INQUIETANT ATAC A L’AUTOESTIMA DELS LLUÇANESOS

26376

Ningú sap a hores d’ara com acabarà això de la comarca. De moment el que tenim és un territori dividit i amb l’autoestima a la sola de les vambes. La culpa, en el fons, és de tots nosaltres. Primer, perquè des de la societat civil partidària de la comarca no vam saber engrescar més gent. Segon, per haver votat alguns representants que no han estat gaire a l’alçada. Els uns, que diuen que sí a la comarca, però per sortir-ne de seguida que s’hagi format (quin trist espectacle podria acabar sent). Els altres, que no donen la cara per dir clarament que no la volen. Uns altres, que posen l’excusa de la capital i, els de més enllà, l’excusa de la no capital. I encara uns altres que no es veuen amb cor de defensar el resultat dels seus propis pobles (quan seria fàcil perquè va en la línia del sí global). Falten encara els que s’hi ajuntarien per mitjà d’un segon referèndum si veuen que la nova comarca funciona bé. Ai coi! Per mi encantat! I què en fem del Consorci? N’hi ha que diuen que no som capaços de gestionar les nostres coses. Que som pocs i malavinguts. I, calla, que deu ser veritat. De manera que potser no ens mereixem ser comarca. Ens mereixem ser el pati del darrere d’altres comarques, la riota del país, el cul del món, una colònia de gent poc evolucionada.

Els representants que no volen la comarca que ho diguin i ja està. Els ho agraïríem els que no som ni de la capital ni de la cocapital ni dels tretze ni dels vuit ni de la quimbamba. El mateix podríem demanar als de la ponència, que no ens maregin gaire. Un cop constatat que algú ens va fer anar a votar per després pixar-se directament a les nostres cares astorades dient-nos que plou, nois, el resultat és endimoniat, ho sentim molt. Doncs que estiguin tranquils, que ja abaixarem el cap. Tranquils. Farem el ridícul. Crearem la comarca i després l’anirem desfent (com la font de Vilafant).

A mi m’ha entristit molt que pobles que són el cor i l’ànima del lluçanès hagin votat massivament o per majoria que no en volen saber res, de la comarca. Alguna cosa no es devia fer bé (ep, que el vot és lliure i el votant sempre té raó). Però igualment penso que el resultat hauria pogut fàcilment ser un altre i la culpa és nostra per no fer-ho prou bé com a lluçanencs sense càrrec a l’hora de convèncer més veïns. Ara, també per tenir uns representants que no van voler o saber engrescar la seva gent per una cosa que semblaria que ha de ser bona i que ben explicada potser hauria funcionat per benefici de tothom. Dretes i esquerres. Pagesos i fabricants. Ecologistes i partidaris de més creixement. Vells i nous lluçanesos. Una comarca és viva i el context també es mou. Vull pensar que encara hi serem a temps.

De moment, es veu que ens estimem més ser la riota i el cul del món que no pas posar-nos d’acord a fer allò que a tots els indrets del país han aconseguit fer: anar junts per defensar els seus interessos. Perquè es tracta d’això. I allà on no arribi la nostra demografia, allà tenim les comarques veïnes amb els seus serveis, que suposo que parlant la gent s’entén i un país és també una superposició d’administracions. Es veu que costa d’entendre que diferents ajuntaments condemnats a entendre’s per la geografia, per la demografia, pel sentiment de pertinença, pels interessos comuns, es puguin unir per administrar-se fins allà on arribin i per tenir una veu, una presència per petita que sigui al tauler de joc, una dignitat. I ja sabem que cada comarca té les seves dimensions i les seves limitacions. Però hi ha gent interessada a barrejar-ho tot per fer por i fer pena. Instituts, hospitals, comerç, platges, teatres, pistes d’esquí, cada cosa l’anirem a buscar allà on sigui, sempre ho hem fet els lluçanesos. Som els reis del desplaçar-se.

Segurament hi va haver resultats adversos a la consulta i baixes participacions que tindrien una explicació si la busquéssim. De la mateixa manera que hi va haver resultats ajustats o sorprenents en el sentit oposat que en tindrien una altra. Però ara ja és igual. Vam votar. Massivament. Va guanyar el sí, però de moment, un any i mig després, veiem que en el fons devia guanyar el no, la por, la incertesa, la desavinença i els entrebancs que ens van posar i encara ens posen (per davant i d’amagat). Corren tota mena de rumors i alguns fan tristesa. Espero que no siguin veritat perquè això seria terrible per la nostra autoestima. Si al final no som comarca (mitja o sencera), doncs mira, potser no ens ho mereixem. Però a les noves generacions els haurem d’explicar qui hi havia davant quan passava la gran oportunitat i què van fer. O què van deixar de fer.

imagesZ3O0Y5E4

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *