Quant a Reversos

El col·lectiu poètic Reversos va néixer a partir d’un curs de poesia recitada impartit per en Josep Pedrals a l’Ateneu Barcelonès. A alguns dels participants d’aquest curs, des de diferents espais culturals, s’hi van sumar altres membres amb l’ideari compartit d’aplegar iniciatives per viure activament la poesia. El nom del grup, Reversos, fa esment o vol ser el revers del pensament únic i tancat, de les idees preestablertes que ens fan éssers uniformes i ens alienen; vol ser el revers d’una societat poc inclinada al pensament reflexiu, a la poesia i a l’art en general. D’ençà la primera sessió pública, l'abril del 2012, les trobades s’han succeït mensualment. S’hi han alternat trobades dedicades a poetes clàssics, majoritàriament dels Països Catalans, però també hem rellegit grans poetes universals. Aquest tipus de sessions s’alternen amb altres en què el grup convida un o una poeta per impartir una xerrada d’algun tema relacionat amb la poesia, conversar sobre els seus llibres o mostrar altres aspectes vinculats a la lírica. Enguany, el grup de poesia Reversos, té un calendari de trobades mensuals amb la intenció de mostrar la diversitat poètica actual i dur a terme un recorregut pels poetes clàssics, però sobretot amb la ferma voluntat de fer d’aquest espai obert un punt de trobada pels amants de la poesia escrita i dita. Hi estàs interessat? Posa't en contacte amb nosaltres...

“Manuel de Pedrolo, que també va ser poeta.” Conferència d’Anna Maria Villalonga

Enguany commemorem el centenari del naixement de Manuel de Pedrolo i Sánchez de Molina (l’Aranyó, Segarra, 1918 – Barcelona, 1990), un dels escriptors més prolífics i polièdrics de la literatura catalana. El nostre grup, per celebrar aquesta efemèride, ha volgut dedicar una sessió a la poesia de Pedrolo.

El proper dimarts 29 de maig descobrirem, sota el guiatge de la comissària de l’Any Manuel de Pedrolo, Anna Maria Villalonga, la vessant literària més desconeguda de Pedrolo; la poesia, que inclou també poesia visual.

He escollit aquest camí quan podia haver fet com la majoria d’homes: limitar-me. Penso, doncs, en unes reixes a través de les quals el cel és blau i immens. I això és cert encara que siguin, també, certes les reixes.

Manuel de Pedrolo, Reixes a través (Poemes 1944-1952) (Dins: Manuel de Pedrolo. Obra poètica completa, Pagès editors, 1996)

Hi sou tots convidats!

Pasolini, poeta de les cendres. Xerrada de Josep Maria Lluró

El passat 17 d’abril vàrem tenir el plaer de comptar amb Josep Maria Lluró, expert en la figura de Pasolini, qui ens va oferir una xerrada sobre la poesia d’un dels grans artistes i intel·lectuals del segle XX.

La conferència de Lluró va ser brillant, com la que vaig tenir ocasió de gaudir fa uns mesos, durant la Setmana de la Poesia, Rauxa, a Terrassa. Ha sigut un veritable honor tenir-lo com a convidat del grup Reversos i li volem tornar a agrair la seva interessant, profunda i sàvia exposició.

Pier Paolo Pasolini, escriptor brillant, compromès i polifacètic (va conrear diferents gèneres literaris, com poesia, teatre, narrativa i assaig), però possiblement és més conegut com a director de cinema. Pasolini entenia la poesia com un bé suprem, el darrer refugi, com una de les expressions artístiques, junt amb el teatre, menys consumibles. Lluró ens va donar les claus per aprofundir i entendre la seva obra poètica, per trobar la poesia no només en els seus llibres de poemes, sinó en les altres manifestacions artístiques que va desenvolupar Pasolini i en la seva intensa vida.

Josep Maria Lluró ens va parlar de les grans ferides del poeta, del context social i polític en què va viure, dels seus referents, els inicis, els poemes en Friülà, la singularitat de la seva poesia… Una exposició deliciosa que va incloure la lectura comentada del poema “El ploriqueig del qual parlava Marx” del llibre Transumanar e Organizzar  (1971) en una traducció de Josep Ballester i Enric Salom que apareix a l’antologia El Plany de l’excavadora (Bromera, 2001).

Una breu presentació del nostre convidat:

Josep Maria Lluró és professor i director de l’Escola Montagut de Vilafranca del Penedès. Llicenciat en Filosofia i Lletres, secció Geografia i Història, per  la Universitat Autònoma de Barcelona i Doctor en Humanitats per la UPF amb la tesi: Pasolini en Context. Trauma, memòria, identitat i història cultural a la Itàlia de postguerra (2016). Ha publicat articles pedagògics, articles d’anàlisi de la relació de la literatura en els desenvolupaments històrics de les societats, i estudis sobre poetes contemporanis, a banda de Pier Paolo Pasolini; Quaderns de Versàlia, IV), ha fet estudis sobre Miquel Bauçà, Albert Roig, Andreu Vidal…. Ha traduït l’escriptora francesa Louise L. Lambrichs, ha coordinat el llibre Història, memòria i testimoniatge. Un llegat per a Europa (Lleonard Muntaner, 2011) i ha col·laborat en el volum col·lectiu coordinat per Arnau Pons, Escriure després. Formes de racisme refinat, banalització erudita d’Auschwitz (Lleonard Muntaner Editor, 2012).

Dansa de Narcís

Jo sóc negre d’amor,
ni noi ni rossinyol,
sencer com una flor
desitjo sense desig.
M’alço entre les violetes
mentre es va fent clar,
cantant una cançó oblidada
a la nit sempre idèntica.
M’he cridat: «Narcís!»
i un esperit amb el meu rostre
enfosquia l’herba
amb la claror dels seus rínxols.

[De Suite furlana, 1944-49. Versió de Ramon Carreté Parera]

Dansa di Narcis

Jo i soj neri di amòur
né frut né rosignòul
dut intèir coma un flòur
i brami sensa sen.

Soj levat ienfra li violis
intant ch’a sclariva,
ciantànt un ciant dismintiàt
ta la not vualiva.
Mi soj dit: «Narcìs!»
e un spirt cu’l me vis
al scuriva la erba
cu’l clar dai so ris.

A la meva nació

Ni poble àrab, ni poble balcànic, ni poble antic,
sinó nació vivent, nació europea:
i què ets? Terra de nens, famolencs, corruptes,
governants doblegats als terratinents, governadors
reaccionaris, picaplets untats de brillantina i amb peus bruts,
funcionaris liberals tan carronyes com els beats,
una caserna, un seminari, una platja, un bordell.
Milions de petits burgesos com milions de porcs
pasturen donant-se empentes sota edificis indemnes,
entre cases colonials escrostonades com esglésies.
Precisament perquè has existit, ara no existeixes,
precisament perquè fores conscient, ets inconscient.
I tan sols perquè ets catòlica no pots pensar
que és el teu mal tot el mal: culpa de cada mal.
Enfonsa’t en aquest formós mar teu, allibera el món.

Pier Paolo Pasolini, La religión de mi tiempo, 1961
(Traducció al castellà: Olvido García Valdés)
Traducció al català: Empar Sáez

AL PRÍNCEP

Si torna el sol, cap al tard,
si la nit té un sabor de nits futures,
si una vesprada de pluja sembla tornar
de temps massa estimats i mai no tinguts del tot,
no sóc més feliç ni en gaudir-los ni en patir-los,
no sent davant de mi tota la vida…
Per a ser poetes, cal tenir molt de temps:
hores i hores de solitud és l’única manera
perquè es forme alguna cosa, que és força, abandó,
vici, llibertat, per a donar estil al caos.
Jo, ara, tinc poc de temps: per culpa de la mort
que ve abans, en l’ocàs de la juventut.
Però per culpa també d’aquest nostre món humà
que lleva el pa als pobres, i als poetes la pau.

Pier Paolo Pasolini, La religione del mio tempo (dins El plany de l’excavadora. Antologia.Traducció de Josep Ballester i Enric Salom)

AL PRINCIPE

Se torna il sole, se discende la sera
se la notte ha un sapore di notti future
se un pomeriggio di pioggia sembra tornare
da tempi troppo amati e mai avuti del tutto,
io non sono più felice, né di goderne né di soffrirne:
non sento più, davanti a me, tutta la vita…
Per essere poeti, bisogna avere molto tempo:
ore e ore di solitudine sono il solo modo
perchè si formi qualcosa, che è forza, abbandono,
vizio, libertà, per dare stile al caos.
Io tempo ormai ne ho poco: per colpa della morte
che viene avanti, al tramonto della gioventù.
Ma per colpa anche di questo nostro mondo umano,
che ai poveri toglie il pane, ai poeti la pace.

Pier Paolo Pasolini, La religione del mio tempo,1961

A la bandera roja

Per a qui sols coneix el teu color, bandera roja,
has d’existir de debò perquè ell existeixi;
qui era cobert de crostes i cobert de llagues,
el jornaler es converteix en captaire;
el napolità en calabrès, el calabrès en africà,
l’analfabet en búfal o bé en gos.
Qui amb prou feines coneixia el teu color, bandera roja,
ara ja no et coneix, ja ni de vista;
tu, que et glories ja de tants èxits burgesos i obrers,
torna’t de nou parrac, i que et brandi el més pobre.

La religione del mio tempo, 1961 (Versió de Ramon Carreté Parera)

Alla bandiera rossa

Per chi conosce solo il tuo colore, bandiera rossa,
tu devi realmente esistere, perché lui esista:
chi era coperto di croste è coperto di piaghe,
il bracciante diventa mendicante,
il napoletano calabrese, il calabrese africano,
l’analfabeta una bufala o un cane.
Chi conosceva appena il tuo colore, bandiera rossa,
sta per non conoscerti più, neanche coi sensi:
tu che già vanti tante glorie borghesi e operaie,
ridiventa straccio, e il più povero ti sventoli.

Pier Paolo Pasolini, La religione del mio tempo,1961

Súplica a la meva mare

És difícil de dir amb paraules de fill
això a qui en el cor tan poc m’assemblo.

Tu ets l’única al món que sap, del meu, de cor,
allò que sempre ha estat, més que cap altre amor.

Per això t’he de dir el que fa por conèixer:
dins de la teva gràcia hi neix la meva angoixa.

Ets insubstituïble. Per això és condemnada
a tanta solitud la vida que m’has dada.

I no vull estar sol. Tinc fam mai sadollada
d’amor, d’aquell amor de cossos sense l’ànima.

Que l’ànima és en tu, ets tu, i tu
ets la mare i el teu amor m’és una esclavitud:

he passat la infantesa esclau d’aquest sentir
tan alt, irremeiable, d’un immens compromís.

Era l’únic sistema de sentir-me implicat
dins de la vida, l’única forma: ja s’ha acabat.

Sobrevivim: en la confusió
d’una vida represa fora de la raó.

Ah, sisplau, t’ho suplico: no et vulguis pas morir.
Sóc aquí, sol, amb tu, en un futur abril…

Poesia en forma de rosa, 1964  (Traducció: Narcís Comadira – Quaderns de Versàlia, VI)

Pere II

(…)

Dimecres, 6 de març

…però quan, a altes hores de la nit, des dels nous somnis
dominats per una Autoritat amb l’esguard
d’ocell heràldic, torne a casa, què passa
en la casa que la nit fa més remota
en la seua humilitat, als fastos dolorosos de la poesia?
Un sospir, que es repeteix, seguit d’un lament.
No és l’aixeta de la pica, o una canonada
en alguna mítica estança buida, no és la grava
del jardí de la clínica, en el cor de la nit.
És ella, que no té son, i en el fons
de la seua vellesa d’ocellet que no emigra,
que el veus sempre al teu costat, en la foscor dels hiverns,
ha trobat per lamentar-se una veu que quasi ni és humana,
que a penes reconec, i que ni ella reconeixeria,
laments que ja existien al món, i fets seus
en la seva solitud de mare d’un fill sense fills.

Poesia en forma de rosa, 1964 (dins El plany de l’excavadora. Antologia.Traducció de Josep Ballester i Enric Salom)

COMUNICAT A L’ANSA (UN GOS)

Ai, gos, aturat a la vorera de la via Prenestina
que mira aquí i allà abans de travessar el carrer.
Mai no es queixa de res: ho accepta tot.
Mai no ha de defensar cap dignitat, a causa de la seva bondat.
Vet aquí la meva conclusió:
la resignació no té res a envejar a l’heroisme.

Transhumanar i organitzar, 1971 (Dins El plany de l’excavadora. Antologia.Traducció de Josep Ballester i Enric Salom)

La Itàlia feixista

La veu de Dante ressona en aules desesperades
Pobres homes eren els encarregats d’ensenyar
com ser herois, al gimnàs; ningú s’ho creia
Després les places s’omplien d’aquests incrèduls
n’hi havia prou amb dues astes, l’empostissat
roba ordinària pintada de vermell
de blanc i de verd; i de negre; n’hi havia prou
amb pocs símbols tronats, àligues i feixos de fusta o d’estany;
cap espectacle va ser mai tan econòmic
com una desfilada d’aquells temps
Els vells i els joves de comú acord
desitjaven grandiositat i grandesa;
milers de nois desfilaven,
alguns d’ells “escollits”, els altres simple tropa;
com una estasi perduda enmig dels segles
aquells matins de maig o de ple estiu
el món rural entorn
Itàlia era com una pobra illa enmig de les nacions
l’agricultura anava de baixa
i els camps amb poc gra eren un oceà immens
on cantaven tords, aloses, els atònits ocells del sol
Les concentracions es dispersaven a les llotges queia la brisa
i tot era veritat,
les banderes continuaven onejant
al vent que no les reconeixia.

Versos 1972 – 74 (Dins Quaderns de Versàlia, VI. Traducció de Narcís Comadira)

Molt agraïts, Josep Maria, va ser un plaer immens!

Text: Empar Sáez

Fotografies: Aureli Ruiz

Pasolini, poeta de les cendres. Xerrada de Josep Maria Lluró.

El dimarts 17 d’abril dedicarem la vetllada a la poesia de Pier Paolo Pasolini, un dels artistes i intel·lectuals més destacats del segle XX.

Per a això comptarem amb la col·laboració de Josep Maria Lluró, expert en la poètica pasoliana, qui impartirà la conferència Pasolini, poeta de les cendres.

Lluró ens aproximarà a l’obra poètica de Pasolini, i a la poesia que trobem en altres manifestacions artístiques de l’escriptor i director de cinema i en la seva pròpia vida.

“La poesia no es consumeix (…). Hom pot llegir milers de cops un llibre de poemes i no consumir-lo. La consumició la pateix el llibre i l’edició, però no pas la poesia (…) que és inconsumible en el més profund, mes jo també vull que sigui el menys consumible possible exteriorment.”

Nueva York. Pier Paolo Pasolini (Errata naturae editores, 2011)

Us hi esperem, no hi falteu!

 

Conversa amb Montserrat Gallart

La sessió poètica del propassat dimarts 20 de març va ser presidida per Montserrat Gallart i Sanfeliu a qui vàrem convidar, perquè ens parlés de la seva obra en vers. Recordem que l’any anterior havia vingut per tractar de la poesia de Kavafis que ella coneix molt bé a través de la seva tesi doctoral Marguerite Yourcenar traductora de Konstantinos Kavafis, sumada al seu ampli coneixement de la cultura hel·lenística.

Com ja sabeu Montserrat Gallart és doctora en Filologia Clàssica i en Filologia Francesa per la U.B. També és Membre de l’Associació d’Escriptors i Traductors en Llengua Catalana, del Centre Internacional de Documentació Marguerite Yourcenar i de l’Associació Catalana d’Hel·lenistes.

Les llengües, la literatura, l’ensenyament i la traducció  ̶ en català, castellà, francès, italià i grec modern ̶  són els eixos de la seva formació, dels seus interessos i de la seva dedicació.

Com a docent va ser catedràtica de llengua francesa a secundària(durant trenta dos anys), posteriorment(durant sis cursos) fou professora associada de la mateixa llengua a la UAB. Actualment dóna classe a l’Escola de l’Ateneu Barcelonès i realitza tallers de llengües modernes i de literatura en diversos centres.

Des del 2004, ha seguit amb certa freqüència estudis d’escriptura poètica a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès.

Montserrat Gallart ens digué que sempre li ha agradat llegir i escriure, així com des de petita jugar a fer de mestra. Però que no va començar a publicar fins al 2007, després d’un llarg període de repòs degut a una malaltia. La seva primera obra va ser en prosa: De cervicals i altres vèrtebres. Itineraris cap a l’equilibri(Abadia Editors, 2007, pròleg de Joan Tudela, editor).En anys posteriors s’obrí a la poesia.

  • Trenat d’onades i remors (Abadia Editors, 2010, pròleg del poeta Carles Duarte)
  • Bressol de tots els blaus (Témenos Edicions, 2012, prologat per Jordi Cervera, periodista i escriptor)que compta amb un magnífic recull de fotografies deSara Molina que il·lustren la llum i el color dels seus poemes i amb un epíleg escrit per la seva filla, Marta Arànega Gallart.
  • Acords del cor (Témenos edicios 2014, amb pròlegs de Francesc Parcerises i de Mercè Voltas)
  • Més un poemari conjunt amb tres altres autores a Visión Libros.
  • També té dos llibres de poemes en curs de publicació: Mediterrània i Com lleu batec en la memòria dels quals la Montserrat Gallart ens en va llegir cinc, que trobareu més avall, alguns dels quals al·ludeixen a l’actual situació política del nostre país.

Montserrat Gallart considera que qui tradueix i escriu poesia és algú enamorat del llenguatge, un enamorament que a ella l’ha portada no sols a conèixer moltes llengües, sinó a adoptar diferents modalitats com el parlar salat quan és a Cadaqués, o el català de les terres de ponent quan fa cap a casa dels pares.

La seva poesia és amarada de llum, o millor, neix de la llum. És una llum física, corporal, En els dos primers poemaris la llum entra a la pell des del paisatge, la llum del sol i els canvis dels blaus. Un paisatge referencial que s’estén per la Mediterrània des de Catalunya (especialment Cadaqués) fins a Grècia i fa del mar, de la costa, de les platges un conjunt d’imatges que l’acompanyen en la felicitat i en la dissort.

El tercer poemari Acords del Cor se centra en el desengany amorós. És un discurs en aparença molt dur sobre la crueltat i traïdoria amorosa que es basteix i solidifica a través d’una mena d’oposició entre la bondat còsmica inevitable, la llum, el curs dels dies, les estacions, la nit i la percepció poètica del clam individual que es rebel·la davant el goig perdut, perquè voldria poder continuar gaudint de la llum que engendra el cosmos.

Gallart ens explica que en els versos és ella mateixa i aprofundeix en el propi coneixement. Els escriu per fixar un moment en el paper com a emoció i sentiment, però també com elaboració i necessitat de pervivència, com a refugi i com a eina de creació d’un món somniat, evocat. Busca la paraula precisa i la musicalitat com una cadència personal, intuïtiva que beu d’ella mateixa, no pas cenyida amb mètrica, sinó donada amb naturalitat.

El darrer llibre Memòries d’uns gats feliços (Gregal, 2017, pròleg de Francesc Parcerises), tot i no ser una obra exactament poètica, conté molta poesia. És una mena de dietari, o potser un text epistolar, o unes breus confessions i reflexions sobre la vida en aquells moments en què veiem com s’escola d’una manera inevitable cap a l’afrau. Els protagonistes essencials són tres gats dels que ella fou  mestresssa, però també podríem dir que el protagonista ocult, i tanmateix omnipresent, és l’amor entre les persones i els animals. En concret: l’amor pels gats.

En acabar de conversar sobre les seves obres, Montserrat Gallart ens va llegir “Arquetip un dels poemes més rodons del llibre Bressol de tots els blaus.

Finalment li vàrem preguntar per les Àgores d’estiu. Des de 2011 organitza, a Cadaqués, unes Àgores Poètiques que sovint donen cabuda a altres manifestacions artístiques com la música i la dansa. Alguns ja somniàvem d’assistir-hi.

La sessió poètica de dimarts 26 va resultar interessant i distesa per la qualitat de la poesia de Montserrat Gallart i per les seves explicacions en un llenguatge ric, suggerent i natural que va provocar l’atenció i participació del públic.

Montserrat Gallart ens va comentar que s’havia sentit molt a gust entre nosaltres i que li havia agradat, especialment, escoltar els propis poemes llegits pels membres de Reversos.

Entre aplaudiments de reconeixement per la vetllada, éssent època de Rams, li vàrem oferir un pom de lliris liles amb una palma menuda, petita artesania de les nostres terres mediterrànies.

Moltes gràcies, Montserrat!

  • A continuació, transcrivim les lectures que va fer la Montserrat i després de la titulada Comiat, les que vàrem dir els membres del grup poètic.

Arquetip

A Sóunion no s´acaba el món, però ho sembla.
Harmonia feta marbre, i el mar
als peus, que para una catifa al temple.
La llum inunda les columnes
i el blau del cel és un llençol de tafetà amorós
que embolcalla l´indret.
El vent respecta l´únic arbre
rostit, posat a prova i ferm.

Quan cau la tarda,
el sol s´amaga rere l´estol d´illes
i, en posta encesa d´un vermell violent,
trasmuda el cel en immens mantell càlid.
No hi ha remors però hi ha presència,
i em trobo assimilada aquí
com una peça més de l´harmonia
intemporal i eterna.

No sé si aquest paisatge sap que hi sóc,
però m´hi sento menys en fals
que davant teu.

         (Soúnion, 6-XI-2010)

Αρχέτυπο

Στο Σούνιο δεν τελειώνει ο κόσμος αλλά ἐτσι φαίνεται
Αρμονία που ἑγινε μάρμαρο και η θάλασσα
στα πόδια, που στρώνει χαλὶ στο ναό.
Το φως πλυμμιρίζει τους κίονες
και το γαλάζιο του ουρανού είναι μεταξωτό σεντόνι
που τυλίγει τον χώρο.
Ο άνεμος σέβεται το μόνο δέντρο,
αν και δαρμένο, μέσα στη δοκιμασία του σταθερό.

Ὀταν πέφτει το απόγευμα,
ο ήλιος κρύβεται πίσω απο το σύμπλεγμα των νησιών
και, σε δύση φλεγόμενη με βίαιο κόκκινο,
αλλάζει τον ουρανό σε τεράστιο μαντίλι ζεστό.
Δεν υπάρχει θρόισμα, αλλα παρουσία
και βρίσκομαι αφομοιωμένη εδώ
σαν άλλη ψηφίδα της αρμονίας,
άχρονης και αιώνιας.

Δεν ξέρω αν το τοπίο γνωρίζει ότι είμαι εδώ,
αλλα σ´αυτό το μέρος νιώθω λιγότερο μετέωρη
παρά μπροστά σου.

          (Σούνιον, 6-XI-2010)

CAPVESPRE. EVOCACIÓ (Montserrat Gallart, 2017)

Davant del mar,
el blau profund i nítid del capvespre,
al juliol,
m’evoca la teva infantesa clara,
l’amor que em percudia el cor,
els dits i els llavis,
amor de seda i de trena als cabells,
amor compartit, de Marítim,
mentre tu feies passanelles
davant del corb marí que es recollia,
davant les gavines xisclants
que saltaven serrells d’escuma blanca.
No tornaran els dies de l’amor
-l’amor de trena-,
ni la teva infantesa.
Vindran altres instants de mar
i de Marítim,
davant el blau dels blaus,
quan cau la tarda,
el dia
feixuc d’estiu ha vist mil llums
i, ara, serè,
va obrint la porta a una nit clara,
mentre la mar
dansa amb onades de segles
i encara em troba un somriure endolcit
al rostre.

DE BEN ENDINS

L’esclat de llum i el vent de tramuntana
dibuixen perfils de setembre,
susciten el somriure de la mar,
fan els colors més vius
i exalten la meva ànima
fins la pregària noble
que agraeix tanta gràcia.
M’embriago amb la bellesa
del poble que duc cenyit a la pell
i que potser veurà
la meva darrera mirada…
Ah, reposar al cementiri marí
quan l’hora em sigui arribada,
fer créixer entre la gespa
neulida de l’indret
llavors de nous poemes
i un futur resplendent
de pau i llibertat
per a les meves nétes
o els néts que hauran vingut!
Submergir-me en la joia
de la blava quietud
i de la llum eterna,
i abraçar cada dia
el llostrejar de Cap de Creus!

MARINA 11 – XI – 2017

Amb una sola veu
ve la marea humana;
arribem de pertot
brandem senyeres i estelades…
Contra el cel envaït
s’eleva el foc ardent de les consignes,
i quan es fon el darrer raig de sol
el clam encén llanternes:
riuada de llum blanca per la llibertat

1 OCTUBRE 2017

Al tombant del mes ens espera
l’hora greu de la incertesa.
Som en camí per a dir els nostres anhels,
guiats per l’estel viu de la confiança.
Ho hem preparat, cridat i escrit,
ho hem proclamat en unes lleis.
Les nostres armes,
la música i el cant que sona a Plaça
i pels carrers,
les percussions domèstiques
que fereixen la quietud de la nit,
concentracions, senyeres i estelades,
i parlaments fervorosos dels líders.
Tot es prepara per al dia esperat:
continguda il·lusió, gran esperança,
i una nit llarga, llarga
de pacífica resistència
sota estels espantats…
Mes, ai, l’estat
poruc, immobilista i repressor
posa en marxa la força desfermada.
L’amenaça s’ha estès:
ocuparan col·legis i ho arrasaran tot…
-neguit i tensió.

Les flors de la pau i del vot
es tenyiran de sang,
s’escampen els cops i els crits del dolor,
i el vot no s’exerceix en tots els centres.
Sortosament, el món ens mira.
Tots els observadors que ens acompanyen
poden testimoniar de la barbàrie,
i el món sabrà que, surti
el recompte que surti,
la dignitat de tots
-que és com teixit de seda malva-
ha fet aquest país mereixedor
de l’alliberament,
amb un horitzó en blau,
que mira a l’infinit
i que se sap
mestre i senyor de la pròpia vida.
I maldarem per consolidar.

 

DIVISA DE COMIAT

No morirem del tot,
tot i que ens farem terra…

Obrirem, potser, els ulls
a una altra llum desconeguda,
i continuarà la vida
on els àngels fan festa
i on calla el temps.

Fins que podrem veure el rostre de Déu
i la rialla d’aquells que estimàrem.

Alguns membres de Reversos vàrem llegir:

Del llibre BRESSOL DE TOTS ELS BLAUS

HAÏKÚS DE PORT LLIGAT(selecció)

Camí de ronda
Acords en el silenci
Cançó de la mar.

 

La mar emmudeix.
a les minves de gener
Torna la treva.

 

A  trenc d’albada
Els teus ulls em recorden
Les venes del cel.

 

Trenat de robins
buguenvíl·lies que riuen:
arriba l’estiu.

 

Anell de l’aliança
de Deu amb l’home:
Arc de Sant Martí!

 

La nit, serena.
Badallava la lluna
entre les barques.

LLET AMB CACAU

Sense la teva presència
em pesa tanta llum,
pessigolleig radiant que frega els núvols
entre l’aigua policroma i el cel;
a la nit, focs i lluna:
incessant degoteig d’espurnes purpurals
que harmonitzen amb el color dels teus ulls.

Les teves mans melancòliques s’allarguen
i busquen la cançó del teu alè,
com quan, en la nit, un infant
busca la llet amb cacau de les certeses.

Però el blau de les venes del cel
només m’evoca ombres d’un temps remot
que ara em són estrangeres.

Del llibre MEMÒRIES D’UNS GATS FELIÇOS

Agilitat, tendresa, melangia:
salteu de branca en branca pels teulats,
salteu…
Jaieu al sol meditant en silenci
-indiferents i cauts alhora-
perfectament immersos en el cosmos,
i  acaricieu  la terra al vostre pas.
Sou gats!
Felins astuts que encarneu déus egipcis
amb nítida mirada de filòsofs.
Domesticats o bé en estat feréstec,
el vostre cos té la calma que plau a l’univers,
i en l’ànima guardeu
el gust per les coses petites i ocultes…
Sou gats!
I tanmateix,
quants no pagarien pel vostre extermini!
Per això us dic:
gats de tot el món,uniu-vos!
Feu-vos forts, feu-vos imprescindibles!
Vora el mar, a la muntanya o a la ciutat,
mostreu als homes les vostres qualitats
i festegeu el perill fins a exhaurir set vides!

Del llibre ACORDS DEL COR

VI(D)ES

El temps de mel i de concòrdia
se’ns va exhaurir massa aviat.

Ara les nostres vides són
dues vies de tren o l’espai buit
que queda entre elles,
mudes i paral·leles,
sempre endavant sense retorn…

Ah, si podia girar els fulls
i tornar a la primera plana del temps,
a l’estació dolça i enganyosa de la partida!

HIPÒTESI

Potser la vida eterna, allò que en diem cel,
és una immensa taula rodona
on seuen els primers amors,
els segons, els tercers…
i aquelles que en algun moment
se n’anaren de nosaltres
com cera fosa d’un vell ciri…
A la taula i amb temps indefinit,
entre els nèctars que ens seran servits
en signe d’ acollida, podrem dir-nos
tot allò que vàrem callar
perquè no sabíem dir,
o allò que les nostres accions contradigueren.
De les branques seques de les històries del cor
en farem garlandes,
i amb poques menges
ens sadollarem de felicitat.
Temps indefinit
per a treure bé la pols de les paraules
i dibuixar amb traç ferm
el somriure perfumat de l’empatia.
Tertúlia ininterrompuda
com els cicles de l’univers,
sense els sotracs ni les ventades emocionals
que aquí ens deixaren indefensos,
en la quietud i la pau d’uns peixos d’un estany
o del mestre de ioga…

MÚSIC AMB ACORDIÓ

El músic de carrer, músic de metro,
es guanya quatre rals amb pocs acords,
cantarelles conegudes de la gent, fàcils, de sempre,
que toca mecànicament, sense passió:
gairebé es teclegen soles…

Quan canvia de vagó, però,
sense que se n’adoni,
li surten melodies més genuïnes,
tonades que han nascut amb ell
i que els dits li han tocat des del bressol.

I és aleshores que es transforma
i que esdevé autèntic músic:
ell, indestriable de l’acordió
que gemega Balcans.

I és així que em sembla quasi divinal.

OBSTACLES

I si parlés més el cor que la boca,
copsaríem la profunditat dels sentiments,
què hi ha darrera de cada mirada,
de cada gest, de cada besada,
què amaga cadascun dels nostres mots…

Però som amadors limitats i ignorants,
incapaços d’expressar el que sentim.
Presoners com som de tantes pors,
mostrem la rosa i amaguem les espines,
que completen el retaule de la nostra essència.

Si ens deixéssim amarar els uns dels altres,
si diguéssim els mots que el cor escolta,
tindríem una altra llengua que la
del malentès, la del dubte i de la por.
I abastaríem molt més amunt,
molt més enllà de nosaltres mateixos.

CRISI

Quan el poble no té bons guies
la crisi emprèn el seu camí
i entra en escena

Se’ns ha deshidratat la pell dels somnis
i hem oblidat el que érem i sabíem;
som avars del nostre temps
i dels nostres afectes.
Vivim moments mesquins de silencis còmplices,
la feblesa ens grava i impedeix
de reaccionar davant les injustícies,
distrets del tot amb la tecnologia…
Hem d’alçar la intel·ligència al servei de l’amor,
sibil·les del futur,
sense que cap déu que vingui a redimir-nos.
No esperem que els bàrbars resolguin
aquest desgavell que ens va engolint.
Canviar de rumb és l’única proposta.

EQUILIBRI

Com la flor que es desclou al bat del sol
I té puixança,
com la vida que pren sentit
en cada naixement,
la teva companyia vesteix els meus dies
de plenitud
i posa música harmoniosa
a tantes cavil·lacions…
Així comprenc que l’existència,
que de vegades és fel,
pot ésser mel de taronger
i besar-nos a la boca tendrament.

Gràcies una vegada més, Montserrat!

Text: Marta Teixidó

Fotografies: Aureli Ruiz

Conversa amb Montserrat Gallart

Tot just farà un any des que vàrem sentir recitar en grec la poesia de Kavafis per la  Montserrat Gallart i Sanfeliu en una magnífica sessió dedicada al poeta alexandrí.

Dimarts vinent vindrà com a poeta convidada pel grup i parlarem amb ella de la seva obra poètica.

Gallart és Doctora en Filologia Clàssica i  Llicenciada en Filologia Francesa. És traductora i escriptora. Els seus darrers llibres publicats són: Acords del cor (Témenos Edicions, 2014) i Memòries d’uns gats feliços  (Editorial Gregal, 2017).

Hi sou tots convidats!

Conversa amb Antonina Canyelles

El passat vint-i-vuit de febrer vàrem retre homenatge a una de les nostres poetes predilectes, n’Antonina Canyelles. Arribava des de Palma per a presentar a Barcelona el seu nou llibre, Les banyes del croissant (Editorial Lapislatzuli) i ens va acompanyar en una vetllada memorable. Us oferim una breu crònica de l’acte amb les fotografies de l’Aureli Ruiz.

Vàrem triar un dels seus poemes per a introduir la sessió:

Quan hagueren berenat de cafè amb llet i ensaïmades,
es pintaren la cara, llançaren crits de guerra
i ens atacaren amb el CODI CIVIL,
amb el CODI PENAL,
amb la CONSTITUCIÓ,
amb les ORDENANCES MUNICIPALS,
amb els QUATRE EVANGUELIS
i amb moltes més ARMES LLANCÍVOLES.

(D’estructura circular, 2007)

Vaig assenyalar que havia viscut dos grans moments de descoberta de la poesia de l’Antonina Canyelles; el primer el recordava nítidament, i ja havien passat uns quants anys, pel gran impacte que em va produir descobrir una veu que considero única, de la qual no sé trobar semblances; i el segon esdevé durant les darreres setmanes de relectura en les quals, en nombroses ocasions, he quedat glaçada per l’aterridora actualitat dels seus versos, com aquest que acabàvem de llegir.

Després d’aquesta breu introducció, vàrem donar la benvinguda i vàrem expressar el nostre agraïment a l’Antonina Canyelles, una de les poetes més potents i interessants de la poesia catalana actual, per acceptar la nostra invitació. Vàrem agrair també al seu editor, Jon López de Viñaspre, que ens acompanyés; ell ha estat una peça clau perquè l’Antonina Canyelles no hagi quedat una poeta inconeguda. I és cert que en tenia moltes possibilitats, de restar transparent, perquè ella, com ha destacat l’Albert Mestres en el pròleg de l’antologia Putes i consentits, escriu des d’una marginalitat múltiple: “fa literatura marginal, com és la poesia, des d’un gènere marginal, com el femení, dins una cultura marginal, com la catalana, i a més dins una catalanitat marginal com és la mallorquina.” Si a tot això li afegim que no forma part de capelletes literàries, ens adonem que és un autèntic miracle que la seva poesia sigui cada vegada més reconeguda, apreciada a casa nostra i arreu.

Abans de parlar molt breument sobre la seva poesia, férem un recorregut per la bibliografia més destacada de l’Antonina:

Quadern de conseqüències (1980) Premi Marià Aguiló (autoedició)
Patchwork (1981) (carpeta de poemes i il·lustracions) (autoedició)
Piercing (2005) (Lleonard Muntaner editor)
D’estructura circular (2007) (Edicions Can Sifre)
Panoptik (2007) Fotopoesia (Espe Codina, traduït al castellà)
Editorial Lapislàtzuli: Antologia: Putes i consentits. Antologia poètica  i  Tasta’m. 34 poemes inèdits (2011)
La duna i la cascada (2013) (Edicions 62)
Nus baixant una escala (2015) (Editorial Lapislàtzuli)
Les banyes del croissant (2018) (Editorial Lapislàtzuli)
Mai de mai, bandera blanca (un recorregut per la poesia d’Antonina Canyelles; estudi literari de Sílvia Campins) Editorial Lapislàtzuli.

El primer que sorprèn de la seva poesia és la brevetat, i un estil directe i clar, tan clar i afilat que sedueix als lectors encara que no surtin indemnes de la lectura, o precisament per això mateix. L’aparent lleugeresa és un reclam viscós que s’enganxarà al lector, tot obrint-li els ulls i la ment, i de ben segur li crearà desconcert, potser en alguns poemes quedarà ben desorientat,  però participarà alhora de la fragilitat i de la seva força, de la revolta, de l’audàcia creadora i insolent d’uns versos que també poden ser paròdia i ironia, acidesa i diversió irreverent, construïts amb imatges brillants i un llenguatge ben empeltat en la parla de les illes. Amb tot això l’Antonina Canyelles ens mena per un camí combatiu; el de la paraula depurada i lliure que sense falses pretensions destil·la lucidesa i talent.

A continuació l’editor de Lapislàtzuli, i també escriptor, en Jon López de Viñaspre, molt amablement li va fer una entrevista per aprofundir en l’obra poètica i en la seva vida.

El veritable plaer de la trobada va ser escoltar les respostes de la nostra poeta convidada: Canyelles va rememorar algunes vivències que van marcar els seus inicis, la seva juventud, va parlar sobre cada un dels llibres que ha escrit, va destacar algunes de les seves lectures, i entremig de la conversa anava recitant magistralment una selecció de poemes de la seva obra. Tot un plaer i un privilegi que mai no podrem oblidar.

Gràcies Antonina!

Empar Sáez

Vaig néixer rossa,
condreta
i per emprenyar la voga.
Vaig créixer.
M’enviaren a l’escola
i a la merda.
D’ambdues coses
no vaig sortir-ne il·lesa.

Quadern de conseqüències, 1980

Llops, vigilau l’infant.
No fos cosa
que els homes se’l mejassin.

Quadern de conseqüències, 1980

Menjaràs morena, no altres peixos,
menjaràs arròs amb gramenera.
Beuràs aigua amb cabotins de la més bruta.
Et prohibiran trencar la ce i geminar la ela.
A poc a poc perdràs la fesomia.
A poc a poc perdrà sonoritat la essa.
La be i la ve serà un tant se me’n dóna.
El so neutre es tancarà com una porta.

Acabaràs amb el cos ple d’autopistes!

Piercing, 2005

Desconfii de la gent deshabitada.
Tem la gent deshabitada.
Em fa por la gent deshabitada
perquè em poden matar
i deixar-me viva.

Piercing, 2005

Deixa
que els cucs ballin
dins els clivells de les figues
que l’eco s’estavelli contra el mur
que el safrà tinyi de groc
l’índex i el polze
Deixa
que les cadires seguin
que la calç torni negra
en homenatge a Àfrica
que l’anell llanci la perla
un tros enfora
Deixa
que la sang de la ploma
circuli per on vulgui
que la flama tengui fred
i en cerqui un altra
que un bric de vi
sigui un llit o una tomba
que el balancí recordi
que un dia va ser un arbre

D’estructura circular, 2007

Cotilles

Et donen la vida,
et nodreixen,
t’eduquen,
t’instrueixen,
t’ensinistren
perquè siguis com els altres,
com tots els altres
però no com tu.

La duna i la cascada, 2013

Dos I

Pos el meu jo davant el meu mi
i diuen que no es coneixen.

Trec el joc de cartes
i els convit a jugar.

Un és un jugador d’ofici,
l’altre, un mal perdedor.

Els deix amb el seu joc
perquè les pistoles m’espanten.

Nus baixant una escala, 2015

Fuga

Davallà de la creu,
aparcà la mort a una vorera
i se n’anà, amb els tres claus dins la mà,
a veure com llepen els cavalls
la menta fresca dels semàfors.

Nus baixant una escala, 2015

Fotografies d’Aureli Ruiz

Conversa amb Antonina Canyelles

Esperem amb delit aquesta conversa amb l’Antonina Canyelles (Palma, 1942), una de les veus més interessants de la nostra llengua. Li volem retre homenatge en aquest acte i a més a més podrem parlar amb ella del seu nou llibre, que tot just haurà sortit d’impremta: Les banyes del croissant (Lapislàtzuli, 2018).

Hi participarà l’editor i escriptor Jon López de Viñaspre, qui entrevistarà la poeta i farà un repàs a la seva obra.

Les banyes del croissant és un bell i esperat episodi més de l’eterna batalla que Antonina Canyelles lliura contra tot vestigi de poder. Els seus dards finíssims ataquen qualsevol forma de repressió, ja vingui de la religió, d’aquest post franquisme imperant, del business fred, de la cosa patriarcal o de l’alienació pròpia de molts dels nostres comportaments comuns. Amb bones dosis de màgia, bohèmia i pensament crític, és com aquesta poeta i dona lliure es posiciona al món.
Definitivament, Antonina Canyelles és la formidable dona bala de la literatura catalana.”

Serà dimecres 28 de febrer, a les set del vespre. Us hi esperem, no hi falteu a aquesta cita!

Conversa amb Rodolfo del Hoyo

El passat vint-i-tres de gener vàrem rebre el primer convidat de l’any del nostre cicle de poesia a l’espai VilaWeb. Us fem una breu crònica de la sessió amb el poeta Rodolfo del Hoyo i us transcrivim alguns dels poemes que es varen llegir.

El nostre convidat volia ser director de teatre, i de petit li agradava explicar contes. Quan el van portar a viure a Santa Coloma de Gramenet, rodejat de natura, ell era ben menut, pocs s’imaginaven que ja de jove s’implicaria tant en els moviments associatius i culturals d’una ciutat que havia de patir una gran transformació.

Té estudis de Dret i d’Art dramàtic, però destacaria especialment la seva vocació de servei a la societat. Ens cal traslladar-nos a les darreries del franquisme per entendre-ho bé: en aquells anys forma part de les anomenades Comissions de Barri, de les quals sortirien posteriorment les Associacions de Veïns, més tard col·labora en el moviment associatiu cultural, en especial amb el Casal de Cultura. Ha fet propostes tan valentes com acostar la poesia, el teatre, la música i les arts visuals a la població obrera, a més de fer una tasca alfabetitzadora i d’ensenyament del català. Col·labora, durant la dècada dels setanta, en la premsa comarcal, que juga un paper important en la cohesió del moviment cívic colomenc en l’època de la transició democràtica.

En la dècada dels vuitanta va crear el CIAC, Centre d’Iniciatives Artístiques i Culturals; algunes de les iniciatives que en aquella època va posar en marxa encara són actives. En els noranta va ser soci fundador de l’Associació Colomenca de Literatura, entitat que va continuar activa durant vint anys. En Rodolfo ha dedicat i dedica molts esforços per fomentar el llibre de lectura, sobretot entre els infants i els joves; en escoles, biblioteques, centres cívics…

Respecte a la seva activitat literària, del Hoyo ha publicat vint-i-sis llibres (sense comptar l’obra que li han traduït), la majoria són de literatura infantil i juvenil, també ha escrit narrativa curta: Els amors furtius i Llegir al metro són dos llibres destacats. El darrer títol va ser guardonat, el 2012, amb el premi Recull-Joaquim Ruyra de Narrativa.

Sorprèn la quantitat considerable de llibres publicats, tenint en compte que comença a escriure amb ambició literària en plena maduresa, quan tenia quaranta anys. Únicament els dos primers llibres, de poesia, són escrits en castellà; són dos llibres d’iniciació fets en la seva llengua materna. La resta d’obra l’escriu en català.

La poesia, per tant, és una part, no menys important, de la seva obra literària. En català ha publicat tres llibres: Els dits de l’intèrpret (2003), El caminant a la deriva (2007) (va ser traduït a l’italià) i el seu flamant Reconstruccions (2017).

En cada un dels llibres de poesia de Rodolfo del Hoyo he tingut l’impressió d’obrir una gran capsa amb moltes capsetes al seu interior. Cadascuna d’elles manté l’essència de l’autor, encara que tinguin aparences diferents . Els seus llibres són fets de petits llibres que segueixen el fil conductor global de l’obra i en els quals es reconeix la veu de l’autor, però a la vegada, les diferents textures emprades amplien i fan ressonar altres sonoritats, de manera que s’eixampla l’espectre de formes poètiques i de temàtiques. La quotidianitat, els records d’infantesa són temes cabdals en la poesia de del Hoyo, abordats generalment amb poemes més llargs, mantenint un to proper i inoculats de tendresa inclús per donar llum a vivències dures. Això canvia, fa un gir radical, quan fotografia linstant etern (aquest concepte de José Hierro que tant agrada a Rodolfo del Hoyo) en les seves “Poegrafies”; poemes molt breus que ens arrosseguen a la contemplació i a la mística. Crea un pont entre l’home i el cosmos, entre l’instant i l’eternitat, ambdós conceptes despullats de temps.També aconsegueix atrapar aquest instant etern en la poesia en prosa de El caminant a la deriva; són pintures superbes d’un passat que el poeta vivifica en la remembrança. Les “Poegrafies” de què parlava i altres poemes breus donen cabuda així mateix als misteris metafísics, aquells que fan una empenta cap endavant al lectors, i li fan reflexionar; del Hoyo crea una altra realitat, incorpòria, sustentada principalment en les paraules que es fusionen amb conceptes i imatges més abstractes.

I encara hi ha més: la mitologia, l’Antic Testament són temàtiques fonamentals i fascinants en l’obra de del Hoyo que obtenen més protagonisme en el seu primer llibre. A través dels personatges mitològics es van desgranant les passions humanes en forma de poemes-narració que mostren grans qualitats líriques i dramatúrgiques i una potència al·legòrica desbordant.

I per acabar, mireu què diu sobre la poesia: La poesia, és un art, i, per tant, ha de dir més del que diuen les paraules amb que està construïda. D’alguna manera la poesia exigeix l’esforç d’assignar un valor propi a les paraules, que aquest valor quedi recollit en un poema i que cada lector hi pugui trobar l’oportunitat per a la seva pròpia creació. (del bloc: Rodolfo del Hoyo. Escriptor).

Empar Sáez

Catedral

Brolla del líquid dolor de la pedra.
Cerca el misteri de la llàgrima
que batega dins l’úter.
De la llàgrima
que llisca dins l’úter.
De la llàgrima
que creix dins l’úter.
Cerca el verb blau de la llum,
l’ombra humida del silenci.
Vol penetrar l’esponja de fum dels dies.
Dels dies que són també ombra
morta la seva meitat d’ombra.

Rodolfo del Hoyo, , Els dits de l’intèrpret

Vora el mar,
el vent.
Vora el mar,
totes les mans
i la sorra neta
i els ulls de l’aigua clara.
Vora el mar,
la vida.
La vida vent,
la vida mans,
la vida sorra,
la vida ulls,
la vida mar,
la vida.
Vora el mar,
la mar.

Rodolfo del Hoyo, , Els dits de l’intèrpret

Haurà de ser contra la fúria

Haurà de ser contra la fúria
que avanci el caminant.
Contra la fúria que ordena
el curs de les coses.

Haurà de ser contra el vent,
ple de totes les aromes
que han descrit els segles.

Haurà de ser contra la quietud,
que penetra la pedra
amb una tremolor perversa
i li dóna la forma
que la perpetua.

Haurà d’esberlar la fúria,
esberlar les aromes.

El caminant traspassarà
les formes de la quietud.
I les formes seran cos
i les aromes seran cos.

I el caminant desfermarà
els murs de la indiferència.

Haurà de ser contra la fúria
que avanci el caminant.
Contra la fúria que ordena
el curs de les coses.

Rodolfo del Hoyo, El caminant a la deriva

23 (Algunes formes de silenci) 

Però el silenci també ha pres la forma de l’arbreda de pollancres a la vora del riu Besòs on caminava amb tu i imaginava un futur indefinit perquè no sabia què era el futur, però sabia que no era l’endemà, ni passats un any o dos, sinó un temps llarg i intangible més enllà del que podia imaginar.

Amb els ulls tancats camino al costat de l’infant que ha començat a somiar sense saber que somia. Anem pel camí cap a la font de l’Alzina. Veig els espàrrecs que creixien a la falda de la muntanya. Les cireres de l’arboç. La cova on el pare amagava els signes prohibits.

I els ulls tancats.

Els amics del pare a la presó. Els fills dels amics dels pare. Els jocs amb els fills dels amics. La moneda de cinquanta pessetes que la mare va deixar anar damunt la mà de la dona de l’amic del pare.

I els ulls tancats.

Rodolfo del Hoyo, El caminant a la deriva

MAONS DE FUM

La mare ens va agafar de les mans
i ens va portar als horts del davant de casa.
Esgarrapàvem la pell de la terra,
ens n’omplíem les ungles
per descobrir el tresor que amagava,
esmicolant terrosos al costat
el meu germà i jo.
Vaig aixecar la vista un moment.
Una gernació de dones i nens omplia
aquell camp enorme a la vora del riu.
Les dones arreplegaven patates als davantals.
Al menjador de casa vàrem fer un pila
que va durar força temps.
Mentre menjàvem patates cuinades
de mil maneres diferents
anava creixent la fàbrica de cerveses.
Cada fruit de la terra era una maó de fum.

Rodolfo del Hoyo, Reconstruccions

COSSOS D’AIRE

Seguíem la mare pel camí de pols
fins a la font.
Ella deixava el gibrell a terra
i començava la feina de rentar la roba,
en aquell temps quan els ramats de cabres
passaven per davant de casa.
He oblidat la lletania de l’aigua i el regueró.
I tanmateix recordo intensament
com els cossos d’aire ballaven
damunt l’herba,
com el vent omplia les robes humils.
I l’estesa de llençols blancs
feia contrast amb el silenci fosc
de la vella cabana del berenador
al centre de l’esplanada
on anys enrere els vells habitants del poble
passaven els dies de festa.
Van deixar podrir la vella cabana
perquè els feia nosa venir a la font
al peu de la muntanya.
Ja no rajava per a ells
perquè els emigrants havíem destrossat
amb les nostres barraques
el paisatge idíl·lic d’oliveres i d’arboç.
La natura era substituïda per parracs.
Els nens amb mocs i lleganyes
grimpàvem als arbres,
érem els amos de la muntanya
i de la petita esplanada
al final del carrer.
I els cossos d’aire ballaven
damunt l’herba,
i la mare mirava lluny
molt lluny
amb els seus ulls de fusta càlida
molt lluny.

Rodolfo del Hoyo, Reconstruccions

La tardor ha omplert les meves mans de fullam eixut.
Fa molts anys que aquells homes van talar la pollancrera
i van arrasar l’esbarzer i les oliveres  i els horts
i van cegar la font dels llençols blancs.
Però encara no ha mort el temps. En tinc cura.
Cada dia sembro estrelles i les rego, com rego els geranis
i de tant en tant floreix una poncella.
Aleshores, paro la taula amb llibres de contes,
saludo la merla que m’explica velles històries
i escric per a tu.

Rodolfo del Hoyo, Reconstruccions

Morir com els pollancres adormits
en la infantesa
com el feix de llum
sota el soroll estrident
de les serres mecàniques.
Morir com la metamorfosi del record.
Però no viure de morir.

Rodolfo del Hoyo, Reconstruccions

Com és de dur el dolor
que deixen les coses passades!
I tanmateix la nevada del seixanta-dos
és un somriure d’infant.
I els aiguats una llàgrima llarga
escrita en el silenci dels dies.

Rodolfo del Hoyo, Reconstruccions

PARAULES

Té la paraula
entre dues ombres.

La veu,
equidistant de la llum
i del buit
no la pot prendre.

Acosta
la nafra dels dits
a les ombres
i inicia el traç
en l’escorça de l’aire.

Rodolfo del Hoyo, Reconstruccions

Moltes gràcies, Rodolfo, ha sigut un gran plaer llegir la teva poesia i compartir bons moments de conversa amb tu!

Fotografies: Aureli Ruiz

Conversa amb Rodolfo del Hoyo

Encetem les nostres sessions amb un convidat de luxe, el poeta Rodolfo del Hoyo (Barcelona, 1953). Ha escrit narrativa, literatura infantil i juvenil i poesia. És un gran conversador i tindrem el plaer de compartir amb ell una bona estona; xerrarem dels seus llibres de poesia, els darrers escrits en català (Els dits de l’intèrpret, 2003; El caminant a la deriva, 2007), i especialment de l’obra publicada recentment, Reconstruccions (Pont del Petroli, 2017).

Per acabar l’acte llegirem una bona colla de poemes del nostre convidat.

Hi sereu tots benvinguts!

 

Homenatge a Màrius Sampere

El passat 24 d’octubre vàrem tenir el gran honor de rebre a Màrius Sampere a l’espai VilaWeb i retre-li un merescut homenatge. Ens va acompanyar la poeta Lala Blay qui va glossar la figura de Sampere.

Vàrem iniciar l’acte llegint aquest manifest en resposta als esdeveniments que havien succeït recentment (ara, malauradament, l’hauríem d’ampliar):

En nom del grup de poesia Reversos condemnem sense pal·liatius l’ús de la violència, la brutalitat que vàrem patir d’1 d’octubre i manifestem la nostra indignació i el nostre rebuig a l’empresonament de Jordi Sánchez i Jordi Cuixart així com a les mesures dictatorials preses per l’Estat Espanyol que són un atac flagrant a la democràcia i als drets humans fonamentals que el nostre grup defensa.

Màrius Sampere és una de les grans veus de la poesia universal i afortunadament gaudeix d’un munt de lectors incondicionals disposats a reivindicar la seva obra. Tots coneixeu que la seva vitalitat creativa és immensa, la seva poesia té vigència i modernitat i, per si no n’hi hagués prou, és un home bondadós. Per tot això les noves generacions de poetes el veneren i el respecten.

Màrius Sampere té una trentena de llibres publicats. Amb el primer, L’home i el límit, guanya el Premi Carles Riba, el 1963. Al llarg d’una dilatada vida literària ha merescut nombrosos guardons i reconeixements de prestigi. Els seus lectors som afortunats perquè Sampere continua escrivint; el seu ritme no davalla, és un creador inesgotable. Dèmens era el darrer llibre, publicat enguany per Labreu edicions, un poemari que desborda genialitat. Era el darrer, dic, perquè acaba de aparèixer la seva última obra: un original escrit en castellà, Nadie y la luz que ja frisem per llegir-lo.

Sampere és un poeta inclassificable, terme que acostumem a aplicar a les genialitats creatives que no sabem com definir-les. Recordo nítidament el gran impacte que em va produir descobrir la seva poesia: no n’havia llegit res, de semblant. I després de molts anys em continua sorprenent en cada nou llibre, i em sorprèn de la manera més difícil: fent el mateix. Recrea el seu univers, que creix, es desenvolupa, es reelabaora, i aconsegueix que allò més complex sembli molt senzill.

Voldria destacar algunes qualitats de la seva poesia que em fascinen: la llibertat creativa (em remet a la llibertat d’un infant entremaliat i agosarat) i el refús al dogmatisme; crea un magma interrogatiu sobre els misteris de la condició humana i de la realitat i invoca la irracionalitat, el dubte, la follia. El seu discurs es mou en els límits de l’absurd, de l’abstracció, amb mestria fa ús de la paradoxa, de la ironia, la negació, la sorpresa, la plasticitat, el joc…, i arriba al lector com una gran festa intel·lectual, desposseïda de gravetat.

La poesia de Sampere és pura delectança, lucidesa, serà duradora i inabastable,  perquè és ell multiplicat per ell mateix, com diu en aquests seus versos:

Així continuo en totes les escenes,  /  u de mi multiplicat per mi.

Lala Blay va glossar la figura del poeta i ens va donar eines, i més llum, per escatir l’obra de Màrius Sampere . Blay va ser la nostra poeta convidada fa uns mesos i quan li vàrem proposar d’acompanyar a Màrius Sampere no va dubtar en acceptar la invitació. Lala Blay és llicenciada en Belles arts i doctora en Filosofia, coneix bé l’obra de Sampere, que com sabeu es nodreix, entre moltes coses, de pensament, de filosofia.

A continuació us transcrivim la xerrada de Lala Blay:

Vaig conèixer en Màrius fa disset anys; ell formava part del jurat del Premi Recull de Blanes que jo havia guanyat; algú em va proposar que li demanés un pròleg, però no vaig gosar; en comptes d’això li vaig escriure una carta, i d’aquesta manera va començar la nostra amistat.

Us parlaré d’en Màrius des d’aquesta amistat, des del que he anat coneixent i entenent a través de converses i petits gestos al llarg de tots aquests anys. No us parlaré de la nostra història, sinó de com he anat veient la seva poesia a través de la nostra història.

La poesia no és discurs vàlid, no és discurs cognoscitiu ni discurs pràctic, no és coneixement ni moral; i, malgrat tot, es troba a l’arrel de la validesa, al fonament. Per això difícilment s’escau que un bon poeta sigui una mala persona, mentre que sovint un poeta mediocre és també una persona mediocre. En el cas d’en Màrius, l’ actitud davant la vida i la poesia estan tan íntimament lligades que, finalment, el que destacaria més de la seva persona és la bondat.

S’ha parlat molt de la solitud de Màrius i la seva obra, perquè després de guanyar el Carles Riba el 1963 amb L’home i el límit, va quedar d’una manera o altra condemnat a l’ostracisme, fins que molts anys després començà a rebre el reconeixement dels col·legues, crítics i institucions. Jo ja l’he conegut en aquest segon moment, i, quan he assistit a trobades de poetes importants entre els quals hi havia en Màrius, he sigut testimoni sempre del gran respecte que desperta, i això em sembla que és provocat per dos motius que no deixen de tenir el mateix origen:

  • La qualitat d’home insubornable, que ha pres la decisió d’escriure per sobre de tot, una decisió que ha donat una obra absolutament personal
  • La seva gran generositat, la seva predisposició a participar de tot allò que sigui just i que contribueixi a enfortir la cultura catalana i a ajudar a les generacions més joves.

S’ha dit que el món d’en Màrius aposta per la paraula, però, potser, abans i tot, per la visió, i que es caracteritza pel misteri i la dislocació del pensament o de les imatges lògiques. Ho subscric. I, a més, afegeixo que la seva poesia enllaça amb l’alta poesia universal, no només per les influències directes que hi hagi pogut haver, sinó perquè va a la font mateixa del poema. Llavors, el que apareix és l’home: la seva materialitat, inanitat i solitud extremes. A l’últim llibre de poemes, Dèmens, de 2017, es diu:

Avui no porto res,
si vols la mà buida
te la dono tota.

L’home està sol perquè Déu l’ha abandonat. Aquí no es tracta del nietzschià “Déu ha mort!”, ni de l’existencialista haver d’assumir l’absència de Déu, sinó de renegar contra un Déu que permet que a la vida hi hagi coses tan insuportables com el dolor:

Pare, el dolor no calia

es diu a Oniris i el tret del caçador (1987), i a Demiürgia (1996):

(i no s’ha mort, l’han mort
I Tu, Déu, ja ho sabies)

i de nou a Dèmens:

Ara no sé
què segueix, només que cada ésser
està sol i Déu no va venir.

En la poesia de Màrius l’home està sol perquè Déu l’ha abandonat, però també, perquè l’home s’ha abandonat a si mateix i ja no és home. A Demiürgia també es diu:

¿Qui esmola dolçament la pedra
del sacrifici?

(…)

Ningú, no és pas ningú. Ni Déu
ni el dimoni. Si de cas és l’home,
el germà de ningú.

Retornant al fet que la poesia estigui a l’arrel del discurs vàlid, cognoscitiu i moral, passa que per la mateixa raó es troba també a l’arrel d’allò públic, del caràcter de ciutadà que té l’home. Que es trobi a l’arrel i, en canvi, no estigui vinculada a continguts concrets és precisament el que provoca que el poema sempre ens estigui increpant, que no passi, que ens atenyi siguin quins siguin els fets que rememora. A Dèmens, de nou, la interpel·lació és desolada:

per fi conèixer
les veritables intencions
de la teranyina pública, negar
tota informació, tota esperança
i encara dir que sí.

En relació amb el vessant públic, ciutadà de la poesia, dels centenars de poemes que podria haver escollit per llegir avui, jo n’he triat tres que giren entorn d’una pedrera; un lloc geogràfic molt concret de Barcelona però, alhora, un lloc impossible, un no-lloc.

En un poema del llibre Samsara (1982), la mirada d’un  nen descobreix aquest no-lloc en la impossibilitat de comprendre atrocitats inequívocament humanes:

Afusellaments

Devia tenir jo deu anys, ben just.
Només havia ensumat llimones verdes
i durs mugrons
de mare jove, entresuats,
acabats de fer al dolor d’oferir-se.

Pujant a mà dreta (abans d’arribar
a la pedrera de flairoses herbes punxegudes,
tifes seques i mosques metàl·liques),
s’acabava la paret de l’hospital.
Allí,
contra aquell mur de déu i pedra,
els afusellaven.

De primer
-jo em sabia els detalls de memòria-
se sentiria un borinot, el camió
que sorgia del no-res; després,
En passar per davant de casa,
on el carrer s’empinava tot d’una,
canviaria de marxa, arrossegaria,
faria aquell suprem esforç per arribar.

Llavors transcorreria una estona impenetrable,
inexistent; jo me l’omplia
fent baixar els condemnats, empenyent-los,
arrenglerant-los, invocant la mort.

El so
alhora sec i tombejant de la descàrrega,
m’obligava a mossegar el coixí. El camió
ara carrer avall,
partia veloçment, en el sentit de l’alba,
rere els esperits.

Aquell matí
tots els nois ens ho miràvem: bocinets de cervell
per terra, fosques taques al mur;
incomprensible, vermellós fanguissar
damunt el nostre camí de cada dia.
Miràvem tot allò,
ens buscàvem els ulls,
ens vèiem –recordo—
ferotges, separats, envellits. On érem?

El mateix tema, reprès vint-i-tres anys més tard, ens presenta una segona brutalitat: cobrir el crim i cobrir-nos amb la indiferència. De Dorm. Els espais ocupats (2015):

La pedrera

La pedrera, la que no té set, on el vent
no sap qui, on l’àngel cercador
d’ànimes esgarriades
s’hi perd pujant.

Tot hi era, allà, herbes punxegudes,
formigues incessants, la merda seca
neta i ben polida,
el borinot tirant a verd.

No era pas cap món. Qui hi entrava
en sortís sense cap prova
de Déu. Aquella criatura, la cama plena
d’esgarrinxades i fòsfors, encara
va venint, no para de venir
de l’altra realitat més clara i plana.

I mai no hi arribarà, ara és el lloc
del no ser. Algú se la va endur
a cabassos. Ara és un espai
ric i mesurat. Una autovia hi passa
veloç com un pensament assassí. Ningú no protesta.

Potser els esdeveniments que estem vivint aquests dies amb astorament provenen de 40 anys d’indiferència. Sobre morts vam fer autovies i ara els morts silenciats ens truquen a la porta.

La poesia d’en Màrius ens convoca a nosaltres, adults, a trobar-nos amb un horror que és ben nostre; ara bé, alhora, perquè és poesia, és capaç d’obrir-nos un altre espai, un no-lloc també, on, potser, reposar. Del Llibre de les inauguracions, 1986:

Va ser una nit

Va ser una nit.
Anem-nos a morir, va dir la mare.
M’agafava fortament la mà.
Jo la seguia dòcil, ben unit
a l’amor i el ventre que em guiaven
a tornar a néixer del dolor de dona.

Caminàrem a l’atzar del vent
cap a la pedrera sinistra,
pels camps preliminars del suïcidi,
i ens exhortava a fer-ho
l’himne antic de les herbes humides.

Ella no deia res, bleixava fort.
A poc a poc la mà va amorosir-se
i no hi tenia ungles ni suor.
Va deturar-se, i en un lloc estrany,
on la mort no hi era ni hi seria,
va besar-me el front; va demanar: perdona’m,
i desfent el camí de les estrelles
tornàrem cap a casa.

Aquest lloc estrany és l’espai de l’amor i del poema, i hem d’agrair a en Màrius que ens hi convidi.

Lala Blay

A continuació Màrius Sampere va recitar de forma esplèndida un bon grapat de poemes i nosaltres, alguns membres del grup, també vàrem dir-ne uns quants. Us transcrivim una tria de les lectures:

Com m’agrada

Com m’agrada escriure en una llengua
que diuen que es mor.
Quina sensació de pau i alleujament
portar-la de baixada cap als aiguaneixos,
l’obaga, l’entrecuix, la santa dona
de les primeres clarors.

S’obria el sexe i jo obria els ulls
i vaig llegir, per les parets sagnants,
això: parlaré!
I ara dic, ara que ho sé tot
de l’amor i dels lladres,
com més fonda la mort, més endins de la terra.

Màrius Sampere, La taula i les estrelles  (Columna, 1992)

Temps de preeternitat

Si és cert que crema el firmament
bufeu ben fort, així
potser n’apagareu
l’estrella culpable.

Potser. Car el temps de cada cosa
té una mateixa dentadura blanca
per a tots els atzars, l’esmolaren a la mida
de la fam i el bes.

A l’últim, si em pugeu
en una ambulància,
no la feu córrer:
que jo tingui temps de morir.

Màrius Sampere, Subllum, Proa, 2000

Mai no arribarà la fi del món

Mai no arribarà la fi del món
si et recordo la veu
i sigui recordada
la meva veu després, i molt més tard
encara, memòria fidel,
conjurant la tenebra i els enterramorts,
arrenqui del silenci les imperceptibles
preguntes dels ulls cecs: on ets?, on ets?,
on ets?, i cap resposta
no s’alci de la terra
llevat d’una flor.

Màrius Sampere, Les imminències, Proa, 2002

Alzheimer

A casa,
de tant en tant s’apaga una bombeta
blanca, al menjador
i, automàticament,
se n’encén una altra, al dormitori,
la groga, la de fer venir
la son. Si no s’encén,
la son no vindrà
i caldrà treure, del calaix de l’armari,
l’espelma de l´últim recurs. Però també
pot fallar la cabota del llumí
i, amb les puntes dels dits irritades
de fregar inútilment, hom no podrà
matar l’obscuritat. De fet, l’obscuritat
mai no es mor.

Màrius Sampere, Jerarquies, Edicions Proa, 2003

Per què tot comença?

Per què tot comença pel principi?
No té sentit. El temps
et fa salivera a la boca, noia. Així
ressuscita aquella estrella
morta fa mil·lennis
i, veus?,
ja s’encén,
ja no és mentida, ja
sé que les coses no s’acaben
ni comencen: entrecreuen. Sí, ja sé
que viure és provar-ho infinites vegades.

Màrius Sampere, Jerarquies, Edicions Proa, 2003

Amén

I no passa la vida
sinó una ventada
de fulles grogues.

Car l’eternitat
és cosa de Déu,
no pas nostra.

Nosaltres preferim morir
per tal de viure abans.

No passen els segles: es desfullen.
I ara és sempre
per les flors de les flors.

Màrius Sampere, La ciutat submergida (Edicions del Salobre, 2010)

Mare, no em renyis

Mare, no em renyis,
sí, ja sé que m’he fet vell,
però jo no he sigut!

no he sigut, deia d’infant
l’empara de la llum. Per què
no dir-ho ara, al recer
de l’ombra?

Les joguines trencades per terra,
tot fet malbé, no tens remei! Mentida
ha estat aquell.

I sempre aquell, mare, el mateix
que et va desfer el llit,
el pare, el dimoni pelut
que ens roba la bellesa.

Potser és just: li devíem l’alè,
la pell llisa, fins i tot
el dret d’estimar-nos. Però jo no he sigut,
mare, tu ja ho veus, jo ja vinc
a poc a poc, amb bastó.

Màrius Sampere, L’estació dels espiadimonis (Lleonard Muntaner, 2010)

Els universos dormien

Els universos dormien
fins que la Veu
va dir: parlem-ne!
Però jo sé que parlant
la gent es desentén.

Jo no dialogo, escriure versos
és tenir raó. Allò descrit
sempre s’ajusta
a la descripció. Els universos
ho sabien, s’ho callaven.

Ara és diferent. Els universos
no existeixen; la paraula ocupa
l’espai sense fi; el vers
proposa el silenci.
El silenci activa el crit de les esferes.

Màrius Sampere, Ignosi, Edicions Poncianes, 2015

Gràcies, Màrius, estem satisfets perquè et vàrem veure molt content, i es tractava  justament d’això.

I agraïm també a Lala Blay la seva col·laboració, un veritable luxe.

Crònica d’Empar Sáez

Fotografies: Aureli Ruiz