APARELLAMENTS I BACANALS

Estàvem esmorzant en un bar. A la taula de darrere nostre, un home d’uns seixanta-cinc anys, cabell gris i esquena ampla, prenia cafè amb una dona de cabell llarg, que també voltava la seixantena; la dona es veia encara atractiva i penjada al coll hi duia una alegre bufanda de ratlles. La conversa -o els fragments de conversa que ens arribaven- tenia alguna cosa de surrealista: "tres quarts de deu" deia l’home, "tres quarts" repetia la dona. "Enciam, col, mongeta?" aventurava la dona amb un somriure d’orella a orella. "I porro!" afegia feliç l’home.

"Porro, como los porros de fumar?" preguntava la dona. "A això mateix" li contestava aquell home que es veia més content que un gínjol. "¿I mercadillo cómo se dice?" preguntava la senyora, amb aspecte d’estar passant una estona agradable…"mercat, parades" deia el senyor. De seguida ens vam adonar que allò era una Parella Lingüística. Aquestes curioses parelles estan sorgint com bolets per tot el país. Diuen que l’any passat n’hi va haver 14000 (28000 persones implicades, doncs). Això comptant només les oficials, les que surten del programa de Voluntaris Lingüístics, però n’hi ha que funcionen per lliure i n’hi  ha que esdevenen parelles lingüístiques sense pretendre-ho: companys de feina, companys d’estudi, enamorats i enamorades, sogres insistents, fills escolaritzats amb mares quasi analfabetes, clients d’un bar amb cambrers… Mentre una part del país bull i s’engresca amb l’intercanvi lingüístic i cultural, una altra part continua tancada en el  monolingüisme dels 300 millones  i no els treus d’aquí. I això que els experts diuen que el bilingüisme afavoreix la creació de sinapsis i endarrereix l’envelliment cerebral. El dia que aquesta part més "tancada" de la població es posi a buscar parella lingüística, Catalunya no serà una festa, no, serà una gran bacanal. I de l’orgia lingüística en sortirà un país més alegre, més cohesionat i amb uns ciutadans que viuran molts més anys. 

5 pensaments a “APARELLAMENTS I BACANALS

  1. Tant de bo jo pogués ser tan optimista com tu. Però les circumstàncies no hi ajuden. Un botó de mostra. Context: un institut de Vic (bressol de la Catalunya catalana). Dramatis personae: un professor (en aquest cas jo) i dues alumnes. Hora de l’esbarjo. Se’m dirigeixen en castellà i els dic: "Per què no em parleu en català?". Una de les marreques sentencia: "Es que no nos gusta". I l’altra hi afegeix: "Tenemos todo el derecho a hablar castellano". Ja està tot dit. Ah! i cap de les dues no és una emigrant, si més no de l’última fornada.

  2. No sabia com fer-te arribar aquest comentari i he decidit fer-ho a través del teu blog,…ja em perdonaras

    Acabo de comprar el DARRER !!!! exemplar del teu llibre a la Tralla (de Vic), estic a punt de llegir-lo, però, sobretot, digue-li al teu editor que n’hi porti més, perquè ja no en tenen cap

    salut!!!

    r

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *