LA MORT D’UN XAI

Un “neno” de nou  o deu anys va passar dalt la bicicleta per davant la nostra “casa de aldea” (una de les modalitats d’allotjament rural a Astúries). Rondava fer coneixença amb els nostres “nenos”. Ens va convidar a la Plaza de la Fuente, on havien de “matar un cordero pa después comérselo”. Poc ens imaginàvem quina mena de cosa hauríem de veure….

Érem a l’Alto Nalón. Concretament en un poble vell, dispers, encimbellat i preciós, un lloc a on els llops “no bajan, sinó que suben”. Un poble de vells, només de vells, els dies de cada dia. Però els caps de setmana s’omple de canalla, els néts i els besnéts, “briznietos”, que ens va dir una dona amb bata de quadres blaus i blancs i pinça al serrell, una mica mal tenyit, el serrell i tota la resta… Vam acostar-nos a la tanca del prat-jardí on els xais normalment pasturen i ja era plena de nens excitats, nens que durant la setmana viuen en algun dels pobles grans o ciutats petites de la vall (els seus pares poden ser miners prematurament jubilats i les seves mares dones dues vegades actives). Hi havia gresca, perquè el xai no es deixava agafar. “Le van a tener que disparar!”, va dir-nos il.lusionat el nen de la bicicleta. En sentir això, la mare dels nostres fills va decidir anar a passejar muntanya amunt. Jo dubtava. Dubtava per mi, però sobretot pel nostre “neno” petit. Ell, en veure el xai tan bonic per allà pasturant ja va protestar (té quatre innocents anys, ell!), tot i que en el fons volia i dolia. El gran ja havia agafat una bona plaça de primera fila. Finalment no va caldre escopeta. Van aconseguir lligar el xai. Llavors jo m’imaginava una fina entrada de ganivet pel coll -tal com feia el carnisser del meu poble, també davant de tots els nens- i una inflada amb manxa, entre carn i greixos, per poder llevar-li més bé la pell. Un servidor dubtava si aquell era un espectacle per a mainada (una escena que jo havia vist tants cops, tota la vida!) Són temps trasmudats, aquests, per això no sabem per on anar. En fi. Vaig deixar que els fets es precipitessin. La cosa va girar malament quan vaig veure que un dels homes agafava una aixada del cobert de les eines… una aixada de cavar, ja m’enteneu! I sí. Li va clavar dos cops ben donats a la nuca amb l’aixada. Dos o tres o quatre. Secs. Clac, clac. Jo vaig fer girar el menut i li vaig dir que no sé què de no miris (penso que no ho va arribar a veure; tot i que més tard em va dir que no s’haurien de matar els animals, “només els salvatges”). Un cop el xai mort en silenci, com un xai, el nen de la bicicleta ens va dir que ja podíem anar tirant, que “nun hay nada que hacer aquí, que lo más interesante ya ha pasau” (més o menys). I aquí es va acabar tota la festa.

3 pensaments a “LA MORT D’UN XAI

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *