L’àvia Jèssica i l’avi Kevin

Avui és sant Cristòfol, copatró del meu poble. Em sé els seus goigs, però no us els cantaré. Al meu poble no hi ha cap Cristòfol. Ni cap Tòfol, ep! Però fa uns dies, una jove parella em va anunciar que esperaven una nena i que li volien posar Ció…
Reconec que vaig tenir un sotrac a tota la part de dins. A la meva vida he conegut algunes Ció, però totes passaven dels setanta anys quan les vaig conèixer i totes són mortes, pobretes. Després del sotrac, però, vaig tenir una pujada forta, una eufòria. Llavors vaig reflexionar sobre els temps trasmudats que vivim. Vaig dir-me que les Cions  -vull dir les noies de la generació de la Ció que està en camí-  tindran oncles i ties que es diran Vanessa, Jèssica, Xeila, Kevin, Ian, Nathan, etc. I més tard, aquestes Vanesses i Kevins seran avis. Nosaltres potser ja no ho veurem; o potser sí, potser nosaltres serem els besavis (ai l’as!) Un dels homes més vells que he conegut era un oncle del meu pare que es deia Aleix. Aleix també es diuen algunes de les persones més joves que conec. Generacions. Generacions. Les generacions van passant i la gent es cansa d’uns noms i en ressuscita uns altres…és boníssim, perquè ens fa adaptar a les circumstàncies i ens dóna una bona lliçó: les Cions que vaig conèixer arrugadetes i amb monyo, un dia van ser unes nenetes que jugaven i es feien pipí a sobre. I ara, aviam qui és el primer valent que li posa al seu nen Cristòfol?

UNA VEU ANÒNIMA: -Veies que no li posin daixonses, vull dir Christopher!

8 pensaments a “L’àvia Jèssica i l’avi Kevin

  1. Avui és festa major al meu 2n poble que dic jo, Premià de Mar que em va acollir dels 3 als 20 anys, i on el patró i habitant de l’altar major és Sant Cristòfol. He pensat amb “els temps trasmudats” dels que ens parles sovint, doncs una premianenca que volta la seixantena m’explicava que els nins es passaven el matí guarnint els camions, no tant els cotxes, de flors i garnaldes per pujar-hi més tard i passar pel davant de la parròquia a beneir-los. Això era el reclam principal de la festa major, avui però, he quedat bocabadada davant de l’aparador de Cal Petit, on junt amb pastes i dolços comuns hi havia “el volant de sant Cristòfol”, una mena de tortell amb forma de volant -la cirera ensucrada és a la part central com a botó de “clàxon”- adornat amb un cotxe de joguina al damunt, com si d’una mona de pasqua es tractés!
    Diuen que les tradicions, no és que es perdin, sinó que es transformen; però jo em pregunto, en quin moment les tradicions van trasmudar per passar a ser reclams comercials?

  2. Hi ha una gran diferència entre les Ció d’abans i aquesta d’ara. Les de l’avior eren Concepció, Adoració o algun altra nom acabat en “ció”, tradició ben catalana d’abreujar el nom pel final a diferència de les solucions castellanes Nuri, Montse i altres. Vull dir que ara posem directament noms que només contenen una part del primitiu (que a més el volem ignorar). És una part del nom que abans es reduïa amb l’ús. És feia per estalvi lingüístic i era un recurs natural, espontani i propi del geni de la llengua. A mi ja m’agrada que es posi a un xiquet Cesc, Txell, Tomeu, Quel, Laia o Ció, però que vols que et digui, alguna cosa hem perdut, petita, potser, però perduda, com tantes altres.

  3. D’agustins al meu poble ja només dec quedar jo. I no sembla pas un nom en vies de recuperació!
    Per cert,  ahir em vaig acabar “Desfent el nus del mocador” i m’ha semblat una novel·la molt bona. Felicitats!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *