UNAS POUCAS COUSAS GUAPAS, Xuan Bello.

192

Dimecres vaig tenir l’oportunitat de saludar Xuan Bello. Me’l va presentar el bon Jordi Llavina, que encara buscava la tomaca que s’havia descuidat el dia abans a la llibreria La Central, durant la presentació que hi va fer del meu Far West gitano. Colrat de pell, vestit fosquet i amb l’aire un xic tens, potser per les preguntes que li anaven fent els entrevistadors, era fàcil imaginar Bello d’aquí uns anys com un “padrín” d’aquells que escoltaven la ràdio sota la llum trista que donaven els 125 watts, a la cuina de la casa de Paniceiros, en aquella Astúries eterna de minaires, vaquers i esclops. Ja he parlat del llibre que he llegit i rellegit unes quantes vegades, el notable Història universal de Paniceiros, potser una de les meves obretes de capçalera. També el seu recull de poemes, Ambos mundos, m’ha acompanyat i m’acompanya. Dimecres, a la taula del costat allà a La Central del carrer Mallorca, hi havia la companya de Bello xerrant amb una amiga, va ser ella la que em va ensenyar al seu ipad l’estrofa d’una cançó tradicional que parla de Les Bories, després que jo li expliqués al Xuan que, feia uns anys, havíem passat una setmana amb la família en aquell llogarret on gairebé només  vivien dones grans soles….i algun home jove que hi pujava de tant en tant a arrencar les “pataques”.

Y yo semé les pataques
y recoyí carbón
y vi que la tierruca
dábame produción.

Teo una moza
enriba Les Bories
con una de vaques
que fan cabaná.

Dan muncho llechi
les vaques, les vaques
dan muncho llechi

piénselo Vd., Siñor Xuez.

 

203.

La cançó em va tirar al damunt, com un xàfec ben dolç, tots els records de l’estada a Astúries. Res, menudències, retalls, estampes, fotos, unes quantes coses boniques (així es diu la traducció que ha fet Jordi Raventós d’aquest nou recull de proses en llengua asturiana). Llegint-les, assaborint-les, m’he tornat a trobar a casa i al món. Això és el millor de la prosa de Bello, aquest aire melangiós, la saudade, que devia engreixar en la seva estada a Coïmbra, aquest punt de vista vell, de pantaló de vellut, aquest ensumar el terròs, aquests esclops clavats a l’herba de Les Bories, deTinéu, com qui diu del Lluçanès, i disparats cap a indrets on passeja la memòria: Lisboa, Barcelona, Nova York, Nàpols, París, Madrid, Buenos Aires… A UNES QUANTES COSES BONIQUES, ed. Adesiara, també hi he trobat el perfum estrany del gallec Álvaro Cunqueiro, de qui Bello es declara admirador. I de Cunqueiro he passat al nostre Perucho i a tota aquesta literatura que només et demana que et deixis entabanar, que et deixis portar per imatges, paraules, històries, estampes. Pels campets i les ciutats, si en fan de miracles les llengües petites.

178

 

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *