UN SANT DE LA MEVA DEVOCIÓ

Fou en diades com la d’avui que aquest sant fou convocat. I encara ho és. I a tot el Món. Perquè la malenconia és congènita en pobles d’aital constitució: celtes! Omplen les dues bandes de l’Atlàntic amb el so rondinós de les gaites…

Amb el perfum trist del whiskey, amb la textura espessa i dolça i lletosa del Baileys.  S’agencen peces de roba verdes, enarboren banderes tricolor i organitzen bandes de música i a desfilar per avingudes, parcs i places. Però on de veres el sant patró és honorat és a l’interior dels foscos pubs i les falsament envellides tavernes de la diàspora i de l’illa maragda, la casa primigènia, d’on sortiren sos gens. En fi. Que avui és sant Patrici i esclata la primavera, amb la seva trèfola, al so d’una arpa. I la beguda negra, feta de malta torrada i no sé quins més ingredients, la bilis negra, s’ensenyoreix dels cors i els ventres inflats de milions de persones. La malenconia és congènita. La terra plora llàgrimes negres, de guinness. Sant stout. Amén. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *