COM UNA GLAÇADA ALLÀ PER SANT MIQUEL

A la vora del mar m’he trobat un home gran que de noi va ser vaquer al meu poble, al cor del Lluçanès. M’ha vist, se m’ha acostat i de seguida m’ha parlat de la “fira”.  Després m’ha preguntat per persones del poble que ell va conèixer. Algunes jo també les he conegut. N’hi ha que encara hi són, d’altres fa anys que van canviar de poble, moltes són mortes…  

El dia de la fira de l’Hostal del Vilar té això. Com que es celebra a principis de tardor, al mig d’un descampat (el màgic descampat que envolta la masia, antic Hostal del Vilar), el dia que toca (sovint entre setmana) i fa segles que es porta a terme, té acumulada molta nostàlgia. Perquè fou la fira dels ramats que baixaven de l’alta muntanya, perquè era la fira de deixar-hi la migdiada, de trobar xicota, de comprar l’esquella, el primer ganivet, uns allargavistes de plàstic, el camió dels bombers, el jersei dels primers freds, la carpeta del curs acabat d’estrenar, la manta per poder aguantar el cru hivern que s’acosta… Per això cada lluçanenc té lligada a aquesta fira alguna fiblada (de les que envia la memòria): records d’infant que sent per primera vegada un xarlatà, d’adolescent que s’asseu en un marge i fuma, de casat amb la canalla que se li perd, de vell recordant altres fires… No em vull posar malenconiós. Només deixeu-me pensar que trobar-se a la vora del mar -el dia mateix de la fira de l’Hostal-  un vaquer que de jove va guardar pels nostres prats i boscos, per força ha de voler dir alguna cosa. I com que aquest any tampoc hi he pogut anar, doncs vinga melangia! La tardor ja ho té això. És el temps més bo de l’any, però és malenconiós de necessitat i té una llum que arronsa bastant i els primers freds fan venir esgarrifances. A pagès, els voltants de Sant Miquel són una mena de cap d’any. I si s’avancen les fredorades, i per desgràcia glaça (cosa rara, però no impossible), es perden moltes coses, molts fruits dels arbres, molta vianda de l’hort, alguna tongada de bolets primerencs… N’hi ha que tenen moltes més parades i n’hi ha de molt més divertides i de molt més glamuroses, de fires, però no n’hi ha cap de tan nostàlgica com la de l’Hostal. Crec que és per això que la gent hi continúa anant en massa. O bé hi pensa, quan arriba el dia i es troba lluny (encara que ja hagin passat quaranta anys de la darrera vegada). Per això avui el vaquer, a la vora del mar, estava nostàlgic. I jo també, una mica.  

11 pensaments a “COM UNA GLAÇADA ALLÀ PER SANT MIQUEL

  1. Sento dir-te que jo, de nostàgia, poca. L’última vegada que hi vaig anar el cotxe va relliscar per culpa de l’herba mullada del lloc destinat a aparcament. Hi va haver un cotxe-víctima que, tot i tenir una simple rascadeta, s’ho va prendre com si hagués tingut un accident dels que surten per la televisió. Aseguradora, papers i més papers, trucades i més trucades, desconfiança… No sé si va arreglar l’inapreciable dany, però jo de nostàgia, poca.

  2. Veritat  o ficció és ben bonica la història que expliques.

    Alguna vegada ens havies parlat de Francesc Trabal? Al  Brossa Espai Escènic estan representant Sol, sota el sol. Es veu que fan una bona feina.

  3. Doncs jo ahir a la Fira de l’Hostal em vaig comprar un cistell, una mica de formatge, bacallà i olives…vaig participar en una rifa d’un pernil i no em va tocar.

  4. Bon dia.
    Segurament el trobar-te amb aquesta persona va activar l´efecte Proust de la magdalena i et van aparèixer de cop tot de records de la fira.

    Salut.
    Santi Bruch.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *