Moreno i companyia

Coses dels Moreno

5 de març de 2020
0 comentaris

E PUR SI MUOVE…

E PUR SI MUOVE…

Vicent Artur Moreno

Vivim moments extraordinaris. Assistim a una real, abrupta, catàrtica, sincopada, cruel i sorprenent “segona Transició”. Aconseguirem fer net? La immaculada Transició, la Puríssima Constitució de 1978 està mutant. En som testimonis. La taula d’antimatèria s’endoblega, es transforma, es revisa… Des de fa 10 anys hem assistit a reivindicacions massives, manifestacions populars i pacífiques, nyaps polítics, clavegueres de l’Estat que regolfen, que continuen la seua tasca miserable i bruta, presos polítics, sainets propis d’Escalante, equivocacions de l’alçada d’un campanar, exiliats, eurodiputats a la garjola, trencament incruent de dogmes i… Samantha Gelabert. És de Beniarrés, del Comtat, al País Valencià. Va eixir al gran i psicolèptic escenari d’Operación Triunfo i va cantar… en valencià. Una cançó de Lluís Llach: Que tinguem sort. Tot un missatge. Un oracle. Per primera vegada en un espai de talents d’una cadena espanyola se sentia una cançó en català. No sé quants anys té el programa, un bon grapat. L’altra vegada que passà un fet similar fou quan Joan Manuel Serrat triomfà a finals dels seixanta a tot Europa amb Cançó de matinada. És un pas. Si de veritat alguns volen que siguem espanyols, haurem de sentir-nos còmodes en el seu projecte. Haurem de sentir-nos valorats, estimats i representats. Hauran d’aparéixer més cantants interpretant temes en català, en basc, en galaicoportugués…

Va cantar molt bé. Sense cridar, afinada, ben empastada amb la música. Ho va fer normal, com ho fa un professional. I a molts espanyols els va agradar molt la cançó. Però a molts d’altres no. Nosaltres ja fa 50 anys que l’estimem, acaronant-la i destrossant-la quan intentem cantar-la. Perquè és un pecat que algunes persones de la nostra societat desconeguen les cançons, els personatges i els fets que nosaltres hem construït i hem oferit al patrimoni cultural mundial. Perquè si jo conec cançons que m’han fet millor en italià, en castellà, en francés i en anglés, també vull que els meus conciutadans siguen millors escoltant la música que genera la llengua que jo parle i que deixaré a la meua filla.

Ens vam sentir tranquil·lament orgullosos quan Samantha començà les primeres notes. Era allò de l’autoestima en un producte de consum, banal… però viral. I sembla mentida, perquè ja era hora. Perquè tot es mou lentament. Una cançó en català per al gran públic espanyol!!! Ja era hora. Fem tard? No ho sé. Tota una societat descobrint que la bellesa no té fronteres, no coneix la xenofòbia ni el prejudici.

En les plataformes digitals ja es pot veure la sèrie de televisió Merlí en la versió original catalana, una cosa marciana i impensable fa dos anys. I és que tot es mou. Unes declaracions en què un grup de dirigents hispànics afirma que el problema del procés no és judicial, sinó polític, un anunci de la Coca-Cola que proclama “i si tots tinguéssem una mica de raó?”, una taula de negociació per ací, una mirada als ulls dels agents polítics, paraules d’amor que encara ens agermanen… Ui… no, no que això és del Raimon… Parlaments europeus que recorden a alguns que són Europa, que no poden comportar-se com una república bananera i de pa sucat amb oli…

En fi. Que tot entra a formar part d’un procés. Un procés de canvi, de voler transformar una societat que encara fa olor de capellans inquisidors, de jutges naftalinosos i de militars testosterònics. Com sempre, una part de la societat catalana al capdavant. Com sempre. Els antipàtics, incòmodes i conflictius catalans. Però que a la llarga fan que tot això es transforme, rutle, es modifique, avance… Perquè els de Lleó ja hi diuen la seua, i els de Terol i els andalusos conscients que s’avergonyeixen quan veuen que d’altres han pervertit una part de les seues manifestacions identitàries i les han banalitzades.

Que tinguem sort, perquè el món està canviant. Gràcies, Lluís Llach; gràcies, Beniarrés; gràcies, Samantha. Gràcies als espanyols demòcrates, gràcies a totes les nacions i identitats que posen per davant el respecte a l’altre, la democràcia i l’empatia. Gràcies i benvinguts tots aquells col·lectius que volen construir societats millors i més lliures. Més cultes. Més empàtiques i resilients. Perquè sense violència tot és possible. I tot està per fer… Per cert, acabarem amb un poema de Martí i Pol, que també fóra bo que el conegués tothom. “Ho dic content: molt he estimat i molt he d’estimar. Vull que tothom ho sàpiga. Des de l’altura clara d’aquest cos que em fa de tornaveu o de resposta quan el desig reclama plenituds, des de la intensitat d’una mirada o des de l’escuma d’un sol bes, proclamo el meu amor, el legitimo…”.

Espionatge sacre
27.04.2019 | 3.07
El falcó que volia ser colom
08.10.2017 | 11.43
El retorn d’un malson
17.12.2015 | 7.31

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.