TERESA PÀMIES: a cadascú el que sigui seu.

Si em demanen quins són els meus referents literaris no dic mai la Teresa Pàmies, no em surt mai de citar alguna de les moltes obres que va escriure aquesta dona…

Potser he fet tard; fa una setmana va morir a Granada, la bella Granada. No la cito, la Pàmies, perquè és d’aquelles autores que “vaig haver de matar” per créixer.  No sé si això és dir molt o és dir poc, no ho sé. La qüestió és que en aquella època que al nostre voltant només sentíem dir les coses a mitges i, com aquell qui diu, encara rèiem amb els “payasos de la tele”, hi havia una gent que parlava clar, que explicava una història diferent, uns que  ja “venien d’abans”, d’abans de la guerra, s’entén. Que havien perdut, havien marxat i ara havien tornat. I parlaven clar. Tota aquesta història la vaig llegir als llibres de la Pàmies: Testament a Praga, Quan érem capitans, Va ploure tot el dia… Al meu cercle ens els passàvem, aquests llibres. Un dia, jo tenia setze anys, vaig llegir un recull que es deia Matins de l’Aran, també de la Teresa Pàmies. Sé que me’l vaig llegir dos cops. Què tenia aquell llibre? Tenia, penso, la màgia de la persona que va pels llocs, observa i després ho explica. Jo encara no havia descobert Pla, però per dins ja devia covar unes ganes de voler fer una mica com el Pla (ja em perdonareu), i aquell llibre em va ensenyar el camí. Només recordo -a part del bon gust que em va deixar- un comentari sobre un cafè que es va prendre la Teresa a Arties, crec, un matí que es va llevar amb mal de cap. És un d’aquells detalls que vaig llegir fa gairebé trenta anys i encara el recordo (segurament desenfocat). De seguida van venir uns anys de molt desprestigi per qualsevol cosa que fes una mica de tuf de comunisme i, injustament, vam ficar-ho tot en el mateix sac. Després van venir d’altres lectures, d’altres experiències, i els llibres de la Pàmies semblaven una cosa una mica anacrònica, com les coses de la iaia que guardàvem en un calaix del trinxant. Ara, després de la seva mort, he pensat que tenia un deute amb ella -com el que tinc amb tots els autors que m’han anat alimentant l’afició a llegir.

3 pensaments a “TERESA PÀMIES: a cadascú el que sigui seu.

  1. Tens raó, Ramon. Som molts els que vam créixer amb la Pàmies i, sobretot, la que ens va parlar més clar d’aquells temes de qui ningú parlava: guerra i exili. Jo recordo especialment La gent del meu exili… De ben segur, ens devíem intercanviar algun llibre de l’escriptora de Balaguer.
  2. Testament a Praga, Crònica de la vetlla, Quan érem capitants…  Llibres imprescindibles. Amics i amigues lectores: comenceu per aquests tres que us acabo de citar i veureu com immediatament desitjareu llegir tots els altres.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *