ELS FABULOSOS BAKER BOYS

Aquesta tarda he vist per segona vegada -després d’anys i per la tele- “Els fabulosos Baker boys” i m’he tornat a emocionar.  Hi ha moltes pel.lícules que estan bé, però n’hi ha algunes -només algunes- que tenen un plus, un no se sap què, una cosa rara i intensa que ens trasbalsa….

Deu ser la Miechelle Pfeiffer, que està tan en el seu punt, tan cínica i tan tendra, tan sexi i tan basta, que sembla una flor acabada de collir en una cuneta. O bé l’argument, tan contingut, i aquest anar i venir i aquesta tensió entre art i negoci, entre família i bohèmia, entre alcohol i caseta als afores, entre la sensualitat, l’amor, l’amistat, la camaraderia… Potser és la música, que ens va entendrint, ens va entendrint, fins que ens tomba. O el detall de la nena, la del pis de sobre, que necessita un cangur. O el detall del gos, tret de l’hospital de gossos la nit de Nadal. O el detall de la cambrera del frankfurt, que per un moment pensa que el germà guapo dels Baker Boys l’està convidant a sortir, perquè li ha dit:

-A quina hora plegues, Blanche?

En fi, que sembla una pel.lícula de no res i ja es la segona vegada que em fa treure el barret. Per cert, penso que aquesta cinta és de les poques que quedaran de la filmografia de la Pfeiffer -que el 29 d’abril passat va fer els cinquanta anys- i no se n’ha d’avergonyir (vull dir de la carrera, però tampoc dels cinquanta anys, que té molt ben posats!), perquè la seva interpretació de l’esquerpa Susie Diamond, la poma de la discòrdia dels germans Baker, val tota una carrera…sobretot amb els temps que corren.

 

5 pensaments a “ELS FABULOSOS BAKER BOYS

  1. Sí, senyor! És una pel·lícula magnífica. Jo -i mal m’està el dir-ho- ja l’he vist quatre o cinc vegades. Ara no ho recordo exactament.

    Altres motius -a part dels que tu dius- de perquè m’agrada tant és per exemple la química que hi ha entre els tres principals protagonistes; o que les històries de perdedors, de gent que intenta (sense acabar de sortir-se’n)allunyar-se d’una vida avorrida i miserable sempre em commouen; o potser el final obert i un pèl pessimista, que demostra que és una pel·lícula que fa una mirada plena de maduresa i també de saviesa sobre la condició humana.

    En fi, veure una bona pel·lícula sempre ve de gust.

  2. Fa molts anys, quan la vaig veure per primer cop, vaig quedar tan captivat que vaig córrer a comprar-me el CD amb la música de la pel·li. Increïble i memorabilíssima la versió de “Makin’ whopie” cantada per la Pfeiffer sobre el piano. No em canso de sentir-la. La pel·li, excel·lent.

  3. Hola Ramon,
    T’escric en nom del col·lectiu promotor de l’Osonosfera per convidar-te a la presentació del web i a la 1a. Trobada Blocaire d’Osona. Trobaràs tota la informació a osonosfera.cat.
    Moltes gràcies i disculpa que t’escrigui en un comentari al bloc.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *