COMBAT A LES ONES (hertzianes)

Cada matí s’enfronten, diuen que amb fair play, en la gran batalla de les ones. Són la colla de la Mònica Terribles i la del Jordi Filibasté…

Diuen -i jo n’estic encantat- que junts fan créixer el gruix d’oients de ràdio en català. Potser és cert. No sé com ho compten els de les famoses onades de tres cops l’any! També podria ser que fossin, que siguin, sempre els mateixos oients, que van canviant d’emissora constantment: que els comptin dos cops, vaja. Que ens comptin a dues bandes. La topada de cada matí es concreta en aquella entrevista de les vuit, quarts de nou, i en la tertúlia. Llavors, déumeusenyor, és quan la batalla es torna més sagnant. A can Jordi Filibasté, com si tinguessin el retrat d’un comte vigilant, fan la seva tria, i a ca la Terribles, amb la pressió governamental al clatell, miren de fotre la gran canonada, també amb els que poden tenir. Boum. Primer parla el Duran a casa d’un i, com si tinguessin una ullera de llarga vista, correm-hi per telèfon l’entrevisten a casa l’altre. Gairebé sempre parla en Duran. A tota hora i a tot arreu. També parla molt el Navarro. Potser diuen coses diferents amb mitja hora de diferència. Perquè el mitjà fa el missatge? Ai. El cap dels mossos, el cap dels mossos. La Marta Rovira aquí, la Marta Rovira allà. La Camarga aquí, la Camarga allà. Un aire un xic més estrident al vaixell dels Filibasters i una mica més de prudència a bord del vaixell dels temibles Terribles. A vegades és al revés. A vegades és del dret. Canonades. Crits. Batre d’ales d’un lloro. Picar rítmic d’una pota de fusta. Litres de rom. Cada matí, batalla a les ones. Hertzianes. S’escolten, segur que s’escolten entre ells. Quan a un lloc fan publicitat, a l’altre també. M’enteneu els nervis?  

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *