D’AQUELLS FOCS VE AQUESTA PELL DE GALLINA

Ens vam pensar que el món finia, fa vint anys. Ens vam pensar que no hi ha res etern, que no hi ha lloc segur, que les nostres vides pengen d’un fil, vam tenir por, però també…

També vam saber que teníem una fortalesa desconeguda,dins nostre. Que podíem marxar de casa dalt d’un remolc i anar a lluitar contra les flames, nosaltres que ens havíem criat amb el pa amb nocilla, la tele i els primers skateboards. Va resultar que els vells i els joves ens enteníem, teníem un enemic per combatre plegats. Va resultar que els forasters i els del poble patíem per les nostres cases i el nostre paisatge. Ens vam sentir abandonats i també estimats. Vam plorar i riure i estossegar. Era la guerra i era la lluita. La nostra guerra particular: un front de foc, danys col.laterals, incertesa, enemic, foc amic. Doneu-nos aigua, senyor! Eren com les pors de l’any mil. Vam pensar que l’únic lloc que ens podria protegir de les flames, si finalment no hi havia aturador, serien les parets gruixudes del monestir de Santa Maria de LLuçà. Tots tancats, qui sap si cantant, resant o plorant, esperant que les flames passessin per sobre…però aquelles flames que venien de ponent, empeses per aquell horrible vent de ponent, anirien cap al poble de Santa Eulàlia de Puig-oriol, on quedaven avis i àvies, canalla, mares, pares, germans, tiets, tietes, coneguts, amics, gent treballant a la rereguarda. Vam viure unes coses que no ens hauríem pensat mai. Una guerra, una pesta medieval, un cataclisme. Llavors va arribar aigua de Banyoles i el vent va canviar. No tots els records d’aquells quatre i cinc de juliol del 1994 són dolents. Queda una pell de gallina ambigua. Per sempre.
Aquesta foto de Mariluz Rodríguez “Luciti”, mostra una part del monestir de Lluçà amb uns nuvolots negres i amenaçadors que s’acosten.

2 pensaments a “D’AQUELLS FOCS VE AQUESTA PELL DE GALLINA

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *