LA VIDA ALS BOSCOS

De vegades, quan estic fart de les complicacions de la vida moderna, estressat, deprimit o desenganyat, jugo amb la idea de buscar una manera de viure més senzilla. Jo en dic "tornar a Vilainé".  Vilainé és la casa enmig dels boscos -avui abandonada i a punt de caure a trossos- on la meva mare va viure infantesa i primera joventut. Sovint m’he vist a mi mateix al peu de la llar de foc d’aquella masoveria, pelant mandarines o trencant nous i deixant passar el temps. No és una idea original meva, ni tant sols és nova. El 1845, Henry David Thoreau va decidir deixar-ho tot i anar a viure al bosc….

Amb l’ajut d’uns amics, es va construir una cabana amb fusta de pi a les vores del llac Walden (el de la foto), a prop de Concord, Massachussets, i s’hi va instal.lar el 4 de juliol. Hi va viure dos anys, dos mesos i dos dies. D’aquesta experiència -o experiment- en va sortir el llibre Walden o la vida als boscos, tot un clàssic de la literatura conservacionista i el pensament americans. Hi ha una traducció catalana d’Anna Turró amb introducció de Ramon Alcoberro editada per Símbol editors. L’acabo de llegir i he de reconèixer que m’ha agradat, tot i que estic d’acord amb l’observació que va fer Virginia Woolf en un famós retrat literari seu de Thoreau, quan diu que el llibre ens fa quedar "amb una estranya sensació de distància". És com si posés una lent d’augment a les coses més senzilles de la natura i ens les mostrés i ens les descrivís amb estil, amb un bon domini de la llengua literària, però amb distància i fredor. Thoreau ens vol encomanar la seva fe en la senzillesa i ho aconsegueix: ens té hores entretinguts observant com es forma el gel a l’hivern i com es desfà a la primavera, ens fa escoltar i analitzar els cants d’ocells diürns i nocturns, ens mostra durant tota una tarda, i amb tota la cruesa, una salvatge guerra de formigues, ens explica com es fa per plantar mongetes i esperar i esperar, ens detalla quant costa en temps i diners construir la teva pròpia llar de foc i com de diferent és el sopar si tu mateix et talles la llenya amb la que el couràs. Però totes aquestes activitats en la solitud dels boscos no han fet de Thoreau ni un anacoreta ni un autista ni un antisocial: rep visites a la cabana, cada dos dies va a Concord a "escoltar xafarderies", ajuda esclaus a fugir al Canadà. Per oposició a altres propostes reformistes o revolucionàries que sorgeixen en aquells temps, les idees de Thoreau (i dels altres pensadors del grup de Concord) propugnen un individualisme basat en l’autosuficiència que -tot i ser una crítica al capitalisme i l’excessiu culte al treball- no deixa de ser una de les bases de l’estil de vida americà. Llegint el Walden, revivint tota la felicitat que troba Thoreau en la senzillesa i en la contemplació de la natura, en el fer les coses nostres amb les nostres pròpies mans, amb el prescindir de tot allò superflu, fins i tot de moltes hores de treball, m’ha assaltat amb tota la seva força el sempre ajornat projecte de retorn a Vilainé. Potser passat festes!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *