El tren llarg

El tren llarg

Vicent Artur Moreno i Giménez

Com me’n recorde, del tren llarg. Eixia de València de matinada. I jo aquella nit no dormia, igual que em passava la nit de Reis. Arrancava la locomotora amollant xiulits i fent grinyolar el sistema de tracció amb els sons aguts del metall. Els seients eren de fusta, almenys els que ma mare i jo fèiem servir. No estic segur que aquells combois arrossegaren vagons de primera i segona. O potser sí. Tancàvem les finestres per tal d’evitar que la pols del lignit en suspensió que esternudava la màquina ens cobrira amb una capa de pols negra. I les estacions se succeïen l’una darrere l’altra. L’Horta, la Ribera, el Xúquer, Xàtiva, que encara es deia Játiva. I en aquella heroica i martiritzada ciutat, els passatgers canviàvem el sentit de la marxa. Tal vegada, també, junyirien una altra locomotora, perquè la via fèrria pujava.

I el canvi de geografia pressentit als voltants  de la llegendària ciutat es manifestà tot seguit. Els túnels, eixos forats que barrinen les intimitats de les muntanyes, permetrien l’accés de l’invent a cotes superiors. Deixaríem arrere, doncs, la Serra Grossa i eixiríem  a la Vall d’Albaida. El Genovés, Benigànim, la Pobla, etcètera. A poc a poc el tren s’enlairava per un dèdal formidable de cingleres i espadats. I al fons, mirant cap avall, un tortuós barranc obligava el camí a rendir-se als seus capricis. Un fondal i una senda que jo, amb el temps,  transitaria feliç. Després, Agres, Cocentaina i Alcoi. Així s’acomplia la primera fase d’un desig constant que mantenia encesa la flama dels orígens. Alcoi.

No era qualsevol poble, ciutat o conjunt d’edificis i de carrers i de places més o menys atractius, com és, si fa no fa, una ciutat o un poble. No. I no dic que les urbs o les viles no en tinguen, d’ànima, però la d’Alcoi era transcendència pura, energia interna d’alt voltatge. Magnetisme invisible capaç de seduir el tarannà més esquerp. Perquè no sols la geografia difícil, indòmita i un punt wagneriana, captura la sensibilitat del visitant més apàtic. L’autèntica força d’Alcoi radica en l’humanisme que desprèn l’esperit de les persones: des de la fidelitat a la parla  implicada en el compromís cívic fins al respecte per l’entorn natural; i des de la fertilitat creativa fins a l’entusiasme per la cultura. Tot això fou l’Alcoi que em captivà. Ara m’assalta una inquietud alarmant: podria ser que les influències externes hagen diluït la idiosincràsia del meu òmfal místic i l’hagen transformat en una altra urbs estàndard, anodina i subordinada. Per això, els canvis que el lector observarà  en els temps verbals són causats pel temor de la pèrdua de les essències alcodianes. Perquè significaria l’erosió de la meua integritat psíquica.

Així que el poble, el gran poble que nasqué en la civilització cristiana a mitjan segle XIII, s’estenia per una superfície costeruda entre els rius Riquer per ponent i Molinar pel migjorn. Alcoi tenia la missió estratègica de defensar la frontera dellà del Xúquer del nou regne fundat pel rei Jaume. Per tant, era una fortalesa moderna en comparació amb la vila veïna que feia segles que exercia la capitania de la Contestània.

Conèixer la ciutat començant per baix no és mala idea. Les lleres fluvials, hui urbanitzades en part, encara conserven els ponts primitius que marquen els quatre camins principals: Cocentaina, Penàguila, Xixona i Banyeres. El poble cresqué amb rapidesa i amplià el perímetre de les muralles. Al segle XIV s’establí al poble el primer centre d’estudis lul·lians del món! Ben aviat experimentà el fenomen de la industrialització aprofitant la força de l’aigua del Molinar. I quan esclatà la Revolució iniciada a Anglaterra, Alcoi feia segles que manufacturava productes de la llana i altres matèries.

No hem de consentir que la passió transformada en xovinisme infantil  oculte mèrits d’altres indrets dignes d’un entusiasme paral·lel. Ja he dit que Cocentaina era el cap de la Contestània ibera en la pre-romanitat, i també plaça important de la Sarc Al-Andalus, en l’alta Edat Mitjana. Per tant, la vila comtal mereix una atenció indefugible perquè fou la capdavantera del impulsos alcoians a l’hora de convertir matèries primeres. I la influència es mantindrà al llarg del temps tot i que no siga detectada com caldria. Però cal conèixer Cocentaina perquè és un dels nuclis poblats  més interessant del País Valencià. Per tant, reivindicar el rang d’aquesta vila històrica significa, més que la descripció d’un sentiment estètic, un acte de justícia. I també un discurs emocionat d’afecte.

El visitant pot resseguir exactament el perímetre murat defensiu del qual queden drets alguns elements visibles, com l’encisador portal de sant Jaume obert al segle XVIII. És curiós observar, a vista d’ocell, és a dir a través del Google Heart, la diferència de traçats urbans entre el nucli cristià i el musulmà. El palau dels Corella, amb el claustre renaixentista inacabat, és una de les joies arquitectòniques que la vila ofereix. La relació d’atractius seria massa llarga i caldria un altre  espai. Acabe remarcant que fou en aquest poble, al peu de la serra de Mariola, on s’inspirà Gustau Pasqual per a compondre “Paquito el Xocolatero” i altres peces que la memòria conserva com un pergamí indeleble.

El tren Xitxarra

A poc a poc, els centres fabrils adoptaren les noves tecnologies.   Les màquines angleses ja funcionaven però no transcorregué gaire temps perquè Alcoi i Barcelona instal·laren les dues primeres calderes de la península l’any 1832. No sé quin combustible feren servir, però el que sí que sé és que la societat britànica “Alcoy and Gandia Railway and Harbour Company Limited” veié l’oportunitat d’exportar el seu carbó a un poble perdut entre les muntanyes valencianes. Sabien que la qualitat del producte no tenia competència i que la inversió donaria beneficis. Els seus enginyers instal·laren poc més de 53 quilòmetres de via fèrria entre el port de Gandia i Alcoi que hauria de superar 530 metres de desnivell.  La línia fèrria entre la mar i la serralada fou un èxit.

Durant dècades, la utilitat del tren fou cabdal en els desplaçaments  de la gent de les comarques interiors. En un altre lloc ja conte la peripècia de l’àvia Anna Maria carregada amb una arrova d’oli per baratar-lo per arròs en temps de guerra. El tren, que durà 77 anys, anava prenent altura des del port gandienc aprofitant el camí natural del Serpis, que és un dels paratges més bells del meu país. Goles, congostos, penya-segats i ombries. La desfilada d’una natura irrepetible a bord d’uns vagons encantadors. L’any 1965 passà a dependre de la FEVE que, com era d’esperar, no tenia gens d’interès a mantenir una eina econòmica, cultural i social que era incapaç d’entendre. L’any 1969 es tancà el ferrocarril. I per a deixar caure sal a la ferida, després desmuntaren els ponts de ferro. Els valencians de les comarques centrals plorem la desaparició d’una infraestructura que ens ajudava a conèixer la geografia de la terra. Però no hem de carregar la culpa als Ferrocarriles Españoles de Vía Estrecha  perquè la desídia dels de dins unida a la indiferència dels de fora esdevé mortal de necessitat.

L’Alcoi de hui sembla haver dispersat l’activitat fabril a l’entorn de la Mariola. Però això, com diria Kipling, és una altra història.  Ara ja no se senten els telers vint-i-quatre hores al dia, ininterrompudament. Els vehicles que circulen pels carrers no duen bobines de paper ni l’ordim per a teixir: només queviures. A l’horabaixa, pel carrer de sant Llorenç ja no passegen els fadrins ni les parelles. A la Glorieta juguen quatre xiquets i un grup d’hòmens llancen les botxes sobre una de més menuda. El comerç s’ha traslladat a l’altra vora del pont de Sant Jordi. Obsolets centres manufacturers d’imponent i severa arquitectura modernista acullen un eixam de joves estudiants cada curs acadèmic. La ciutat nerviosa, inquieta, dinàmica, sorollosa i joiosament vital ha penjat els guants de la brega. La calma es concentra a la plaça de Dins i es torba per les galeries de l’antic claustre del convent de Sant Agustí. Uns coloms parrupen, insolents, al costat de la parella d’ancians que es fan una orxata en una de les tauletes que ocupen la superfície de l’espai històric: potser recorden  quan ells  passejaven pel carrer de sant Llorenç.

No tota la industria es limitava a l’àrea del tèxtil o del paper. Aspectes relacionats amb el món de l’intel·lecte com ara la música, la pintura,  les arts gràfiques o la fotografia, donaren ocupació als alcoians alhora que redundaren en el prestigi d’un poble especial.  Només una burgesia potent explica una florada impredictible de pintors de nivell, en un lloc apartat de les grans urbs. En realitat, l’insòlit grup de pintors alcoians pot considerar-se com el més important hagut “dellà lo Xúquer”. Però no tot foren artistes plàstics. Compositors, músics, escriptors, cantants etc. seran sempre estreles amb llum pròpia en l’esdevenir d’un poble que sap divertir-se sense deixar de ser culte.

A final dels anys cinquanta del segle passat, l’olfacte alerta dels alcoians detectaren necessitats socials que haurien de ser ateses. Les famílies, a mesura que equipaven la llar, aspiraven a adornar-la. Així fou com començà  una altra d’indústria potent que durà mig segle. El quadre pintat a l’oli, que fins aleshores era un luxe exclusiu de les classes benestants, es  popularitzà. No ens convé entrar en qualitats perquè és un tema aliè al propòsit d’aquestes ratlles. Malgrat l’etiqueta vaga de comercial, bastants quadres eixits de la factoria d’Alcoi eren tan dignes com els penjats en galeries obertes al públic. Tampoc no podem calcular les persones que trobaren ocupació en aquesta faena, però sí que afirmem que foren moltes i que es guanyaven la vida satisfactòriament. Algunes firmes importants en la constel·lació de la pintura sucumbiren a l’esquer tot i signar les obres amb pseudònim: una actitud perfectament legítima.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *