LAS DESCALZAS REALES (posem que parlo de Madrid)

A Madrid estan cofois perquè ja tenen la seva pròpia Gioconda, a El Prado. “Mas bonita que la francesa!” va dir la guia del convent de las Descalzas a una visitant gavatxa de cabells grisos i ulls interessats en tot. “Eso sí que no!”, va contestar-li, en un espanyol més que bo, la francesa. “Usted no es católico”, em va dir una mica més endavant a mi, gairebé renyant-me, la guia aquella, inoblidable…

Inoblidable, la guia del convent, vull dir del cau, la meravella, el museu, una joia. I jo em vaig sentir dir a mi mateix, respondre-li a aquella irònica i austera dona-guia del patrimonio nacional d’allà: “Sí que soy católico…però no practico!” Ja veieu que estava afectat per l’aire d’aquelles parets barroques, contrareformistes, formidables. Allà dins hi ha eccehomos, doloroses, retrats de reis, adoracions de mags de Bruegel i ajudants, frares de Zurbarán, infantes rodonetes, marededeus guarnides, regals del virrei del Perú, pesants tapissos de Rubens (pesants i pesats; i és que em costa, Rubens), tombes, nensjesús. I res. I de tot. La visita al convent es fa en grups reduits i a les hores que les monges no resen i, a mesura que es van abandonant les sales, s’han d’anar apagant els llums. Tot plegat, tanta austeritat enmig de tanta obra d’art, fa un gran efecte. On són mentre fem la visita? Les monges de clausura, on es fiquen? Ai, ningú ho sap. I penses, existeixen? O s’ho inventen, diuen que hi ha monges, per donar emoció a una visita a un vell convent convertit en museu, en museu ric i interessant, perquè les seves monges, moltes, eren de sang reial i, ésclar, quan hi entraven, quan s’hi “enterraven en vida”, presentaven uns dots, unes joies de la família, que ja voldríem tenir a casa. Un patrimoni. Pedros de Mena, Zurbarans i Berruguetes… Berruguetes? Sembla que sento la vella gavatxa de cabells grisos fent comentaris a cau d’orella del seu home i la seva amiga, tiens, tiens, tu comprends pour quoi je me suis entêtée à venir? Gent d’un imperi visitant les joies d’un altre imperi. En el nostre grupet també hi venia un home ja gran, un d’aquells petits i rodonets, més petit i més rodonet que jo, per dir una cosa, però amb el cap més pelat que el meu, les coses com siguin. Bé, l’homenet, entès en reis àustries i borbons, en Prado i San Fernando, en monestirs i convents, va dir-li a la guia, tot cofoi: “Es que en España tenemos un patrimonio…” I la guia li va contestar amb un sospir aigualit. Tenien al cap tot allò de las reales descalzas, que “ni son reales ni van todas descalzas”, tenien al cap Flandes i Portugal, carrosses i corones, vanos i cavalls i, sobretot, la Gioconda del Prado, tan bonica, tan “nostra”! Jo, motivat i content, però sempre tenint clar quin ha de ser el paper del provincià a Madrid, vull dir que jo allà discret, vaig pensar que la Gioconda del Prado -que m’havia trobat el dia abans de casualitat- era molt més vistosa que la parisenca, però no tenia gens de misteri, massa restaurada, i no tenia glamour, massa, massa clara… vull dir que mai farà res (vaig pensar això i vaig quedar molt satisfet). A fora, a la plaça de davant del convent, allà mateix, hi rondaven desenes, sí, sí, desenes d’homes i dones amb armilles reflectants, amb pells i rostres exòtics, vull dir gent immigrant, que intentaven captar per a les “casas de empeño” dels rodals de la Puerta del Sol, que els havien contractat (potser contractat no seria el terme exacte), intentaven endur-se ells la genteta que entrava al Monte de Piedad a empenyorar les joies de la família. Compro oro, vendo oro. Madrid.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *