LA MANIA DEL QUITRÀ

Hi va haver un temps -vist ara sembla idíl.lic- en què la gent tenia mobles de fusta basta, anava en carro i els camins s’omplien de fang. Potser per això moltes persones van deixar pagès i se’n van anar al poble gran o a la ciutat. Volien fòrmica, volien cotxe i volien asfalt. Han passat molts anys i el món ha donat una i dues i tres voltes….jo em pensava que els termes ja feia molt temps que s’havien capgirat. Però sembla que no. Avui dia, alguns que semblaria que han de ser progressistes, conserven el coi de mania del quitrà… 

Tot això ho dic pensant en algunes coses que s’estan fent darrerament al LLuçanès i rodals. Cases de pagès que emportlanen el seu pas. Camins rurals que es volen enquitranar; per exemple, el que va del Cobert de Puigcercós a l’Hostalet, a les vores de la riera de Merlès (GR, camí ramader, espai natural…) entre els municipis de Borredà i Les Llosses. Algú també ha insinuat -no ara, sinó que la cosa surt de tant en tant- que “estaria bé enquitranar la pista que va de Santa Eulàlia a Alpens.” Déu nos en guard! El quitrà per a les pistes forestals és com la fòrmica per moblar un menjador: funcional, fred, antinatural i antiestètic. M’estranya que hi hagi tanta gent amb ganes de carregar-se el patrimoni i potser el futur. Boletaires, biciclistes, caminants, pastors, gent de bé, uniu-vos! Tothom sap que una pista ben arranjada, amb un sistema ben fet de drenatge de l’aigua, amb una mica de grava compactada (o com se digui) i un bon manteniment, permet una circulació còmoda, tranquil.la i respectuosa (la preciosa pista Santa Eulàlia-Alpens n’és un bon exemple). No sé per què algunes administracions es gasten els diners amb aquestes enquitranades absurdes. I em pregunto, també, per què no es gasten els diners, què sé jo, per exemple per restaurar i salvar l’església de Salselles, que és part del patrimoni de Borredà (i de tothom)?

14 pensaments a “LA MANIA DEL QUITRÀ

  1. Ramon, que content que estic d’haver llegit el teu escrit. Si no som capaços ni de respectar el nostre patrimoni i tirem pel dret cap a la solució més fàcil sense valorar-ne les conseqüències, com deia aquell, més val que pleguem.

    Per això no volem que s’asfalti la carretera de la Riera de Merlès del Cobert amunt.

    Salut, comarca i patrimoni !!!

  2. Que difícil és fer entendre això tan sencill que has descrit en poques paraules. Ara tenim un temps difícil, que de manera entenedora i consensuada poguem debatre amb els que tenen i poden decidir en el seu municipi com fer les coses, que hi ha decisions que afecten a tothom, i que el patrimoni és universal, podriem dir que preocupa als que gaudim d’espais més enllà del nostre terme municipal… a veure si podem desencallar el fet que l’accés a la Riera de Merlès és un dret de moltes persones, i que si més no, unes quantes pensem que no s’hi ha d’accedir amb presses, aixecant polseguera fruit de la velocitat i gaudins de cada pas que pots fer pel camí, a hores d’ara, un camí no asfaltat!!!
    Gràcies a tots pel vostre suport!!

  3. Qui tria el que s’ha de salvar? A vegades és una espècies de granota, altres un rat penat, altres un paratge… o un equip de futbol.
    A les zones urbanes fer una plaça pública sense espai verd és més econòmic que fer-ne una amb arbres, gespa o flors que s’ha de cuidar-la cada dia. Caldrà, a més, regar: ja hi som, caldrà aigua! Qui ho decideix?
    Jo també vull pistes naturals abans que les artificials però, què costen? qui les cuida regularment? Les deixen / les deixem fer malbé. Com s’ha de salvar el que alguns trien que s’ha de salvar.
    Els francesos es preocupen més de l’ós bru dels Pirineus que de les llengües del seu territori. Fins i tot crec que han omplet més pàgines parlant d’aquest animalot i han gastat més diners per ell que per la llengua catalana. Pregunteu a deu parisencs sobre l’ós bru i sobre el català i tindreu respostes sobre l’ós, en canvi sobre el català observeu les cares d’estranyesa que posen. Qui tria el que s’ha de salvar? 
    I ja no vull entrar en aspectes més humans. Però la pregunta és la mateixa: qui tria qui, què i com s’han de salvar altres pobles d’altres continents?
    Em sembla que per salvar camins, animals, llengües o pobles hauríem de renunciar a moltes coses. Què es fa amb allò que hem renunciat?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *