GIRONA, IMMORTAL O TRASMUDADA?

Quan es va fer la repintada, o es va decidir donar vives pinzellades de color a les decadents cases de l’Onyar, la Immortal Girona es va reinventar a ella mateixa. Va passar de ser la grisa, freda i tancada ciutat a la rereguarda de la costa Empordanesa, per convertir-se en l’alegre i pintoresca Florència dels catalans. Però clar, quedava aquella via del tren que la travessa; per a alguns ferida, per a d’altres camí… 

Aquests dies dels voltants de Sant Narcís, les castanyeres i els castanyers s’aixopluguen sota la via, a tocar de la Devesa. Els viatgers del tren que van a Figueres, en passar veuen un fumerol, o diversos fumerols, que pugen i que desdibuixen la gran mola de la catedral i l’esvelta punxa de Sant Feliu. Quantes vegades no hem aparcat sota l’ombra de la via del tren! No és però qüestió de sentir nostàlgia per aquest gris i tronat viaducte que travessa la Immortal…però la sentirem! Això de la nostàlgia és tan poc racional que sempre ens sorprendrà. Ens agrada el pont de Pedra, però encara ens agrada més el pont de Ferro, també repintat i renovat. Les coses noves es fan velles, algunes de velles s’aterren, algunes d’antigues es restauren, es fan coses noves precioses, d’altres són grans errors, dels quals se’n pot treure profit. Per exemple: aquell edifici de pisos de la Plaça Catalunya, el més alt de la ciutat, és un nyap, però jo sempre dic que m’agradaria viure-hi (de pas faig pública la meva predilecció per Girona), perquè des d’allà dalt és l’únic punt de la ciutat des d’on no es pot veure el bloc de pisos del que parlem i, en canvi, es pot contemplar tota la resta i encara el Canigó quan està nevat. Ara foradaran per sota la ciutat, per fer-hi passar el TGV. Girona tremolarà, però no patiu que no caurà. És immortal.

4 pensaments a “GIRONA, IMMORTAL O TRASMUDADA?

  1. Ciutat: adarga de granet i llum;
    heura de soledat, vas de perfum;
    com ets perfecta als meus sentits, tan pura!
    Tu, la dels claustres i els jardins ombrius;

    la dels palaus d’oblit i de clausura;
    tota endormida vora el temple altiu
    -joia d’orfebre, que la llum fulgura
    i copia en or el tremolor del riu-.

    Passà la Glòria: mes avui no inclina
    ja els vells llorers dels teus jardins, en l’hora
    de la tarda serena i capvespral;

    que és l’or del sol, que el teu redós patina;
    que és un frec d’ales en ta pau sonora;
    que és la Bellesa, que et fa ser immortal!

    Miquel de Palol

    Extret del llibre La Girona dels Poetes Fundació Valvi, 2005

  2. Coincideixo amb tu, m’agrada Girona. Sempre he vist en el poema de J.V. Foix que acaba amb aquell conegudíssim vers “M’exalta el nou i m’enamora el vell” la ciutat de Girona abans que cap altra. A mi també m’ha agradat errar per les muralles  del temps antic, cap al tard, i contemplar la ciutat des d’un enlairat hortet que un cosí del pare tenia a l’Olivet, nom amb què la família l’identificava. Des d’allà veia la ciutat dels setges i les batalles, però mai vaig voler -ni vull-  identificar-la d’immortal. Em desagraden els qualificatius que tenen el seu origen en fidelitats, guerres o personatges, pel seu origen i perquè sovint a l’hora d’anomenar la ciutat s’esmenten abans que no pas els atractius. Des de l’Olivet veia l’asfalt de l’autopista i sentia el pas del tren, -“Oh món novell”-, i els camps treballats que, trenta anys enrera, encara marcaven dos espais ben diferenciats: el camp i la ciutat. Ara els límits són imprecisos.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *