Ja la tenim, pare rector…

Ja la tenim, pare rector…

Era inevitable. Un dia o altre, les espoletes sepultades d’aventures passades havien d’esclatar com acaba de fer-ho una, per boca del president dels Estats Units de Mèxic. N’hi ha més, hàbilment ocultes sota una capa historiogràfica que la metròpoli s’encarrega de divulgar dins i fora de la península. És el relat pro domo sua que intenta combatre’n un altre que, per al consum interior, anomenen llegenda negra d’Espanya. Ens trobem, per tant, en els graons d’una càvea de ressonància on s’examinen les actituds, les conductes i els gestos que perfilen i singularitzen una manera de ser. És a dir, la quasi unànime, ràpida i granítica resposta de formacions d’esquerra i dreta espanyols obedients, abans que a la raó, al dogma. Cosa que posa en evidència dues qüestions cabdals. La primera, la idiosincràsia nacionalista intensament exacerbada pels èxits del pavelló de Castella sobre nacions amb escasses possibilitats de resistència: l’arcabús era superior a la fletxa. I la segona, la incapacitat d’assumir culpes, de reconéixer agressions i de reparar injustícies, encara que siga a través d’actes simbòlics. És la Història, dames i cavallers: és la crònica d’uns fets entre els quals també cal considerar mèrits que no seria lícit amagar, llevat que preferim caure en el clot hermètic dels qui han enganyat tantes generacions. I tronen veus emergides de la prepotència inseparable del nacionalisme secular i poderós. De quina manera omplin espais audiovisuals, invectives, ofenses i impertinències: com s’empinen sobre podis apòcrifs, exhibint-se, invariablement refractaris a l’argument i al diàleg (en realitat “entonan patrias canciones cantando santos deberes…”). Competeixen en un sinistre certamen de disbarats majúsculs on s’autoretraten sense pudor com un quadre tenebrós pintat amb la tècnica del residu orgànic. “Escandaloso, indigno, ignorante!”, diu l’ignorant i escandalós ultranacionalista. “Infamia!”, dispara l’altre tan poc documentat que l’anterior. “Después de quinientos años. Mentira!”, proclama l’hidalgo que supera la indigència cultural del brou hispànic. I de manera emfàtica i solemne declaren que la petició del prohom mexicà no serà atesa. “No debemos nada!“ Res de nou. “España y yo somos así, señora”, segons feia dir Eduardo Marquina a un dels seus personatges en l’obra En Flandes se ha puesto el sol. Què hi farem. És l’Espanya eterna. Per què processen un grup de patriotes pacífics si no és pel caràcter inamovible, immutable i fòssil d’un Estat enemic de la concòrdia?

Vicent Moreno i Mira

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *