DIGUES A TA MARE QUE TOQUES EL PIANO EN UNA CASA DE BARRETS

No li diguis que ets polític. Ni periodista. Sobretot no ho diguis enlloc que ets periodista. Abans eren els advocats i els procuradors, els que anaven a l’infern…

…de dos en dos. Ara, però, amb tot això que passa dia sí i dia també, i com alguns informen de tot plegat, potser arribarem a la conclusió que el pitjor, després de polític, sigui passar per periodista. Digues-li que ets torero. Poeta. Llaurador. Però tampoc li diguis que treballes a la caixa, ni li diguis que treballes al Vaticà. No, no. Mai. Si un cas digues que demanes al metro, que neteges clavegueram, que et cuides d’un galliner. Total! Sap greu que oficis tan nobles arribin a tal degradació. Però tornem al post de la setmana passada: una de les millors pàgines de les Il.lusions perdudes de Balzac és una crítica teatral que fa Lucien de Rubempré per encàrrec i amb finalitats més que lucratives…el talent al servei de. De qui? Brillant muntatge amb un fons de veritat. Potser ja és això ser periodista. Vull dir tocar el piano mentre d’altres arramben. O tocar el piano per desviar l’atenció. O tocar el piano i fer ballar al teu ritme tota una comunitat. Encara que la comunitat, país, poble, casa, sigui un bordell. Cony sé jo, però em sap greu aquest desprestigi de dos “oficis” que m’havien agradat. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *