ODIAR JACQUES BREL

Sempre he tingut una flaca per Jacques Brel. Les seves lletres m’han alegrat i engruixit la vida i la seva veu m’ha transportat molts cops. Brel va néixer a la Bèlgica flamenca (en una localitat al nord de Brussel.les), de pare flamenc, però va triar ser un cantant francès….res a dir. De fet, si conec Brel i si admiro les seves lletres és perquè va cantar en francès. Diuen que Brel odiava els flamencs i els flamenquistes…

Podria ser que Brel odiés els flamencs i els flamenquistes i també podria ser que tingués aquell “mal d’identitat” que fa dir i fer coses estranyíssimes a qui no s’acaba d’aclarir o no es vol aclarir (i té tot el dret a no voler-ho). Joan de Sagarra, en un article aparegut a El País amb motiu dels vint-i-cinc anys de la mort de Brel (l’article ja té cinc anys, perquè aquest mes d’octubre es commemoren els 30) s’apunta a aquesta tesi, basant-se en declaracions i lletres del mateix cantant. Aquests dies hi ha a la fundació Brel de Brussel.les una exposició feta per France, una de les filles del cantant, on s’intenta explicar l’ambivalent relació de Brel amb el seu país d’origen i que porta l’eloqüent títol de J’aime les belges (llàstima que no la podrem veure!) A mi no m’estranya gens tot això. Molts artistes han tingut aquests alts i baixos en la relació amb el seu país. Recordeu Sisa marxant a Madrid i canviant d’identitat (perquè a la Catalunya pujolista s’hi ofegava). Brel va enregistrar quatre temes en flamenc -Joan de Sagarra diu que per fer-se perdonar o més aviat per diners- jo vull pensar que ho va fer per gust. Les lletres de Brel, però, tot i ser majoritàriament en francès, són molt i molt belgues. I molt i molt flamenques, encara afegiria. Estan plenes de canals, puntes de coixí, borratxos, catedrals, Friedas, pagesos xarrupant sopes, beates sucant els dits en aigua beneita, garrepes pèl rojos, petites gents, olor de cervesa….Jo m’apunto a la tesi que Brel estava tan amarat de la seva terra que l’havia de criticar per força. Ara, odiar, odiar…això és molt lleig! Ah, i una darrera cosa que ara em ve al cap: Brel diu en una cançó que Londres és una barriada de Bruges perduda al mig de la mar…què voleu de més xovinista! Sigui com sigui, jo admiro l’extraordinari lletrista, músic i, sobretot, intèrpret de cançons, encara que no combregués amb les reivindicacions flamenques. I si ell odiava les petites identitats, jo no puc, de cap de les maneres, odiar Jacques Brel!

7 pensaments a “ODIAR JACQUES BREL

  1. Jo també sóc un admirador de l’obra i el personatge de Brel, i també sentia una certa ‘incomoditat’ per la seua vocació francesa. Un dia em van explicar, fa anys, que una part de la seua poca amistat amb el món flamenc provenia de les proximitats ideològiques entre els grups ‘flamenquistes’ i l’extrema dreta, cosa que sembla que encara passa.

  2. Ramon, per parlar d’identitats, pàtries, colònies, independències, terroristes, serveis secrets, dictadors, nazis, el bé i el mal, et recomano molt un documental que es pot veure a Barcelona: L’advocat del terror, de Barbet Schroeder, sobre un altre Jacques, Jacques Vergès. Surts del cine amb més preguntes que respostes, perquè t’ha passat pel davant mig segle d’història del món.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *