EL NOSTRE MOMENT SOLÍS

Això d’avui no és publicitat, és nostàlgia. Qui no conserva, amagat entre els plecs de la memòria, un d’aquells moments solís: una empastifada a la camisa, a la bata negra i blanca d’anar a escola; un ou ferrat insípid, de sobte saborós; un arròs a la cubana, de sobte ple de vida; una llesca de pa, de sobte vermella. El gust del tomàquet solís és el gust de la nostra infantesa (de les infanteses d’abans del kètxup!)

Aquest producte, que encara és a totes les cases (competint amb molta empenta amb els kètxups i les maioneses), mereixeria algun tipus d’altar literari, algun fotograma de pel.lícula bona, alguna seqüència a la ficció televisiva, algun remember when. Més que no pas la nocilla, el dònut o el cacaolat, més que no pas les sopes avecrem, la capacitat evocativa del gust del solís és infinita i va directa al moment solís que tots duem al cor, al nostre moment solís. Perquè la llauna de solís, almenys a la meva infantesa, era un producte que no es podia malgastar, del qual no es podia abusar, perquè "amaga el gust de les coses", deien les mares, "perquè us faria mal", deien unes altres mares, i per això era tan desitjat. Llavors, d’amagat, ficàvem el dit a la llauna oberta de la nevera, que ja començava a tenir les vores de dalt una mica més fosques…i si ens fèiem un tall, no passava res: la sang i la tomaca solís són del mateix color. Al fer-nos grans i poder usar i abusar del tomàquet solís, el vam avorrir una mica i, com totes les coses de la infantesa, aquesta vella obsessió ens va semblar ridícula. Ara, però, els nostres fills tornen a lluitar amb nosaltres per poder-se abocar tota la llauna de solís (o tot el tetra-brick o tot el pot de vidre) al plat d’arròs bullit o damunt l’ou ferrat, i ara som nosaltres que els diem: et farà mal! I són les nostres veus les que ells recordaran quan, de grans, revisquin el seu moment solís.

2 pensaments a “EL NOSTRE MOMENT SOLÍS

  1. Ostres tu, quina nostàlgia… Has clavat el què penso jo també del moment Solís! Jo era dels que de petit em posava Solís a tot arreu. Les meves obsessions eren (gens saludables) al dinar o sopar -és igual el què hi hagués, de primer o de segon; espaguetis, macarrons, arròs, xai, vedella, peix o pollastre- jo portava a la taula el meu Solís, una bossa de patates (si podia ser Ruffles ondulades millor) i olives…

    El Solís, tot i que encara sóc jovenet, el vaig aborrir. No me’n poso enlloc (tampoc ketchup, que no m’ha agradat mai). Va contribuir al meu aburriment aquell anunci que una canalla es prenia el Solís bevent (us en recordeu?), exprimint el pot fins al final (em fèia molt de fàstig, nosé perquè). Jo, per escurar un pot de Solís, tirava uns quants macarrons o espaguetis dins (gaire higiènic no era, però bé… tot per no deixar-hi res). La bossa de patates l’he anat deixant, també, ara bé, les olives… noi, les olives no me les treu ningú!

  2. A Sta. Eulàlia quan l’escola encara no es deia Gafarró i quan gravàvem  "pel·lícules" amb el Ramon i la Montse, representàvem la sang amb Solís. Sempre recordaré, però, els plors d’una amiga de classe perquè la roba s’havia embrutat i la seva mare la renyaria. Per suposat, la seva mare no li va dir res. El setè art passa per davant de tot !!

    Potser és per això que mai m’ha acabat d’agradar el Solís. Preferia la xocolata de Cal Penyora on sortien "cromos" amb marques de cotxes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *