PERPINYÀ (sobre la dignitat II)

Onze de la “nit” en un poble de cap a mil habitants del Rosselló. Fa calor i anem a dormir deixant finestres i balcons oberts. De sobte uns acords de guitarra i unes veus -d’home i dona- ens treuen del llit… 

A la terrassa de la casa del davant fan un sopar a la fresca i algú -que no podem veure, però sí que sentim perfectament- es posa a cantar l’Estaca. Sabem que l’equip de rugbi de Perpinyà, l’USAP, fa servir aquesta cançó com a himne…però aquesta nit, a la terrassa dels nostres veïns, no sona com un himne esportiu, sona com una chanson: melodiosa, gronxadora, malenconiosa….em torna a agradar. La tenia avorrida, l’Estaca, de tant sentir-la, i aquesta nit d’estiu em torna a agradar. El noi i la noia que la canten ho fan amb el bell accent nordcatalà, però sense erres franceses. La cançó s’acaba i tothom aplaudeix. Els convidats continuen la gresca, parlant relaxadament en francès. El dissabte següent anem a Perpinyà: la majoria d’indicadors oficials estan escrits en francès i en català. La gare/ l’estació (l’estació de Perpinyà-el centre del món!) Anem al cor de la ciutat i ens prenem una cervesa davant la Llotja, al costat de la venus de Maillol. El cambrer entén el nostre català sense cap problema….una estona abans havíem anat a la botiga de samarretes Cantagrill; els venedors, un home i una dona de quaranta anys llargs, ens havien atès en català (les seves samarretes són reivindicatives de la manera de ser dels catalans del nord). No parava d’entrar i sortir gent de la botiga, demanaven gorres i samarretes catalanistes, però les demanaven en francès…tornem a la terrassa de bar de davant la venus de Maillol i alcem els ulls. Mirem la llotja gòtica i pensem en les de València, Palma, Barcelona. Abaixem els ulls. De sobte han arribat una colla de nois disfressats, per una banda, i una colla de noies disfressades, per l’altra, i s’han trobat tots ben guarnits vora la Llotja, davant la Venus de Maillol. Estan de comiat de solter. I de soltera. Fan cosa amb les seves disfresses i la seva cridòria passatgera a tocar d’aquelles eternes parets gòtiques, d’aquella austera estàtua mediterrània, d’aquell vertader centre de Perpinyà (i per uns moments i pels que som allà, del Món). Anem al pàrquing i el caixer automàtic també dóna les indicacions en català. Tornem al poble i provem de descobrir -entre la gent que hi ha asseguda sota el gran plàtan de la plaça, a la terrassa del cafè, al graó de davant de qualsevol casa, al parc de l’ajuntament, on sigui- les cares que no vam poder veure de la gent que l’altra nit sopava en una terrassa del nostre carrer, les cares dels que van cantar aquella malenconiosa versió de l’Estaca i les cares dels que van aplaudir. No les sabem trobar.

3 pensaments a “PERPINYÀ (sobre la dignitat II)

  1. Jo t’aplaudeixo i brindo a la teva salut en un dia com avui!
    Perquè no et faltin mai les erres -franceses o no- ni les esses, ni les tés, ni les us…

  2. He estat un dia a Perpinyà i la catalanitat hi és present: les plaques bilingües dels carrers, aparadors amb escuts de l’USAP i la bandera del Barça, els noms dels propietaris d’alguns establiments, alguna frase en català caçada a l’atzar, la senyera del Castillet i en altres edificis (molt més que la francesa), l’exposició Aux origines des noms de village du Pays Catalan a la capella de la Mare de Déu dels Àngels, la llista d’examinats del nivell B de català a la delegació de la Generalitat (amb prenoms en català i en francès)… però tot i això el domini del francès és gairebé absolut.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *