CONTRACRÒNICA D’UN DIA HISTÒRIC

Dimarts a Barcelona es va produir un catacrac. Molts hi érem. Un servidor hi era, però vaig arribar a casa i em preguntava, he anat o no a la manifestació? Va ser una manifestació? Per això parlo de catacrac…

Del nostre poble del Maresme en van sortir sis autocars…. la majoria de gent jo no l’havia vist mai, alguns els coneixia de vista, uns quants els conec personalment. Darrere nostre hi havia dues famílies que combinaven català i castellà. Cantaven, feien conya i duien estelades. La canalla samarretes amb l’estel pintades a casa (amb el número de mòbil dels pares també pintat). Vull dir que eren gent alegre, però no semblaven uns eixelebrats. Mentre els autocars marxaven, a les tres de la tarda, en alguns balcons sortia gent a saludar. Sobretot gent gran. Pel camí ens anaven avançant cotxes particulars amb banderes, que també saludaven. Hi havia una gran alegria ambiental. Em va sorprendre veure més de dues i més de tres i més de quatre estelades en balcons de barriades “populars” de Mataró, Badalona i Sant Adrià. Tot i que anàvem de d’hora, el nostre autocar no trobava aparcament al passeig de Sant Joan. Finalment vam trobar un forat. El passeig ja estava bastant animat amb gent amb estelades. Banderes catalanes gairebé no en vaig veure cap. Vam pujar passeig de Sant Joan amunt, vam girar a Gran Via, vam baixar pel carrer Bruc buscant un bar. Mentre berenàvem, kebab, vèiem que carrer Bruc amunt era un no parar de colles amb estelades i cantant. És veritat que se sentia més català de l’habitual a Barcelona. Vam trobar uns coneguts. Vam sentir uns que parlaven no sé quina cosa de Torelló i uns que semblaven de l’Empordà, per l’accent. Amb tot això que encara  no eren ni les cinc de la tarda. Els carrers s’anaven omplint. Vam decidir anar a passeig de Gràcia amb Gran Via. Xino xano. No hi vam poder arribar. Ens vam quedar plantats a la Gran Via, però al tram que ja no formava part del recorregut “oficial” de la manifestació. Tot eren estelades. Nosaltres dúiem estelada i bandera Sarda (record de les vacances), per solidaritat amb els altres pobles del món. Home. La gent ens preguntava que quina bandera era aquella. La de Sardenya. Ah.  Tot eren crits d’independència. La gent es veia convençuda, no semblaven una colla de xantatgistes fent-se passar pel que no eren. En fi, és una sensació. Se sentien rebomboris de tant en tant….”deu haver arribat algun polític”, deia una veu. Però quin? Tant li fa. Passava un helicòpter i tothom a onejar la bandera. Ques ens vegin, que ens comptin! Al final es tractava de ser comptats. Vam engegar una precària ràdio de transistor…. Barcelona col.lapsada. Però d’on fins a on? Miraves les cares que passaven: nenes fifis, quillos, fins i tot un quinqui, una de molt fashion, un de molt formalet, una dona molt i molt grisa, una noia amb camperes i mini, uns autèntics cumbaiàs amb espardenyes, una progre, un amb aires de mossèn de barri, unes tietes molt singles, sembla una llista molt tòpica, però era així. Ho vaig veure així. Si som variats i tots cridem independència vol dir que anem bé. Bé pel bé de la idea. Ja se m’entén. Més helicòpters. Gossos. Cotxets. Crosses. In, inde, inde-pen-dèn-ci-a! No se sentia “pacte fiscal” per enlloc.  La cosa més o menys va començar… i és un dir. De sobte forts aplaudiments no vam saber a què o qui. De sobte crits d’independència. De sobte gent passant Gran Via avall. El vell Ritz era al seu lloc. La ràdio parlava de “dos deu-jotes plegats”. Vam seguir el riu de Gran Via, perquè allò podia ser perfectament la manifestació, tot i que oficialment deien que baixava per Via Laietana i alguns deien que “en realitat”, “el gruix”, baixava pel Passeig de Gràcia. Vam seguir la manifestació “light” per la Gran Via i tot eren colles, grups, fileres, famílies, que buscaven, que intentaven trucar, era un anar a la deriva pels carrers de l’Eixample, era ocupar la ciutat. Quan vam entendre que allò no era una manifestació, que allò era la ciutat ocupada, vam deixar de preocupar-nos pel recorregut i ens vam posar a deambular. Un poble a la deriva? Ca! Allò havia de ser per força un catacrac. De cop em vaig trobar a ronda Sant Pere: un rierol de gent que de cop es trobava davant l’estàtua de Casanova. Fotos. Explicacions. Allà mateix vaig topar amb un matrimoni gran de barcelonins coneguts. La dona es recuperava d’una greu malaltia. Van dir que estaven mirant la tele i no es podien aguantar. Van haver d’agafar el metro i sortir. Però per anar on? És igual. Els vaig trobar a la ronda Sant Pere com qui es passeja per una fira o per una desfilada de Festa Major (però amb llàgrimes als ulls). I és que la dona portava una agulla molt vella d’Estat Català…”Era del meu germà, el vam trobar en una capsa quan va ser mort, tenia disset anys, per la guerra el van matar! Avui he sentit que  me l’havia de penjar!” Les tietes enviaven un Watsap des de la Ciutadella, “som a la Ciutadella”, els lluçanesos voltaven per l’Arc del Triomf i animaven tot un cercle de gent a cantar els Segadors. Per la ràdio demanaven que alcéssim les cartolines verdes, però poca gent escoltava la ràdio i els manifestants compraven orxata, seien als parterres, venien de dalt, pujaven de baix. No ens ho podíem creure, però tot just si havia començat a actuar Pastora -i això que nosaltres encara ens pensàvem que “érem” a la manifestació-, que vam mirar el rellotge i ja tocava acostar-nos a l’autocar. A les nou i vint minuts, puntualíssim, arrencava el cotxe i la Cran Via anava plena de cotxes i lluny, molt lluny del centre, encara s’anaven veient grupets, colles, banderes, balcons guarnits…Un catacrac. I qui no ho vulgui veure no ho veurà pas.

13 pensaments a “CONTRACRÒNICA D’UN DIA HISTÒRIC

  1. Hola! Per un camí prou estrany m’ha arribat el teu treball. No vaig poder ser-hi allí on havíem de ser-hi tots. He estat en altres. Però a la festa del poble català del passat onze de setembre no hi vaig ser-hi. Encara que amb l’esperit, com molts, estavem alli.  He de dir-te que t’he llegit amb llàgrimes als ulls. No sé si aquest cop serà el de debó. El poble així ho vol, els catalans així ho damanem. Que els polítics siguin savis i íntegres per a fer la feina ben feta d’una vegada. Des d’el fons de la meva ànima crido: VISCA CATALUNYA LLIURE!!!!!! VISCA ELS PAÍSOS CATALANS!!!!!!! Que un dia tornaran a ser….. !!!!!!!!! Eduard

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *