AUTOAJUDA (especial de tardor: El Casalot)

Hi ha gent -raríssima- que es veu que no tolera bé la tardor. No aguanten els elegants cels grisos, la pluja, tan amorosa com és, els fa cruixir els ossos i la  grata companyia que ofereix la boira els provoca plorera. Aquesta gent, que necessita ajuda externa (si no n’hi ha prou amb l’autoajuda), ja cal que es tanqui a casa, que posi estores sota les portes (que mai tanquen prou bé) i que s’instal.li vora un radiador, a falta de llar de foc. Mentrestant, a fora, se sent el bram del vent…

 

Se sent el bram del vent que escombra el carrer i et vénen ganes de fer-te una infusió o d’engolir un whisky. Encens la llar de foc (i escoltes els seus espetecs) o encens l’estufa i contemples com es va tornant vermella. O bé, si és el cas, t’instal.les vora un radiador i et poses a llegir. Per exemple El Casalot (Bleak house), de Dickens. Has de mirar de tenir, com a mínim, tota una tarda amb la seva nit. O tot un diumenge, que pot començar al llit a les deu i es pot desplaçar -cap allà a la una- al sofà i pot continuar després tota la tarda a l’estora del menjador -amb dos coixins- per acabar, ja de vespre i amb el vent braolant i escombrant els carrers deserts, a la butaca instal.lada just a tocar del radiador. La magnífica tardor -tan bescantada per alguns- és el temps ideal per atacar una novel.la “victoriana” de més de mil cent pàgines, plena d’orfes, fills il.legítims, judicis eterns (però terrenals), pobres de solemnitat, xafarderes de pati de veïns, damisel.les amb mirinyac, cotxes de punt, grans casalots, garrepes escanyapobres, velles sonades, vells torrats, escrivents solitaris, misterioses dames, escombradors de cementiri, boira, fum, guspires que pugen xemeneia amunt, gats que es passegen pels racons, pluja, fang, xim-xim, i encara més inclemències. Una joia de la novel.la de tots els temps, que no pots deixar però tampoc pots -ni voldries- acabar. De tant en tant reposes i -si tens la sort d’estar vora una llar de foc- agafes l’atiador o els amolls i engresques una mica la xera: sempre hauria de ser tardor!

15 pensaments a “AUTOAJUDA (especial de tardor: El Casalot)

  1. está molt bé i gual que el teu post… però considerar a les persones de raríssimes per que no toleren bé la tardor i que necessiten autoajuda per aquest motiu, és com parlar d’una anormalitat que no és. I els ocells migratoris doncs? No només marxen cap a Àfrica per la temperatura si no per la claror, la llum del dia. Van allà on dura més la claror de dia. 

  2. Hi ha moltes tardors: la de darrera del vidres amb escalfor ambiental (amb llibre o sense llibre); la que passes als carrers de l’Eixample barceloní, (suau, sovint imperceptible); la dels boscos i camins de muntanya de bon matí, dalt d’un tren, des d’un hospital, en temps de pau o en temps de no pau… No m’estranya que hi hagi gent que no toleri la tardor. També hi ha qui no tolera l’estiu, l’hivern o la primavera. Hi ha moltes situacions, moltes sensibilitats. I que duri.

  3. No hi ha res com una nit de tempesta si tu no ets el rei Lear i ets a l’interior del castell, vora la llar de foc, quan el servei es retira després de deixar-te una tassa de cafè ben carregat, amb un incunable hindú damunt dels genolls tapats amb una manteta de viatge que t’han duit d’Edimburg. Tu prepares una lupa de gemòleg de les que es queden fixades a l’ull amb una ventosa de cautxú, i comences a examinar l’incunable a la llum d’un frontal aposta per llegir que t’ha regalat el teu club, atentament amb la lupa, mig ensorrat en una butaca de pell amb orelles. Fins que et va de gust un bombó de medusa a la salsa de pomissó de Formentor que t’ha duit aquesta tarda un missatger de part meva (sóc la Júlia del Càtering Babalusa, matxo). T’ha agradat la presentació, damunt d’un jaç de posidònia seca?
    Mmmm què bo! No trobes que aquest gust sec, picant, treu tota l’empalagositat a la xocolata? Ah, però just ara sents un tro esquerdat i tot seguit veus un llamp forcat i et pega un calfred a l’esquena que requereix un glop generós del conyac Suau del 1951 que t’enviava na Biana Muntaner, aprofitant la mateixa tramesa.
    Bon apetit, monsieur, toute la tardor!
    ÉS PROPAGANDA DEL CÀTERING BABALUSA (LA MEDUSA)

  4. Bona recepta, sí senyor, la lectura de Dickens i especialment la de Bleak House.
    Per fruir-ne més intensament, però, recomanaria una lectura més pausada, a petites dosis, cosa d’unes quaranta pàgines cada cap de setmana disponible, que ja se sap que no són tots els que voldríem. A més a més, podria evitar una possible indigestió o una més que probable fatiga ocular.
    Al bloc Casa Inhòspita: http://blocs.mesvilaweb.cat/casa-inhospita s’ofereix aquesta possibilitat. També a: http://www.casa-inhospita.cat/
  5. Aviat, molt aviat, farà 70 anys que els nostres intel·lectuals i escriptors van emprendre el dur i llarg camí de l’exili (estic convençut que, quan arribi aquest moment, el Camp de l’Erra ja en parlarà). En aquest homenatge que el Ramon fa a la tardor, vull afegir-m’hi recordant que el conegut poema de Joan Oliver (que també va ser l’autor de l’himne d l’exèrcit popular català) anomenat “Corrandes d’exili” es va publicar en un poema precisament titulat Saló de tardor (1947), publicat encara al llunyà Santiago de Xile. Com deu ser la tardor allà?

    Una nit de lluna plena
    tramuntàrem la carena,
    lentament, sense dir re …
    Si la lluna feia el ple
    també el féu la nostra pena.[…]

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *