NITS BLANQUES

Nord enllà, quan s’acaba la primavera i comença l’estiu, les nits es tornen blanques: no s’acaba de fer fosc mai, el cel queda esblaimat hores i hores, els edificis es desdibuixen, les teulades sembla que pengin més, les cúpules mig volen, les finestres espien, les aigües s’enterboleixen i moltes persones es tornen histèriques…
A mi no m’estranya gens. No em sorprèn gota que a llocs com Sant Petersburg s’hi hagin congriat obres literàries com El capot de Gògol o com Crim i càstig de Dostoievski, per dir-ne dos dels que fa temps vaig dur als altars -als meus altars particulars- i que de moment no en baixen. Imaginem què és capaç de pensar, crear, produir, el nostre cervell mig adormit, mig despert, en una d’aquestes nits en què no hi ha manera d’agafar el son, les vertaderes nits blanques de cada dia. Les nits passades en blanc. Doncs posem per cas que hem anat a un sopar i hem pres cafè o que hem sortit capficats de la feina o que tenim un granet en un lloc amagat que ens crispa o que sentim el nen que de tant en tant fa un rondinar i un somiqueig just al moment d’aconseguir per fi aclucar l’ull. Nit blanca. Nit creativa. És per això que aquests dies que venen, amb les seves nits, a Sant Petersburg -i a altres indrets menys mítics- hi haurà tot de cervells mig histèrics, badant per les finestres, mirant les teulades, observant les cúpules, maleïnt les aigües tèrboles i creant, creant ves a saber què. Monstruositats i bellesa. Després tornarà la calma i semblarà que no ha passat res.

4 pensaments a “NITS BLANQUES

  1. per un costat fa pensar en la creativitat melòdica i bohèmia: Sergei Esenin ofegant en alcohol el seu passat camperol a la vora dels poetes neo-acmeistes, per un altre em sembla una ciutat que convoca l’horrible salvatgisme postimperial, la seua sordidesa accelerada pel monetarisme, la seua baixesa moral, una Venècia nòrdica podrida per l’ansietat capitalista, menys mal que Nikolai Gogol ja va redimir els passejants de la perspectiva Nevski als seus contes…

  2. Hola Ramon,

    aquest diumenge he estat a Lluçà: dinar a l’aire lliure i visita tranquil·la al claustre romànic de l’església. No vaig tenir temps de passar per ca teva però, amb el teu permís, la propera vegada m’hi deixaré caure amb el llibre “Desfent el nus del mocador” perquè me’l signis. M’ha agradat molt… fins i tot m’ha semblat identificar alguns indrets.
    Una abraçada.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *