L’OMBRA VIATGERA D’UN NÚVOL…

Sóc amic de l’hivern i les vetllades vora el foc. També m’agraden les primaveres, que són aquells tres mesos de caminar sobre un terra que es mou, creix, brota, grana, es desestabilitza (et desestabilitza). A muntanya -a mitja muntanya- la primavera és temps de jaure d’esquena sobre un prat reverdit, que encara és fred, de deixar-se escalfar per un sol acollonit, temps de mirar aquell núvol, l’ombra d’aquell núvol… 

Febrer és un mes estrany. Vora mar, l’hivern no acaba de ser-ho mai del tot -quasi no glaça, no hi ha gebrades- i la primavera, l’esclat de la primavera, es nota poc: els pins mediterranis, que ho cobreixen gairebé tot, no han perdut la fulla durant l’hivern. Arreu hi ha plantes tropicals, avorrides, tristes com només ho poden ser les palmeres gronxades pel vent de quaresma i com són les atzavares immòbils davant del vent de llevant. Vora mar, febrer ja és temps de seure damunt una roca i deixar-se escalfar per un sol acollonit i mirar aquell núvol, l’ombra d’aquell núvol. Avui, que no plou, potser hauria d’anar fins al cementiri de Sinera (és aquí mateix, a poca distància d’on escric el post), un lloc que he vist de lluny, però que mai no he visitat. Potser aquesta tarda. Potser no. Potser rellegint quatre versos ja faré el fet. Rellegiré, doncs, allò de quina petita pàtria
encercla el cementiri!
Aquesta mar, Sinera,
turons de pins i vinya,
pols de rials. No estimo
res més, excepte l’ombra
viatgera d’un núvol.
El lent record dels dies
que són passats per sempre.

I amb tot això, rellegint i escrivint i potser visitant, o no visitant, el cementiri, fent això, m’afegeixo a la iniciativa de dedicar un post a Salvador Espriu el matí del 25è aniversari de la seva mort. Però ja he fet tard, que som ja la tarda:el matí d’avui també és passat per sempre.

3 pensaments a “L’OMBRA VIATGERA D’UN NÚVOL…

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *