Mentalitats

Mentalitats

Vicent Artur Moreno i Giménez

En general i amb les excepcions que calga, la mentalitat castellana profunda no ho entén. No m’entén. Als ciutadans que tenen aquesta mentalitat els funciona la repressió, l’amenaça, el calbot, el clatellot. Davant d’una cosa que algú vol proposar, amollen la repressió, el càstig, el turment, l’amenaça, la injúria, la calúmnia… Transformen les paraules i creen nous sinònims: converteixen la “resistència pacífica” en “violència”; transformen “desobediència civil pacífica” en “terrorisme” i la “protesta ciutadana” la transformen en “caos de convivència”. Pura perversió del llenguatge. I converteixen la Justícia en un circ, en una pantomima tan naïf que seria graciós si no fóra perquè hi ha gent exiliada i, sobretot, empresonada fa més de dos anys. Quan siguen excarcerats ningú els podrà retornar els dies, les hores i els anys passats entre barrots. Però mentrestant pensen que hauran apaivagat la seua por. Pensen que ens hauran laminat. Psicològicament hauran desactivat el sobiranisme. El més miserable de l’ésser humà emergeix del més pregon de la víscera. Actuen com els conqueridors. Davant de la discrepància, de la diferència, sembren el terror. Davant de les manifestacions en suport a presos polítics i exiliats, batallons de Robocops amb més odi que professionalitat que generen el caos, al costat de presumptes infiltrats i tarats que s’apunten a l’obra per tal de sembrar confusió, per tal de fer el que més els agrada: destrossar i desfer. Mentre que uns policies antiavalots respecten professionalment els seus protocols, uns altres s’aprofiten de les seues cuirasses i el seu anonimat. Que són capaços d’agredir gent en terra que alcen mans. Que són capaços de saltar-se tots els protocols dels cossos policials homologats per la civilitzada i antiga Europa. Hi ha més odi que competència. Hi ha més incomprensió i ira que proporció. Empresonen “preventivament”. Inventen “proves” que converteixen l’acetona i l’alcohol de casa en un potencial explosiu que –podria ser– una bomba de conseqüències devastadores. A algú li trobaran un antic Quimicefa i comprovaran que alguns potets tenen substàncies “potencialment” perilloses. Sotmeten físicament i psíquicament. Esclafen. Són els conqueridors. Volen crear “el relat de la por”, de la insolidaritat. Per això ens envien l’exèrcit de la señorita Pepis. Tot és seu. Encara que al mateix temps, m’intenten convèncer estomacant-me, atonyinant-me. Però amb amor, de bon rotllo, sense acritud. Però hi ha uns mediterranis que tenim un altre paradigma vital. Davant del dogma, el dubte. Davant de la categoria, la convivència. Davant de la idea única, la possibilitat d’elegir, de decidir. Davant de l’amenaça, mans obertes cridant pau i diàleg. Davant d’aquesta arma “d’educació massiva” no hi ha pilotes de goma ni gas pebre que puga fer-li front. Perquè fa dos anys que un exèrcit s’ha instal·lat a la societat catalana i ha intentat dispersar idees, no persones, ni molt menys terroristes. Pensen que així “escapçaran” el sobiranisme i sembraran la por, el dubte i el terror. I és que no han estudiat bé l’altra part, “l’enemic”. Perquè molts hispànics sense un coneixement real del problema ens consideren “enemics”. Perquè si no, no s’entén l’alegria que tenen quan ens “envien” les seues forces militaritzades urbanes. No s’entén “l’aporellos”. No s’entén que en compte d’investigacions sobre males praxis, als policies els proposen per a medalles i els reben com si foren els vencedors d’Okinawa. Els espanyols de “raça” no van actuar així ni quan les seues tropes van tornar de l’Afganistan. Si de veritat ens consideren els seues enemics, és que no estan ben informats. Perquè la toxicitat dels mitjans de comunicació els ha subministrat colesterol roín i greixos informatius poliinsaturats. La seua dieta mediàtica és nefasta.

Podrien provar una altra fórmula? Podrien provar a escoltar les demandes d’aquests ciutadans i ciutadanes europees amb tots els drets? Volem canviar. No volem que ens envien exèrcits alimentats de testosterona i d’ira. No és un problema de convivència, és un problema polític. De canvi. De mutació progressiva d’un paradigma que per a molts sembla formar part del seu ADN mitocondrial. Un problema que els polítics hauran d’arreglar asseguts al voltant d’una taula. Que per això els paguem. No només els votem. Sinó que els paguem i els exigim. Se’n diu “diàleg”. Se’n diu canviar, progressar, arribar a acords.

Elegim polítics perquè canvien allò que no està bé. No perquè perpetuen les injustícies. No perquè entren a formar part del sistema. Alguns volen ser escoltats.

Fa uns quants dies, un grup d’intel·lectuals internacionals va signar un manifest en què declaraven que n’hem de parlar. No pegar. Hem de parlar. Dialogar. Seure a raonar. És un bon exercici. Feia anys que buscàvem aquests intel·lectuals. On eren? Perquè el que volem és que la democràcia ocupe el lloc central on fins ara hi ha hagut por, ira, odi, incomprensió, arrogància i prepotència. Perquè possiblement assistim al moment més transcendental en què la vella Europa ha de demostrar que està construïda des d’una base profunda de democràcia i justícia.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *