Impugnar el pensament

Impugnar el pensament

Vicent Moreno i Mira

Preferiria escriure sobre les noves i velles tendències en el món de l’art, sobre la bellesa, sobre el temps o sobre la vida en general. Hi ha tantes coses dignes d’atenció…

Però l’assumpte que guia la meua conducta s’imposa i m’obliga a repetir una vegada i altra no els esquemes que tracte de diversificar, sinó les actituds que impedeixen la relativa pau que mereixen els pobles. I no hi ha pau sense dignitat: aspecte que no podem oblidar.

Estava convençut que a mesura que avançara la cultura democràtica a Espanya, els vells fantasmes anirien deixant pas al respecte que és el màxim exponent o característica essencial del sistema. M’equivocava, perquè amb l’adveniment de les anhelades llibertats, aquestes amagaven inèrcies seculars i trampes jurídiques que consagraven el santuari dels immortals fantasmes. Però quins són aquells espectres  que  regien el noümen i els procediments espanyols?: orgull, obnubilació, prepotència, obcecació, supremacisme, arrogància,  complex de superioritat, supèrbia, enveja i d’altres que m’estalvie per falta d’espai. En realitat, la nòmina espectral no cabria en les dependències del més gran castell d’Escòcia, per dir-ne una.  És que els estats no poden tenir tot això i ser moderadament feliços? Sí, però si intenten viure en democràcia, cal exorcitzar alguns fantasmes pel bé del conjunt.

De manera que han de ser els esperits penjats a la capa espanyola els que han excavat un avenc d’unes tals dimensions entre Espanya i Catalunya que fa impossible un intercanvi civilitzat; un diàleg entre iguals; una entesa de profit. Tal vegada la contumàcia de reduir i sotmetre les diferències és un factor que cal retenir. La democràcia, o l’assumpció del sistema democràtic, no guareix l’ambició de domini, només li posa un velló de xai incapaç d’enganyar la intel·ligència.

Com dic als primers paràgrafs, la fondalada insalvable s’allunya cada vegada més de les dues vores adversàries, incompatibles. Més ben dit, són harmòniques segons si una de les parts accepta la subordinació, única possibilitat de convivència que ofereix la part que manté el poder.

Bé, ja anem veient que les presències continuen marcant el rumb al colós amb peus d’argila. (Analitzeu Borrell com a paradigma de les “virtuts” que configuren el prodigi espanyol). Ara, els fantasmes, obnubilats i borratxos, amb els claus tenyits de sang “enemiga”, impugnen decisions impecables del Parlament català.

On volen arribar? Tracten d’extirpar-los, a través de manipulacions i amenaces físiques i psicològiques, la facultat de pensar? Intenten agenollar-los, posar-los el cuiro putrefacte de la bota sobre el bescoll? Humiliar-los, fer-los mossegar la terra? No s’adonen que l’abús de poder engendra anticossos perfectament legitimats per a protegir la  dignitat ofesa? ¿Només ells i els seus espectres malèfics tenen dret a viure plenament l’adscripció nacional inqüestionable segons el relat idèntic al de l’extrema dreta? Com han sigut capaços de cometre l’abjecció de privar de llibertat dones i hòmens que només han comés el delicte d’impulsar un projecte de justícia. Perquè, quina alternativa tenien –i tenen– si volen continuar sent un poble lliure? Al capdavall, els presos polítics són l’expressió i la conseqüència lògica d’un estat on el corcó de l’orgull, de l’enveja i de la venjança, forada les membranes del sentiment.

Rousseau deia que davant d’una llei nociva, les persones tenen l’obligació d’insurreccionar-se. Per tant, si l’Espanya que proposen planta ceps rovellats en els camins del pensament, jo estire la galga, baixe i que el carro continue sense mi.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *