ASES, XARLATANS I FIRA

Feia dies que se’n parlava: el primer dijous de setembre, la gran fira! S’esperaven multituds, com cada any. La setmana va començar amb sol, però ja el dimecres a la tarda es va sentir un tro que va ressonar per tot el llac Léman. Cap al vespre diluviava. El dijous van caure vuitanta litres…la fira de Thonon-les-Bains es va fer sota un interminable xàfec.

Però els xarlatans van obrir igualment les parades. I els compradors van obrir el paraigua i, vinga, cap a deixar-se engatussar! Hi havia venedors de fregalls màgics, d’expremedors de llimones ultrafins, de trituradors de verdures artístics i de tota mena de menges i abrigalls imprescindibles. Un dels xarlatans (dels bonimenteurs, que en diuen allà), un dels que tenia més èxit, era el que proposava als passants de donar-li a ell deu euros a canvi d’una gran bossa de paper buida, que ell aniria omplint de bagatel.les, fins que ell mateix digués prou…llavors els compradors “de res en concret” podien decidir si es quedaven la bossa amb el seu contingut o bé reclamaven el retorn dels seus deu euros. Com a espectacle era sublim. Allà sota la pluja, set o vuit dones -en el moment que ho vaig contemplar eren tot dones, però podien haver sigut homes-, sota els paraigües de colors, sota l’entoldat regalimós d’una parada, anaven veient com un xarlatà els tirava -literalment- capses de tres ous kinder, xocolatines diverses, paquets de xiclets de maduixa, fruits secs pelats, ferreros rochers i tot de coses que, llançades i proclamades d’aquella manera (el xarlatà es servia d’un micro d’aquells que es pengen a l’orella), semblava que valien molt i que ja feia estona que juntes havien superat, i de llarg, la xifra rodona dels deu euros. Al final, després de moltes falses temptatives de plegar (com els cantants quan van fent bisos programats per cansar el públic i fer-los anar a casa quan els interessa a ells) el firandant va donar per definitivament plena la bossa. Convenientment preguntades, cap de les clientes va acceptar el retorn dels seus deu euros. I totes van marxar cap a casa, sota la pluja, sota el seu paraigua virolat, contentes i enganyades. Vull dir que sabien perfectament que d’aquells productes, la meitat no els interessaven. Però què? Era la fira, no? Van passar una bella estona, no? Doncs cap a casa sota el xàfec! Pel camí de retorn van veure els porcs, les vaques, els cavalls i els rucs, que també paraven el xàfec allà a la zona d’exposició i uns homes, sota uns paraigües negres, que discutien i regatejaven el preu d’un ase, euro amunt, euro avall, un no res, però què carai, era la fira, no?
Tot això, no sé per què, em va fer pensar en la política. 

2 pensaments a “ASES, XARLATANS I FIRA

  1. El que relates és ben bé de fira. És net, no hi ha trampes, perquè saps que el que t’interessa és la bossa. Si a dins, a més, hi ha alguna cosa de profit, millor. Els beneficiats són el xarlatà (guanya diners), el jugador (passa l’estona), l’espectador (veu un espectacle gratuït), la fira (és atractiva), el municipi (rep visitants)…. La política? No sé.
    Havies sentit aquell anunci de la “vaca lechera” que deia tolon, tolon?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *