SENSE CUA PERÒ AMB LLENGUA

Diu alguna gent que va ser Noé, al tancar amb presses la porta de l?Arca quan ja començaven a caure les primeres gotes del Diluvi Universal, qui va deixar el gat manx sense cua. Altres de més savis creuen que un vaixell naufragat va perdre el seu contingut casual de gats escuats davant les costes de l?illa de Man i aquells gats es van aparellar entre ells, es van multiplicar i, vivint aïllats, es van acabar convertint en raça autòctona. La bandera del territori on va sorgir aquesta raça de gats està formada per tres cames, amb els respectius peus, tallades a l?alçada de les cuixes, ajuntades i posades a girar en el sentit de les agulles del rellotge; a girar sense fi (foto). Davant d?aquestes primeres dades, recollides a peu de google, ens aventurem a dir que l?illa de Man, Ellan Vannin (en manx), podria ser que tingués algun problema amb les extremitats.

I sí. Comencem per dalt, pel cap. Perquè l?illa pertany a la corona britànica, sense ser part del Regne Unit ni tampoc de la Unió Europea. El seu cap d?Estat, per tant, és la reina Isabel II, però Man, situada entre Irlanda i Anglaterra, té el seu propi primer ministre, un parlament, moneda, i totes les institucions que li calen a un territori per a autogovernar-se. No sabem si això de tenir Isabel II per reina és o no és un problema pels manesos, en tot cas és una dada (igual que el fet de no tenir política exterior). Una altra extremitat ?si se?n pot dir extremitat- problemàtica a l?illa, és la llengua. El manès (manx, per ser més correctes), llengua gaèlica parlada fins al segle XIX per la majoria d?habitants de l?illa de Man, va ser substituït per l?anglès, com a tants altres llocs ha passat amb llengües gaèliques i no gaèliques, per motius econòmics, polítics i sociològics. Fins i tot es té constància de la data exacta de la mort del darrer parlant ?nadiu? de manès i del seu nom i cognom: va ser el pobre senyor Ned Maddrell, que va morir en plenes festes de Nadal i cap d’Any del 1974, concretament el 27 de desembre (el pobre Ned ja devia fer temps que només podia parlar manx amb ell mateix!) Però, com són les coses, no s?ha de perdre mai l?esperança: els lingüicidis i els suïcidis lingüístics es poden superar! Sí, sí, no només els d?Israel han ressuscitat una llengua quasi morta, en el seu cas l?hebreu, també hi ha els homes i dones de Man: mort i enterrat el Ned Maddrell, els manesos es devien esgarrifar (en anglès, clar), del silenci i la buidor manesa que el van seguir, de manera que es van posar corrent mans a l?obra i el 2001 ja els havien nascut 56 nous parlants de la variant manesa del gaèlic, volem dir amb el manès com a llengua materna (hem de suposar que van néixer de parelles que havien estudiat la llengua a l?escola i van decidir educar en aquesta llengua els seus fills). Però això no ha fet més que començar, els aparellaments entre dos parlants de manx (diguem-los ?parelles lingüístiques?) pot anar en augment, sobretot si tenim en compte que avui dia a l?illa hi ha 1689 persones, de les 75000 que hi viuen, que saben parlar correctament la vella variant manesa del gaèlic i que la majoria són joves. De la mateixa manera que uns gats arribats a les costes de Man enmig d?una tempesta, o presentant-se els darrers i amb poques esperances a l?Arca de Noé, van acabar triomfant i repoblant l?illa, així mateix pot passar amb els 56 (o amb els 1689) nous parlants de manx. Ni a Ellan Vannin ni a cap altre lloc del Món es pot donar per definitivament morta una llengua, perquè, igual que els gats, les llengües tenen set vides. Ho sento pels lingüicides. I els pessimistes.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *