ELS HÚSSARS NEGRES DE LA REPÚBLICA (sobre la dignitat IV)

A l’Auchan de Perpinyà hi havia aquest estiu a la llista dels més venuts, en la categoria d’assaig, el llibre Composition française, Retour sur une enfance bretonne, de Mona Ozouf. Me’l vaig comprar. Ara, que ja quasi l’he enllestit, li he volgut dedicar aquest darrer post, dels quatre que he escrit sobre la Catalunya Nord (sobre la dignitat, els he posat per subtítol, però en podia haver triat d’altres de més encertats!) La senyora Ozouf, gran historiadora (especialista en l’etapa de la Revolució de 1789) i molt bona prosista, voldria una altra mena de França…
Voldria una França que respectés les identitats i les llengües “regionals”, que no tingués por de la diferència. L’origen d’aquesta por, de la falta de respecte per la diferència -d’aquest odi, fins i tot- Ozouf el busca en el moment de la història de França que coneix més bé: durant la Revolució, quan hi havia el debat entre pensadors i polítics jacobins (els que creuen que no hi ha lloc per a cap mena de pas intermedi entre l’individu i la República) i els girondins (que voldrien preservar les coses bones de l’Antic Règim, entre elles algunes peculiaritats regionals).  No cal dir que va triomfar la idea jacobina i que per escampar-la van comptar amb l’escola laica i republicana, amb aquells “hússars negres de la República”. El pare de la Mona Ozouf era mestre i nacionalista bretó (va morir quan ella era molt petita) i la seva mare, que també era mestra, parlava bretó a casa. L’àvia, que va viure amb mare i filla, era la “més bretona” de tots, però mentre li omplia el cap a la nena de llegendes i balades de naufragats i apareguts també li parlava tant com podia en francès (tot i que tenia un gran orgull de pertinença a la Bretanya i fins i tot la bandera bretona al calaix, també tenia un fort instint pràctic). El llibre es mou entre l’assaig d’idees polítiques i l’escrit memorialístic en el més pur estil proustià. De manera que tant ens posa exemples i contraexemples de les maneres de fer i de pensar dels més fervents teòrics republicans com de les contradiccions que ella com a filla de mestres (els hússars negres, que es dedicaven a rentar els cervells infantils de l’amor al terròs i a la llengua dels ancestres) i com a filla de nacionalista i com a dona progressista -fins i tot comunista durant un temps- i com a bretona de naixement, sentia i ha sentit al llarg de la seva vida. Per apaivagar aquestes contradiccions, Ozouf aposta per una cosa que aquí en diríem “regionalisme ben entès”, per una França “composta” oposada a una altra de més “jacobinista”, que és la que encara avui existeix; Ozouf creu en la suma d’identitats. Però no ens enganyem: en el fons la seva visió és molt francesa. El llibre, amb tot, és interessantíssim i obre una escletxa. Entre els exemples que posa d’identitats discutides hi surten occitans, corsos, bascos i alsacians, però molt poques vegades parla dels catalans. Tot el que diu, però, o quasi tot, de l’actitud dels bretons cap a França (vist com allò universal, laic, de progrés) i de la visió de la pròpia realitat (com a folclòrica, casolana, del cor, vergonyosa) es podria extrapolar perfectament a la manera de pensar que hi ha a les comarques nordcatalanes (on, sota una o altra forma, les qüestions identitàries es resisteixen a desaparèixer del tot).  En un moment del llibre, l’historiadora bretona explica que quan la seva ciutat va ser alliberada després de l’ocupació Nazi, tothom va penjar la bandera tricolor, la francesa…tothom menys a casa seva (ella va acabar pintant una bandera de paper, perquè no volia ser diferent dels altres i la seva mare no li va dir res). En un poblet de vora Perpinyà el passat 14 de juliol no es veien gaires banderes franceses, però algú havia penjat els mitjons de l’Usap, amb les quatre barres, a la finestra de casa seva…qui sap si només els havien posat a eixugar o si era alguna cosa més, alguna cosa que no era fruit de cap casualitat!

6 pensaments a “ELS HÚSSARS NEGRES DE LA REPÚBLICA (sobre la dignitat IV)

  1. Com Mona Ozouf n’hi ha i n’hi ha hagut molts a Bretanya, Catalunya Nord o altres territoris assimilats a la cultura oficial (jacobina, radical, anul·ladora), però no poden fer gaire més que el que fan: testimoniatge. Cada cop hi ha menys gent que entén el que diuen. L’única esperança és que encara que siguin pocs n’hi ha i n’hi haurà.

  2. El que voldria comentar és sobre Desfent el nus del mocador, a la pàg.  122 en Vernis diu una frase de l´escriptora neozalandesa Katherine Mansfield, tb és una cita de l´inici del teu llibre

    No té sentit mirar per la finestra, madame: ara és fosc.

    A la pàg. 143  el llibre Eugeni Oneguin, Puixkin cau a terra

    deuen ser llibres que t´agraden, oi?

Respon a Clara Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *