“Ventajistas”

“Ventajistas”

Vicent Moreno i Mira

Desaprensius? Profitosos? Avantatgistes? L’adjectiu no és suficient per a definir la idiosincràsia que intente transmetre. La paraula esmentada era més convincent i redona quan es llegia a les novel·letes de l’Oest. Era ventajista aquell que, amagat i gallina, disparava el Colt 45 contra un enemic que no es podia defensar. Generalment, el ventajista abatia el contrari per l’esquena: no podia véncer-lo en oportunitats equivalents. Em ve al cap aquesta figura del western perquè em recorda les estratègies i l’estil de certes actituds que el poder practica.

És notori que això que hom coneix com la mobilització de masses –Ortega en sabia bastant–, es materialitza a través dels impulsos determinats per la propaganda. L’aparat de l’Estat, secundat pels mèdia del Regne d’Espanya, incloent-hi el País Valencià, genera un estat d’opinió que esdevé l’opinió publicada. (¿Sembrar l’odi és una prerrogativa exclusiva de l’Estat, com proposava Weber en el cas de la violència?). És a dir, la massa, el ciudadano medio que explica amb brillantor exquisida el mateix Ortega y Gasset, brama contra els catalans. Les persones, habitualment amables i educades, perden el somriure i el decòrum i llancen la mala fel excitades pels finestrons térbols de la comunicació.  Veient, sentint i llegint tot això em pregunte si els qui treballen a les televisions, a les ràdios i als diaris de alcance i tirada nacional han conegut mai la deontologia que ha de presidir el noble deber de informar. És fàcilment constatable que els diversos règims radicats a Madrid han mantingut una guerra permanent contra Catalunya amb pauses ocasionals, només perquè el Principat retirara les seues baixes. Així i tot, durant els períodes d’aparent treva, les hostilitats subterrànies persistien perquè, diguem-ho clar: l’Espanya de matriu i pensament castellans no ha acceptat mai les diferències lingüístiques o culturals, i menys quan aquestes, pel simple fet d’existir, entrebanquen la unicitat que s’intenta imposar per terra, mar i aire.  A hores d’ara la tragèdia continua amb especial cruesa, perquè la cultura –que és la base de la reflexió autònoma–, planteja una qüestió latent des d’Isabel y Fernando. No és altra cosa, lector. Que no heu sentit les veus de la dreta propugnar la submissió del sistema d’ensenyament i els mitjans públics  de Catalunya? A tot açò, quants militants i votants de l’esquerra oficial creieu que s’hi oposarien? Us imagineu Borrell o altres conversos deixant indemne l’escola i la TV3?

Bé, anem per faena. La manifestació espanyolista de la vesprada del diumenge 27 d’octubre ha estat un èxit. Hi han participat 80.000 persones segons xifres de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Els convocants i els aparells difusors n’han comptades 400.000. Una simple regla de tres diu que el dia abans s’hi aplegaren 1.750.000 independentistes; 350.000 segons la font oficial anterior. Ja sabeu: 80 és a 400, com 350 és a 1.750.

D’altra banda, el ministre de l’Interior tracta de ficar al mateix sac els 829 morts de la ETA i el moviment independentista de Catalunya. Una vegada més, el joc brut, que sembla exclusiu del poder com les armes, la difusió de l’odi i el relat, revela la bel·ligerància compulsiva dels aparells de l’Estat contra un territori que mai serà dels seus però sí seu. Observeu el matís que és important. Ah, i aconselle no refiar-se dels qui pregonen tindre un avi català i que queremos mucho a Cataluña. És mentida. No allò de l’avi o de l’avantpassat que pot ser veritat i que no és altra cosa que una anècdota amb què volen legitimar la fal·làcia consistent a dir el contrari del que senten. L’odien amb la virulència causada per l’anhel de llibertat d’un parell de milions de subjectes que no s’avenen a ser junyits al jou d’una espanyolitat destructora i ventajista.

Afegeix un comentari