i als torrents i a la ribera
vaig dient: ‘Pas al raier!’

Des del marge el rai cordejo
si li costa de passar,
pels congostos barranquejo
com serpent pel pedregar.
Quan per una ensopegada
s’esdevé una embarrassada,
dono al rai una girada
que el fustam torna a aviar.

De cinc trams els rais avio
de la Pobla a Balaguer,
els empenyo i els arrio
com sa rua el traginer.
Tot sovint el rai s’apunta;
quin treball si es desconjunta,
trabucant aquell que el munta
com cavall al cavaller!

Un matí la gent d’Esterri
m’alça el coure tot cridant,
que m’enduia cap a Gerri
el feixuc Mall de Rol•lan.
Jo, veient que al meu darrera
la vall tota s’esparvera,
part damunt de la ribera
el llancí del rai estant.

De les bigues que he enraiades,
se’n farien galions,
galions per les armades
de deu regnes i nacions;
pins i faigs duc cada dia,
d’avetars no en deixaria,
fins i tot enraiaria
les muntanyes a crostons.

Tot baixant rais a la plana,
cinquanta anys hi he baixat,
que és un rai la vida humana,
en té deu cada tramat;
i davalla fugitiva
rodolant de riba en riba
fins que al mar sens vora arriba
de la fonda eternitat.

Pàtria, 1888

L’emigrant

Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d’enyorança es mor.

I
Hermosa vall, bressol de ma infantesa,
blanc Pirineu
marges i rius, ermita al cel suspesa,
per sempre adéu!
Arpes del bosc, pinsans i caderneres,
cantau, cantau,
Jo dic plorant a boscos i riberes:
adéu-siau!

II
On trobaré tos sanitosos climes,
ton cel daurat?
Mes, ai, mes ai! on trobaré tes cimes,
bell Montserrat?
Enlloc veuré, ciutat de Barcelona,
ta hermosa Seu,
ni eixos turons, joiells de la corona
que et posà Déu.

III

Adéu, germans; adéu-siau, mon pare,
no us veuré més!
Oh!, si al fossar on jau ma dolça mare,
jo el llit tingués!
Oh mariners, lo vent que me’n desterra
que em fa sofrir!
Estic malalt, mes ai! torneu-me a terra,
que hi vull morir!

Estic malalt, mes ai! torneu-me a terra,
que hi vull morir!

Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
quan de tu s’allunya
d’enyorança es mor.

Pàtria, 1888

Lo cego d’Alhama

Tot ho ha perdut
lo cego d’Alhama,
son hort sempre verd,
son hort i sa casa,
son pare estimat,
sa mare i germana,
sa esposa i sos fills,
lo niu i niuada,
i ai!, l’enteniment,
finestra de l’ànima.
Tot ho ha perdut,
sinó la guitarra.
Quan pensa en los seus,
amb ella s’abraça,
i ploren tots dos,
i ploren i canten,
com dos cors malalts
de mal d’enyorança.
Ma esposa a on és?
lo cego demana:
– a on són mos fills?,
a on són mos pares?,
me faltaven ulls,
ara tot me falta…
–Ella, gemegant,
respon a ses llàgrimes;
mes en sos gemecs,
lo cego d’Alhama
creu sentir lo plor
d’aquells que tant aima.

Caritat (1885)

La mort de l’escolà

A Montserrat tot plora,
tot plora d’ahir ençà,
que allí a l’Escolania
s’és mort un escolà.
L’Escolania, oh Verge,
n’és vostre colomar:
a aquell qui ahir us cantava,
qui avui no el plorarà?

En caixa blanquinosa,
mirau que hermós que està:
n’apar un lliri d’aigua
que acaben de trencar.
Té el violí a l’esquerra
que solia tocar;
lo violí a l’esquerra,
l’arquet a d’altra mà.

Sos companyons de cobla
lo duen a enterrar.
Lo rossinyol salmeja,
salmeja més enllà;
quan veu l’Escolania
calla per escoltar.
Lo cant de les absoltes
comencen d’entonar;
lo primer vers que entonen
del cel sembla baixar;
lo segon vers que canten
se posen a plorar.
Lo mestre de la cobla
los aconhorta en va;
les fonts ja són rieres
i les rieres, mar.

Oh patges de la Verge,
bé teniu de plorar,
al que millor cantava
venint de soterrar.
Los monjos també ploren;
sols canta un ermità,
sentint cantar los àngels
i amb ells lo nou germà,
aucell d’ales obertes
que cap al cel se’n va.

Mentre ell canta pels aires
lo violí sonà.

Montserrat. Llegendari, cançons, odes (1899)

Virolai

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat Estel:
il·lumineu la catalana terra,
guiau-nos cap al cel.

Amb serra d’or los angelets serraren
eixos turons per fer-vos u palau:
Reina del cel que els serafins baixaren,
dau-nos abric dins vostre mantell blau.

Alba naixent d’estrelles coronada,
Ciutat de Déu que somià David,
a vostres peus la lluna s’és posada,
lo sol sos raig vos dóna per vestit.

Dels catalans sempre sereu Princesa,
dels espanyols Estrella d’Orient;
siau pels bons pilar de fortalesa,
pels pecadors lo port de salvament.

Donau consol a qui la pàtria enyora
sens veure mai los cims de Montserrat;
en terra i mar oïu a qui us implora,
tornau a Déu los cors que l’han deixat.

Mística Font de l’aigua de la vida,
rajau del cel al cor de mon país;
dons i virtuts deixau-li per florida;
feu-ne, si us plau, lo vostre paradís.

Ditxosos ulls, Maria, los que us vegen,
ditxós lo cor que s’obre a vostra llum;
Rosa del cel que els serafins voltegen,
a ma oració donau vostre perfum.

Cedre gentil del Líbano corona,
Arbre d’encens, Palmera de Sion,
lo fruit sagrat que vostra amor nos dóna
és Jesucrist, lo Redemptor del món.

Amb vostre nom comença nostra història
i és Montserrat lo nostre Sinaí:
sien per tots l’escala de la Glòria
eixos penyals coberts de romaní.

Rosa d’abril, Morena de la serra,
de Montserrat Estel:
il·lumineu la catalana terra,
guiau-nos cap al cel.

Montserrat. Llegendari, cançons, odes (1899)

Del llibre Al cel es van llegir tres poemes i es va assenyalar que que el llibre es va publicar el 1905, després de la mort de Verdaguer, bo i que l’autor ja l’havia acabat quan va morir. Forma una unitat amb Flors del Calvari (1896), “germà d’aquelles aspres queixes, i fills d’aquelles penes i dolors”, segons Verdaguer explica en el pròleg del llibre. Segons en Narcís Comadira, “aquests poemes representen el cim més alt de la poesia verdagueriana més personal, no servicial, més moderna.” 

Caminant

Mig segle fa que pel món
vaig, camina que camina,
per escabrós viarany
vora el gran riu de la vida.
Veig anar i veig venir
les ones rodoladisses:
les que vénen duen flors
i alguna fulla marcida,
mes les ones que se’n van
totes s’enduen ruïnes.
De les que em vénen damunt
quina vindrà per les mies?

Una barca va pel riu
d’una riba a l’altra riba;
fa cara de segador
la barquera que la guia.
Qui es deixa embarcar, mai més
torna a sa terra nadiua,
i es desperta a l’altre món
quan ha feta una dormida.
Barquereta del bon Déu,
no em faces la cara trista:
si tanmateix vens per mi,
embarca’m tot de seguida;
lo desterro se’m fa llarg,
cuita a dur-me a l’altra riba,
que mos ullets tenen son
i el caminar m’afadiga.

Al cel, 1905

Anem

Ja hi he navegat prou
per les mars de la terra
de golfos de neguit,
d’onades de tristesa.
Barqueta mia, anem,
anem’s-en, barca meva,
cap a la mar del cel,
avui que està serena.

Ací navego a rem,
allí ho farem a vela,
sens témer los esculls,
sens por de la tempesta.
¡Ai!, en la mar d’ací
taurons hi ha i balenes;
en la d’allí tot són
blanquíssimes nimfees
florides en l’atzur
entre esgranalls d’estrelles.
Enmig de l’esgranall
lo bon Jesús m’espera.
Anem-hi tot seguit;
anem-hi, barca meva.

Al cel, 1905

Amor

Vindran l’estiu i l’hivern,
no se’n veurà cap en terra,
sinó la del meu Amor
que de totes és la reina.

Si giro los ulls al cel
la comparo amb les estelles;
boniques són les que obir,
mes totes les senyoreja,
com lo lliri als galdirons,
com l’avet a les ginestes;
elles duraran mil anys,
la mia amor és eterna.

Al cel, 1905

L’acte el va cloure en Xavier Sierra amb la lectura d’un fragment d’Oda a Barcelona,  poema èpic de Jacint Verdaguer premiat als Jocs Florals de Barcelona (1883).

Avant, ciutat dels Comtes, de riu á riu ja estesa,
avant, fins hont empenga ta nau l’Omnipotent:
t’han presa la corona, la mar no te l’han presa;
del mar ets reyna encara, ton ceptre es lo trident.

La mar, un dia esclava del teu poder, te crida,
com dos portells obrinte Suez y Panamá:
quiscun ab tota una India rienta te convida,
ab l’Assia, les Amèriques, la terra y l’Occeá.

La mar no te l’han presa, ni’l pla, ni la montanya
que s’alsa á tes espatlles per ferte de mantell,
ni eix cel que fora un dia ma tenda de campanya,
ni eix sol que fora un dia faró del meu vaixell;

ni’l geni, aqueixa estrella que’t guía, ni eixes ales,
l’industria y l’art, penyores d’un bell esdevenir,
ni aqueixa dolsa flayre de caritat que exhalas,
ni aqueixa fè… y un poble que creu no pot morir.

Ton cel té encara totes ses flors diamantines;
la pátria té sos hèroes, ses lires los amors:
Clemencia Ysaura encara de roses y englantines
fa cada primavera present als Trobadors.

Lo teu present esplèndit es de nous temps aurora;
tot somiant fulleja lo llibre del passat;
treballa, pensa, lluyta, mes creu, espera y ora.
Qui enfonza ò alsa’ls pobles es Deu, que’ls ha creat.

Pàtria, 1888

Agraïm als nostres convidats, Tomàs M. Porta i Xavier Sierra la magnífica sessió dedicada a Verdaguer que van oferir a un públic que es va mostrar molt interessat durant tot l’acte, amb aportacions enriquidores en el col·loqui que es va entaular. També donem les gràcies molt especialment a l’Aureli Ruiz pel reportatge fotogràfic sense el qual aquesta publicació no tindria la potència gràfica i el valor de record que per a nosaltres té.

Text: Empar Sáez

Jacint Verdaguer. Xerrada a càrrec de Xavier Sierra i Tomàs M. Porta.

El nostre grup de poesia alterna sessions sobre poesia actual amb sessions dedicades a poetes de diferents èpoques, d’aquí i d’arreu. En el proper acte es parlarà de la vida i l’obra de Jacint Verdaguer, el gran poeta català del segle XIX, constructor de la llengua literària catalana moderna.
Comptarem amb la participació d’en Xavier Sierra i Valentí, metge i Llicenciat en Humanitats i en Tomàs Maria Porta i Calsina, advocat i escriptor, qui també conduirà l’acte.
Al final de la sessió es llegirà una selecció de poemes de Jacint Verdaguer.
Hi sou tots convidats!

“Manuel de Pedrolo, que també va ser poeta.” Conferència d’Anna Maria Villalonga

El passat vint-i-nou de maig vàrem tenir el goig de descobrir una faceta molt poc coneguda del gran escriptor Manuel de Pedrolo: la seva vessant de poeta. Enguany se celebra el centenari del seu naixement i, amb motiu de l’Any Pedrolo, vàrem comptar amb la presència de la seva comissària, l’amiga i escriptora Anna Maria Villalonga.

Professora de la Universitat de Barcelona i filòloga, l’Anna Maria Villalonga és una gran treballadora de la novel·la negra, és també crítica literària i cinematogràfica. Ha guanyat el premi València Negra 2015, ha coordinat les antologies Elles també maten (Barcelona, Ed. Llibres del Delicte, 2014), Noves dames del crim (Ed. Llibres del Delicte, 2015), i és autora dels llibres Teatre català inèdit del segle XVIII. Examen d’un mestre sabater (Ed. Reial Acadèmia de les Bones Lletres, 2010), Les veus del crim (Ed. Alrevés, 2013), La dona de gris (Ed. Llibres del Delicte, 2014), El somriure de Darwin (Ed. Llibres del Delicte, 2016) i Contes per a les nits de lluna plena (Ed. Apostroph, 2018. Així mateix, té l’autoria i manté els blogs “El racó de l’Anna”, “A l’ombra del crim” i “El fil d’Ariadna”.

Vilallonga va començar destacant la voluntat de Pedrolo d’abraçar tots els gèneres literaris, de copsar la totalitat, malgrat que va sobresortir per damunt de tot en el gènere novel·lístic. Va escriure més de cent vint obres entre narrativa, teatre, assaig, articles, traduccions…, però la seva vessant de poeta va ser i encara és molt desconeguda, malgrat escriure setze poemaris.

Pedrolo tenia molt clara la visió de servei al país, posseïa una consciencia nacional de pedra picada i aquesta voluntat de servei la va exercir fins a els darrers moments. Era conscient que vivia en un país on no existia una normalitat democràtica i el fet d’escriure, fos en el gènere que fos, restava emmarcat dins d’aquesta direcció. En una altre nació, normalitzada, és possible que Pedrolo hagués escrit sobre unes temàtiques diferents. D’altra banda, la seva consciencia nacional i el fet que no participés en les capelletes literàries i intel·lectuals de l’època, van dificultar molt els seus inicis.

Una altra dificultat fou el decalatge entre l’escriptura de les obres i la seva publicació. Per motius polítics, principalment, moltes de les obres foren publicades moltes dècades després de la creació. I amb la poesia va ocórrer el mateix. La censura el tenia collat perquè Pedrolo era insubornable, absolutament honest en les seves accions i no va afluixar mai en el seu ideari. Creia, sobretot, en la llibertat. Marxista, ateu, filòsof, era un gran defensor de la igualtat de les persones dins el reconeixement de d’internacionalisme.

Un darrer fet que el va perjudicar fou, paradoxalment, l’èxit de la seva novel·la Mecanoscrit del segon origen. Aquesta obra ha amagat durant molts anys la resta de la seva producció, malgrat que no sigui la seva novel·la més important.

Els tentacles, escrit el 1945, fou el seu primer poemari, que no es va publicar fins el 1996 dins de la poesia completa. El segon, Ésser en el món, escrit el 1948, es va publicar, finançat pel seu pare, i es van vendre vuitanta exemplars. Després vindrien Ésser per a la mort (1949), i Documents (1950), que no es van publicar fins anys més tard. Simplement sobre la terra, escrit el 1950, es va publicar el 1983 i se’n van vendre uns 250 exemplars. Donada aquesta minsa difusió, contrària a la que Pedrolo desitjava, és possible que pensés que per aquest camí no arribaria on volia.

El següent poemari va ser Dimensions mentals (1951). Reixes a través, Roba bruta, He provat un gest amarg, Visat de trànsit, Sonda del temps, Esberla del silenci i Veus sense contacte, del 1951 al 1959, no van veure la llum fins a la publicació de les obres completes, el 1996. Però, tanmateix, del llibre de poemes  Arreu on valguin les paraules, els homes, publicat el 1966 se’n van vendre uns 1500 exemplars. “Addenda” i  “Us convida a l’acte” van concloure la seva obra poètica l’any 2000.

Pedrolo era un home existencialista i aquest existencialisme no l’abandonarà mai. En la primera etapa de la seva obra poètica la mort hi és molt present; d’aquí els títols de moltes de les seves obres (Ésser en el món, Ésser per la mort, per exemple) Què fem aquí, què podem fer, com podem tirar endavant, es pregunta Pedrolo. La segona etapa poètica és la militant. És una poesia més realista, impregnada de lluita política, combativa. I la darrera etapa de la poesia pedroliana és l’experimentalisme; treballa el textualisme, experimenta amb el llenguatge, s’emmiralla clarament en la poesia simbolista, en el sentit de vincular poesia i coneixement.

Pedrolo no creu en la mètrica ni en la rima, no escriu poemes caracteritzats pel lirisme, és una poesia, la seva, molt indagatòria, realista. Utilitza la poesia com una eina de transformació. Ens diu que si la poesia no ens sacseja, si no ens commou, no serveix de res. Pedrolo era l’antibanalitat, defugia la trivialitat, utilitzava el llenguatge per dir coses importants. La seva veu es manté fora del poema per explicar una realitat en clau poètica. Escriu per emocionar sense caure en el sentimentalisme, roman en la distància, genera una imatge de modernitat.

Manuel de Pedrolo no deixarà mai d’escriure poesia. Continuarà investigant i així és com arriba finalment a la poesia visual, tipus Brossa, la seva darrera etapa poètica, on utilitzava tot tipus de materials com, per exemple, fulletons d’actes on era convidat.

En resum, Pedrolo utilitza el llenguatge poètic per explorar-se a si mateix i per explorar el món, fent-ho des de la distància; mai no cau en l’ensucrament, s’insereix en el simbolisme i el realisme, militant, combatiu i de lluita per la llibertat.

A continuació, els membres de Reversos vàrem recitar poemes de Manuel de Pedrolo, alguns dels quals els trobareu a continuació.

Agraïm de tot cor la xerrada d’Anna Maria Villalonga, el seu coneixement i la transmissió de la seva vitalitat, personal i literària. Moltes gràcies, Anna!

Aleix de Ferrater

La nit que puja com un tall,
la sents?
la grapa que ens despulla
o ens captura, presentment
manyaga encara i riallera,
confusa i colpida però
d’aquest intent d’asimetria
on troben conhort els vivents;
eixa pedrera on, poderosa,
s’engreixa i tiba lentament
la massa destructora i muda,
aquest raïm d’humanitat
on els sanglots ja no fermenten
i, nus, els dies són caiguts,
o enduts com veles estripades…

La  nit,  la  nit!
El llop famèlic
que ja ens conquista des de dins
i ens organitza o ens enarta
entre cèlics enlleïments;
l’afrau rumbosa de petjades
que ens insinua el seu encís
o ens l’imposa, i ens priva, geni,
d’aquest desordre on malversem
els dons insolents on som vida
o presa que el vespre s’enduu.

O llorda i severa substància,
sóc odi de tu i sóc amor,
aquest esquinç on la matèria
s’assassina inconscientment,
o s’endureix per a enganyar-te,
estafa eternal que em commou,
en la qual cerco ma venjança
de carn així retuda en va
i desesperada…

Sóc home,
l’infant crescut i defraudat,
sense joguines ni carícies,
i aquest món orb al meu entorn,
agombolat per la nit densa,
la sents?
que puja com un tall.

Ésser en el món (Poemes, 1948) 

No sé què em posseeix

No hi ha res, ni cap lloc on anar:
tot allò que el sol em prometia
es passeja per mudes artèries,
flameja poc, només algun cop
pertorba els castells del meu silenci;
llavors neix un vers, no sé què neix
ni com s’ho fa: parlo lliurement
de coses ignorades, de coses
que els meus dits no sabrien guardar.

Reixes a través (Poemes 1944-1952) 

Ací l’amor
és la substància
bella i perenne,
cega i final,
òrbita antiga
que ens commovia
en el cant; és
com la veu lenta
que reposa
d’un afany àvid
i poc segur,
d’un foll combat
sense victòria;
és com el llavi
tendre i proper
que els besos fuig,
com la ditada
que el tacte evita,
com el somriure
geniva endins
quan algú, dona
o infant, ens mira.

***

Ací l’amor,
dens i profund,
oblida els noms:
només la terra,
ara per sempre,
té gust de terra
per tothom.

Veus sense contacte (Poemes, 1959) 

 

 

Fotografies: Aureli Ruiz

 

“Manuel de Pedrolo, que també va ser poeta.” Conferència d’Anna Maria Villalonga

Enguany commemorem el centenari del naixement de Manuel de Pedrolo i Sánchez de Molina (l’Aranyó, Segarra, 1918 – Barcelona, 1990), un dels escriptors més prolífics i polièdrics de la literatura catalana. El nostre grup, per celebrar aquesta efemèride, ha volgut dedicar una sessió a la poesia de Pedrolo.

El proper dimarts 29 de maig descobrirem, sota el guiatge de la comissària de l’Any Manuel de Pedrolo, Anna Maria Villalonga, la vessant literària més desconeguda de Pedrolo; la poesia, que inclou també poesia visual.

He escollit aquest camí quan podia haver fet com la majoria d’homes: limitar-me. Penso, doncs, en unes reixes a través de les quals el cel és blau i immens. I això és cert encara que siguin, també, certes les reixes.

Manuel de Pedrolo, Reixes a través (Poemes 1944-1952) (Dins: Manuel de Pedrolo. Obra poètica completa, Pagès editors, 1996)

Hi sou tots convidats!

Pasolini, poeta de les cendres. Xerrada de Josep Maria Lluró

El passat 17 d’abril vàrem tenir el plaer de comptar amb Josep Maria Lluró, expert en la figura de Pasolini, qui ens va oferir una xerrada sobre la poesia d’un dels grans artistes i intel·lectuals del segle XX.

La conferència de Lluró va ser brillant, com la que vaig tenir ocasió de gaudir fa uns mesos, durant la Setmana de la Poesia, Rauxa, a Terrassa. Ha sigut un veritable honor tenir-lo com a convidat del grup Reversos i li volem tornar a agrair la seva interessant, profunda i sàvia exposició.

Pier Paolo Pasolini, escriptor brillant, compromès i polifacètic (va conrear diferents gèneres literaris, com poesia, teatre, narrativa i assaig), però possiblement és més conegut com a director de cinema. Pasolini entenia la poesia com un bé suprem, el darrer refugi, com una de les expressions artístiques, junt amb el teatre, menys consumibles. Lluró ens va donar les claus per aprofundir i entendre la seva obra poètica, per trobar la poesia no només en els seus llibres de poemes, sinó en les altres manifestacions artístiques que va desenvolupar Pasolini i en la seva intensa vida.

Josep Maria Lluró ens va parlar de les grans ferides del poeta, del context social i polític en què va viure, dels seus referents, els inicis, els poemes en Friülà, la singularitat de la seva poesia… Una exposició deliciosa que va incloure la lectura comentada del poema “El ploriqueig del qual parlava Marx” del llibre Transumanar e Organizzar  (1971) en una traducció de Josep Ballester i Enric Salom que apareix a l’antologia El Plany de l’excavadora (Bromera, 2001).

Una breu presentació del nostre convidat:

Josep Maria Lluró és professor i director de l’Escola Montagut de Vilafranca del Penedès. Llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Geografia i Història, per  la Universitat Autònoma de Barcelona i Doctor en Humanitats per la UPF amb la tesi: Pasolini en Context. Trauma, memòria, identitat i història cultural a la Itàlia de postguerra (2016). Ha publicat articles pedagògics, articles d’anàlisi de la relació de la literatura en els desenvolupaments històrics de les societats, i estudis sobre poetes contemporanis, a banda de Pier Paolo Pasolini; Quaderns de Versàlia, IV), ha fet estudis sobre Miquel Bauçà, Albert Roig, Andreu Vidal…. Ha traduït l’escriptora francesa Louise L. Lambrichs, ha coordinat el llibre Història, memòria i testimoniatge. Un llegat per a Europa (Lleonard Muntaner, 2011) i ha col·laborat en el volum col·lectiu coordinat per Arnau Pons, Escriure després. Formes de racisme refinat, banalització erudita d’Auschwitz (Lleonard Muntaner Editor, 2012).

Dansa de Narcís

Jo sóc negre d’amor,
ni noi ni rossinyol,
sencer com una flor
desitjo sense desig.
M’alço entre les violetes
mentre es va fent clar,
cantant una cançó oblidada
a la nit sempre idèntica.
M’he cridat: «Narcís!»
i un esperit amb el meu rostre
enfosquia l’herba
amb la claror dels seus rínxols.

[De Suite furlana, 1944-49. Versió de Ramon Carreté Parera]

Dansa di Narcis

Jo i soj neri di amòur
né frut né rosignòul
dut intèir coma un flòur
i brami sensa sen.

Soj levat ienfra li violis
intant ch’a sclariva,
ciantànt un ciant dismintiàt
ta la not vualiva.
Mi soj dit: «Narcìs!»
e un spirt cu’l me vis
al scuriva la erba
cu’l clar dai so ris.

A la meva nació

Ni poble àrab, ni poble balcànic, ni poble antic,
sinó nació vivent, nació europea:
i què ets? Terra de nens, famolencs, corruptes,
governants doblegats als terratinents, governadors
reaccionaris, picaplets untats de brillantina i amb peus bruts,
funcionaris liberals tan carronyes com els beats,
una caserna, un seminari, una platja, un bordell.
Milions de petits burgesos com milions de porcs
pasturen donant-se empentes sota edificis indemnes,
entre cases colonials escrostonades com esglésies.
Precisament perquè has existit, ara no existeixes,
precisament perquè fores conscient, ets inconscient.
I tan sols perquè ets catòlica no pots pensar
que és el teu mal tot el mal: culpa de cada mal.
Enfonsa’t en aquest formós mar teu, allibera el món.

Pier Paolo Pasolini, La religión de mi tiempo, 1961
(Traducció al castellà: Olvido García Valdés)
Traducció al català: Empar Sáez

AL PRÍNCEP

Si torna el sol, cap al tard,
si la nit té un sabor de nits futures,
si una vesprada de pluja sembla tornar
de temps massa estimats i mai no tinguts del tot,
no sóc més feliç ni en gaudir-los ni en patir-los,
no sent davant de mi tota la vida…
Per a ser poetes, cal tenir molt de temps:
hores i hores de solitud és l’única manera
perquè es forme alguna cosa, que és força, abandó,
vici, llibertat, per a donar estil al caos.
Jo, ara, tinc poc de temps: per culpa de la mort
que ve abans, en l’ocàs de la juventut.
Però per culpa també d’aquest nostre món humà
que lleva el pa als pobres, i als poetes la pau.

Pier Paolo Pasolini, La religione del mio tempo (dins El plany de l’excavadora. Antologia.Traducció de Josep Ballester i Enric Salom)

AL PRINCIPE

Se torna il sole, se discende la sera
se la notte ha un sapore di notti future
se un pomeriggio di pioggia sembra tornare
da tempi troppo amati e mai avuti del tutto,
io non sono più felice, né di goderne né di soffrirne:
non sento più, davanti a me, tutta la vita…
Per essere poeti, bisogna avere molto tempo:
ore e ore di solitudine sono il solo modo
perchè si formi qualcosa, che è forza, abbandono,
vizio, libertà, per dare stile al caos.
Io tempo ormai ne ho poco: per colpa della morte
che viene avanti, al tramonto della gioventù.
Ma per colpa anche di questo nostro mondo umano,
che ai poveri toglie il pane, ai poeti la pace.

Pier Paolo Pasolini, La religione del mio tempo,1961

A la bandera roja

Per a qui sols coneix el teu color, bandera roja,
has d’existir de debò perquè ell existeixi;
qui era cobert de crostes i cobert de llagues,
el jornaler es converteix en captaire;
el napolità en calabrès, el calabrès en africà,
l’analfabet en búfal o bé en gos.
Qui amb prou feines coneixia el teu color, bandera roja,
ara ja no et coneix, ja ni de vista;
tu, que et glories ja de tants èxits burgesos i obrers,
torna’t de nou parrac, i que et brandi el més pobre.

La religione del mio tempo, 1961 (Versió de Ramon Carreté Parera)

Alla bandiera rossa

Per chi conosce solo il tuo colore, bandiera rossa,
tu devi realmente esistere, perché lui esista:
chi era coperto di croste è coperto di piaghe,
il bracciante diventa mendicante,
il napoletano calabrese, il calabrese africano,
l’analfabeta una bufala o un cane.
Chi conosceva appena il tuo colore, bandiera rossa,
sta per non conoscerti più, neanche coi sensi:
tu che già vanti tante glorie borghesi e operaie,
ridiventa straccio, e il più povero ti sventoli.

Pier Paolo Pasolini, La religione del mio tempo,1961

Súplica a la meva mare

És difícil de dir amb paraules de fill
això a qui en el cor tan poc m’assemblo.

Tu ets l’única al món que sap, del meu, de cor,
allò que sempre ha estat, més que cap altre amor.

Per això t’he de dir el que fa por conèixer:
dins de la teva gràcia hi neix la meva angoixa.

Ets insubstituïble. Per això és condemnada
a tanta solitud la vida que m’has dada.

I no vull estar sol. Tinc fam mai sadollada
d’amor, d’aquell amor de cossos sense l’ànima.

Que l’ànima és en tu, ets tu, i tu
ets la mare i el teu amor m’és una esclavitud:

he passat la infantesa esclau d’aquest sentir
tan alt, irremeiable, d’un immens compromís.

Era l’únic sistema de sentir-me implicat
dins de la vida, l’única forma: ja s’ha acabat.

Sobrevivim: en la confusió
d’una vida represa fora de la raó.

Ah, sisplau, t’ho suplico: no et vulguis pas morir.
Sóc aquí, sol, amb tu, en un futur abril…

Poesia en forma de rosa, 1964  (Traducció: Narcís Comadira – Quaderns de Versàlia, VI)

Pere II

(…)

Dimecres, 6 de març

…però quan, a altes hores de la nit, des dels nous somnis
dominats per una Autoritat amb l’esguard
d’ocell heràldic, torne a casa, què passa
en la casa que la nit fa més remota
en la seua humilitat, als fastos dolorosos de la poesia?
Un sospir, que es repeteix, seguit d’un lament.
No és l’aixeta de la pica, o una canonada
en alguna mítica estança buida, no és la grava
del jardí de la clínica, en el cor de la nit.
És ella, que no té son, i en el fons
de la seua vellesa d’ocellet que no emigra,
que el veus sempre al teu costat, en la foscor dels hiverns,
ha trobat per lamentar-se una veu que quasi ni és humana,
que a penes reconec, i que ni ella reconeixeria,
laments que ja existien al món, i fets seus
en la seva solitud de mare d’un fill sense fills.

Poesia en forma de rosa, 1964 (dins El plany de l’excavadora. Antologia.Traducció de Josep Ballester i Enric Salom)

COMUNICAT A L’ANSA (UN GOS)

Ai, gos, aturat a la vorera de la via Prenestina
que mira aquí i allà abans de travessar el carrer.
Mai no es queixa de res: ho accepta tot.
Mai no ha de defensar cap dignitat, a causa de la seva bondat.
Vet aquí la meva conclusió:
la resignació no té res a envejar a l’heroisme.

Transhumanar i organitzar, 1971 (Dins El plany de l’excavadora. Antologia.Traducció de Josep Ballester i Enric Salom)

La Itàlia feixista

La veu de Dante ressona en aules desesperades
Pobres homes eren els encarregats d’ensenyar
com ser herois, al gimnàs; ningú s’ho creia
Després les places s’omplien d’aquests incrèduls
n’hi havia prou amb dues astes, l’empostissat
roba ordinària pintada de vermell
de blanc i de verd; i de negre; n’hi havia prou
amb pocs símbols tronats, àligues i feixos de fusta o d’estany;
cap espectacle va ser mai tan econòmic
com una desfilada d’aquells temps
Els vells i els joves de comú acord
desitjaven grandiositat i grandesa;
milers de nois desfilaven,
alguns d’ells “escollits”, els altres simple tropa;
com una estasi perduda enmig dels segles
aquells matins de maig o de ple estiu
el món rural entorn
Itàlia era com una pobra illa enmig de les nacions
l’agricultura anava de baixa
i els camps amb poc gra eren un oceà immens
on cantaven tords, aloses, els atònits ocells del sol
Les concentracions es dispersaven a les llotges queia la brisa
i tot era veritat,
les banderes continuaven onejant
al vent que no les reconeixia.

Versos 1972 – 74 (Dins Quaderns de Versàlia, VI. Traducció de Narcís Comadira)

Molt agraïts, Josep Maria, va ser un plaer immens!

Text: Empar Sáez

Fotografies: Aureli Ruiz

Pasolini, poeta de les cendres. Xerrada de Josep Maria Lluró.

El dimarts 17 d’abril dedicarem la vetllada a la poesia de Pier Paolo Pasolini, un dels artistes i intel·lectuals més destacats del segle XX.

Per a això comptarem amb la col·laboració de Josep Maria Lluró, expert en la poètica pasoliana, qui impartirà la conferència Pasolini, poeta de les cendres.

Lluró ens aproximarà a l’obra poètica de Pasolini, i a la poesia que trobem en altres manifestacions artístiques de l’escriptor i director de cinema i en la seva pròpia vida.

“La poesia no es consumeix (…). Hom pot llegir milers de cops un llibre de poemes i no consumir-lo. La consumició la pateix el llibre i l’edició, però no pas la poesia (…) que és inconsumible en el més profund, mes jo també vull que sigui el menys consumible possible exteriorment.”

Nueva York. Pier Paolo Pasolini (Errata naturae editores, 2011)

Us hi esperem, no hi falteu!

 

Homenatge a Miguel Hernández

El passat 26 de setembre vàrem retre homenatge a Miguel Hernández amb motiu del 75 aniversari de la seva mort. El nostre convidat, Agustín de Andrés, ens en va parlar amb escreix del poeta i de l’home. L’entusiasme i el gran coneixement que Agustín de Andrés va deixar palès en la seva xerrada va captivar els assistents.

Us deixem un bon grapat de fotografies fetes per Aureli Ruiz i la crònica d’aquesta vetllada de poesia.

Dimarts, 26 de setembre, el grup poètic Reversos va dedicar la sessió al poeta Miguel Hernández, en el 75 aniversari de la seva mort, sumant-se d’aquesta manera, als homenatges que se li han fet a molts indrets de l’estat. Homenatges ben merescuts, tant per la vàlua de la seva obra com per la coherència que va demostrar en la lluita per les llibertats.

Per a l’acte vàrem comptar amb la col·laboració d’ Agustín de Andrés Ferrero. Agustín de Andrés, professor i poeta ( ̶ poeta menor con vocación de olvido ̶  com es defineix a si mateix en el seu bloc Rincón poético), escriptor i editor de cinc obres literàries, rapsoda que porta la poesia pels pobles de Castella i Lleó (ell és nascut a Zamora), també ha fet recitals a Madrid, Catalunya, Galícia, i més enllà: a França, escoles d’Anglaterra i Alemanya. Llicenciat en filologia hispànica i diplomat en filologia clàssica, va mostrar-se com un coneixedor entusiasta i erudit de la vida i de la poesia de Miguel Hernández. Va començar la seva dissertació  amb l’audició del poema “Elegía a Ramon Sijé” (dins El rayo que no cesa) recitat pel mateix de Andrés en el bloc poètic esmentat.

De Andrés va desfer alguns dels mites entorn del poeta i va citar com a fonts d’informació la biografia de José Luís Ferris: Miguel Hernández. Pasiones, cárcel y muerte de un poeta (Fundación José Manuel Lara) i El hombre y su poesía, de Juan Cano Ballesta (edit. Cátedra).

Un dels mites, va explicar de Andrés, és el del Miguel Hernández cabrer, autodidacta i pobre. La seva família no era pobre, sinó austera. Ell va haver de deixar d’estudiar per fer de pastor. Però ho va fer als catorze anys, quan molts vailets d’Orihuela havien abandonat  els llibres abans. Es va formar amb moltes hores de lectura i també va assistir a les tertúlies literàries de la ciutat amb el seu amic Ramon Sijé, va precisar el nostre convidat.

De la primera época, a Orihuela, de Andrés va destacar la natura i l’amor com a principals temes. La natura hi apareix, va dir, com una exaltació del paisatge: la llum, l’olor d’azahar, el llimoner. L’amor encotillat en una societat rural, tancada, impregnada de catolicisme, com es pot desprendre del poema dedicat a Josefina Manresa: “Te me mueres de casta y de sencilla”. Molts dels poemes, d’aquesta etapa no van ser publicats fins l’any 1933, dins del llibre Perito en lunas. Hernández hi fa referències a Garcilaso, a San Juan de la Cruz, a Quevedo, així com a la mitologia.

Seguidament, de Andrés, en parlar del canvi que la poesia de Miguel Hernández va experimentar en trasladar-se el poeta a Madrid, el 1930, i posar-se en contacte amb Neruda i amb els poetes de la Generació del 27, ens va aclarir que les relacions amb alguns membres d’aquest grup no sempre van ser fàcils. La majoria d’ells eren universitaris amb una sòlida formació i d‘extracció burgesa que se’l  miraven amb cert recel. Va tenir desavinences amb Lorca i amb Alberti. Mentre que amb Vicente Aleixandre hi va haver una confluència d’inquietuds i d’interessos, raó per la qual  Hernández li va dedicar  el poemari Viento del pueblo.

De Andrés va parlar-nos de Miguel Hernández com un poeta molt proper a la Generació del 27 per l’admiració, la influència i el desig de ser com ells. I pròxim també a la Generació del 36 per la seva poesia clarament de compromís social i de lluita reivindicativa. I va afegir que, en la seva opinió, seria més del 36 quan ja era un poeta fet, transformat.

En els primers anys trenta, l’amistat i l’amor es converteixen en els temes predominants. Escriu El rayo que no cesa que conté molts poemes d’un amor carnal i apassionat dedicats a Maruja Mallo, pintora de Vallecas. Perquè, de Andrés va aclarir que en la vida de Miguel Hernández, a més de la seva esposa, Josefina Manresa, inspiradora i guardiana de la seva obra durant la clandestinitat, hi va haver altres dones que també van influir en la seva producció com l’esmentada Maruja Mallo, més endavant Maria Cegarra, poeta murciana, i Maria Zambrano amb qui va tenir una relació curta, pero intensa.

De Andrés en referir-se al període de la guerra civil, no es va limitar a exposar que Miguel Hernández  va fer una poesia per al poble, clara i directa que és reflex de la seva ideologia revolucionària i les seves preocupacions socials, sinó que ens el va mostrar com algú que va ser coherent amb les seves creences democràtiques i va anar al front a defensar-les. Hernández no concebia, va dir de Andrés, que la intel·lectualitat milités a l’esquerra i fos comunista, però que s’acomodés  i lluités per la República des del despatx sense asumir cap risc. Aquesta és una de les raons per les quals Hernández s’enfrontà amb Alberti.

A aquesta época pertanyen els poemaris Viento del pueblo (1937) i  El hombre acecha (1939), aquest darrer de to més intimista i pessimista per dos fets: la mort del seu primer fill i l’evidència que el bàndol republicà perdria la guerra. La retòrica i les floritures verbals passen a un segon pla per expressar de manera clara el dolor, el patiment i l’angoixa.

En acabar la guerra, no es va exiliar, com ho van fer Alberti i altres companys, va continuar de Andrés, a ell el van deixar sol. I va retornar a Orihuela on un veí el va delatar. Empresonat i condemnat a mort, va escriure Cancionero de Ausencias (1941) dedicat a la seva dona, Josefina Manresa, i al seu segon fill per a qui també va deixar quatre contes amb la dedicatòria “A Manolillo”. El seu llenguatge és senzill i espontani, els versos s’escurcen i els poemes reflecteixen una profunda intensitat sentimental. Morí de tuberculosis i tifus a la presó d’Alacant, el 21 de març de 1942.

Miguel Hernández va ser un poeta i una persona realment excepcional que va demostrar ser coherent amb el seu pensament i amb la seva acció fins al final, va dir, per concloure la seva dissertació, Agustín de Andrés Ferrero.

A continuació, alguns membres de Reversos vàrem recitar una selecció dels poemes de Miguel Hernández. Agustín de Andrés va tancar la sessió amb la lectura d’un fragment de la dedicatòria a Vicente Aleixandre del poemari Viento del Pueblo que transcrivim:

“Vicente: A nosotros, que hemos nacido poetas entre todos los hombres, nos ha hecho poetas la vida junto a todos los hombres. Nosotros venimos brotando del manantial de las guitarras acogidas por el pueblo, y cada poeta que muere, deja en manos de otro, como una herencia, un instrumento que viene rodando des de la eternidad de la nada a nuestro corazón esparcido.

Los poetas somos viento del pueblo: nacemos para pasar soplando a través de sus poros y conducir sus ojos y sus sentimientos hacia las cumbres más hermosas. Hoy, este hoy de pasión, de vida, de muerte, nos empuja de un imponente modo a ti i a mi, a varios, hacia el pueblo. El pueblo espera a los poetas con las orejas y el alma tendidas al pie de cada siglo.”(del pròleg de “Viento del pueblo”)

Agraïm la col·laboració del poeta Agustín de Andrés Ferrero.

Gràcies, Agustín!

Gràcies, Miguel Hernández Gilabert, per la teva obra poética i per la teva grandesa personal.

Moltes gràcies!

Crònica de Marta Teixidó

Fotografies d’Aureli Ruiz

A continuació, reproduim part de la selecció dels poemes llegits pel grup

Elegía a Ramón Sijé

(En Orihuela, su pueblo y el mío, se me ha
muerto como del rayo Ramón Sijé, con quien
tanto quería.)

Yo quiero ser llorando el hortelano
de la tierra que ocupas y estercolas,
compañero del alma, tan temprano.

Alimentando lluvias, caracoles
Y órganos mi dolor sin instrumento,
a las desalentadas amapolas

daré tu corazón por alimento.
Tanto dolor se agrupa en mi costado,
que por doler me duele hasta el aliento.

Un manotazo duro, un golpe helado,
un hachazo invisible y homicida,
un empujón brutal te ha derribado.

No hay extensión más grande que mi herida,
lloro mi desventura y sus conjuntos
y siento más tu muerte que mi vida.

Ando sobre rastrojos de difuntos,
y sin calor de nadie y sin consuelo
voy de mi corazón a mis asuntos.

Temprano levantó la muerte el vuelo,
temprano madrugó la madrugada,
temprano estás rodando por el suelo.

No perdono a la muerte enamorada,
no perdono a la vida desatenta,
no perdono a la tierra ni a la nada.

En mis manos levanto una tormenta
de piedras, rayos y hachas estridentes
sedienta de catástrofe y hambrienta

Quiero escarbar la tierra con los dientes,
quiero apartar la tierra parte
a parte a dentelladas secas y calientes.

Quiero minar la tierra hasta encontrarte
y besarte la noble calavera
y desamordazarte y regresarte

Volverás a mi huerto y a mi higuera:
por los altos andamios de mis flores
pajareará tu alma colmenera

de angelicales ceras y labores.
Volverás al arrullo de las rejas
de los enamorados labradores.

Alegrarás la sombra de mis cejas,
y tu sangre se irá a cada lado
disputando tu novia y las abejas.

Tu corazón, ya terciopelo ajado,
llama a un campo de almendras espumosas
mi avariciosa voz de enamorado.

A las aladas almas de las rosas…
de almendro de nata te requiero,:
que tenemos que hablar de muchas cosas,
compañero del alma, compañero.

(El rayo que no cesa)

Canción Primera

Se ha retirado el campo
al ver abalanzarse
crispadamente al hombre.

¡Qué abismo entre el olivo
y el hombre se descubre!

El animal que canta:
el animal que puede
llorar y echar raíces,
rememoró sus garras.

Garras que revestía
de suavidad y flores,
pero que, al fin, desnuda
en toda su crueldad.

Crepitan en mis manos.
Aparta de ellas, hijo.
Estoy dispuesto a hundirlas,
dispuesto a proyectarlas
sobre tu carne leve.

He regresado al tigre.
Aparta, o te destrozo.

Hoy el amor es muerte,
y el hombre acecha al hombre.

(El hombre acecha)

Canción Última

Pintada, no vacía:
pintada está mi casa
del color de las grandes
pasiones y desgracias.

Regresará del llanto
adonde fue llevada
con su desierta mesa
con su ruinosa cama.

Florecerán los besos
sobre las almohadas.
Y en torno de los cuerpos
elevará la sábana
su intensa enredadera
nocturna, perfumada.

El odio se amortigua
detrás de la ventana.
Será la garra suave.
Dejadme la esperanza.

(El hombre acecha)

Me tiraste un limón y tan amargo

Me tiraste un limón y tan amargo,
con una mano rápida y tan pura,
que no menoscabó su arquitectura
y probé su amargura sin embargo.

Con el golpe amarillo, de un letargo
pasó a una desvelada calentura
mi sangre, que sintió la mordedura
de una punta de seno, duro y largo.

Pero al mirarte y verte la sonrisa
que te produjo el limonado hecho,
a mi torpe malicia tan ajena,

se me durmió la sangre en la camisa,
y se volvió el poroso y áureo pecho
una picuda y deslumbrante pena.

(El silbo vulnerado)

Canción del esposo soldado

He poblado tu vientre de amor y sementera,
he prolongado el eco de sangre a que respondo
y espero sobre el surco como el arado espera:
he llegado hasta el fondo.

Morena de altas torres, alta luz y ojos altos,
esposa de mi piel, gran trago de mi vida,
tus pechos locos crecen hacia mí dando saltos
de cierva concebida.

Ya me parece que eres un cristal delicado,
temo que te me rompas al más leve tropiezo,
y a reforzar tus venas con mi piel de soldado
fuera como el cerezo.

Espejo de mi carne, sustento de mis alas,
te doy vida en la muerte que me dan y no tomo.
Mujer, mujer, te quiero cercado por las balas,
ansiado por el plomo.

Sobre los ataúdes feroces en acecho,
sobre los mismos muertos sin remedio y sin fosa
te quiero, y te quisiera besar con todo el pecho
hasta en el polvo, esposa.

Cuando junto a los campos de combate te piensa
mi frente que no enfría ni aplaca tu figura,
te acercas hacia mí como una boca inmensa
de hambrienta dentadura.

Escríbeme a la lucha, siénteme en la trinchera:
aquí con el fusil tu nombre evoco y fijo,
y defiendo tu vientre de pobre que me espera,
y defiendo tu hijo.

Nacerá nuestro hijo con el puño cerrado
envuelto en un clamor de victoria y guitarras,
y dejaré a tu puerta mi vida de soldado
sin colmillos ni garras.

Es preciso matar para seguir viviendo.
Un día iré a la sombra de tu pelo lejano,
y dormiré en la sábana de almidón y de estruendo
cosida por tu mano.

Tus piernas implacables al parto van derechas,
y tu implacable boca de labios indomables,
y ante mi soledad de explosiones y brechas
recorres un camino de besos implacables.

Para el hijo será la paz que estoy forjando.
Y al fin en un océano de irremediables huesos
tu corazón y el mío naufragarán, quedando
una mujer y un hombre gastados por los besos.

(Viento del pueblo)

El niño yuntero

Carne de yugo, ha nacido
más humillado que bello,
con el cuello perseguido
por el yugo para el cuello.

Nace, como la herramienta,
a los golpes destinado,
de una tierra descontenta
y un insatisfecho arado.

Entre estiércol puro y vivo
de vacas, trae a la vida
un alma color de olivo
vieja ya y encallecida.

Empieza a vivir, y empieza
a morir de punta a punta
levantando la corteza
de su madre con la yunta.

Empieza a sentir, y siente
la vida como una guerra
y a dar fatigosamente
en los huesos de la tierra.

Contar sus años no sabe,
y ya sabe que el sudor
es una corona grave
de sal para el labrador.

Trabaja, y mientras trabaja
masculinamente serio,
se unge de lluvia y se alhaja
de carne de cementerio.

A fuerza de golpes, fuerte,
y a fuerza de sol, bruñido,
con una ambición de muerte
despedaza un pan reñido.

Cada nuevo día es
más raíz, menos criatura,
que escucha bajo sus pies
la voz de la sepultura.

Y como raíz se hunde
en la tierra lentamente
para que la tierra inunde
de paz y panes su frente.

Me duele este niño hambriento
como una grandiosa espina,
y su vivir ceniciento
revuelve mi alma de encina.

Lo veo arar los rastrojos,
y devorar un mendrugo,
y declarar con los ojos
que por qué es carne de yugo.

Me da su arado en el pecho,
y su vida en la garganta,
y sufro viendo el barbecho
tan grande bajo su planta.

¿Quién salvará a este chiquillo
menor que un grano de avena?
¿De dónde saldrá el martillo
verdugo de esta cadena?

Que salga del corazón
de los hombres jornaleros,
que antes de ser hombres son
y han sido niños yunteros.

(Viento del pueblo)

Llegó con tres heridas

Llegó con tres heridas:
la del amor,
la de la muerte,
la de la vida.

Con tres heridas viene:
la de la vida,
la del amor,
la de la muerte.

Con tres heridas yo:
la de la vida,
la de la muerte,
la del amor.

(Cancionero y romancero de ausencias)

Tristes guerras

Tristes guerras
si no es amor la empresa.
Tristes, tristes.

Tristes armas
si no son las palabras.
Tristes, tristes.

Tristes hombres
si no mueren de amores.
Tristes, tristes.

(Cancionero y romancero de ausencias)

Todo era azul

Todo era azul delante de aquellos ojos y era
verde hasta lo entrañable, dorado hasta muy lejos.
Porque el color hallaba su encarnación primera
dentro de aquellos ojos de frágiles reflejos.

Ojos nacientes: luces en una doble esfera.
Todo radiaba en torno como un solar de espejos.
Vivificar las cosas para la primavera
poder fue de unos ojos que nunca han sido viejos.

Se los devoran. ¿Sabes? No soy feliz. No hay goce
como sentir aquella mirada inundadora.
Cuando se me alejaba, me despedí del día.

La claridad brotaba de su directo roce,
pero los devoraron. Y están brotando ahora
penumbras como el pardo rubor de la agonía.

                                  Últimos poemas (1938-1941)

Eterna sombra

Yo que creí que la luz era mía
precipitado en la sombra me veo.
Ascua solar, sideral alegría
ígnea de espuma, de luz, de deseo.

Sangre ligera, redonda, granada:
raudo anhelar sin perfil ni penumbra.
Fuera, la luz en la luz sepultada.
Siento que sólo la sombra me alumbra.

Sólo la sombra. Sin astro. Sin cielo.
Seres. Volúmenes. Cuerpos tangibles
dentro del aire que no tiene vuelo,
dentro del árbol de los imposibles.

Cárdenos ceños, pasiones de luto.
Dientes sedientos de ser colorados.
Oscuridad del rencor absoluto.
Cuerpos lo mismo que pozos cegados.

Falta el espacio. Se ha hundido la risa.
Ya no es posible lanzarse a la altura.
El corazón quiere ser más de prisa
fuerza que ensancha la estrecha negrura.

Carne sin norte que va en oleada
hacia la noche siniestra, baldía.
¿Quién es el rayo de sol que la invada?
Busco. No encuentro ni rastro del día.

Sólo el fulgor de los puños cerrados,
el resplandor de los dientes que acechan.
Dientes y puños de todos los lados.
Más que las manos, los montes se estrechan.

Turbia es la lucha sin sed de mañana.
¡Qué lejanía de opacos latidos!
Soy una cárcel con una ventana
ante una gran soledad de rugidos.

Soy una abierta ventana que escucha.
por donde va tenebrosa la vida.
Pero hay un rayo de sol en la lucha
que siempre deja la sombra vencida.

Últimos poemas (1938-1941)

Fotografies: Aureli Ruiz

Homenatge a Miguel Hernández. Conferència d’Agustín de Andrés

En homenatge a Miguel Hernández

El proper dimarts 26 de setembre el nostre grup retrà homenatge al poeta Miguel Hernández, amb motiu del 75 aniversari de la seva mort, en reconeixement a la seva poesia i la seva lluita per la llibertat, unides i presents fins als tràgics darrers dies de la seva vida. Hernández va morir a la presó d’Alacant, el 28 de març de 1942.

Comptarem amb la col·laboració d‘Agustín de Andrés Ferrero, professor i poeta, llicenciat en Filologia hispànica i diplomat en Filologia clàssica per la Universitat de Barcelona, el qual ens parlarà abastament de Miguel Hernández com a home, poeta i soldat; tot seguit, els membres de Reversos llegirem una selecció dels seus poemes.

Us esperem! No hi falteu.

Los poetas somos viento del pueblo: nacemos para pasar soplados a través de sus poros y conducir sus ojos y sus sentimientos hacia las cumbres más hermosas. Hoy, este hoy de pasión, de vida, de muerte, nos empuja de un imponente modo a ti, a mí, a varios, hacia el pueblo. El pueblo espera a los poetas con la oreja y el alma tendidas al pie de cada siglo. (De la dedicatòria a Vicente Aleixandre en el llibre Viento del pueblo)

***
Vientos del pueblo me llevan,
vientos del pueblo me arrastran,
me esparcen el corazón
y me aventan la garganta.

(Viento del pueblo)

***
Para la libertad sangro, lucho, pervivo.
Para la libertad, mis ojos y mis manos,
como un árbol carnal, generoso y cautivo

(El hombre acecha)