TOUR DE FRANCE, TOUR DE SOUFFRANCE…

Aquest juliol, còmodament asseguts al sofà (o a la gandula xarrupant un mojito), veurem passar, per la pantalla tonta, idíl.lics paisatges de la França del dos cavalls i el pastís: terres ondulades, vinyes verdes esllavissant-se pels costers, solitaris espadats atlàntics, poblets amb cloquer, rotonda i monument aux morts du 14-18. I en aquesta edició, passats els boirosos i gloriosos ports pirinencs, veurem paisatges molt més coneguts, molt més propers…

Amb tot, jo que no hi entenc gaire, trobo que el Tour de França ha anat perdent, de mica en mica, aquella aurèola mítica que havia tingut. A cada edició hi ha escàndols per dopatge. A cada bugada hi perden un llençol de credibilitat: guanyadors que han de renunciar al títol -que això sol ja és prou gros, quan passa més d’una vegada!- i corredors sempre sota sospita (cosa que espatlla bastant l’efecte mític de la peripècia). Tot i amb això, l’espectacle de l’esforç humà sobre les dues rodes i la  lluita, a força de pedal, contra un pendent molt pronunciat, continua fascinant les multituds. I la desfilada de paisatges camperols i carreteres acabades d’enquitranar i gent amb gorra i bandera aplaudint, continua sent perfecte per a l’hora ensopida de la migdiada. Però és molt nou això del dopatge al Tour? Sembla que no. Ja el 1924, aviat farà 85 anys, l’immens periodista de Vichy, Albert Londres -que va morir en un accident quan el vaixell en què tornava de la Xina va patir un incendi (hi ha qui pensa que l’incendi va ser provocat justament pels grans traficants d’armes i drogues, que sortien amb noms i cognoms i força mal parats del reportatge que duia el periodista entre les mans)-, aquest grandíssim pioner del periodisme d’investigació, del reportatge acolorit (va escriure sobre el tràfic de blanques europees a Buenos Aires, sobre la vida en un penal a la Guaiana, sobre els baixos fons de Marsella, etc.), as del periodisme lliure, subjectiu, personal, veraç i literari (que en la grisor actual encara brilla) ja va publicar una sèrie de reportatges sobre el Tour d’aquell any on demostrava l’explotació física i mental, la necessitat de recórrer a l’ús de substàncies dubtoses i el mal tracte que rebien les glòries de la bicicleta per part d’una organització que no veia persones, sinó màquines de pedalar. Londres va recollir aquests reportatges en un llibre que va titular: Les forçats de la route o Tour de France, tour de souffrance. En un dels capítols entrevista els germans Pélissier, que decideixen abandonar la cursa a Coutances (Baixa Normandia), després que un d’ells, Henri, el que defensava el títol, es sentís vexat perquè en un dels controls, sense demanar-li permís, li havien tret la samarreta per comprovar si en duia una altra a sota. Segons explica a Albert Londres, que el va a entrevistar al cafè de la Gare, on uns quants ciclistes s’estan prenent una xocolata després d’abandonar, “es poden dur tantes samarretes com vulguis, però si surts amb 15 has d’acabar amb quinze!” Els germans expliquen que els de l’organització, capitanejats per Desgranges (patró i “inventor” del Tour) els tracten com a gossos. Que s’han de posar cocaïna als ulls i cloroform a les genives i s’han de prendre pastilles a dojo per poder aguantar aquell suplici. Que tenen moltes cagarrines, que perden les ungles dels peus, que la cursa és inhumana, que els organitzadors són una mica sàdics i tot. I en un altre moment de l’entrevista, Henri Pélissier diu, més o menys: “aviat només hi quedaran pòtols, no hi haurà cap artista. L’esport s’ha tornat boig, està fora de control!”  Crec que ja ho he dit: això era el Tour del 1924.  Aquest any passa per Catalunya. I encara serà digne de veure!

2 pensaments a “TOUR DE FRANCE, TOUR DE SOUFFRANCE…

  1. És una llàstima, però cada vegada que es parla de ciclisme es parla de dopatge. Com si als altres esports no passés.

    A les olimpiades de Pekin, per exemple, resulta que al cap de 3 mesos d’haver-se celebrat se’ls acut aplicar a les mostres que tenen d’orina i de sang els mateixos controls que s’apliquen al Tour! Però quin tipus de controls fan, sinó?

    Al Tour de França, a cada etapa passen controls:
     – els primers de la general
     – els primers de l’etapa
     – 4 ò 5 ciclistes més triats a l’atzar
    Al final de la carrera s’hauran fet entre 300 i 400 controls de sang i d’orina per mirar d’enxampar als tramposos.

    En canvi, a molts diaris només hi ha referències a la bicicleta quan hi ha algun positiu en algun control. I amb això que deia l’Henri Pèlissier no hi estic pas d’acord, de pòtols res, els que quedaran seran romàntics d’un esport maravellós que ens haurem carregat entre tots.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *