TERRA DE RENECS

 

Diu Sergi Pàmies, o fa dir a un seu personatge, al seu jo narrador que vol escriure la història d?una batalla, que a l?hora d?inventar les darreres paraules d?un sergent malferit que agonitza, lluita ?contra els prejudicis de fer servir una llengua de la qual s?afirma que no té argot propi?. Tot això al conte-pastilla avecrem, La nostra guerra, del recull Si menges una llimona sense fer ganyotes, editat per Quaderns Crema. El conte és una vertadera perla (de concentració i bellesa) perquè ell sol ?en onze planes de lletra grossa? conté Guerra i Pau de Tolstoi, Homenatge a Catalunya d?Orwell, Va ploure tot el dia, de la seva mare (de la mare del Pàmies), Buscar al soldat Ryan, Res de nou a l?Oest i Apocalypse Now, a més a més d?una poètica i una retòrica completes.

 

 

 

Sergi Pàmies ?autor que fins ara no era dels meus preferits, però que amb aquest conte m?ha deixat totalment trasmudat? o el jo narrador del seu conte, el seu alter ego o qui sigui que parla, s?abaixa fins a peu de trinxera ?com si fóssim enmig d?un capítol de la sèrie Terra de gegants, d?Irwin Allen?, per escoltar els renecs d?un sergent rus a qui una bomba acaba de seccionar la cama i sent que diu, en la seva llengua russa: ?la puta mare que els va parir?. Després de llegir això, el meu jo envejós, verd de no poder tenir la seva orella allà a peu de trinxera escoltant els renecs d?aquell sergent ferit ?potser a Austerlitz o vés a saber si més a prop en el temps i de casa? i desitjós de poder fer ell també de torsimany de les darreres paraules del sergent (en aquest cas per als seguidors del Camp de l?Erra, que ja vam dir en els seus inicis que podia ser, entre altres coses, un camp de batalla) s?ha proposat anar una mica més enllà d?on ha anat el Pàmies (ell sempre tan contingut) i una mica més enllà de l?Eixample de Barcelona, i s?ha posat a enfilar renecs en llengua vernacla i ha dit coses molt gruixudes, com ara les hi faré passar molt putes a aquest que m?ha cardat la pota enlaire, al mig dels collons li haurien d?haver esclatat les bombes i tan de bo caiguessin hòsties consagrades, d?aquest avió, em cago en el déu que l?aguanta!

 

 

5 pensaments a “TERRA DE RENECS

  1. M’ha
    agradat aquesta. Si no fos un cínic malparit potser m’ofenia. Esta bé
    que la gent pugui escriure igual que es parla en qualsevol bar de poble.

  2. Gracies pel suggeriment de lectura, fins ara sempre havia passat per en Pàmies com el que es beu un got d’aigua, és a dir el trobava insípid i sense esperit, però el teu comentari m’ha fet venir set.

    Si no et fa res, a mi m’agradaria suggerir una lectura: Confessió general de Joan Garrabou, la novel·la és una puta passada, realment genial.

    En quan a renecs, n´hi ha un que vaig sentir de jovenet i que se m’ha quedat grabat al magí:   així baixés Déu en forma de porc i tots els angels penjats a la cua….sublim!

     

    Salut

    , r

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *