ELS JOCS FLORALS DE PAU VADELL

Trescava un hom amb Pau Vadell, i la Roser i la Contijoch i la Teresa (i no recordo que hi fossin els altres dos), cap al safareig que hi ha al peu del Calvari del Molar i en Pau em contava meravelles de com anaven a cercar sal, ell i son germà, en alguna cala més o manco morisca de Mallorques. Lo poeta, més tard llorejat i convertit en poeta primer de Barcelona, tot un terrabastall, imagino, per a un illenc amb barba hípsteriosa, llavors ja apuntava amunt, amunt, per sobre les capçades dels llorers delerosos de florir, de no florir-se. Sé que lligo aquestes dues imatges, o tres o cinc, perquè el diumenge de Rams passat vaig ajudar mon pare a escapçar el llorer de casa. I em va agradar qui-sap-lo. Segurament el Pau Vadell també ha podat llor un cop o dos amb son pare a Calonge, Santanyí, Mallorca (a més d’anar a buscar sal amb son germà). Però ara agafa el setial dels coronats. I feta la genuflexió, m’adono de la frase tan important que em va dir aquell dia joiós del Priorat. Em va dir: Jo trob estrany anar a comprar sal; mai no ho he fet! O alguna cosa diferentíssima perquè ara parlo de memòria i perquè sé segur que ell no és de dir aquesta mena de sentències ni sé si fa la doble negació. L’essència la recordo, però, i em retorna cada cop que verganyo el típic deix de sal que t’espolses als pantalons (a falta de davantal) després de salar l’estofat i noto el crim que és. La sal, el pa (senyant-lo amb la ganiveta abans de llescar-lo) i la sobrassada, són aliments sagrats. La sobrassada no volia que sortís, però s’ha esquitllat aquí damunt, la mal parida! I, com són les coses, aquests dies el coronen i el beneeixen amb la flor natural, l’englantina i què hi sé què més, el nostre Pau Vadell….El llorer ja el poso jo, de content que estic. I també la sal, que a casa sempre l’havíem volguda beneïda del Dimecres Sant (i així em passejo una estona per les infanteses rurals).

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *