HOME NAFRAT DE CADA DIA

NdalllSiria-que-dels-pero-del_1192090851_6245574_1000x667

Interrompre la lectura del poema de Nadal en moments significatius per dir uns textos sobre els refugiats, la por, la germandat universal, ens interpel·lava. Vull dir al públic de dissabte al monestir de Lluçà. L’home nafrat de cada dia seia allà amb gran fred de peus (com mana una tradició de cap a vint-i-cinc anys) esperant aquella sonsònia agradable de veus (aquest any, com l’anterior, totes de dona, de les Dones que cremen romaní) que ens demana que ens tornem una estona infants, que ens posem a nivell de pessebre i que ens deixem gronxar per les paraules de Sagarra que parlen de la màgia d’una nit, de la bona voluntat, però també de la bellesa del paisatge hivernal (i ho fa amb una llengua que té la sort de poder rimar pessebre i gebre). Els textos sobre l’acollida i la no acollida als refugiats lligaven a la perfecció. Lliguen. Són el fil d’empalomar que nua ahir amb avui i amb sempre. S’ha de dir que les coses escrites a les Sagrades Escriptures (i textos literaris i cançons tradicionals que se’n deriven) ja ho contenen tot. Així, Josep i Maria cercant refugi o el Rabadà repatani, incrèdul i egoista. Tot això agafava relleu. Lluçaveus van saber acompanyar l’estat d’ànim que el poema combinat amb la sacsejada havia anat creant. I així arrenca el temps de Nadal a la nostra minúscula comunitat. Fred de peus i ganes, que ja veurem fins on arriben, de fer alguna cosa pels que truquen a la porta, una lluna minvant tota taronja a la sortida, i una guilla vista de reüll mentre tornàvem cap a casa. No sé a qui s’han de donar les gràcies!

img406

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *