ÀUSTRIA ÉS ÀUSTRIA-HONGRIA SENSE ELS HONGARESOS

Què va passar a Àustria entre 1897 i 1918? Va passar de tot i no passava res. L’Imperi dels Habsburg era un bullider de nacions insatisfetes, el règim estava ossificat (per no dir momificat), s’encaminava amb pameles i xarrets cap a l’ensulsiada, anava cap al desastre. A la seva alegre capital…

Viena fin de siècle, turn of the century, la del tombant del segle. Us la podeu imaginar? Allà hi havia Klimt, Mahler, Rilke, Hofmannsthal, Kolo Moser, Shönberg, Schnitzler, Kokoschka, Egon Schiele, demaneu. Pels seus carrers s’hi passejava gent elegant, que anava a l’òpera, que menjava salsitxes, que bevia vi blanc. I alguns es feien visitar pel doctor Freud. L’emperador Francesc Josep s’anava momificant en vida (tenint en compte que va regnar durant setanta anys). En fi. Tot això ve a tomb -si és que ve a tomb- perquè m’estic llegint el recull d’assaigs de literatura de Claudio Magris, publicat per edicions de 1984 amb el títol d’Alfabets. I Magris, com sempre, parla molt de l’austricitat (i de la triestitat) i recorda frases com aquella que definia Àustria com “una Àustria-Hongria sense els hongaresos” i aquella altra amb la que algú es queixava que “abans el futur era molt millor”. I un servidor, com sempre, m’hi enganxo a pler a aquesta mena de frases i a donar voltes a l’austricitat. Però aquella Viena políticament anquilosada era culturalment molt fèrtil… una mica encara viu d’allò. L’emperador era un vellet paternalista i, mentre el món al seu voltant covava canvis, ell i els seus seguidors tancaven els ulls o miraven cap al sostre del palau. I no era el sostre. Era el terra sota els peus que es va enfonsar. Aquest quadre de Klimt, s’acosta una tempesta (també conegut com el gran pollancre II) és del 1903, em penso. Jo el veig com una premonició.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *