Torna-li la trompa al xic!

Torna-li la trompa al xic!

De vegades una simple expressió, un breu comentari, una insídia pútrida,  la reiteració d’una consigna o una acusació fal·laç, pot resumir l’estructura medul·lar d’un pensament o el germen d’un programa polític. Ho dic perquè la trompeteria de la sempre procaç dreta valenciana torna a acusar el conseller per la qüestió de voler catalanitzar els xiquets valencians. La delació posa de relleu un grapat d’aspectes interessants des del punt de vista sociològic. El primer ensenya la magnitud de la ignorància inherent a les seues files (és clar que si no fos així, pasturarien en altres prats). El segon manifesta la xenofòbia –compañera del imperio–, que caracteritza tot aquell enze que creu posseir l’única veritat. El tercer, denuncia el conreu normalitzat de la llengua, sobretot de la llengua dels valencians no renegats!, quan, segons el dogma implícit en la doctrina falangista de la qual són submisos extremats, només n’hi ha d’haver ¡una!: per tant, l’altra, la nostra, interfereix el destí de la Gran Idea. Hi ha més aspectes però crec que el present paper ha de complir una altra missió important: indagar mitjançant les següents preguntes als “preocupats” militants de la caverna mental. ¿En quina font begueren l’odi concentrat que destil·len condemnant identitats que impedeixen tancar un cercle absurd i perniciós? Per què, impasible el ademán, sempre se situen en contra del més dèbil?  ¿On eren els seus precedents o antecessors quan castellanitzaren les grans ciutats del País Valencià mantenint l’analfabetisme en la llengua pròpia? Com és que consentiren la desnaturalització de milions de valencians? Per què no protestaren, com ara fan els seus rebrotims, quan provocaren renúncies i vergonyes en éssers innocents i desarmats?  Què pensaven els seus precursors del fet que, per exemple, jo fóra educat, format, ensenyat i adoctrinat en una llengua que no era la de ma mare? ¿Creien que el terror forma part d’un sistema homologable amb els principis de la democràcia? ¿És que consideraven i consideren la imposició d’idioma i de matèries educatives com una gràcia divina que no mereix objecció? ¿I ells tenen la barra d’invocar una condició com la llibertat, quan, precisament la conculquen obstaculitzant una recuperació inexcusablement justa?

L’oposició lingüicida toca un tema tan delicat sense posar-se els guants del respecte. Per això sé que no se’ls pot demanar comprensió, ni tan sols un bri de decència. Per tant, ja sols queda desitjar que la bona gent  detecte les seues trampes.

Vicent Moreno i Mira

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *