Moreno i companyia

Parleu-ne, parleu-ne, o el món s’acaba…

Vicent Artur Moreno i Giménez

Torcuato Fernández-Miranda és un actiu de tota aquella metamorfosi que es va gestar cap a 1974, quan Franco –ese hombre– ja estava “amortitzat” pels poders fàctics que no moririen al llit amb el dictador. Aquest home era un dels assessors àulics més importants que tenia el príncep Joan Carles, nomenat successor de la dictadura. La revista Gentleman va fer una entrevista a Fernandez-Miranda, un dels caps més pragmàtics i pràctics d’aquella metamorfosi de la dictadura. En aquell moment estava en un discret segon pla de la política, però no hi havia dubte que constituïa un actiu per al futur de l’Estat. Sobretot perquè justificava la base jurídica de qualsevol cosa. Tenia aquella gràcia. Era un autèntic funàmbul de les lleis. La revista li preguntava: “què són i què signifiquen per a vostè els Principios Fundamentales del Movimiento Nacional”? La resposta és digna de figurar en l’antologia de la retòrica ampul·losa, de pura supervivència i mutació progressiva dins d’un canvi de paradigma: “la mateixa naturalesa en què es funda el seu caràcter permanent i inalterable és la seua naturalesa constitucional i no en una pretesa naturalesa de veritat absoluta basada en el caràcter racional o històric, filosòfic o moral. Ni l’Estat, ni la funció sobirana del poble pot donar a un enunciat polític més valor que el constitucional o històric”. Gentleman li fa la pregunta del milió: “D’acord amb el que s’estableix en les Leyes Fundamentales, creu que els dits Principios són modificables o inalterables? I Fernandez-Miranda respon: “tant des del punt de vista polític com del jurídic, un Principio jurídicament definit és inalterable fins que deixa de ser-ho. Si les Leyes Fundamentales es poden modificar i derogar, és que tot el que contenen és modificable i derogable” […] Les coses han canviat. I quan les coses canvien, el sistema jurídic s’adapta a elles o és superat”. O el que és mateix: quan hi ha voluntat, qualsevol sistema, qualsevol categoria, pot canviar, pot mutar, pot transformar-se. Fins i tot els Principios Fundamentales del Movimiento Nacional, la saba que ens havia alimentat durant 40 anys i ens havia lobotomitzat com a ciutadans. El full de ruta que substituïren tres anys després per la Sagrada Constitució…

Una certa historiografia molt seriosa manté –i encara una part de la memòria popular d’una manera espontània i quasi inconscient– que hi ha un compte pendent amb la dinastia borbònica per part dels ciutadans i ciutadanes de l’antiga Corona d’Aragó. D’aquells catalans, valencians i mallorquins que van ser suprimits pels soldats, funcionaris i cortesans que sotmeteren aquestes terres a una humiliació que anava molt més enllà d’una derrota militar en camp de batalla. Aquesta nova situació geopolítica passava per la desaparició –“abolició” segons les seues paraules– de tot allò que fera olor d’una cosa diferent, crítica i incòmoda a les seues decisions. Un Borbó que imposava un estat militaritzat, centralitzat i atrapat per les seues lleis.  Un cert imaginari col·lectiu minoritari –però molt qualitatiu perquè resulta que és l’únic que s’ha ocupat de consultar bibliografia– reprodueix el pas dels exèrcits borbònics –sense cabra encara– per les terres de l’antic Regne de València com una plaga disposada a  fulminar qualsevol element distintiu: llengües, ciutats, colors, devocions i patrons/ones, drets consuetudinaris històrics, constitucions medievals, pesos, mesures, pontatges –les fronteres que donaven dinerets– …I no els falta raó. Per “dret de conquesta” ens van passar per la pedra i ens van anihilar, exiliar, represaliar, castigar… Les restes dels vençuts donaren prou material per a fundar ciutats a l’Europa central. Això sembla que està oblidat. Total, fa més de 300 anys. Però ningú no ha demanat perdó. Ningú no ens ha convidat a participar en un projecte on tots i totes ens sentim reconeguts, respectats i valorats. En definitiva, estimats. La perifèria va quedar estigmatitzada com a territori i com a filosofia. Perquè la corona borbònica –quina casualitat, ara mateix regna de bell nou a les Espanyes– té la mateixa actitud que aquell monarca que ens va passar per la pedra. Ara han canviat els Dragons d’Ansdfeld per Robocops sobreexcitats.  No ho hem oblidat. D’aquell 1700 al 2020 han passat repúbliques, autoritarismes, actes de fe, foscors bèl·liques, espasots amb bigot, reis pusil·lànimes, monarques campechanos, feixistes nacionalcatòlics… Però poca democràcia. I sempre des del centre. Respecte per l’altre, bàsicament. Som una societat democràtica de casualitat, perquè algú –després de fer un colp d’estat i fulminar uns quants centenars de milers de persones– decidí nomenar un rei –un Borbó– que el succeís. Però no hi ha democràcia perquè l’essència de la democràcia és el vot, decidir. Sobiranament. I ara, com a mínim dos milions de persones volen votar. Ens “votem” damunt. Volem votar. Volem decidir. Què volem ser. On volem anar.

L’estat espanyol no s’ha caracteritzat en la seua història precisament pel tarannà democràtic des de la seua creació: monarquies autoritàries, catolicisme integrista, inquisicions censuradores, prohibicions del lliure pensar, militars que eren la garantia del manteniment del sistema… aquells anys 70 van ser l’avantsala del concepte d’Estat Espanyol modern. Però a dins continuaven havent-hi les nacions de sempre. I per a diluir-les, van equiparar territoris amb les nacions històriques: fins a la paranoia de crear una “Comunitat de Madrid”… Desvirtuem-ho tot perquè la dilució siga completa. Espanya és Castella. La resta, perifèria, residu. Per a mantenir viu el relat i fer-lo efectiu, l’educació bàsica va ser fonamental. La visió pedagògica d’una península Ibèrica unida (ui! No… què en fem, de Portugal?). De manera que el sistema educatiu en gran part de l’Estat va canviar molt poc. En moltes escoles continuava parlant-se de la superioritat “espanyola”, del “xovinisme” caspós que elevava a gesta el que eren derrotes militars, invasions, eliminació de pobles, de cultures, fracassos diplomàtics, pèrdues per no dialogar, pactar, escoltar… I així, a poc a poc, es creaven “fonamentalistes acomplexats”. Persones i ciutadans amb uns complexos d’inferioritat que es manifesten amb un altre de superioritat. L’Espanya de “la unió de destí universal, la Imperial, la Castella inquisidora i conquistadora, la impositiva, la de “coros y danzas”, la tòpica malfaenera… Recordeu? Fa 50 anys en aquelles teles en blanc i negre anunciaven “canción española”. I ja sabeu què era. Hem viscut 100 anys amb una idea d’Espanya: castellana, falsament andalusa quan es tracta de folklore, bàsicament negra, trista, tràgica i autoritària. Plena de passos de setmana santa, quejios y cante jondo. Plena de “duendes”. Patilles i un cert masclisme irreductible. Españoleando. Que era una cançó que ara se sent amb aquella nostàlgia de la perplexitat i de la sorpresa. El constructo educatiu mediàtic des del moment que vam despertar al món modern a principi dels anys 40 del segle passat, només hem rebut un missatge; una nació, una llengua, una cultura… Però ai las! Des de fa 40 anys en alguns territoris han –hem– construït una educació moderna, en valors i amb continguts que fan que l’alumne pense, siga crític, solidari i que desenvolupe les seues aptituds. I en català. Però no perquè és una llengua millor o pitjor. Sinó perquè els que han considerat que el català ha de ser la llengua vehicular del seu poble també pensen que aquest poble s’ha de construir des del profund respecte per l’altre, pel planeta, per tots el pobles de la terra…  Que el món ha canviat! Ja no som els mateixos de la Transició, ni de la Sacrosanta Constitució. Hem canviat! I volem canviar-ho tot per a avançar. No som insolidaris amb ningú. La Constitució era de mínims, no de màxims. I la Transició es va fer acceptant una monarquia decidida per un dictador que va provocar un conflicte que ens va deixar els ulls tristos i buits, i acceptant uns personatges que havien estat col·laboradors d’un colp d’estat; molts d’ells eren feixistes. Per què no voleu que votem? Després de molts anys, ens hem convertit en societats globalment diferents. Les famoses Espanyes. Una Espanya europea, associativa, democràtica, crítica, dialogant, propositiva, cívica, moderna, activa, culta… I una altra que viu del passat, dels rèdits, d’altres territoris… Què espereu, demòcrates castellans, andalusos, bascos, gallecs… Voteu també! Decidiu el vostre futur. Un futur que comprén totes les societats democràtiques europees. Les societats que busquen el bé comú, l’ètica solidària, el treball responsable… Ah! i oblideu els polítics convencionals; sembla que formen part d’un sistema intrínsecament fallit, corrupte, que necessita ser canviat. Comencem des de la base.

És un moment catàrtic, de canvis. Alguna cosa es mou. I sembla que un món antic, ancestral, juràssic… va donant pas a un món on la “bona gent” puga arribar de nou a acords, a nous plantejaments. Perquè la solució no és enviar els Dragons, estimats D’Ansdfelds… Parleu-ne o el món s’acaba.