COI DE RUYRA!

D’adolescent vaig capturar uns quants pobres ocellets amb el cruel mètode de la parada. Ja m’enteneu, creueres, vesc, reclams… Un dia del 1982 -mireu si ho sé segur- vaig descobrir Ruyra. Vaig llegir La Parada, un llibre de color verd d’editorial Selecta. Em penso. Que el llibre era verd, segur. Sé que el vaig deixar a una persona que me’l va tornar tacat de cafè…

Em va emprenyar bastant això de la taca de cafè, per aquesta relació gairebé fetitxista que un pot tenir amb els llibres als quinze o setze anys. I més quan resulta que trobes un llibre on un narrador canònic parla amb molt coneixement de causa de com pot ser un matí d’anar a agafar ocells amb creueres. Vaja. De manera que es poden ajuntar aquests dos meus mons tan allunyats! Llegir i caçar ocells. Fins aquí Ruyra. Alguns ja us deveu estar esgarrifant: un autor català que no ha llegit Ruyra des de fa… què hi sé. Anys. Dècades. Coses d’aquest país nostre que ahir em va fer fer un gran sup al cor (i penso que a molta altra gent, però aquest és un altre tema). Bé. Abandonat Ruyra, suposo que per allò que alguns en diuen tuf de sotana (cosa que a mi mai m’ha molestat), per un ús massa dialectal del llenguatge, per un excés de localisme. En fi, tots els mals que s’atribueixen a una cultura que, en contra del que diuen alguns de fora, sempre peca més aviat de baixa autoestima. O pecava. En fi. Jo a a la meva. Jo m’estimava més llegir traduccions d’autors russos, anglesos i americans (nord i sud), novel.listes nostres més “moderns” i altres febrades que s’han de passar si es vol tenir alguna fortalesa. Després també Pla. I és a través de Pla i de la seva insistència que vaig pensant que ja tocaria rellegir Ruyra. I de bo de veres, ehem, que diria aquell, que llegir Ruyra m’ha fet fer un sup d’aquells com el d’ahir. Però més íntim. Ruyra es mira el món d’una manera que fa feredat i ho explica amb un ús torbador del llenguatge. Jacobè, el mar, els penya-segats. I aquella patètica colla de navegants seguint a distància la costa catalana a bord del Santa Rita -que ja cal que es calcin i que s’encomanin a la mare de Deú del Vilar-, aquella colla senzilla, casolana, humana, inhumana, quasi bíblica, molt i molt catalana, i molt de tot arreu del món, tocada per un romanticisme com qui diu de Blanes, per l’aventura d’una Mediterrània domesticada i salvatge, m’ha fet pensar, sense que per això m’hagi calgut esquinçar-me cap vestidura, a estones en la colla del Pequod i a estones en el rai d’en Hukleberry Finn. Dir això, per mi és dir molt. Potser massa. Pensant en tot això i en allò que vaig veure ahir als carrers de Barcelona, confirmo que a vegades ens falta una mica d’autoestima i que mai és pot dir que sobri un empelt. Empeltant-nos, nodrint-nos de tot allò que ve de fora, d’allò que ens dóna l’altre, creixem. Capturar ocells ja no m’interessa. M’agraden els noms. I tothom a volar. Cadernera. Verdum. Passerell. Lluer…En fi. Ruyra. I ja em direu què. 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *