Presentació del llibre “L’excés”, d’Aleix de Ferrater.

El passat 18 de juny, la darrera sessió del grup abans del descans d’estiu la vàrem dedicar a l’últim llibre del poeta Aleix de Ferrater.

Ens congratulem especialment de la publicació de L’excés (Ediciones Oblicuas, 2019) per l’amic Aleix de Ferrater, membre del grup Reversos des dels inicis, ja fa una colla d’anys, estimat i admirat per tots nosaltres.

Un breu apunt bibliogràfic de l’Aleix de Ferrater:

Ha guanyat diversos premis literaris i ha publicat, a banda d’alguns llibres col·lectius, cinc llibres de poesia:

Escoltant la sal (Edicions Jo Escric, 2007; Premi de Poesia Jo Escric 2007)
Arrels d’escuma (Editorial Òmicron, 2008)
Flaix que enlluerna (Editorial Òmicron. 2010)
Absolutament d’ànim (Documenta Balear 2016; XXVIII Premi de Poesia Guillem Colom Ferrà, Vall de Sóller 2015).
L’excés (Ediciones Oblicuas, 2019)

L’excés no podia començar millor: dos epígrafs emmarquen i contextualitzen el tema que unifica l’obra.

Un és del poeta alemany Bertolt Brecht: Què són, ara, unes ciutats, construïdes sense la saviesa del poble? 

I l’altre de Josep pla: Aquest vent de la Rambla té la virtut de convertir el més superficial del nostre organisme en el més profund de la nostra existència. 

Així, d’entrada, ja rebem el primer cop de puny; les Rambles de Josep Pla no són les que coneixem ara. Algunes de les reflexions giren i es desenvolupen al voltant d’aquest afer que ens va deixant un pòsit cru: vivim en ciutats dures, poc habitables, on la desmesura i l’abús despersonalitza les ciutats i de retop ens deshumanitza una mica a tots.

L’Aleix ha fet poesia sobre aquesta gran qüestió; actual (més de la meitat de la població mundial viu a les ciutats – 75% dels europeus) i un problema transcendent (l’entorn i la forma de vida determina l’ésser humà). I ho ha fet amb una poesia que en alguns poemes adquireix cert to narratiu molt suggeridor, evidentment és bona poesia dotada de ritme i profunditat.

En L’excés trobem essencialment la gran estimació que l’autor sent per Barcelona.  Els poemes transiten per nombrosos indrets de la ciutat; l’Aleix n’és un gran coneixedor. La coneix pam a pam, la pràctica totalitat dels seus barris i els canvis que han patit.

Fixeu-vos en el poema “El gran altaveu”: La meva ciutat (i dic la meva perquè la camino)

L’Aleix té la capacitat de copsar i brindar-nos moments de gran humanitat viscuts en diferents espais de la ciutat, reivindica, així, les relacions humanes, l’amabilitat, el gest, la salutació, el contacte físic…, hi trobem abundants noms de persones anònimes, és el seu petit homenatge a totes elles. També hi desfilen carrers, places, edificis, bars, botigues de Barcelona, indrets amb un sentit especial per a l’autor, però tanmateix sense cap ànim d’erudició.

Aquests espais estan associats a un bocí de vida, s’hi invoquen converses, aromes, gustos, colors, records sensuals… De Ferrater empra un llenguatge senzill i proper, però no pas simple; es requereix un bon domini de la llengua, una bona elaboració del poema per aconseguir això.

L’Aleix no obvia tampoc la crítica a una ciutat que es transforma contínuament:

“La Rambla ha deixat dos pams als ramblistes”

“El festival de ciment ha sepultat el verd / sota el gris”, diu a “El gran altaveu”

També, a “La darrera veïna”:

Carrers humits de dilluns al pixum, / carrers d’història que ignoreu la memòria, cada / cop / en feu sentir més fora que dins la meva ciutat.

No defuig la crítica, com hem dit, i tampoc l’enyorança per una ciutat que ja no existeix, però per fortuna evita el dramatisme, els pamflets simples i rebla alguns dels poemes amb uns versos finals que mostren una ironia amable que tant el caracteritza.  

Transcrivim una selecció de poemes de L’excés que es van dir al final de l’acte de presentació del llibre:

Al terrat

El meu carrer no sap encara
per què té dos noms,
tres cases velles sentenciades
i una xemeneia separada
de la seva germana gran.
Només sap que hi ha un teatre,
una orxateria al seu davant
i tres nens jugant a futbol.
Jo visc al segon pis i miro enlaire;
a dalt, al terrat,
rodejada de llençols que espeteguen,
una noia asseguda
vesteix pantalons curts,
amb una llibreta sobre les cames.
Tot el blau la contempla encuriosit
i es demana què escriurà, tan despentinada?

Pere IV

Sempre t’he vist com un carrer del Far West,
amb tornavís, clau anglesa i olor de vernís.
Dibuixo un entrepà sota el xerric
del tramvia imaginari. ¿On és
el verd de la persiana al balcó?
Una botiga ven ratlles de guardapols,
granotes blaves i bates immaculades.
Obriré bé els ulls, no fos cas que un arquitecte
em construís un parc al mig del carrer.
L’obsequi són les portes de la vella Escocesa
i les pessigolles de les formigues amigues,
que coneixen perfectament el caminet
de la masia de romaní, que diu que sí.
El cinema tancat
és l’indret perfecte pel regne dels gats.

Les portes de l’Escocesa

Un cop més, davant vostre i plovent,
em feu tombar el cap i em reclameu
perquè us palpi i us palpo remullades.
Portes velles del temps del tramvia,
de la camisa estesa cap per avall,
dels capvespres de cadira de vímet,
no us sento, no crideu, no hi sou.
Suburbi encara suburbi
en aquest racó de la ciutat,
no amagueu el ranci al fons del darrere,
oh creu de l’església del Sagrat Cor,
del sagrat fetge, de l’estómac consagrat!
A la ciutat disfressada, el 22@
conviu amb el fang a les sabates,
mentre dues formigues s’estimulen
a l’interior de les esquerdes.

La gran llosa

Indret d’espai i desmai,
armat de ciment al costat de la depuradora,
avui no fas pudor de gas,
el garbí l’ha allunyat més enllà del riu.
S’escolta cridòria infantil
sota l’altar de l’ombra fotovoltaica,
al costat de l’escola de circ, vestida
de negre, rumba i ulls de taronja.
Les cames de llimona són l’objectiu
del borinot del torn de migdia,
però la noia se’n va pedalant
pont enllà de llistons tremolosos,
allà on els pescadors somien pescar
la gran sardina del riu.
Al port hi ha un sol restaurant,
la noia de les cames de llimona
menja musclos serenament,
el cambrer vol xerrar, no pot i badalla.
La gran llosa de ciment armat,
antic parapet del Camp de la Bota,
soterra el gran cementiri mut.
No hi ha cap xiprer, ni cap ombra allargada;
només la noia de cames de llimona,
que ha deixat un ram de pensaments blancs
al costat de la bicicleta,
damunt la camisa de l’avi.

L’enterramorts

I ara camino
pels camins del cementiri nou
i m’obro.
Trepitjaré, més endavant,
les fulles del cementiri vell
que em tancarà.
Vetllaré, llavors, una part de mi,
de nosaltres i vosaltres que m’acompanyareu.
Els xiprers seran semblants,
rodejats de noms i dates.
Però l’estómac no pairà el mateix,
vorejant el cementiri nou
o el cementiri vell,
que tancarà les portes massa d’hora
i deixarà dins els seus murs
aquesta ombra allargada.

Esclat al port

Dalt del pont, les mans; sota els peus, tota l’aigua.
Les gavines famèliques dansen,
falta un peix a l’hora del recompte.
Més amunt, la vagoneta salta al buit i no cau,
l’espera una altra torre i un altre fil de color blau.
Però de sobte, l’esclat d’un helicòpter
despentina el port i escampa
el batalló de les gavines. Rendició,
bandera blanca, fugida. A l’aigua,
les restes del tiberi no saben nedar.

La noia del biquini verd

Dalt de l’espigó, un camió aturat
i dos homes fumen asseguts.
Als seus peus, la noia del biquini verd
ja no dorm, s’ha incorporat,
estava somiant que conduïa despentinada
per una llarga carretera del Far West.
Els dos homes no diuen res, observen,
estan caçant amb el fum
que s’enlaira mansament,
recargolant-se d’avidesa.

El Poble Sec de l’Amàlia

El barri petit, cosit a la muntanya
amb un fil color maragda,
ensenya pit i cuixa purpurina
i un solet avergonyit, ressò de cafetera.
Sota el balcó goteja aigua distreta,
miro enlaire, la cara despentinada
d’una dona gran en camisó.
Més amunt, l’Amàlia fuma sola
i deixa anar la cendra de l’adéu,
encara amb el ressò del cop de porta.
El gat no el veig, el sento massa negre.

Carrer Xipreret

La passa lenta i les mans a les butxaques
agraeixen l’encaixada entre el sol i el cafè.
A mà esquerra, un passadís, un safareig
i una pastilla immensa de sabó Lagarto.
La porta oberta escampa el vinagre
de l’amanida de ceba i tomàquet,
el porró presideix la taula
i el coixí reposa al cul del balancí.
Aquelles finestres, que potser amaguen princeses?
El temps esgrogueeix els fulls del calendari
que saluden amb barret el nostre pas
i el ressò que mandreja el carrer Xipreret,
a les quatre de la tarda del vell l’Hospitalet.

Dins meu

Entro al caixer a ingressar dos-cents setanta euros,
fruit d’una llarga i feixuga jornada de feina en plena crisi.
Obro la porta i el fum d’una cigarreta negra
em delata la presència d’una altra presència.
Tusso, torno a tossir, fent notar la meva desaprovació
al mal que em causen les emanacions pestilents dels
altres.
Trec els bitllets dels pantalons amb cura,
evitant que el fumador els vegi i el temptin.
No el tempten, no es belluga, no sento res d’estrany,
tret del fum que em repeteix no, no, no i no
i m’asseca la gola seca que s’obre i tus exageradament.
Acabo, agafo el rebut i surto del caixer dient «adéu».
I ell respon «adéu», cremant la seva solitud dins meu.

Roselles

El cel de maig espurneja grisors
i tu t’ajups per atendre roselles.
Totes dues alhora bategueu
i el cant del rossinyol i el pit-roig
ens reclamen un minut de silenci.
Grinyola l’autobús que remunta el cementiri,
una mare fotografia la panxa del seu fill,
gris entre verds, el mutisme del nínxol.
Piular, bordar, somriure; tot en un,
aquest diumenge que es qüestiona a si mateix.

La darrera veïna

No sé com fer-m’ho per dissoldre la llàntia
que avui ha fet fora la darrera veïna
de la plaça de Santa Maria.
¿On són els Assaonadors, les Caputxes,
la Tarongeta, la Flor de Lliri,
la Barra de Ferro o els Flassaders,
i la tinta de ploma, la pesca salada,
el vernís de fusta o la bota de Vi?
Tot és brossa petada pel bec de la gavina,
peus i dits i ungles entre xancletes,
peus i dits i ungles sense xancletes,
dits de ronya abraçats a la ronya,
agulles despertes, cavalls desbocats.
Carrers humits de dilluns al pixum,
carrers d’història que ignoreu la memòria, cada cop
em feu sentir més fora que dins la meva ciutat.
Ara escric i punxo un bunyol de bacallà i brindo
pel futur de la darrera veïna;
el meu, és la dansa de l’escuradents.

Moltes gràcies, Aleix, per tot el que aprenem de tu!

Fotografies: Aureli Ruiz
Text: Empar Sáez

Presentació del llibre “L’excés”, d’Aleix de Ferrater.

Dimarts 18 de juny presentem a l’espai VilaWeb el darrer llibre de poesia d’Aleix de Ferrater, L’excés (Ediciones Oblicuas, 2019).

L’excés és una obra ambientada en la ciutat de Barcelona, un poemari sobre la desmesura, l’abús i tot allò que deshumanitza la gran urbe.

Aleix de Ferrater Gabarró (Barcelona, 1959) és periodista i escriptor. Ha treballat a Catalunya Ràdio, Radio Nacional d’Espanya, RKOR de Granollers i a l’ONCE.
Ha guanyat diversos premis literaris i ha publicat els llibres Escoltant la sal (Edicions Jo Escric, 2007; Premi de Poesia Jo Escric 2007), Arrels d’escuma (Editorial Òmicron, 2008), Flaix que enlluerna (Editorial Òmicron. 2010) i  Absolutament d’ànim (Documenta Balear 2016; XXVIII Premi de Poesia Guillem Colom Ferrà, Vall de Sóller 2015). També ha publicat relats i poemes en llibres conjunts editats per l’Associació de Relataires en Català.

Esclat al port

Dalt del pont, les mans; sota els peus tota l’aigua.
Les gavines famèliques dansen,
falta un peix a l’hora del recompte.
Més amunt, la vagoneta salta al buit i no cau,
l’espera una altra torre i un altre fil de color blau.
Però de sobte, l’esclat d’un helicòpter
despentina el port i escampa
el batalló de les gavines. Rendició,
bandera blanca, fugida. A l’aigua,
les restes del tiberi no saben nedar.

Aleix de Ferrater, L’excés

Hi sou tots convidats!

Conversa amb el poeta Sergio Chesán

El passat trenta d’abril vàrem convidar el poeta Sergio Chesán qui ens va parlar de la seva obra i de la visió personal que té de la poesia. El va acompanyar l’escriptor Francisco Jota-Pérez que va arrodonir la xerrada amb una introducció molt acurada a l’escriptura de Chesán.

Sergio Chesán clou el seu llibre Los últimos días del espantapájaros amb aquest poema:

Escuchad hermanos
ninguna bomba caerá sobre la ciutad de Barcelona
la tempestad no os arrancará de vuestros hogares
nada destruirá  vuestras consolas

seguréis devorando patatas fritas y hamburguesas
flotando como Ofelias en aguas tranquilas del Netflix
los asteroides errarán siempre el tiro

y mañana gobernará Nerón
y pasado Heliogábalo

pero no os preocupéis hermanos
porque la revolución será televisada o no será
la muerte será televisada o no será
y mientras tanto
seguiréis bostezando

porque así acaba el mundo
en el interior de una pantalla.

Potser la característica més important de la poesia de Sergio Chesán és, des del punt de vista formal, l’ús d’un vers lliure treballadíssim, potent i molt expressiu, que impacta en el receptor i que fa impossible que el deixi indiferent. I, des d’un punt de vista filosòfic, un nihilisme profund i desenganyat al qual li falten dits per posar-los en totes les llagues que, segons el poeta, emmalalteixen la nostra societat, cada vegada més putrefacta. Malgrat aquest nihilisme contundent, podem endevinar en l’obra i el pensament del Sergio una mena d’esperança de tenir esperança que les persones reaccionin i, per dir-ho com Rimbaud, “canviar la vida”.

Per a llançar els seus esmoladíssims dards en Sergio juga la carta de la provocació, tal com ho van fer els poetes maleïts de fa més d’un segle. Ell assenyala escriptors com Artaud, Pizarnik i Leopoldo María Panero entre les seves principals influències.

La sessió dedicada al Sergio es va iniciar amb una breu introducció a la seva obra per part de l’escriptor Francisco Jota-Pérez, que va ressaltar la valentia del poeta en despullar-se d’una manera radical en els seus versos, així com el fet que treballi sense descans la forma dels seus poemes.

Acabada la introducció d’en Francisco, i abans de començar a recitar els poemes, en Sergio va fer una extensa i detallada exposició en què va plasmar la seva trajectòria i, sobretot, les característiques de la seva poètica. Va fer avinent que escriu quan pateix una experiència negativa i que aquesta és la causa que, en rellegir-se, només pensi en les coses desagradables i doloroses que li han passat. Per això, per a l’autor, un poema és només l’excrescència d’un malalt, oposant-se a la idea de l’escriptura com a eina terapèutica, ans tot el contrari: opina que el poema és el cant a la ferida, la ferida expresant-se, utilitzant les seves pròpies paraules. Això no es contradiu pas amb el fet paradoxal que la poesia sigui bella; la bellesa també d’un ésser monstruós i deforme.

La sessió va continuar amb la lectura d’uns quants poemes de “Exilios” i de “Los últimos días del espantapájaros” que, en el seu conjunt, va donar una idea global i sintètica de la seva obra.

Disuelta la mirada
en el abismo de lo inmediato
en este espejo de arseniuro de galio
el infinito del ojo clavado en la nada
poema y vacío pendiendo de un nervio.

Los últimos días del espantapájaros

No hay nada más allá de lo dado
de la manifiesta gratuidad de lo dado
nada más que polvo
nada más que deseo
que esa nada
a la que acabas perteneciendo
por mucho que te asomes al abismo de la pantalla
en busca de quimeres que sobrevolar
No hay nada más que viento
al borde de tu teclado
viento
que no escucha tu llanto
que no juega a los dados
con intención de salvarte.
No hay tijeras para cortar tanto dolor
para sacar los muertos de tu vientre
no hay máscaras de necesidad
para entrar a la fiesta del infinito.

Los últimos días del espantapájaros

Al otro lado de la pantalla
alguien
olvida la plegaria tres la síl·laba
del dios-párpado.
Al otro lado
alguien
prepara el maquillaje
la màscara de planes
el telón de la conciencia
para tapiar tu ventana.
Al otro lado
nadie
reconoce a nadie.
Al otro lado
nadie
rompe el espejo.

Los últimos días del espantapájaros

Acabem aquesta crònica amb un altre dels seus poemes:

Ebrios
a la luz de las farolas
enfrentamos la quietud de la memoria
como kamifaces
en un último vuelo
como espantapájaros
ofreciendo sus cuerpos
a
la
tormenta.

Los últimos días del espantapájaros

Agraim a Sergio Chesán i a Francisco Jota-Pérez l’altíssim nivell cultural i poètic que van compartir amb nosaltres en una vetllada dedicada a la poesia d’un autor jove i  radicalment extraordinari.

Fotografies d’Aureli Ruiz

Text: Tomàs M. Porta 

 

Conversa amb el poeta Sergio Chesán

El proper dimarts 30 d’abril us convidem a assistir a una xerrada literària amb el poeta Sergio Chesán (Santa Cruz de Tenerife, 1983) autor de dos llibres de poesia: Exilios (Ediciones Oblicuas, 2016) guardonat amb el Premio La Nunca Poesia (IX edición)  i Los últimos días del espantapájaros (Ediciones Oblicuas, 2018).

L’acompanyarà l’escriptor, traductor i guionista Francisco Jota-Pérez (Barcelona, 1979), qui ens parlarà de l’obra del nostre poeta convidat.

Direm una selecció de poemes de l’autor en la darrera part de l’acte.

Hi sou tots convidats!

Mary Oliver. Conversa amb la traductora: Corina Oproae

El pròxim dimarts 26 de març parlarem de la poesia de la Mary Oliver (Ohio, 1935 – Florida 2019) i és per a això que hem convidat la seva traductora, la Corina Oproae (Rumania, 1973).

Ocell roig (Godall Edicions, 2018) és una de les seves obres més representatives, l’única traduïda al català.

Mary Oliver, una de les poetes més populars i llegides als Estats Units, va guanyar els premis més prestigosos del seu país com ara el Premi Pulitzer (1983) i el Book Award (1992).

No hi falteu, sou tots convidats!

Conversa amb Ricard Mirabete

El passat vint-i-sis de febrer vàrem rebre en Ricard Mirabete, poeta convidat pel nostre grup per a parlar de la seva obra poètica; un acte-celebració dels vint anys de trajectòria literària des que en 1999 va rebre el Premi Amadeu Oller pel llibre Última ronda.

En Ricard Mirabete és filòleg, es dedica a la docència, fa crítica literària i és poeta. Ha publicat set llibres de poesia. El primer, Última ronda, va guanyar el Premi Amadeu Oller el 1999 (Premi que es concedeix a poetes joves inèdits). Després vindrien sis llibres més:

La gran baixada (Emboscall, 2004)
Les ciutats ocasionals (Témenos edicions, 2009), Premi Òmnium Cultural del Vallès Oriental
Radar (Témenos edicions, 2012)
Nuclear, 2015, Terrícola edicions
Cel estàtic d’elevadors, 2016 Editorial Gregal
Esdeveniment, 2017, 3 i 4 Edicions

Ricard Mirabete ha aparegut en diferents llibres col·lectius. Ha exercit la crítica literària a diversos diaris com ara El Punt Avui i ha estat col·laborador a revistes culturals com Poetari i Benzina. També hi col·labora a Núvol, el digital de cultura.

Manté el blog Última ronda des de 2007.  En el seu blog hi trobareu publicacions sobre literatura, art,  música, cinema…,  temes amb què es nodreix la seva poesia.

Coordina un interessant cicle de recitals a la llibreria La Impossible: Poetes Impossibles d’ençà el 2014.

Els seus primers poemaris se situen nítidament en un entorn urbà (Última ronda, La gran baixada, Les ciutats ocasionals); en ells identifiquem un itinerari, un indret — els poemes s’ubiquen en la ciutat de Barcelona— un temps determinat. Són llibres en què explora una poesia essencialment narrativa – discursiva sense defugir la crítica. Hi trobem una evocació dels seus exilis interiors i una imatgeria potent amb un deix de tristor i aspresa.

Possiblement a Nuclear i Cel estàtic d’elevadors es decanta per poemes menys discursius, menys argumentals, més lírics, es despulla del soroll urbà i les coordenades d’espai i temps s’obren, no se circumscriuen tant com en els llibres anteriors. Sempre, però, percebem una cura obsessiva en la construcció del poema i en les paraules amb què basteix la seva poesia.

I finalment arriba Esdeveniment, el darrer llibre, i si acollíem alguna idea preconcebuda de la poesia d’en Mirabete, ens la fa miques. No tan sols trenca amb la narrativitat, sinó que fa una depuració estilística extraordinària i un exercici metalingüístic en què reflexiona sobre els límits i l’experiència del llenguatge.

Si com afirma Heidegger “El llenguatge és l’habitacle de l’ésser” en Ricard Mirabete, en tots els seus llibres, però especialment en el darrer treball, no vol habitar un llenguatge desgastat i previsible, ni un llenguatge retòric amb adjectivació tòpica. Les paraules no ofeguen el lector, s’obren a la reflexió; és la poesia més concisa de l’autor, amb elisions perquè siguem també nosaltres creadors de l’obra.

Un home amb bicicleta

Ell estava orgullós i alegre
i se’n tornava, un cop i un altre,
amb la bicicleta cap a la pensió.
Hi treballava a la cuina;
A canvi, el deixaven dormir a les golfes.
A mitjanit se’l veia al bar de la plaça.
Bevia a cor què vols,
no enganyava a ningú.
Una vegada m’explicà que només recordava
tres paraules ofegades a la sorra.
Tothora somreia i feia que sí,
que no, que més tard… amb moviments
massa expressius que semblaven bromes
de pallasso sobreactuat.
Ell estava orgullós i alegre
de venir al bar i asseure’s amb nosaltres,
de prendre una cervesa i portar-nos també
diaris francesos que no llegíem
i revistes de dones.
L’estiu passat ja no el vèiem.
Sempre havíem cregut que algun dia
recuperaria la veu.

Ricard Mirabete, Les ciutats ocasionals, 2009

Nit d’ulls deserts

Sigui com sigui, per fi som a casa.
Era llarga i bruta la ronda civil
-i del tot tristoi el tomb intolerable
per on he amputat la via Laietana-
però he arribat. Sí, embadocat
comptant fanals torts i semàfors girats
fins que he trepitjat el terrat de casa.
Ja no semblava ciutat, Barcelona:
era teoria originària, un principi.
Un desfalc de llums corrents
i cremor d’ulls deserts. Un frau.

Ricard Mirabete, Les ciutats ocasionals, 2009

L’AVINGUDA BLANCA

Clama secret el vent d’ahir
vora estances cobertes de blau.
Davant dels ulls espurneja l’avinguda
amb punts de referència grocs.
Inútilment em lleva el son
aquest esperar sense cap raó
que em dicta unes hores blanques
que em són refugi vermell, verda ferida.
Ser d’on no hi visc: romandre on no hi sóc.
I fer de mi un cabdell que rodola
vora estances cobertes de blau.

Ricard Mirabete, Les ciutats ocasionals, 2009

ELL ENS MIRA

Amb les mans lligades
al motor del temps,
ens mira.

Tensa les cordes vocals
i no en surt cap paraula.
Ara escolta una melodia
que d’altres diuen que és el silenci
mentre dibuixa mentalment
l’espai buit del món.

Des del més distant dels mons possibles.

On l’emoció és el dictat del foc primigeni
que promou l’harmonia preestablerta

de molt de temps abans, des de l’origen del so.

Ens mira de lluny i ens allarga la mà del temps.

Des d’una altra llum, des de l’origen del so.

Ricard Mirabete, Nuclear, 2015

NO ÉS, TAMPOC

No és tan sols un joc
mirar-se de reüll l’ahir
o avançar-se al després.
És només una llum
encesa al lluny que vol
que l’apaguis: l’instant.

Ricard Mirabete, Nuclear, 2015

TOT RESSONAVA CEC

Trapezis de la nit: anelles
invisibles es filtraven en el besllum
del nostre vas de vi. Arran
del finestral capturàvem junts les paraules
mentre tot ressonava cec;
però en gotes de cristall
dels nostres llavis purs
en sobresortia la promesa.

Ricard Mirabete, Cel estàtic d’elevadors, 2016

TEOREMA D’UNICITAT

                                           (DE L’EXPLOSIÓ DEL COS

A L’EXPANSIÓ DEL COSMOS)

L’ordre i l’aventura del mar: el banyador.
El llamp del dispers en la unicitat del vers
que erosiona en tu el neguit de ser funció
de l’explosió blanca de la platja solar
o del gris univers.
D’aquest temple teu de llum en l’oli del mar:
la pell del nedador.

Ricard Mirabete, Cel estàtic d’elevadors, 2016

La pedra fereix l’embat del vent
i escurça la nostra mirada.

Davant teu el buit encerclat
la nuesa del dubte:

una pedra que sí

que conté
que roman

després de nosaltres.

 

Si alço les mans
entre murs

cremo fulla i esperança

és ara un contorn
de verda recança

a camp ras
em guardo l’espiga del dir

era un interrogant
la muntanya extrema

i cremo fulla i cant.

Ricard Mirabete, Esdeveniment, 2017

NOTA DE L’AUTOR

Llavors, el cor necessari arriba a ser aquell que no hem ensinistrat. Metàl·lic, ultralleuger, llis. L’espera blava –o la nit de l’ànima- és travessada per la desaparició que ho impregna tot de por, de pedra, de res. I afirmar que dir –com també escriure- és parlar fluix, creure alt, tornar de lluny i llegir. Llegir, llegir, de res. Sentiu? D’un cor no en farem gran cosa. D’un cos? No en direm grans coses. És l’hora de ser en els noms, ser-ne la seva presència, abrigar-nos el fred de dins amb el d’enfora. Sentiu? Del captiveri ningú no en dóna fe. Tothom se’n riu del vigilant i de qui el vetlla. Però el dia final s’acosta i no és nit, ni sol, ni calç. És blanc. Metàl·lic, ultralleuger, llis.

Ricard Mirabete, Esdeveniment, 2017

Volem expressar el nostre sincer agraïment a en Ricard Mirabete per la gran vetllada de poesia que vam compartir. El nostre convidat va fer un recorregut atractiu i amè per la seva obra poètica, un veritable plaer per a tots els assistents.

Fotografies: Aureli Ruiz
Text: Empar Sáez

Conversa amb Ricard Mirabete

El dimarts 26 de febrer celebrem la sessió mensual, organitzada pel nostre grup de poesia, a l’espai VilaWeb. En aquesta ocasió hem convidat en Ricard Mirabete (Barcelona, 1971) qui ens acompanyarà per parlar sobre l’evolució de la seva poesia, i sobre els temes i interessos principals que estructuren el seu estil i la seva obra poètica.

Ricard Mirabete ha publicat vuit llibres de poesia, al marge de les col·laboracions en diversos treballs col·lectius. El seu primer llibre, Última ronda, va rebre el Premi Amadeu Oller el 1999.

El darrer poemari, Esdeveniment (Edicions Tres i Quatre, 2017) és una obra que ens atrevim a classificar com la més trencadora en la seva trajectòria poètica.

Hi esteu tots convidats!

 

Conversa amb M. Dolors Coll Magrí

El passat vint-i-set de novembre vàrem tenir el plaer de dedicar la sessió a la poesia de M. Dolors Coll Magrí, contents i complaguts de celebrar una altra vetllada de bona poesia a l’espai VilaWeb.

Vàrem iniciar l’acte fent esment a una molt bona notícia: la concessió recent, tot just fa un parell de setmanes, del 34è Premi de Poesia Miquel Martí i Pol a la nostra convidada. És un guardó a una poeta que té una trajectòria molt destacable i una obra que excel·leix; ben mereixedora, per tant, d’aquest reconeixement.

Dolors Coll és nascuda a Almenar, vila del Segrià, s’ha dedicat a la docència com a professora de Llengua i literatura i ha estat lectora de la Universitat Adam Mickiewicz de Poznan a Polònia (1989-1992).

Ha publicat cinc llibres de poesia, molts dels quals ham estat finalistes de Premis de renom. Rés a mida (2000) i Niu en blanc (2003) publicats a Pagès editors, Rostoll (2014, Godall edicions), En sordina (2015, Editorial Meteora) i Corpuscles (2017, Godall edicions). L’obra guardonada amb el Premi Miquel Martí Pol d’enguany, El còdol i els seus cercles, es publicarà a Pagès editors.

Rostoll és el llibre que inaugura la col·lecció de poesia Cadup de Godall edicions, una editorial que precisament ara acaba de celebrar el cinquè aniversari en una posició de prestigi entre les editorials independents.

Possiblement és a partir de la publicació de Rostoll que es produeix una inflexió en la projecció de l’obra de la M. Dolors; els seus darrers llibres han gaudit de més ressò entre lectors i crítics.

L’obra de la M. Dolors Coll Magrí participa d’un arrelament profund a la terra, la terra dels seus avantpassats, situada a l’extrem més septentrional del Segrià. Són diverses les formes en què la terra reviu en la seva poesia: d’una banda en un lèxic diferenciat, autòcton (mixons, bambarols, palometes…, per esmentar-ne alguns exemples), així com  també en les nombroses referències  a les plantes, el tros, els arbres, els fruits, l’aigua, els animals…; són imatges que extreu del món a pagès de la seva infantesa i joventut i són les que empra per parlar de la mort, del fracàs, de l’amor, de la bondat, del dolor… Però, tanmateix no són imatges purament descriptives dels elements de la natura, ni de cap lloc idíl·lic, sinó que van més enllà i superen amb escreix tot allò que es pot percebre. Per damunt de tot creen emocions i creen llenguatge poètic.

Destacaria la densitat plàstica de les imatges que Coll compon i formula; un bon tou de metàfores elaborades i sorprenents, innovadores, ens fan reviure uns orígens que encara que no siguin els nostres provoquen ecos que es perllonguen i ens ressonen endins.

Els seus poemes fan arrels en els lectors, ben fondes, travades a la terra, i són aquestes arrels, vinculades a les seves emocions—i quan la llegim també a les nostres, en un acte creatiu compartit— les que percebem i les que ens lliguen a la seva veu reveladora.

La nostra poeta convidada va fer una xerrada sobre la seva obra, un recorregut pels  llibres, amb comentaris i lectures de cadascun. El col·loqui posterior, interessant i amb substància, va acabar amb la lectura per part nostra d’una selecció de poemes. Us transcrivim algunes de les poesies que es varen llegir durant l’acte.

                                                                            Aparta de mi l’esguard, que m’assereni,
                                                                                  abans no me’n vagi i ja no siguires.                                                                                                                           (Sl 39, 4)

No para mai quieta
l’ansietat,
com cabra
la boja
m’ocupa el mont
de salts
i bels

per a ocupar-se
el temps.

Empunyo
el ganivet
a punt de tall.

En sacrifici
vull degollar-la.

Però no en sé, que l’arma
tan blanca em cau
dels dits
i em punxa
negra el propòsit.

Rés a mida, Pagès editors, 2000

                                                                                       Trepitjaràs lleopards i escurçons,
                                                                                  passaràs sobre lleons i sobre dracs.
                                                                                                                          (Sl 91, 13)

Al blanc de l’ull retinc
reversos d’aigua
rasant
durs còdols
en moll corrent
secret
escàpol

a la pupil·la.

Que a cada embat lo riu
lent esculpeixi
la conca
on molsa
a molsa rastres
del flux
que em fuig

verdegin l’altra
mirada.

Rés a mida, Pagès editors, 2000

al mixó en vol
el d’irisacions canviants
s’alternen rastres de sol amb sol
que s’estimba

i a dins del raig
partícules d’aire visible i el raquis i el canó
i els garfis de les barbes
apropant-te als teus abismes claríssims
trèmuls
de pell gallinàcia

al desplomar-se’t lo temps una ploma
cau lenta
des del plor a la mà
lenta
com aquell pètal en senyal d’inflexió

Niu en blanc, Pagès editors, 2003

només que ones concèntriques des de l’impuls la pedra el riu
s’expandissin enllà de l’horta fins a l’eixorc
i allí florís lo sisè pètal del presseguer
fruités
tant te faria
no recordar el nom de les estacions
llepant-ne el pinyol
tots los temps gustaries en un

Niu en blanc, Pagès editors, 2003

XIII

Em rosega
al més tendre del cabdell.

Haig de fer petita la vostra mort,
que em càpiga.

I com més m’esmero a fer-la’n
més se m’encongeix
encrespada

la vida, gairebé gruix de fulla.

(Escarola)

Rostoll, Godall Edicions, 2014

 

XXV

No haver sabut ajudar-vos a descloure-us tots els pètals,
a esclarir-vos tots els cels possibles, és la pedra

cantelluda que em tapona les venes.

Rostoll, Godall Edicions, 2014

L’ ESQUER DE L’ILLA

Inexpressat, et mossegues la cua dins la peixera.

Mentre ni un sol mar t’ajudi
a desplegar-te, sobre tu mateix gires

cap a embogir,
confoses les nocions

de vidre i aigua. Imbricades escates
l’estrany i el conegut.

Entre un i l’altre se’t dilata el badall per on t’escoles.

Corpuscles, Godall Edicions, 2017

En letargia

Polseguera aixecada pel ramat d’ovelles.
Un noguer a l’espona.
A través del fullatge, llum de mitja tarda.

Hi planen microscòpics mixonets d’or.
Un pes teu fet miques per sobreeiximent.
Miríades de volves

en suspensió i rajos
fusionats

espellint-se en totes direccions com puntes
de l’estrella solar.

Aquí,
un altre temps en letargia a pesar de les esquelles.

¿També el teu
s’havia apartat adormit en un recer càlid
deixant que el camí seguís tot sol?

Corpuscles, Godall Edicions, 2017

Aïllant tèrmic

Protectores barbes
se’t desprenen, angelets de pèl

vaporós.
Boirina suspesa
sobre l’herba humida, les bàrbules.

Parsimoniosa
una llepada t’escua el canó. I el raquis

se’t fon com gel a l’obaga.

La caiguda serà tan lenta que ja hauràs oblidat
una memòria a punt de nàixer.

Ni t’adonaràs que et reprens

asseguda a la butaca
amb un fred de més.

Corpuscles, Godall Edicions, 2017

Moltes gràcies, M. Dolors, hem gaudit d’una gran vetllada de poesia!

Text: Empar Sáez

Fotografies: Aureli Ruiz

Conversa amb M. Dolors Coll Magrí

El pròxim dimarts 27 de novembre rebrem la poeta M. Dolors Coll Magrí (Almenar, 1960) a l’espai VilaWeb en un acte literari al què sou convidats.

M. Dolors Coll Magrí, que acaba de rebre el 34è Premi de Poesia Miquel Martí i Pol, ens parlarà de la seva poesia, entaularem una conversa amb ella i durant la sessió es recitarà una selecció de poemes dels cinc llibres que fins ara ha publicat.

El seu darrer llibre, Corpuscles, ha estat editat per Godall edicions el 2017. Aquí en teniu un tastet.

L’esquer de l’illa

Inexpressat, et mossegues la cua dins la peixera.

Mentre ni un sol mar t’ajudi
a desplegar-te, sobre tu mateix gires

cap a embogir,
confoses les nocions

de vidre i aigua. Imbricades escates
l’estrany i el conegut.

Entre un i l’altre se’t dilata el badall per on t’escoles.

M. Dolors Coll MagríCorpuscles

“Llavors, els peixos”, conversa amb els autors

El passat  vint-i-quatre d’octubre vàrem tenir el plaer de conversar amb els autors d’un llibre de poesia ben especial en la seva concepció i en el resultat final. Llavors, els peixos aplega poesia i pintura; una obra en la qual paraula i imatge és vigoritzen mútuament.

La poeta Marta Pérez Sierra i el pintor Jordi Vila Llàcer van desenvolupar nombrosos temes relacionats amb el llibre. De la xerrada vàrem poder esbrinar o intuir les connexions més profundes entre paraula —poesia— i art —en aquest cas pintura—, perquè com ells reivindiquen aquest és un llibre d’artista, no pas un llibre il·lustrat (dues concepcions diferents que ens vàrem aclarir en la xerrada).

Marta Pérez Sierra és llicenciada en Filologia Catalana i ha treballat com a professora. És escriptora, poeta, i a banda de la participació en llibres col·lectius, ha publicat tres llibres de relats (narrativa curta, un d’ells en castellà) i deu llibres de poesia, entre ells Dones d’heura guardonat amb el Premi Jordi Pàmies el 2010 i Ostatge que va merèixer el Premi de Poesia Josep Fàbregas i Capell el 2016.

Voldria realçar, de la trajectòria de la Marta, el seu activisme cultural: promou, coordina nombrosos projectes; destacaria que dirigeix el cicle cultural “Contrapunt poètic” a Sant Feliu de Llobregat d’ençà el 2014.  També ressaltaria la imbricació que les seves obres tenen amb diferents àmbits de l’art: la pintura i la fotografia (en molts dels seus llibres la pintura n’és una part integrant), la música i la dansa que son protagonistes en els recitals, els seus i els que organitza. Inclús el teatre i les titelles que ella manipulava han format part d’alguns espectacles amb textos dels seus llibres.

Jordi Vila Llàcer és pintor, format en l’Escola d’Art i Oficis d’Alcoi i amb ampliació d’estudis a Glasgow i Barcelona, on hi resideix. Ha merescut el primer Premi a la Pintura Jove de la Fundació Banc de Sabadell el 2000. Ha exposat en diverses galeries i centres culturals d’Espanya i Europa i té obra exposada de forma permanent en diferents seus a Catalunya i Espanya.  És amant de la poesia i això l’ha dut a publicar els seus gravats i dibuixos en diversos poemaris i a col·laborar en revistes de poesia i literatura.

Llavors, els peixos és un llibre esplèndid, empeltat de bones imatges poètiques de rica simbologia i que juntament amb les pintures —paraula i imatge es potencien—, ens il·luminen, reanimen els orígens de l’amor i ens apropa una mica més a l’essència de la poesia, al goig de meravellar-se. Els autors ens donen indicis de les lectures germinadores de l’obra, lectures que provenen de la Bíblia: els epígrafs són fragments del Llibre de Tobit, dels Proverbis i Salms de l’Antic Testament, així com del Càntic dels Càntics de Salomó, un llibre sorprenent, un dels poemes d’amor més importants de la literatura universal.

La relació de Llavors, els peixos amb aquestes obres literàries, integrants de la Bíblia,  és molt interessant; les edats poètiques, la nova i la antiga, reviuen en una memòria col·lectiva; la nova desvetlla aspectes de l’antiga i l’antiga reviu d’alguna manera en la nova. Hi reconeixes, en Llavors, els peixos, elements comuns del paisatge del Càntic, sobretot el seu valor simbòlic, i també revius la forta connexió entre Amor i Mort, una idea potent que recorre tot el poemari de la Marta i el Jordi. Fixeu-vos en un vers del Càntic que diu: “L’amor desafia a la Mort.”

En els textos del llibre, breus poemes en prosa, la Marta ha aconseguit parlar de l’Amor, de l’enyor i del goig de l’amor—les dues parts del llibre— amb paraules que posseeixen un so intern i profund. El món real —les seves vivències—, i el món imaginari s’han fusionat en un conjunt d’imatges creadores, les verbals i les pictòriques del Jordi, que aporten un nou valor al llenguatge, ens desperten els sentits i en definitiva ens fan vibrar l’ànima.

De la conversa amb els autors vàrem destriar l’origen del títol del llibre, qüestions relacionades amb la simbologia del peix, ens van explicar la manera com van treballar l’obra i aspectes interesantíssims relacionats amb la creació de les pintures i els poemes.

En la part final de l’acte, el recital, vàrem dir una selecció de poemes del llibre, tot veient les pintures d’en Jordi Vila.

Poema IX (Primera part: De tu en faig enyor)

Has escrit la meva ombra a la volta del cel. No sóc estel, però hi estic cosida. Puc volar fins a tu i desvetllar-te, fer-te pessigolles i descomptar-te. Malgrat la distància que ens separa puc riure tan fort que se t’encomani. També puc fer silenci. Escoltar-te com assages els versos que escriuràs quan jo torni a riure. Ara els dits s’han fet logaritmes i no em surten les paraules. Escriu tu que serves l’alè de tots dos. Que no es perdi aquest poema.

Poema XVI (Primera part: De tu en faig enyor)

S’ha amagat. Tornarà a treure el cap, és un vers cíclic. Com es deia aquell que comença igual que acaba? Enyor. Enyor. Escriu el que vulguis al mig. Una cançó, si vols. Un ball. Una tarda d’hivern freda amb el sol tombant sobre els cotxes de l’avinguda. Un mercat ple de flors. Un pati d’escola sense nens. L’amiga que t’ha traït. La que ha marxat per sempre. El que vulguis. El vers sempre és el mateix.

Poema XVII (Primera part: De tu en faig enyor)

No saber de tu. Tenir veu i entotsolar-se. Tenir dits i distància. Tenir pulmons i ofegar-se. Seure a la vora d’aquell riu, el cabell rinxolat, llarg, molt llarg. Tu amb unes tisores menudes me’l vas tallant. L’aigua s’endú els flocs negres. Com líquens.

Poema XXIV (Segona part: De tot en faig joia)

Aquella noia que veig en el mirall amb la lluna oberta en el rostre. Amb la rialla entre els dits, arrelada. Els pits celestes. El temps del paradís. Un pomer etern habita en aquella noia.

Poema XXVI (Segona part: De tot en faig joia)

Piano de cua a l’arena de la cala menorquina. Eres llavor i síl·laba. Pa i mel. Rusc i forn. Farina i aigua. Sal i poesia. Les petxines, capses de música minúscules, guarden el teu cant. Faré un sot ben fondo per percebre’t.

Gràcies, Marta i Jordi, per regalar-nos una conversa emotiva, plena de coneixement i bellesa. En tenim un gran record!

Empar Sáez

Fotografies: Ferran d’Armengol